Els humans
som éssers contradictoris. Potser la nostra herència evolutiva ens ha fet així:
individualistes i amants de la llibertat, com els mamífers depredadors, però
cooperatius i sociables com les abelles, i gregaris com els animals remugants.
Als humans ens encanta formar grups, organitzacions, gremis, societats, confraries,
partits, mútues, germandats... La pertinença a un grup sol despertar en els
membres sentiments i actituds diverses i antitètiques. En general, sentir-se’n
part dóna seguretat: l’individu creu que els seus confrares li tiraran una mà
en cas de necessitat. Aquest és precisament un dels fonaments primordials de
totes les religions.
Ara bé, quan
els grups són massa amples i difusos, els vincles entre els afiliats es
debiliten i es perd la seguretat que proporciona pertànyer al ramat. Sorgeixen
llavors sectes, faccions... Ser catòlic a terres ibèriques o italianes, per
exemple, esdevé una cosa tan genèrica que només proporciona identitat enfront
d’altres credos —el musulmà, posem per cas. Per això, els fidels més
enfervorits acaben creant sectes com l’Opus
Dei, Comunió i Alliberament... A l’islam també hi ha nombroses sectes: la
Societat dels Germans Musulmans, el Sufisme, el Salafisme...
Llevat
d’aquells grups, com ara les societats secretes o la maçoneria, que volen
mantenir reserva sobre la seua existència, és habitual que les organitzacions
mostren en públic signes o emblemes identificadors. Els sacerdots de certes
sectes catòliques han recuperat l’ús de la sotana, els jueus ortodoxes van rigorosament uniformats, els salafistes
exhibeixen les barbes característiques... És realment cridaner l’encís que
suscita en molts membres de corporacions —el cas més extrem el trobem en els
cossos militars— l’ús d’uniformes, insígnies, galons... Naturalment, aquestes
insígnies no sols signifiquen pertinença; també signifiquen jerarquia dins del
grup.
L’actitud
dels membres d’una organització envers les persones que no en formen part depèn
de molts factors: de l’estatus social del grup, del seu ideari, del seu
caràcter incloent o excloent, del nombre d’afiliats, dels requisits per a
afiliar-s’hi, del sistema iniciàtic o merament formulari d’ingrés, del caràcter
secret o públic de l’organització... És proverbial la prepotència amb què
actuen els grups religiosos als indrets en què són hegemònics. També els socis
dels clubs exclusius i dels cercles elitistes tenen tendència a creure’s una
casta superior.
Arribem, per
tant, al moll de la qüestió: generalment, els militants o els adeptes de
qualsevol corporació, partit o secta se senten superiors als altres humans,
miren els no adeptes amb aire de commiseració. Els fidels de les sectes
religioses, per exemple, se senten en possessió d’una veritat superior que
escapa a la resta dels mortals. Em ve al cap la frase que va dir una persona molt
religiosa a uns parents seus, durant una celebració familiar: «Tu i la teua
dona formeu una bona parella, sou cultes i benestants, teniu uns fills guapos i
educats, però us falta allò més primordial: la fe en Déu. Quina llàstima que
priveu els vostres xiquets de l’amor a Déu.»
A causa d’aquesta
displicència o d’aquest ensuperbiment, els membres de moltes organitzacions
esdevenen un perill per a la pau i la convivència socials. Sovint, intenten
imposar les seues regles gremials o morals al conjunt de la societat. És
especialment greu el cas de molts grups religiosos, que aspiren a implantar
règims teocràtics. Les confessions religioses provoquen alienació en els seus
fidels. Aquesta alienació pot tenir efectes perversos i devastadors; l’alienat
creu que fa un favor als infidels punint-los i obligant-los a convertir-se (els
està garantint la salvació eterna). I si parlem de certes ideologies... ¡Actuen com les sectes religioses!
5 comentaris:
I dels seguidors de clubs de futbol ja ni en parlem... Fanàtics (i convençuts) floreixen pertot arreu, fins i tot en ells llocs més insospitats. I ja ho deia Fuster, que per circular per la vida n'hi ha prou amb tres o quatre conviccions... Molt bona reflexió, salut!
Efectivament, no havia parat esment en els clubs de futbol, que comparteixen molts dels trets gregaris que caracteritzen els grups humans. Gràcies per la teua aportació.
Salut!
I t'has oblidat del grup més proper: els que s'autoproclamen "progressistes".
Acostumen a ser simples professors de magisteri o llicenciats amb poc nivell, barbeta, mariconera al muscle, diari El Pais ben exhibit, i uns aires d'éssers superiors i perdonavides als qui no pensen com ells que tiren de cul, etc.
Ah! i sempre tanquen la conversa amb un ridicul "salut!".
Que tingueu un bon dia... A Déu.
Anònim, de la manera que parles, està clar que “El País” no és sant de la teua devoció, ni Ximo tampoc. Si tenim en compte que el diari que tant et molesta porta cada vegada una línia editorial més erràtica (en realitat, és propietat des de fa temps d’un grup d’inversors nord-americans) i que cada vegada està més alineat amb els punts de vista governamentals sobre l’economia, si així i tot no t’agrada este periòdic, ¿quin t’agrada? No seràs tu un d’eixos “beatos” de dreta que aparquen el Mercedes o l’Audi a prop del quiosc per a comprar-se ben orgullosos l’ABC, La Razón o La Gaceta. Acostumen a ser gent de pasta, o llepaculs seus, que es creuen els amos del carrer, del corral i la flor del taronger. Estos no et perdonen la vida, te la poden amargar fotent-te la faena o el jornal. Amb estos, poca broma. Ah! I sempre acaben la conversa amb expressions com “Oye, nos vemos en el pádel”.
Tots els progres son robots de ideologies alienants.
Van de "buenos" peró mai critiquen l´estalinisme, ni a Pol Pot, es callen que Hitler era Nacional Socialista, que Mussolini era el director del diari socialista Avanti, que la desamortizació en temps dels nostres bisavis va ser una "merienda de negros" dels progres d´aleshores y grans "revolucionaris" van trincar els bens no sols de l´esglesia sino també els comunals dels ajuntaments, o siga descaradament al poble.. Ara continuen essent tan anticlericals perquè esperen, algún que altre nou "revolucionari" del segle XXI, trincar com al segle XIX. No els caura eixa breva. Ja no hi queda res.La vostra ideologia progre sona a comunisme del XIX de Pablo Iglesias . Utilitzeu els somatens del 15 M, narquistes, per a veure si així hin ha alguna revolució "decimonónica de olor a naftalina. Adéu i
Que t´aprofite,
Publica un comentari a l'entrada