La llei de l’embut

Dies abans de començar la fira, en contestar unes preguntes d’Agustí Garzó, Rus ens anava glossant diferents aplicacions de la famosíssima llei de l’embut. Em van cridar l’atenció tres falòrnies que mostraven com és d’agosarat el primer edil xativí —o la seua ignorància sobre matèries en què hauria d’estar més versat, no sé. Primerament, l’alcalde d’alcaldes intentava alliçonar-nos en assumptes festers. Segons ell, un acte de fira només triomfa si atrau deu mil espectadors. Jo trobe ací certa confusió. Que una nit de cant d’albaes, posem per cas, congregue quatre-cents espectadors en un espai reduït s’ha de considerar un èxit. Ara bé, si el primer edil es referia exclusivament als concerts de música pop, l’afluència de públic depèn del talonari de xecs. ¡Amb diners, torrons! Rus es vantava de l’entrada gratuïta als concerts de fira. ¡Jactància injustificada! Els concerts es paguen amb diners del contribuent. Als assistents se’ls fa el favor de no cobrar-los cap copagament —que prenga nota l’Agència Valenciana de Salut— i se’ls obsequia amb un extra: número de Rus amb el bombo, els toms i les baquetes —molt allunyat, això sí, de les exhibicions tècniques de Jack DeJohnette o Billy Cobham.

Amb diners d’altres, qualsevol podria contractar les estrelles més rutilants del firmament. (Podria organitzar fins i tot un festival semblant al FIB de Benicàssim, l’Arenal Sound de Borriana o el Sonorama d’Aranda de Duero.) ¿Música en valencià? ¡Ni pensar-ho! No és la línia de l'alcalde. A més, ¿li deixarien tocar la bateria els xicots d’Orxata Sound System o la Gossa Sorda? No crec. Però tornem a l’entrevista. El periodista de Levante-EMV li preguntava sobre la festeta que tots els anys organitza l’Ajuntament a la terrassa de la seu social de l’Olímpic, durant el concert de “Sona la Dipu”. «Això no ho munta l’Ajuntament. Ho munta Diputació», contestà el nostre edil (fent servir un enunciat alternatiu al famós «¡Això ho pague jo!»). ¡Tant és! En realitat, paga el contribuent amb els seus imposts. Tanmateix, preguntat sobre quines possibilitats d’accés tindrien els regidors de l’oposició (que, atès el repartiment de vots a les últimes eleccions municipals, representen, no ho oblidem, la majoria de xativins i xativines), la resposta de Rus fou aquesta: «M’ho hauran de demanar personalment.» ¡La llei de l’embut!

I m’he reservat per al final altra reflexió sorprenent de l’alcalde. El periodista li preguntà si pensava acudir a la nit d’albaes. Heus ací la seua contestació: «¡No! No pense anar. Fa divuit anys que no vaig. Des del noranta-sis. Aquell any tinguérem un retard de mitja hora perquè havia plogut. Ho havíem avisat, però fou arribar allí i ens xiularen. Jo això no ho aguante.» ¿Com? Tothom sap que rebre xiulets entra en el sou de determinats professionals —artistes, polítics— que cobren gràcies a la complaença del públic. Quan l’espectacle és dolent, la gent té dret de xiular. «Qui peix vol menjar sa cua ha de banyar», ironitzen els mallorquins. («Qui no vulga calor que no entre en la cuina», diuen els anglosaxons.) Però l’alcalde sembla ignorar els inconvenients d’exercir una activitat pública. La paremiologia no va amb ell. Quan Garzó li féu veure que un xiulet no tenia massa importància, Rus contestà: «Sí, sí que la té. Que em xiulen i em menyspreen no entra en el càrrec. ¿Qui diu que sí? No, no.» Hi estic d’acord. Ningú no hauria de ser menyspreat. Però l’alcalde mai no ha procedit en conseqüència.

Les seues paraules eren, per tant, incongruents, recordaven la llei de l’embut. No tolera els menyspreus, però ell insulta els seus adversaris quan li ve de gust —qualsevol pot consultar l’hemeroteca. És més: ha menyspreat sovint ciutadans corrents que no ocupaven càrrecs representatius, persones que no volien embrutar-se de pols («Qui no vulga pols que no vaja a l’era», resa el refrany valencià). Molts de vostès recordaran certes expressions ofensives (burros, gilipolles, impresentables) sortides de la boca de la primera autoritat local. De manera que Rus utilitza vares de mesurar distintes: una per a ell i altra per a la resta de la humanitat. Els seus subordinats, els oponents polítics o la gent mancada d'influència han de patir constantment les seues desconsideracions, però ell no suporta cap ni una. ¡La llei de l’embut! Cal reconèixer, però, la franquesa del personatge; tot i saber que les seues falòrnies anaven a ser transcrites en lletra impresa, no es tallà un pèl.

 

(publicat a Levante-EMV, el 23/08/2014)