Esperit gregari

Els humans som éssers contradictoris. Potser la nostra herència evolutiva ens ha fet així: individualistes i amants de la llibertat, com els mamífers depredadors, però cooperatius i sociables com les abelles, i gregaris com els animals remugants. Als humans ens encanta formar grups, organitzacions, gremis, societats, confraries, partits, mútues, germandats... La pertinença a un grup sol despertar en els membres sentiments i actituds diverses i antitètiques. En general, sentir-se’n part dóna seguretat: l’individu creu que els seus confrares li tiraran una mà en cas de necessitat. Aquest és precisament un dels fonaments primordials de totes les religions.

Ara bé, quan els grups són massa amples i difusos, els vincles entre els afiliats es debiliten i es perd la seguretat que proporciona pertànyer al ramat. Sorgeixen llavors sectes, faccions... Ser catòlic a terres ibèriques o italianes, per exemple, esdevé una cosa tan genèrica que només proporciona identitat enfront d’altres credos —el musulmà, posem per cas. Per això, els fidels més enfervorits acaben creant sectes com l’Opus Dei, Comunió i Alliberament... A l’islam també hi ha nombroses sectes: la Societat dels Germans Musulmans, el Sufisme, el Salafisme...

Llevat d’aquells grups, com ara les societats secretes o la maçoneria, que volen mantenir reserva sobre la seua existència, és habitual que les organitzacions mostren en públic signes o emblemes identificadors. Els sacerdots de certes sectes catòliques han recuperat l’ús de la sotana, els jueus ortodoxes  van rigorosament uniformats, els salafistes exhibeixen les barbes característiques... És realment cridaner l’encís que suscita en molts membres de corporacions —el cas més extrem el trobem en els cossos militars— l’ús d’uniformes, insígnies, galons... Naturalment, aquestes insígnies no sols signifiquen pertinença; també signifiquen jerarquia dins del grup.

L’actitud dels membres d’una organització envers les persones que no en formen part depèn de molts factors: de l’estatus social del grup, del seu ideari, del seu caràcter incloent o excloent, del nombre d’afiliats, dels requisits per a afiliar-s’hi, del sistema iniciàtic o merament formulari d’ingrés, del caràcter secret o públic de l’organització... És proverbial la prepotència amb què actuen els grups religiosos als indrets en què són hegemònics. També els socis dels clubs exclusius i dels cercles elitistes tenen tendència a creure’s una casta superior.

Arribem, per tant, al moll de la qüestió: generalment, els militants o els adeptes de qualsevol corporació, partit o secta se senten superiors als altres humans, miren els no adeptes amb aire de commiseració. Els fidels de les sectes religioses, per exemple, se senten en possessió d’una veritat superior que escapa a la resta dels mortals. Em ve al cap la frase que va dir una persona molt religiosa a uns parents seus, durant una celebració familiar: «Tu i la teua dona formeu una bona parella, sou cultes i benestants, teniu uns fills guapos i educats, però us falta allò més primordial: la fe en Déu. Quina llàstima que priveu els vostres xiquets de l’amor a Déu.»

A causa d’aquesta displicència o d’aquest ensuperbiment, els membres de moltes organitzacions esdevenen un perill per a la pau i la convivència socials. Sovint, intenten imposar les seues regles gremials o morals al conjunt de la societat. És especialment greu el cas de molts grups religiosos, que aspiren a implantar règims teocràtics. Les confessions religioses provoquen alienació en els seus fidels. Aquesta alienació pot tenir efectes perversos i devastadors; l’alienat creu que fa un favor als infidels punint-los i obligant-los a convertir-se (els està garantint la salvació eterna). I si parlem de certes ideologies... ¡Actuen com les sectes religioses!