Pel que es veu, l’única sortida que brindaren a Joan Ignasi Pla els seus companys de direcció, quan aquest demanà el seu recolzament davant unes acusacions de possible tracte de favor dispensat per una constructora, fou ben pintoresca: havia de formar una gestora on estigueren representades totes les famílies del partit (o del clan sicilià, que per al cas és el mateix); l’ex-secretari general podia trigar un mes (per guardar les aparences) a presentar la dimissió, moment en què s’elegiria un altre capo di tutti capi de la formació socialista; durant aqueix mes, Pla restaria al marge de qualsevol decisió orgànica (cosa que equivalia a no participar a la confecció de les llistes per a les pròximes legislatives); finalment, se li negava un recolzament clar i explícit. La cicuta degué arribar de Ferraz. Possiblement, el padrí Giuseppe Bianco havia enviat la consigna; calia fer una proposició que no pogués ser rebutjada. Però clar, Pla l’ha rebutjada (acceptar-la implicava acceptació de culpabilitat) i ha descobert que, amb “amics” com els seus, no necessitava enemics. Cal suposar que, a partir d’ara, ni anirà als dinars de Dénia ni se li passarà pel cap de comentar amb ningú l’estat en què es troben les reformes (és un dir) del bany o de la cuina del xalet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada