--
Rocabuix li dóna voltes, des de fa dies, a un assumpte de molta fondària. Fent comptes, li surten, pel cap baix, fins a sis mares: la mare que el va parir, que sempre havia suposat la seua mare de veritat; Maria, que és Mare de Déu i mare nostra (ací no veu massa problema; es tracta d’una qüestió simbòlica); la Santa Mare Església Catòlica, que, segons els capellans (i el papa de Roma), és, en realitat, la mare vertadera; la mare pàtria, que, si hem de creure un polític extremós, està a punt de ser trossejada per quatre malparits (ací Rocabuix sent un calfred, perquè li vénen al cap les escenes de certa pel·lícula de terror); la mare del vi, que mai no ha sabut exactament qui és (alguna idea en té, però, al respecte); la mare de llet (d’aquesta sí se’n recorda; és la seua dida Roser)... Ah, i encara podria afegir Eiximona a la llista; es passa la vida dient: “Fill meu! Ets com un xiquet”. Li ha contat les seues dèries a Radaurí. “Mare, sols hi ha una, la mare dels ous!”, ha tallat el seu amic de forma inapel·lable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada