dilluns, 8 de juny del 2009

A ca l’oculista

Em fa l’efecte que caldrà fer cua a ca l’oculista. Els primers a demanar torn haurien de ser els companys socialistes. En unes eleccions en què només ells i els populars tenien papers estel·lars (la resta eren mers comparses), els militants del PSOE han vist com, al conjunt del País Valencià, el PP els ha doblat la distància respecte de les anteriors eleccions europees (els populars han passat de 7,5 punts a quasi 15 d’avantatge). Diumenge, el PP ha obtingut 981.482 vots (un 52,30%), mentre que el PSOE només n’ha tret 702.244 (un 37,42%). L’esllavissada és tremenda. Els socialistes semblen estar en caiguda lliure: han perdut més de 4 punts respecte de les darreres generals i Rita Barberà els ha tret quasi 20 a València ciutat.

Les xifres d’EU i el Bloc són igualment estremidores: EU ha obtingut 52.108 vots (el 2,78%) i el Bloc —atenció! —, 18.369 (el 0,98%), per darrere dels 40.223 d’UPyD (el 2,14%). En vista que fins i tot la formació jacobina de Rosa Díez els ha superat, hi ha pocs pal·liatius per als resultats de la formació valencianista. La situació no és molt diferent a Xàtiva. Respecte de les darreres generals, el PSOE ha baixat 2,5 punts i el PP ha pujat 6 dècimes. La distància és, per tant, d’11,4 punts. Quant als vots replegats per EU i Bloc (453 i 361 respectivament) són absolutament marginals. Sort que es tracta d’unes europees... És poc probable que en unes municipals obtingueren uns resultats tan esquifits, però farien bé, les dues formacions, de prendre bona nota del que pot arribar a passar en un futur.

En fi, aquests resultats tornen a posar de manifest que l'abstenció perjudica més la dreta (en contra del que tradicionalment s’havia cregut) i que els casos de presumpta corrupció només passen factura al PSOE (el PP ha augmentat ostensiblement el seu avantatge a Elx, sense perdre’l en canvi a Castelló). Un cop més, l’electorat valencià s’ha empassat el missatge popular: el culpable de tots els mals, de la crisi que pateix l’economia valenciana, de l’atur... és el govern central. I sura el convenciment que aquesta situació pot anar per llarg. Assistim al naixement d’un fenomen consolidat des de fa molts anys en altres estats europeus (a França o Alemanya, per exemple): el feu electoral que, generació rere generació, roman en mans del mateix partit (cas de Baviera) o fins i tot de la mateixa família (cas dels Alduy, alcaldes de Perpinyà). Que Déu ens empare! És un dir.