La dona i el mite

Col·lecció Mariano Moret

¿Populisme o feixisme?

No m'agrada parlar de Vox, però faré una excepció. Els politòlegs no es posen d'acord. Segons alguns —Jorge Verstrynge per exemple—, els militants de Vox no són feixistes. Yo he sido fascista y por eso sé que Vox no lo es, declarava durant una entrevista l'antic secretari general d'AP. Vox seria una formació populista de dretes. Els veritables feixistes són republicans i laics. Prohibeixen les llibertats (d'expressió, reunió...) i la pluralitat de partits, però intenten, això sí, guanyar-se el proletariat. A casa nostra serien feixistes grups com España 2000, que aspiren a un règim autoritari o dictatorial, a suspendre les llibertats. En canvi, els partits populistes sols es caracteritzen per la demagògia, pel seu afalagament al volksgeist, a l'esperit del poble. En afers socials i econòmics, poden defensar mesures que perjudiquen o beneficien el proletariat. Marine Le Pen, per exemple, és populista, però estatalista, contrària a la mundialització i partidària del repartiment social. En Itàlia, Matteo Salvini, líder de la Lliga, també és partidari de polítiques que beneficien les classes populars. En resum: Vox no seria un partit feixista, sinó populista.

Verstrynge diu que Vox és populisme de dretes a l'espanyola. Com que l'Església segueix tenint moltíssima influència, Abascal i els seus són contraris a l'avortament o la igualtat de gènere. El Rassemblement National se separa d'aquestes posicions, perquè França és un país amb enorme arrelament del laïcisme. Altres politòlegs, en canvi, no tenen dubtes. Els partits de Marine Le Pen i Abascal pertanyen a l'extrema dreta totalitària. I és que la línia entre feixisme i populisme de dretes és molt porosa. Tan porosa, que elements com la xenofòbia, l'homofòbia o certes dosis d'autoritarisme poden traspassar-la sense problemes. Cal recordar que Vox propugna mesures com la il·legalització de partits i associacions que perseguisquen la destrucció de la unitat territorial d'Espanya i l'expulsió d'immigrants sense papers. Que cadascú situe Vox on vulga. Jo trobe que assumeix l'herència feixista sense complexos. (Recordem les paraules d'Ortega Smith, secretari d'organització del partit: José Antonio Primo de Rivera es uno de los grandes hombres de la historia.) Ara bé, si concloem que la gent de Vox és feixista, ¿també ho serà la del PP?

Convé no banalitzar el feixisme. Si diem feixista a tota aquella persona que rebutge l'acollida d'immigrants, la perspectiva de gènere, l'autogovern de les nacionalitats històriques, la correcció política, la cultura progre o certs avanços en matèria de drets individuals, la llista de suposats fatxes seria extensíssima i delataria més d'un partit. En realitat, el gran ascens de Vox no altera, de moment, l'equilibri entre l'esquerra i la dreta. Aquesta, que havia acollit les seues famílies al si d'un únic partit, es presenta ara dividida a les eleccions; la família més reaccionària ha creat el seu propi partit. Si fem números, comprovarem que PP, Vox i C's han obtingut en les últimes eleccions generals un 42,7% dels vots vàlids emesos. En novembre de 2011, Rajoy obtingué un 44,63%. Si mirem els percentatges de Xàtiva (20,67% el PP, 15,68% Vox i 7,49% C's), la suma dóna el 43,84% dels vots vàlids. En 2007, Rus obtingué el 50,35%. Això no lleva que el resultat local de Vox siga molt preocupant; 2.437 xativines i xativins han votat a la formació d'Abascal.

De fet, el País Valencià és l'única nacionalitat històrica amb forta presència de Vox. A Navarra, País Basc i Galícia, no ha tret cap diputat. A Catalunya, només dos. El PSOE i la seua repetició electoral no són aliens a l'ascens de la formació populista —o feixista, tant se val. La qüestió és, per tant, què fer per a frenar-la. ¿Posar-li un cordó sanitari? Si seguim de braços plegats, acabarà apropiant-se del vot obrer. En algunes contrades del migjorn francès (Toló, Marsella), a la regió de Calais i al cinturó roig de París, feus tradicionals del PCF, el Rassemblement National de Marine Le Pen obté avui uns resultats electorals magnífics. A Bolonya, coneguda com la "Ciutat Roja", la Lliga trau percentatges de vot superiors al 20%. ¿Quina estratègia serà doncs més efectiva, combatre amb contundència els postulats anticonstitucionals d'Abascal i companyia o ignorar olímpicament les seues boutades i llurs expressions de victimisme? Alguna cosa s'haurà de fer, si no volem que el neofalangisme arribe a participar en els plens municipals de Xàtiva.

(publicat a Levante-EMV, el 23/11/2019)

La Itàlia que va conèixer Lucrècia

¿La culpa? ¡Dels independentistes!

Xafarranxo de combat

Ahir dimecres, La Vanguardia publicava un reportatge firmat per Pedro Vallín, corresponsal del diari a Madrid. La tesi del periodista és ben curiosa. Resultaria que el guru de Pedro Sánchez, Iván Redondo, cap de gabinet de Moncloa, no seria el culpable de la repetició electoral. Alguns dirigents del PSOE haurien convençut el president en funcions que era millor tornar a les urnes. Tot encaixa, al relat de Vallín, com les peces d'un rellotge. Moncloa sabia abans del dia 10 que els resultats electorals anaven a ser pitjors que els del 28 d'abril. Tenia preparat, per tant, un pla B, una negociació ultraràpida i secreta entre Sánchez i Pablo Iglesias. Només els caps de gabinet respectius i els números 2 del PSOE i UP estaven assabentats de les converses. Poquíssimes hores abans de fer pública la firma del preacord de coalició, els dos líders van avisar a companys o aliats dels seus partits. ¿Per què tantes presses i tanta reserva? Calia llevar tota possibilitat de reacció a la dreta, als mitjans de comunicació de la caverna, a l'IBEX 35 i també a determinats sectors del mateix partit socialista. ¿És creïble aquesta història? No sé. N'hi ha dades que semblen confirmar-la.

Crida l'atenció, per exemple, que Carmen Calvo no hi haja pintat res. Això podria indicar que ella fou la principal responsable del fracàs de les anteriors negociacions. S'ha de tenir present que els barons del PSOE havien optat pel silenci discret després del triomf de Sánchez a les primàries socialistes. Això no implica, però, que hagueren desaparegut. Sovint, personatges com Juan Carlos Rodríguez Ibarra, Felipe González o Alfonso Guerra havien expressat públicament llurs opinions sobre els pactes amb UP o el diàleg amb els independentistes catalans. Més d'una vegada ha circulat el rum-rum d'un possible govern de salvació. Els patrocinadors d'un acord entre PSOE i PP descartaven Pedro Sánchez com a cap de la gran coalició. Barallaven, per tant, noms alternatius, la qual cosa implicava enderrocar novament el secretari general del PSOE. Jo trobe una mica estrafolària la hipòtesi, però qui sap... En qualsevol cas, Sánchez i Pablo Iglesias han actuat amb moltíssima celeritat. Han agafat tothom desprevingut. La reacció virulenta de la dreta, dels seus mitjans de comunicació i dels cercles empresarials fa feredat. ¡Mare meua!

I açò acaba de començar; els socialistes i els morats no sumen majoria absoluta. Han de buscar aliats i grups polítics que s'abstinguen en la votació d'investidura. L'èxit de l'operació iniciada pels signants del preacord depèn del rellotge. El temps corre en la seua contra. Imagine que ja estaran reunint-se reservadament els líders dels partits conservadors, banquers, patrons de grans empreses (elèctriques, constructores), algun jerarca de l'Església, periodistes de la caverna e tutti quanti. Analitzaran què poden fer per a torpedinar la formació d'un govern d'esquerres. Podem suposar que el rei, de viatge per Cuba, serà informat, quan torne a palau, de tot allò que s'haja parlat als "cenacles" madrilenys. Com ja vaig opinar en un post anterior, és possible que el monarca també diga la seua. Ha d'iniciar aviat la ronda de consultes amb tots els líders dels partits parlamentaris per a proposar un candidat a la presidència del govern. La Constitució no li atorga atribucions per a imposar fórmules al parlament, però Felip VI podria tramar alguna operació per sota mà. No seria la primera. Recordem el seu presumpte paper en la sortida d'empreses de Catalunya.

Sánchez no aconseguirà fàcilment l'abstenció de cap grup independentista. Durant la campanya electoral, s'ha dedicat a dinamitar tots els ponts de diàleg: repressió policial, anunci de mesures recentralitzadores, determinació de recuperar el delicte de referèndum il·legal, conculcació de la separació de poders amb declaracions inoportunes sobre Puigdemont, precs a PP i C's per a no dependre del suport independentista, amenaces d'aplicar el 155, rebuig a qualsevol mesura que atenue la condemna als presos polítics, negativa a parlar amb Quim Torra, operacions des de les clavegueres de l'Estat... Ara no pot demanar que ERC, JxCAT o Bildu li facilite la investidura a canvi de no res. I si les negociacions s'eternitzen, es dóna als intrigants l'oportunitat d'organitzar un pla alternatiu amb la benedicció del rei, de l'IBEX 35 i del sector més impresentable del mateix partit socialista. Tampoc no ho tindran fàcil; ni el PP pot deixar massa terreny de joc a Vox, ni el PSOE voldrà fer-se l'harakiri. Però hi haurà moltíssima pressió. Mentre, els esvalots de la dreta i la caverna, el tumult i el xafarranxo de combat aniran assolint unes dimensions descomunals.

No està dita l'última paraula

Diferents estudis sociològics han demostrat moltes vegades que l'esquerra i el centreesquerra són majoritaris a Espanya. ¡Per molt poc, però majoritaris! La proporció vindria a ser aquesta: un 51% d'espanyols d'esquerres i un 49% de dretes. Qüestió distinta és com es tradueix això en resultats electorals. Sovint, la dreta guanya eleccions malgrat obtenir menys vots. Hi intervenen factors com l'abstenció, el nombre de partits concurrents per cada bloc o els mecanismes de repartiment que estableix la llei electoral. A l'escrutini del diumenge passat, descomptats els resultats de les formacions nacionalistes i altres grups minoritaris, els nombres trets pels dos blocs, l'esquerra (PSOE+PU+MP) i la dreta (PP+Vox+C's), tornen a mostrar la situació d'empat: l'esquerra obté el 43,14% de vots i 158 escons; la dreta, el 42,7% de vots i 150 escons. Les apostes es guanyen o es perden. Sánchez havia convocat eleccions amb un triple propòsit: obtenir no menys de 150 diputats, enfonsar UP i C's i estar en situació de poder formar un govern monocolor sense suport dels partits independentistes. Ha perdut l'aposta. Només ha aconseguit un dels seus objectius.

El PSOE ha enfonsat, efectivament, UP i, sobretot, C's, però ha perdut tres diputats, uns 728.000 vots i la majoria absoluta al Senat. Ara, Pedro Sánchez té més complicada la formació del nou govern; C's ha esdevingut un grup absolutament irrellevant i UP només disposa de 35 diputats. Aquestes són les conseqüències d'afonar els grups que t'han de donar suport parlamentari. Per altra banda, els vots perduts per C's han engreixat el PP i Vox. ¡És per a fer-s'ho mirar! ¡Bonic panorama ens espera! El president en funcions tampoc no ha aconseguit desactivar les protestes dels catalans. Les formacions partidàries del dret a decidir són majoritàries a Catalunya. (En conjunt, els nacionalistes, EAJ-PNV, Bildu, BNG, ERC, JxCAT, CUP, han obtingut resultats boníssims.) Durant la campanya electoral, Sánchez s'ha dedicat a dinamitar els ponts del diàleg: repressió policial, determinació de recuperar el delicte de referèndum il·legal, conculcació de la separació de poders amb declaracions inoportunes sobre Puigdemont, amenaces d'aplicar el 155, rebuig a qualsevol mesura que atenue la condemna als presos polítics, negativa a parlar amb Quim Torra.

Algunes de les iniciatives preses pel president en funcions causen alarma a tots els demòcrates. Les operacions encobertes des de les clavegueres de l'Estat i l'aprovació d'un decret llei que permet la intervenció de les xarxes i els serveis electrònics amb l'excusa de la seguretat i l'ordre públic (el Gobierno, con carácter excepcional y transitorio, podrá acordar la asunción por la Administración General del Estado de la gestión directa o la intervención de las redes y los servicios de comunicaciones electrónicas en determinados supuestos excepcionales que puedan afectar al orden público, la seguridad pública y la seguridad nacional) posen en perill els drets i les llibertats de tots els ciutadans. Jo al·lucine amb Pedrro Sánchez. ¿Qui li haurà aconsellat avançar per la dreta les forces de la reacció? En matèria de llei i ordre, la dreta sempre juga amb avantatge. Competir al seu terreny de joc no és, per tant, bona idea; la gent prefereix l'original a la fotocòpia. Ben mirat, l'entollament del PSOE era ben previsible. ¡I encara podria haver estat pitjor!

El partit bifront havia d'aclarir-se i elegir entre l'ànima esquerrana de bona part de la militància o la tendència al reaccionarisme dels seus quadres dirigents. Però també haurà d'assumir una evidència: l'independentisme català continua sent l'impediment principal per a l'estabilitat de la política espanyola. El PSOE podia sentir la temptació d'establir acords amb el PP —una gran coalició o l'abstenció pepera en la votació d'investidura. Imagine que el preu a pagar era la mà dura a Catalunya, però això no faria sinó agreujar la situació. A més, una hipotètica eliminació de l'autonomia catalana implica la voladura del disseny constitucional i de tot allò acordat en la Transició. Recordem que l'autonomia de Catalunya és anterior a la Constitució del 78. El 29 de setembre de 1977, fou derogada la llei franquista de 1938 que suprimia les institucions catalanes i s'establí la Generalitat provisional. El 17 d'octubre de 1977, Josep Tarradellas en fou nomenat president. El disseny autonòmic de l'Estat respongué en bona mesura a la necessitat d'encaixar Catalunya al nou ordenament democràtic. Suspendre la Generalitat és, per tant, jugar amb foc.

Per altra banda, qui pense que se solucionarà el problema amb llei i repressió somnia truites. Ja són moltes les veus que auguren la independència definitiva de Catalunya. Els acords amb UP semblen allunyar la mà dura, però encara no està dita l'última paraula. PSOE i UP no sumen majoria absoluta. La col·laboració d'ERC no és segura. Els republicans, als quals ja els plouen les acusacions de botiflers, han de pensar en les pròximes eleccions autonòmiques catalanes. Per la seua banda, Sánchez ha dit que no vol el suport actiu o passiu dels independentistes. Imagine que l'IBEX 35 i el rei també diran la seua. (Felip VI iniciarà aviat una ronda de consultes amb els líders dels partits polítics abans de proposar un candidat a la Presidència del Govern.) El monarca no té atribucions per a imposar fórmules en contra del parer dels partits, però els Borbons ja ens tenen acostumats a les operacions polítiques per sota mà. S'ha de tenir present que l'amputació de Catalunya posaria en perill la supervivència de la mateixa corona. Finalment, Pedro Sánchez ha demostrat vàries vegades ser un aventurer i una persona gens fiable. ¿Govern progressista? Ja veurem.

Porres electorals

La convocatòria de noves eleccions generals ha suscitat una situació política caracteritzada per la volatilitat, el desgavell i la incertesa. ¿Alguna persona assenyada és capaç de predir quina cosa advindrà demà 10 de novembre? No crec. Només sembla existir acord en un punt: cap partit no traurà la majoria absoluta. L'ambient és propici per a organitzar una porra sobre les aliances postelectorals. Abans de participar-hi, s'han d'establir les regles del joc. Cada apostant aportarà una xicoteta quantitat —un euro, posem per cas. Els porristes hauran de dir quina alternativa creuen que reeixirà finalment: govern en minoria del PSOE amb suports puntuals; govern monocolor del PSOE amb suport parlamentari estable d'altres partits; govern del PSOE i el PP; coalició d'esquerres PSOE-UP-MP amb suport d'ERC... Com es veu, el meu plantejament està esbiaixat; partisc del convenciment que la força més votada serà el PSOE, però ves a saber. Totes les possibilitats estan obertes. Podria reeixir una gran coalició de dretes, el gran acord.

Qui encerte la porra s'enduu el metàl·lic. Com els diners són pocs, el guanyador no es farà ric, però tindrà la satisfacció d'haver clavat un resultat que roman fins ara en una absoluta incertitud. Algunes novetats —l'aparició del nou partit d'Errejón, per exemple— han introduït factors de desconcert inèdits. La divisió entre els diversos partits d'esquerra no ha cessat de crear embolics. Les contradiccions no se circumscriuen a l'àmbit estatal. El govern de la Generalitat està format per tres grups, PSOE, Compromís i UP. Però Compromís es presenta a les eleccions de demà en coalició amb Más País, el partit d'Errejón. Primer batibull: els valencianistes s'han associat a dos grups antagònics, l'un escissió de l'altre. ¿Es veuran afectades les relacions entre Compromís i UP al si dels òrgans de la Generalitat? A Xàtiva també hi ha desori. Miquel Lorente, regidor i portaveu de XU, és director general d'Economia Sostenible de la Generalitat. Forma part, per tant, del govern valencià. Però fa una oposició irreductible al govern de la nostra ciutat. Durant la campanya, el PSOE local també ha llançat dards a UP. ¡Fidelitats i oposicions encreuades!

La situació és esquizofrènica i encara ho serà més si Sánchez pacta amb la dreta. El líder de XU necessitarà —és un dir— dos uniformes distints: el de cap d'oposició, que vestirà quan participe en les comissions i els plenaris municipals, i el de director general, quan haja de representar la conselleria dirigida per Rafael Climent, militant de Compromís. En la Generalitat, Lorente està sotmès als principis de col·legialitat i solidaritat que han de guiar l'actuació de qualsevol govern, impulsada i dirigida pel seu president —socialista en el cas valencià. Ara bé, al consistori xativí, pot ventar bona cosa d'andanades contra el PSOE, en què milita Xelo Angulo, altre membre del govern valencià —és directora general de Cooperació i Solidaritat en la conselleria dirigida per Rosa Pérez, coordinadora general d'EUPV. ¡Mare meua, quin garbuix! Atès que la política té un component teatral innegable, representar alternadament els rols de Dr. Jekyll i Mr. Hyde no deu suposar cap problema. A mi em resultaria difícil ser amic en uns àmbits i adversari en altres.

M'assalta un dubte: ¿els pactes autonòmics i locals eixiran indemnes del laberint postelectoral? Les baralles, a compte del finançament autonòmic, el retall del deute valencià i altres qüestions, ja havien començat fa temps, però potser s'intensifiquen. ¡Efectes col·laterals de la cita amb les urnes! Cal recordar que aquesta ha respost al càlcul partidista de Sánchez; voldria triturar UP i C's. ¿Encara creu que això li permetrà d'augmentar el nombre de diputats i les possibilitats de formar govern monocolor sense suport de grups independentistes? Arribats en aquesta línia del darrer paràgraf, m'adone que no sols he d'endevinar la porra. He de decidir a qui vote; avui és jorn de reflexió electoral. Vull que el meu vot siga útil per al país i el benestar general, que servisca per a frenar el fanatisme i la intolerància, que ajude a eliminar injustícies i desigualtats, que no col·labore en el retall de llibertats democràtiques... ¡Uf! ¡Li demane massa a una papereta! A més, ¿existeix algun grup polític que puga satisfer tot això? Podria donar-li voltes al jeroglífic tot el dia sense arribar enlloc. Serà millor que em concentre en la porra. ¡Uei! A tot estirar, sols perdré un euro.

(publicat a Levante-EMV, el 09/11/2019)

Maestro Pasquino

Pasquino es troba en una plaça homònima de Roma. El nom es deu a un mestre sastre geperut que vivia a la rodalia, molt famós per l'agudesa de les seues versions, divertides i satíriques, de l'actualitat romana. El tors grec mutilat, corresponent a un grup homèric, va rebre el nom del sastre: Maestro Pasquino. Penjades o enganxades, hi apareixien sàtires sobre els personatges més seriosos, inclosos papes i cardenals. Alexandre VI n'era actualitat constantment. El vell cardenal Joan Baptista Ferrari, tresorer del pontífex, riquíssim, morí d'incontinència (a pesar que els metges li havien advertit que no menjara tant). Alexandre VI s'apoderà dels seus béns. Circulà el tòpic del verí. Els pasquins deien: «Ací jau Baptista, que perdé la vida, la fortuna i els diners per a engreixar el toro» o «La terra prengué el seu cadàver, el toro els seus béns, l'infern la seua ànima». El papa actuava com si no tinguera notícies de Pasquino.

Estàtua grega a la piazza di Pasquino, molt a prop de piazza Navona

Conferència d'Antoni Martínez

500.000 terroristes

Franquisme sociològic

En Espanya encara queda massa franquisme sociològic A curt o mitjà termini, la cosa no té cap solució. Els països europeus —Alemanya, Itàlia— amb règims totalitaris, nazis o feixistes, van ser derrotats en la segona Guerra Mundial. Altres dictadures —la portuguesa o la grega— foren enderrocades per moviments revolucionaris militars o populars. Els coronels grecs foren jutjats i condemnats. El dictador portuguès Marcelo Caetano i els seus ministres s'hagueren d'exiliar a Brasil. Quelcom semblant s'esdevingué a la República Argentina. L'última Junta Militar caigué com a conseqüència de la derrota de les Malvines. Els membres de les diverses juntes van ser jutjats. A Videla i Massera els caigué pena de reclusió perpètua. A Xile també han estat jutjats alguns militars. En Espanya, els fets han seguit un rumb diametralment oposat. Els militars que donaren el cop d'estat contra la República, el 18 de juliol de 1936, van guanyar la Guerra Civil. Quasi tots els presumptes autors dels delictes comesos abans del cop militar i durant la guerra, a la rereguarda republicana, tingueren un destí cruel: execució immediata o simulacres de judici.

En canvi, els autors d'assassinats a la rereguarda franquista, romandrien en l'absoluta impunitat. Després de la guerra, la repressió contra els vençuts fou terrible. Els jutjats per tribunals militars —per consells de guerra sumaríssims— no gaudiren de garanties processals tan bàsiques com la presumpció d'innocència o el dret de defensa. Molts foren executats. Cunetes i fosses comunes s'ompliren de cadàvers. Sovintejaren les violacions. Nombrosos infants foren arrabassats als seus pares i donats a famílies franquistes. Però els responsables d'aquests crims mai no han estat jutjats. Totes les víctimes franquistes reberen honors públics. Les republicanes foren silenciades durant dècades. (Encara avui hi ha nombrosos morts del bàndol vençut sense desenterrar.) Això fou possible per l'adveniment de la guerra freda. Al bloc liderat pels Estats Units li resultà útil la dictadura franquista. El dictador morí de vell sense que ningú no l'hagués enderrocat; quaranta anys de totalitarisme havien adobat un franquisme sociològic ben estès per tota la pell de brau. Un professor emèrit de batxillerat em contava una anècdota succeïda el 14 de desembre de 1966.

Aquell dia, dimecres, se sotmeté a referèndum de tots els espanyols l'aprovació de la franquista Ley Orgánica del Estado. La convocatòria deixava clar que los ciudadanos españoles mayores de 21 años, sin distinción de sexo, estado o profesión, tienen el derecho y la obligación de tomar parte en la votación del referéndum. En altres paraules: era obligatori votar. En l'institut de Castelló on treballava el professor s'havia constituït una taula. Els docents, funcionaris, no podien defugir l'obligació de votar. El falangista que impartia les classes de gimnàstica comentà l'endemà: Teníamos órdenes de hacer constar en las actas que el 96% de los votos emitidos era afirmativo, pero no ha hecho falta falsificarlas. El 97% ha votado sí. (Al conjunt de l'Estat, el percentatge de participació fou alt, un 88,79%, i el de sís, aclaparador, un 95,86%.) Potser, els lluitadors contra la dictadura no eren tan nombrosos com se'ns fa creure. Per això, el franquisme pogué oferir a una oposició en inferioritat de condicions aquell famós tracte de la Transició.

El tracte era taxatiu: democràcia a canvi d'oblit. L'esquerra acceptà. ¡Quin remei! Els feixistes i llurs fills es vestiren de demòcrates i amagaren les camises blaves al fons de l'armari. I ací som, a finals de 2019. ¿Ha desaparegut ja el franquisme sociològic? ¡No! S'ha de tenir present que diversos partits i corporacions (el PP, Vox, la judicatura, la policia) estan plens de descendents directes d'antics feixistes. Podem posar exemples. Jesús Posada, expresident del Congrés, és fill de Jesús Posada Cacho, un falangista que combaté durant la Guerra Civil al bàndol franquista, dins les milícies de FET i les JONS. Fou governador civil de València entre 1956 i 1962. El socialista José Bono és fill d'alcalde falangista. El jutge José Yusti Bastarreche, que impedia l'exhumació de Franco, és fill de l'almirall franquista gallec José Yusty Pita i nét de l'almirall Francisco Bastarreche, un dels responsables de la gran massacre de 1937 a la carretera Màlaga-Almeria, en què moriren unes 5000 persones que fugien de les tropes de Queipo de Llano.

En fi, Espanya és diferent en moltes coses. És una de les poques "democràcies" europees que no han ajustat comptes amb el seu passat recent. Jo em trobe tots els dies pel carrer amb franquistes i descendents de franquistes. Alguns militen a les files del PP. Es consideren gent de bé. Conec alguns personalment. Entre els meus parents més pròxims, hi ha qui encara utilitza l'expressió caudillo per a referir-se a Franco. Les el·lipsis i els silencis són la base en què recolza la nostra relació familiar. Bandejar certs temes de conversa, la norma. I açò em recorda el paper que juga l'Església Catòlica. Beneí el cop militar i el titllà de croada nacional contra l'ateisme. Durant la Transició semblava que alguns bisbes i sacerdots s'apartaven d'aquesta actitud. Recordem els casos d'Antonio Añoveros, bisbe de Bilbao entre 1972 i 1978, o del cardenal Vicente Enrique Tarancón, arquebisbe de Madrid entre 1971 i 1983. Tanmateix, tot fou un mirall. A hores d'ara, el conjunt de l'Església espanyola continua impregnat de franquisme sociològic. Les excepcions són poques. La monarquia, restaurada per Franco, també n'és peça essencial de l'engranatge.

¿És possible la reconciliació de les dues Espanyes en aquestes condicions? Em sembla que no. Els descendents familiars o ideològics del franquisme diuen que no s'ha de mirar enrere. ¡Lògic! Si dirigírem la vista al passat, comprovaríem que ni tots els republicans eren tan dolents com es pretén ni tots els franquistes tan boníssims com ells mateixos havien volgut fer creure. ¿Llei de la Memòria Històrica? ¡Ha! Quan governa la dreta, no en fa cas. Si governen els socialistes, la màquina sociològica es posa a treballar per tal de desactivar l'aplicació. Compta amb l'ajuda de la judicatura i altres organismes de l'Estat. La fletxa del temps corre al seu favor. El terror de la rereguarda franquista i els crims de la postguerra quedaran cada vegada més lluny. I el pas del temps és aliat de la impunitat. De fet, alguns polítics de l'extrema dreta no tenen cap interès en la reconciliació. Aquesta s'hauria de basar en la fraternitat i la bona fe. ¿Són possibles ambdues amb qui diu que les tretze roses torturaven, violaven i assassinaven? Crec, en definitiva, que la presència simbòlica del franquisme en espais públics (esglésies, places, carrers) va per a llarg.

Conferència de Marc Gomar

Les víctimes i el pas del temps

Si unes cent mil persones (sindicalistes, intel·lectuals, mestres, polítics) foren assassinades per les seues conviccions republicanes o nacionalistes i si cinquanta mil andalusos moriren durant la cruel repressió desfermada per un general franquista les despulles del qual estan soterrades a la basílica sevillana de la Macarena, podríem seguir el raonament que feia José Luis Villacañas en un article titulat "Las víctimas y la política", publicat per Levante-EMV. Els familiars directes i tots aquells que arribaren a estimar els desapareguts han de ser qualificats de víctimes pures. Cal aclarir que els morts foren víctimes, però ja no ho són en sentit estricte; esdevingueren fa temps cossos inerts. Esposos i esposes, fills i filles, pares i mares, néts i nétes, amics i amigues íntims passen a ser les veritables víctimes de fets ocorreguts fa més de vuitanta anys. Per tant, la fletxa del temps corre en contra seua. Tota víctima reclama solidaritat —seguim de nou Villacañas. Són víctimes pures aquelles que foren violentades de tal manera que no pogueren contribuir a la sort que patiren. Tanmateix, els represaliats republicans no solen gaudir d'aqueixa presumpció.

En les víctimes pures, la desproporció entre la seua innocència i el mal que han patit és tan gran que només pot ser salvada suposant una maldat universalment censurada. Una víctima pura pot ser defesa per qualsevol. Resulta fàcil, doncs, lliurar-li un reconeixement universal. En canvi, el victimari rep un rebuig unànime. Aquestes regles generals fallen amb les víctimes republicanes. Encara avui escoltem aquesta frase: «Alguna cosa hauria fet, ¿no?» Coneixem els victimaris i entenem que van permetre o van instigar actes espantosos amb una fredor absoluta, monstruosa, per la seua incapacitat de percebre l'extrema gravetat de la violència que induïen. Doncs quasi la meitat dels habitants de la pell de brau no veuen les coses així, com ha posat de relleu la recent exhumació de les restes de Franco. ¿Era precís traure-les de la Vall dels Caiguts? Jo crec que sí. Cada vegada queden menys víctimes pures de la repressió franquista duta a cap durant la Guerra Civil i la immediata postguerra. No s'hagués arribat a temps de reparar cap memòria si s'hagueren produït més dilacions. I calia enviar un avís, per idèntica raó temporal, a victimaris i descendents seus.

A la llarga, lluitar contra el temps és una guerra perduda. Quan mor l'última de les considerades víctimes, directes o indirectes, d'un règim atroç —l'últim nét o besnet d'un republicà afusellat a Paterna, posem per cas—, ja no és possible de lliurar cap solidaritat a ningú. Igual passarà amb els símbols i els monuments del franquisme. Podran mantenir vigència durant un temps, com a signes identitaris o grupals. Pensem, per exemple, en la Navy Jack —o Dixie—, bandera rebel dels estats confederats nord-ameicans. Encara oneja en moltes contrades meridionals d'Estats Units. Però tots els materials simbòlics dels diferents sistemes polítics avancen gradualment cap a la conversió en arqueologia històrica. La presència d'elements que recorden la tirania només pertorba les víctimes, la gent que se solidaritza amb elles i altres afectats. Però quan tots ells hagen desaparegut... Puc visitar la tomba d'un rei inca o un faraó, probables tirans sanguinaris, sense experimentar més emoció que la suscitada per la contemplació de l'art. En canvi, preferiria que el complex de Cuelgamuros fos dinamitat. I la bandera monàrquica espanyola em neguiteja.

L'exhumació de Franco s'ha produït en un punt temporal crític; ja sovintegen les generacions joves que desconeixen la significació del lloc en què estava soterrat. L'esdeveniment suscita opinions i sentiments contraposats, i prou indiferència. El franquisme sociològic ha censurat la decisió. L'esquerra del PSOE creu que l'antic dictador ha tingut una cerimònia d'estat. Jo crec que no. Això volien els familiars: himne, bandera franquista, batalló militar, salves d'ordenança... No ho han aconseguit. Han hagut de ser néts i besnets els encarregats de traure a coll el taüt de l'avi en un escenari absolutament desert. (Tampoc no s'havien permès les concentracions de gent.) Alguns voldrien haver-lo colgat en qualsevol forat. Això només s'esdevé en moments revolucionaris, o quan el tirà és enderrocat violentament —recordem Mussolini o Ceaușescu. En democràcia, però, no s'actua així, no es pot llançar el cadàver d'un capitost a l'abocador. Si de cas, sobraven la presència d'una ministra, els tripulants de l'helicòpter militar quadrats davant dels familiars de Franco, el trasllat del cos a un mausoleu propietat de l'Estat, l'excessiva cobertura mediàtica...

Certs detalls tenien alternativa fàcil (la ministra podria haver estat substituïda per un funcionari i es podia haver llogat el transport aeri a qualsevol empresa privada). Altres circumstàncies, però, depenien de la màquina sociològica franquista (de l'Església Catòlica, els tribunals, els mitjans de comunicació en mans del sistema...). La presència d'un cosí del rei Felip VI, Lluís Alfons de Borbó, que encapçalava una fila de portadors del taüt del besavi, palesava la implicació de la monarquia borbònica en el franquisme sociològic. De tota manera, crec que s'ha fet, en termes generals, el que s'ha pogut. Ja s'ha dit que els anys corren a favor dels victimaris i en contra de les víctimes. Està bé, per tant, que aquestes hagen obtingut una xicoteta victòria en la guerra contra el temps. Els escarafalls dels familiars del dictador mostren clarament la seua rancúnia i la seua amargor. Volien que el iaio continués soterrat al mausoleu de Cuelgamuros. No se n'han sortit amb la seua. El trasllat de les despulles de Franco alimenta l'esperança que la victòria del temps siga justa amb tots, víctimes i victimaris. Fins ara, no ho era. I, potser, no ho serà mai.

Demostracions de dol

Les ciutats romanes de nova creació, de planta absolutament ortogonal, solien ser travessades per dues vies principals perpendiculars, el cardo i el decumanus. Les muralles comptaven amb quatre portes, una en cada extrem d'aquelles dues vies. La Xàtiva romana també degué tenir un llarguíssim decumanus, que aniria des de Montsant fins a la rodalia de la porta de l'Ametla. És complicat, però, especular amb la presència d'un cardo. En realitat, les vies urbanes de la ciutat estarien adaptades a les corbes de nivell del seu solar, la costa del castell. Els estudiosos han barallat la possibilitat d'almenys tres portes: una situada junt a l'actual aljub de Montsant, altra per la zona on avui s'alça l'ermita de Sant Josep i una tercera, des de la qual arrancaria la Via Augusta en direcció a ponent, que estaria situada davant l'actual porta de l'Ametla. A l'oest, fora de les muralles, un tram de la Via Augusta degué estar flanquejat per nombrosos monuments funeraris. (Els romans no permetien enterraments dins del recinte sagrat de les seues ciutats.)

No és gens estrany, per tant, que nombroses mostres de numismàtica i d'inscripcions funeràries sobre pedra calcària o marbre hagen aparegut precisament en aquesta zona de ponent on potser estava emplaçada la necròpoli. També s'han trobat altres restes romanes pels voltants de Sant Feliu, als llocs en què es van construir el fòrum i els edificis més reeixits de la ciutat (la cúria, la basílica, els temples). En la mateixa església de Sant Feliu i al Museu de l'Almodí es conserven peces d'època romana —làpides, pedestals, ares funeràries— que solen passar desapercebudes al visitant. Estan encastades a la construcció medieval o foren descobertes durant les campanyes d'excavació arqueològica —especialment a l'esmentat espai de la porta de l'Ametla. Amb elles s'ha pogut formar una important col·lecció d’inscripcions llatines. Algunes de les exhibides a l'Almodí visibilitzen les dones de Saetabis. Dis Manibus Clodia Patricia annorum XX hic sita est Clodia Primitiva mater («Als déus Manes. Clòdia Patrícia, de 20 anys, és soterrada ací. Clòdia Primitiva, sa mare»). La fredor de la fórmula no aconsegueix d'eclipsar l'edat de la xica.

Altres inscripcions d'època romana són igualment emotives: [...] Iunia Leda marito dulcissimo («A [...]. Júnia Leda al seu marit dolcíssim»); [...] matri dulcissimae Valerius Paternus filius paecunia sua («A [...], mare dolcíssima, Valeri Patern, el seu fill, [li ha fet aquest monument] a les seues expenses.»); Dis Manibus Acathení annorum XXVIII Hic sita est Fecit Mystes coniugi bene merenti («Als déus Manes. A Àgata, de 28 anys. Jau ací. Mistés féu [aquest monument] a la seua esposa que bé s'ho mereixia.»); Dis Manibus Campana annorum XVIIII mensium VII dierum V hic sita est Probus sorori piissimae («Als déus Manes. Campana, de 19 anys, 7 mesos i 5 dies, està soterrada ací. Probus, a la seua germana afectuosíssima»). Una làpida encastada en un mur de l'església de Sant Feliu també testimonia la presència femenina a Saetabis: Dis Manibus Lupus annorum XXXIIII mensium II hic situs est Velata uxsor marito dulcissimo Sit Lupo terra levis («Als déus Manes. Lupus, de 34 anys i 2 mesos, està soterrat ací. Velata, l'esposa, al seu marit dolcíssim. Que la terra siga lleu per a Lupus.»). Tot un extens repertori d'afectes destruïts per la Parca.

La darrera inscripció és particularment expressiva. Suscita certa melangia; podem imaginar el dolor d'una xica que havia perdut un marit jove, de trenta-quatre anys. (Bé que l'esperança de vida dels romans no era comparable a la nostra.) El dolor per la pèrdua de persones estimades sol quedar plasmat en monuments funeraris. El món romà proporciona, gràcies a l'epigrafia, múltiples testimonis de dol. El pròxim cap de setmana, molts xativins i xativines visitarem el cementiri. Seguirem el costum d'honorar familiars i amics traspassats. Repetirem rituals que s'observaven ja en èpoques anteriors al cristianisme. El culte pagà als avantpassats fou assimilat per l'Església. Establí al calendari litúrgic les festivitats de Tots Sants i els fidels difunts, que se celebren l'1 i el 2 de novembre. Durant dos dies, molta gent deslliura sentiments de tristor per l'absència d'éssers estimats. El cementiri serà ple de visitants. La necròpoli xativina de Via Augusta també n'estaria plena durant les Feralia, festes dels morts. Al segle I aC, per exemple.

(publicat a Levante-EMV, el 26/10/2019)