Faça’s un selfie

Des que escric textos d’opinió, llig amb interès els d’altres persones. Un dels meus columnistes preferits és Juanjo Millás, que afirmava, fa unes setmanes, el següent: A veces, cuando la Historia va a Bilbao, tú vas a Sevilla. Es un suponer, no sabemos muy bien adónde va la Historia y adónde nosotros, lo cierto es que no logramos encontrarnos. ¡Quanta raó! Sovint, els discursos van per una banda i la realitat, per altra. Benefíciate de las ventajas de una relación cómoda y de confianza, diu, per exemple, el discurs publicitari d’un gran banc. Doncs bé, si ets un client minorista i t’acostes a la sucursal xativina d’aquest banc, t’enduràs una sorpresa; la teua relació amb ell —la d’una formiga amb un elefant, parlant metafòricament— no et resultarà gens còmoda. El client menut no és rendible; els grans negocis bancaris surten de l’especulació i la compravenda de productes financers derivats.

A les sucursals d’entitats creditícies regna un ambient hostil per als xicotets impositors. Si ets una persona acabalada, un client majorista, sortiran els directors a atendre’t personalment. Però si ets un impositor normalet, hauràs d’esperar tanda. Fa anys, s’agafava tanda preguntant per l’últim. Més recentment, han aparegut els expenedors de números, aparells que estan bé per a una carnisseria o una dependència administrativa, però fan de mal veure en un banc global. Per això, l’entitat que esmentàvem al principi ha instal·lat unes pantalles tàctils amb molt de glamour. Quan entres en les seues oficines, una de les pantalles et pregunta quina classe de vincle tens amb el banc. Com ets una persona respectable, optes per una resposta asèptica. Li dones el teu DNI i llestos. Però la pantalla és insaciable. Vol saber quin servei necessites. «¡Quin ha de ser! Diners. Vull traure diners del meu compte», penses, mentre prems el botó adequat. Finalment, l’aparell expel·leix un número.

En realitat, em va costar de completar els passos de manera fluïda durant el meu primer contacte amb una d’aquestes màquines. Malgrat tenir estudis universitaris i un domini acceptable de les noves tecnologies, vaig tardar a desxifrar el funcionament de l’expenedora galàctica. Una dona major que havia entrat al banc darrere de mi organitzà un bon embolic (alterà l’ordre dels torns i hagué de ser ajudada per un empleat de la sucursal). Uns dies després, la meua dona visqué un episodi semblant. Su banco amigo, resen els eslògans publicitaris. Però la realitat va per altre cantó. El client minorista fa nosa. Cal ahuixar-lo amb tota classe d’estratagemes. El gran banc vol que el client menut es faça un selfie, que utilitze els caixers automàtics per als tràmits més freqüents —consultar un saldo, traure o posar diners... Així, l’entitat pot aprimar la plantilla (les concentracions bancàries i l’automatització han enviat molts empleats a l’atur). ¿Atenció personalitzada? ¡Això serà a l’hora de vendre hipoteques i productes tòxics!

Una part de la clientela —sobretot la de més edat— naufraga en les oficines dels bancs. (Bona part dels afectats pel frau de les participacions preferents és gent major.) No m’estranya que alguns enyoren el perolet. Fa uns anys, quan s’havien de canviar les pessetes per euros, algunes persones majors entraven en bancs i caixes d’estalvis amb bosses que contenien grans quantitats de diners (divuit milions, vint milions de pessetes). «¿D’on ha tret vostè tot açò?», preguntaven els empleats. «¡Del perolet!», contestaven els interpel·lats, veïns dels barris del Mercat o les Barreres, o de pobles de la Costera, que tota la vida s’havien dedicat a l’activitat agrícola. Les cases de llauradors de la ciutat i la seua rodalia solien tenir un armari de paret, a la cuina o la pallissa, on es col·locava un perolet ple de diners. L’armari és tapiava i esdevenia una mena de “caixa forta” a la qual es podia acudir en cas de necessitat. La desconfiança envers l’Estat i els bancs, i la garreperia, més velles que la pana, eren darrere del fenomen.

¿Qui ho havia de dir! Ara mateix se sent parlar d’una versió distinta del perolet: «Hauríem de guardar els diners sota un rajol.» La gent està farta de les comissions que cobren els bancs a canvi d’uns interessos de riure i una pèssima atenció al client. Ja dic: la publicitat dels bancs va per un costat i el tracte real als seus clients minoristes, per altre.

 

(publicat a Levamte-EMV, el 09/08/2014)