Mentida piadosa

«Jo no sé a què ve [Pedro Sánchez], però en qualsevol cas em sembla bé. A més, escolte, que vinga gent a la Comunitat Valenciana està bé sempre. Nosaltres som terra d'acollida.»

Ximo Puig, president de la Generalitat Valenciana

L'esquerra en la cruïlla

Recorde una anècdota esdevinguda durant els inicis del mandat de Rus. Per aquella època, l'Associació d'Amics de la Costera assumí un projecte que havia ficat dempeus l'anterior govern local socialista: l'Orquestra Barroca de Xàtiva. El nou alcalde no en volia saber res, però digué que ajudaria l'Associació si aquesta se'n feia càrrec. A l'hora de la veritat, l'ajut municipal quedà reduït a la mínima expressió, unes 300.000 pessetes de l'època. Crec recordar que el pressupost total per a organitzar una trobada de l'OBX pujava a tres milions de pessetes. Entrevistat per una emissora local de ràdio, vaig amollar aquesta frase: «L'alcalde pensa que donar-li el nom de Xàtiva a una orquestra costa 300.000 pessetes. Si costés només això, dos amics i jo juntaríem els diners i tindríem una orquestra pròpia, l'Orquestra Barroca de Ximo Corts i els seus amics.» Aquestes paraules suposaren la ruptura de relacions amb Rus. Mai no tornaria a ajudar econòmicament les activitats d'Amics de la Costera. El personatge podia dir les brofegades que li vingueren de gust —eren proverbials les seues sortides de to—, però no suportava que li les digueren els altres.

Jo solia dir a alguns amics socialistes: «Haurieu de trobar alguna persona, una mena d'Alfonso Guerra autòcton, capaç de contestar les sabaterades de Rus en un estil "dialèctic" semblant al seu. És l'única forma de fer-li perdre els papers.» Els meus amics em miraven amb cara d'espant i reprovació: «Ximo, nosaltres som gent educada i progressista. No podem abaixar-nos al nivell d'aqueix individu.» De manera inconscient, proclamaven llur bon gust i llur superioritat moral sobre la gent sense cultura. És més, durant un temps es confongué falta de cultura acadèmica amb falta d'intel·ligència. Era freqüent escoltar expressions de menyspreu com ara «Rus és un burro; no sap fer la o amb un canut». Aquestes ínfules de superioritat dels progres venien de lluny. Recordem el rebuig que suscitaven les falles en l'esquerra; molts progres les consideràvem una festa populatxera. En fi, així li va anar a l'esquerra xativina. Rus i les seues exhibicions amb la bateria connectaven amb les classes baixes —que teòricament havien de votar als partits d'esquerra, defensors dels treballadors— i el PP anava guanyant unes eleccions rere altres.

Quelcom semblant s'ha esdevingut als Estats Units. Hillary Clinton és el paradigma de persona progressista amb un nivell cultural elevat, educada, políticament correcta... Donald Trump, en canvi, és el personatge barroer, inculte, ric, masclista, políticament incorrecte, xenòfob, fatxenda... La senyora Clinton, com els socialistes autòctons, forma part del sistema, bé que milite al seu sector progre. Trump, típic milionari calavera —pur sistema, per tant—, feia por, amb el seu discurs antisistema, fins i tot als seus coreligionaris. Tanmateix, ha aconseguit d'engalipar bona part de l'electorat blanc nord-americà. Les amenaces al sistema li han donat una victòria electoral que els sectors burgesos benpensants no s'esperaven. Berlusconi i Rus també eren espècimens que topaven amb el moralisme burgès. La gent seriosa de dretes els votava amb el nas tapat. Els dos connenctaven, però, amb les capes socials més baixes. L'esquerra es troba, per tant, en una cruïlla. Ha d'articular un missatge que aglutine elements diversos i sovint contradictoris. Ha de conservar els seus valors tradicionals sense desconnectar dels gustos i els interessos populars.

¿Hi haurà cinquantenari?

El passat dijous, Vicent Soler, conseller d'Hisenda i Model Econòmic de la Generalitat, donà una xerrada a la nostra ciutat, en el marc de la celebració —estranya celebració— del quaranta aniversari de la refundació de l'agrupació local del PSOE. Des del meu punt de vista, l'amic i conseller no estigué especialment afinat. Dedicà la primera part de la seua exposició a explicar tot el seguit de problemes econòmics que pateix la nostra comunitat autònoma, derivats d'un infrafinançament que ja ve de lluny. Fou la part més interessant de la seua dissertació. Carregà molt les tintes contra el ministre Montoro, però s'ha de dir, en honor a la veritat, que el model de finançament injust que suporten les autonomies catalana, balear i valenciana no entèn de colors polítics. Ha estat invariablement vigent tant amb governs socialistes com amb governs peperos. Les diferències, escasses, entre l'actiud d'uns i altres són de matís. Només cal recordar la reacció dels líders socialistes extremenys, andalusos o manxecs sempre que s'ha reivindicat des de terres de llevant un canvi de sistema. En el fons, topem amb el jacobinisme dels partits estatals.

El pes dels valencians a les cúpules dels dos grans partits sempre ha estat mínim. Els valencians som invisibles, tenim fama —almenys la teníem fins ara— de gent que mai no crea problemes. No som revoltosos com bascs i catalans. L'espanyolisme dóna per descomptat que els països de l'antiga Corona d'Aragó han de pagar totes les rondes. (La balança fiscal deficitària de Madrid —per molt que proteste la senyora Cifuentes— és un cas a part; l'efecte capital multiplica la seua recaptació.) Tanmateix, Vicent Soler fou més comprensiu amb els seus coreligionaris. Fins ací, tot normal. L'última part de la seua xerrada prengué, però, un biaix inesperat. El conseller es dedicà a defendre l'abstenció socialista que ha permès la investidura de Rajoy com a president del govern central. Ho féu amb els arguments ja coneguts: calia elegir el mal menor; abstenció no equival de cap manera a recolzament; altres eleccions haurien donat més vots al PP; s'ha de desdramatitzar l'assumpte; des de l'oposició es tombaran les polítiques de Rajoy; el temps dirà si s'ha pres una decisió correcta... Jo vaig trobar a faltar la reacció discrepant dels assistents.

Només un regidor socialista féu notar que la decisió havia estat presa pels dirigents sense que les bases hagueren pogut dir la seua en assumpte de tanta transcendència. M'hagués agradat d'intervenir al col·loqui, però vaig aguantar les ganes; amb un públic majoritàriament socialista, no volguí donar la impressió que em ficava en corral aliè. Li hagués fet a l'amic conseller dues observacions: exercir una oposició creïble i evitar la convocatòria de noves eleccions semblen propòsits difícilment conciliables; si el temps arriba a demostrar que els barons del PSOE s'han equivocat, és possible que l'agrupació socialista de Xàtiva no puga celebrar les noces d'or —llàstima, perquè un cinquantenari sí és una veritable celebració. En fi, Vicent Soler, ja en ratxa, encara dissertà sobre les diferències entre socialisme democràtic i vel·leïtats revolucionàries. Es manifestà totalment partidari de la democràcia representativa. «El sistema té moltes maneres d'accedir al poder, però la classe treballadora només disposa del recurs a les urnes», va dir. A primera vista, aquesta afirmació sembla irreprotxable. Caldria fer, però, alguns advertiments.

Episodis recents, com ara la victòria electoral de Donald Trump o el Brexit, obliguen a recordar que les urnes tenen els seus límits. La democràcia representativa no garanteix que guanyaran sempre els millors candidats o les opcions polítiques defensores dels interessos populars. D'altra banda, la consciència de pertànyer a la classe treballadora es troba sota mínims. L'esquerra clàssica, comunista i socialdemòcrata, té una tasca pendent: renovar els plantejaments teòrics i pràctics. Si afegim que els sistemes electorals de les democràcies liberals solen propiciar els resultats més favorables per a la dreta, caldrà concloure que podríem estar a punt d'entrar en una època daurada per a tota mena de líders feixistes, populistes o llunàtics, que accediran al poder per unes vies "exquisidament" democràtiques. En qualsevol cas, el conseller Soler es manifestà partidari d'estretar llaços de col·laboració amb Compromís i el sector errejonista de Podemos. De l'altre sector, el de Pablo Iglesias, digué que combrega amb la idea fixa de Julio Anguita: el sorpasso al PSOE. Sí, conseller, però aquest sector és de moment l'hegemònic en Podemos.

La mort de Calixt III

A principis d'agost de 1458 s'escampà la notícia que el papa estava greument malalt. Els barons romans s'alçaren en armes. Pere Lluís va fugir acompanyat per Roderic i els cardenals Barbo i Cesarini, després d'haver lliurat les claus de Sat'Angelo i del tresor papal. Amagat al port de Civitavecchia, va morir en estranyes circumstàncies mentre esperava una galera que l'havia de portar a València. Roderic tornà a Roma i va acompanyar els últims moments del papa, que va morir el 6 d'agost. Lluís Joan, nomenat recentment bisbe de Lleida, tornà a la pàtria. Roderic decidí de quedar-se a Roma i participar al conclau. Va donar el seu suport a Enea Silvio Piccolomini, Pius II, nomenat cardenal per Calixt III. Com que l'unia una gran amistat amb el nou pontífex, Roderic va conservar tots els seus càrrecs.

Cenotafi de Calixt III a les criptes vaticanes. Les seues despulles es conserven a l'església romana de Santa Maria in Montserrato.

Tardor amb la Filharmònica

¡Que n'és, de difícil!

En 1965 s'estrenà The sound of music (titulat en Espanya Sonrisas y lágrimas), un film musical dirigit per Robert Wise i protagonitzat per Julie Andrews i Christopher Plummer. La pel·lícula era una adaptació de La família Trapp, novel·la de Maria von Trapp que ja havia tingut dues versions cinematogràfiques rodades en els anys cinquanta, La família Trapp i La família Trapp en Amèrica. En abril de 2015, la pel·lícula de Rbert Wise sortí del meu calaix dels records per motius que no tenien res a veure amb el setè art. S'acostava la data de les eleccions municipals. Un parent pròxim em va dir: «¿Ja has vist la llista de Compromís? Quasi tots els llocs de sortida estan copats per —i sil·labejà amb delectació— la família Trapp.» Sí, aquesta comparació era excessiva. La candidata nacionalista a l'alcaldia estava acompanyada, als primers llocs de la llista, pel seu marit, un germà i una col·lega de despatx. Però també hi figuraven dues persones, Joanjo Garcia Terol i Empar Penadés Estrela, que no tenien llaços familiars o professionals amb la cap de llista. ¿Influí tot açò en els resultats electorals de Compromís a la nostra ciutat? No sé.

Recordem que la llista xativina de la coalició nacionalista rebé, el 24 de maig de 2015, menys paperetes que la llista autonòmica. Des de llavors, sembla que les aigües del col·lectiu local de Compromís estaven agitades. El passat 2 de novembre, Joanjo Garcia renunciava la seua acta de regidor. Les tensions al si del Bloc —partit hegemònic en les agrupacions nacionalistes de la Costera— havien passat prou desapercebudes, però alguns vèiem venir la dimissió de Joanjo. Els seus pròxims deien, des de fa temps, que estava cremat. El dimissionari no ho desmentia. Ara diu que ha renunciat per motius personals. ¿Personals? Una decisió de transcendència política exigeix explicacions més clares als electors. Sobretot si circulen altres interpretacions de la dimissió. Es parla, per exemple, de cansament de Joanjo perquè es prenien resolucions en matèria de personal sense comptar amb el seu parer, ço és, sense comptar amb la seua opinió com a responsable municipal de Règim Interior i Recursos Humans. També corre la veu que se sentia desautoritzat per companys de partit. L'alcalde ha negat veracitat al primer rum-rum.

Segons els membres del grup municipal socialista, Cristina Sunyer és una persona seriosa, una política amb experiència —féu un treball opositor excel·lent—, una sòcia fiable. Que el seu equip es trenque abans d'haver completat l'actual període de govern municipal no és una bona notícia. «¡Una llàstima!», diuen alguns regidors socialistes. Però les opinions estan dividides al si dels col·lectius local i comarcal de Compromís. Un sector de la militància critica l'excessiu personalisme del tàndem Sunyer-Moscardó. L'acusen de ser un fre per al creixement de l'opció valencianista a Xàtiva. De fet, molt abans de les últimes eleccions locals, el col·lectiu xativí havia patit vàries defeccions. Algunes de les persones que abandonaren l'òrbita del Bloc militen ara en les files d'EUPV. Potser aquesta dada i l'absència d'una llista local de Podemos expliquen els resultats electorals de l'esquerra a la nostra ciutat. Els escapolits del Bloc degueren emportar-se vots d'amics, familiars i simpatitzants cap a la llista de Miquel Lorente. (Malgrat els resultats desatrosos en les autonòmiques, EUPV esdevingué la segona força més votada a Xàtiva.)

Tot açò demanava una reflexió profunda al si de l'agrupació local de Compromís. Durant l'any i mig transcorregut des de maig de 2015, algunes coses han canviat en el nacionalisme xativí: la militància ha elegit un nou secretari i la segona vicealcaldessa ja no forma part de l'executiva. Hom diu —off the record— que el relleu de Joanjo encara no s'ha fet públic pels dubtes de la substituta, Empar Penadés, número quatre en la llista presentada per Compromís a les passades eleccions locals. Empar sembla tenir dificultats per a fer compatibles el seu treball de professora interina, sense plaça a Xàtiva, i una dedicació responsable a les obligacions municipals. Rep pressions perquè no renuncie l'acta. ¿Raó? El nou regidor nacionalista seria Salvador Moscardó. La seua entrada a l'Ajuntament tornaria a suscitar xanxes. «Ja tenim la família al complet», diria el meu parent. Bromes a part, ¡que difícil és prendre decisions polítiques encertades pensant alhora en el bé de la ciutadania i en no deteriorar la imatge del partit en què hom milita!

(publicat a Levante-EMV, el 12/11/2016)

La gent d'Uzbekistan

La varietat racial i el mestissatge són els principals trets demogràfics d'Uzbekistan, la república més poblada d'Àsia Central. Els seus vint-i-nou milions d'habitants, concentrats al sud i a l'est del país, es divideixen en distints grups ètnics: uzbeks (el 77% de la població), eslaus russos o ucraïnesos (el 5,5%), tadjiks (el 5%), coreans (el 4,7%), kazakhs (el 3%), karakalpaks (el 2,5%) i tàrtars (l'1,5%). Per tant, la uzbeka, d'origen turc, és l'ètnia dominant. (També hi ha presència d'uzbeks en Turquia, Iran, Afganistan, Pakistan, Tadjikistan, Kirguistan, Kazakhstan, Rússia, Aràbia Saudita i Sinkiang —o Tuquestan Oriental—, regió autònoma de la República Popular de Xina.) Els tadjiks, en canvi, són indoeuropeus i parlen persa, la llengua col·loquial de molts habitants de la ciutat de Samarcanda. A causa de la procedència dels pobles turquesos —originaris de la vall del riu Orkhon, a l'actual Mongòlia— i l'arribada de mongols a les terres uzbekes en èpoques passades, moltes gents d'Uzbekistan mostren el plec mongol als seus ulls. Conclusió: al país es poden veure alhora gent de pell molt bruna i gent de pell clara, persones àries i persones amb aspecte mongol —ves a saber si descendents de Genguis Khan—, coreans i eslaus de cabells rossos i ulls blaus...

El 88% dels uzbeks és musulmà sunnita i el 9%, cristià ortodox. Es practica, però, un islam moderat. Nombroses mesquites, mausoleus i madrasses estan convertits en museus, hotels, mercats d'artesania, restaurants... No se sent el cant del muetzins. Quant a la roba, hom veu per les zones públiques gent amb vestits ètnics o amb indumentària europea, homes amb tubeteika —un barret típic que els uzbeks anomenen duppi— o amb el cap descobert, dones que llueixen lliurement els seus cabells o que duen mocador al cap, gent amb pantalons vaquers, turbant, camisa i jaqueta, minifaldilla, bata, gel·laba, faldilla llarga, gavany de diari o de festa... La varietat d'abillaments és enorme. L'uzbek i el rus són els dos idiomes oficials del país. De fet, el rus és la llengua que es fa servir en la comunicació interètnica, en el comerç i en les relacions amb el govern i les administracions públiques. Als uzbeks els agrada de confraternitzar amb els estrangers. Els encanta fotografiar els visitants i fotografiar-se amb ells. Les més comunicatives són les dones. Totes porten el seu mòbil a la mà. Jo, que sóc un enamorat de la fotografia, no vaig tenir cap problema per a retratar tota classe de gent. Un viatge pel país asiàtic depara tota classe d'anècdotes curioses.

   

Algunes estan relacionades amb les bodes. Les parelles de nuvis es passegen pel carrer acompanyades per comitives de parents i amics. Els acompanyants porten begudes i dolços que obsequien a llurs coneguts. Els meus companys d'expedició i jo ens vam trobar una d'aquestes comitives nupcials pel centre de Bukhara. Els novençans volgueren retratar-se amb nosaltres. A la mateixa ciutat, la propietària d'un restaurant situat enfront de la madrassa Mir-i Arab i el minaret de la mesquita Kalon, ens deixà pujar al terrat per a contemplar la posta de sol. Durant un trajecte en taxi des de Samarcanda fins a Shahrisabz, ciutat nadiua de Tamerlà, el taxista ens omplí el cotxe d'herbes i flors aromàtiques. Em cridà l'atenció altre detall: el somriure dels uzbeks és daurat, perquè molts homes i, sobretot, moltes dones porten fundes d'or a les dents (el seu país és ric en jaciments de metalls preciosos). Als bars i els restaurants d'Uzbekistan és possible de demanar bons vins de la terra (blancs o negres), cervesa (també elaborada al país) o una copa de vodka (herència de l'època soviètica). Els mercats i els basars —de Bukhara, Samarcanda, Taixkent— són dignes de ser visitats; hi bull la vida i sovintegen les mostres de simpatia cap als visitants estrangers.

Els occidentals no poden oblidar que es troben en plena Ruta de la Seda. Les gents d'Uzbekistan, especialment les dones, no han perdut el seu esperit mercantil. L'oferta de productes locals és infinita: teixits de seda, cotó —el país n'és un gran productor— i pèl de camell, brodats, ceràmica, miniatures d'inspiració turca, persa o xinesa pintades sobre paper de seda o paper de cotó, catifes —flying carpets, anuncien—, orfebreria, barrets i abrics d'astracan, titelles, treballs de fusta, espècies, unes reproduccions de taulellets fetes amb paper maixé, coltelleria, dolços típics, instruments musicals típics del país, joguines... Els visitants difícilment resistiran la temptació d'adquirir alguns records. Uzbekistan és molt semblant a l'orient musulmà que imaginem quan llegim Les mil i una nits. Enlluernen els minarets, les muralles de tova, els taulellets de madrasses, mausoleus i mesquites, els mercats, els caravanserralls, els campaments de iurtes al desert... Però també sobta el caràcter dels uzbeks. Són —com els iranians— gents amigables, hospitalàries i amigues de fer obsequis. Jo vaig tornar del viatge amb quatre regals —un duppi ben bonic entre ells— i amb l'experiència del magnífic tracte que m'havien brindat les persones d'un país tan distant.

La España de los Botejara

Si el comparem amb les democràcies més solvents d'Europa (Regne Unit, França, Alemanya, països escandinaus...), el nostre Estat s'ha convertit en una certa anomalia. Més enllà dels Pirineus, els caps d'estat, els presidents de govern o els ministres dimiteixen quan es descobreix que han comès una irregularitat. Una persona sota sospites queda invalidada per a presentar la seua candidatura a un càrrec polític. Atenció, no cal que s'haja perpetrat una il·legalitat; una simple irregularitat ja obliga a deixar el càrrec o abandonar la carrera política. Tothom recordarà alguns casos: el president que havia copiat la tesi doctoral, el mistre que, havent comès una infracció de trànsit, digué que el vehicle era conduït per la seua dona... Ací, el partit que dóna suport al govern és sospitós de corrupció, però continua dirigit per la mateixa cúpula que ha permès tota mena de pràctiques irregulars o il·lícites (prevaricació, adjudicació de contractes públics a canvi de comissions, finançament il·legal de campanyes, sobresous en negre, frau fiscal, suborn...). Anteriors dirigents i càrrecs institucionals d'aqueix partit polític són investigats per la comissió de delictes relacionats amb la corrupció —alguns d'aquests personatges han estat o estan a la presó. Segons els "papers" de Bárcenas, el cap màxim del partit sospitós és un presumpte perceptor de diners negres. Tanmateix, ni dimití ni renuncià a presentar-se candidat a la presidència del govern, en nom de la seua formació, quan es van convocar noves eleccions. Després de dos comicis, malgrat no haver obtingut majoria absoluta al parlament, aquest candidat torna a ocupar la presidència de l'executiu gràcies a l'abstenció del principal partit de l'oposició d'esquerres, que també té els seus propis casos de presumible corrupció. Quan s'ha fet pública la composició del nou govern, hom observa amb gran estupefacció que ocupen carteres ministerials persones protagonistes d'actuacions incompatibles amb els estàndards vigents en països democràtics del nostre entorn: deure a Hisenda quantitats milionàries, entrebancar l'acció de la justícia —destruint, posem per cas, proves de presumptes delictes—, afavorir els negocis de parents pròxims... Tot açò sense oblidar que els dos màxims caps d'aquest govern podrien haver cobrat, com ja s'ha dit adés, sobresous en negre. En fi, encara podríem ampliar la llista de conductes indecoroses —bé que aquestes també han sovintejat en altres països. (El ministre d'Economia, que repeteix càrrec, emparà un company de govern que tenia diners ocults en paradisos fiscals.) Tot aquest panorama desmoralitza la ciutadania, que troba normal caure en les corrupteles. «Si els de dalt cauen...» A mi em desmoralitza particularment que una part de l'esquerra, a la qual se li sol suposar major compromís ètic, haja afavorit amb la seua abstenció la pervivència d'uns governants absolutament impresentables. Si als presumptes corruptes afegim capelletes, devotes de la Verge d'El Rocío, ministres amb pinta i mantellina, nostàlgics del franquisme, empresaris que volen abaixar encara més les pensions o els salaris, i capitostos de la patronal per als quals el treball de la dona és un problema, caldrà concloure que la pell de brau continua sent terra de brivalls, de xaranga i pandereta, de falangistes, de beats... A ningú no hauria d'estranyar que algunes persones vulguen fugir espaordides d'aquesta España de los Botejara. A mi també m'entren ganes, de vegades.

Concert a la Casa de Cultura

Senyor, no

L'orgue de Montesa

El quart poder

En un quiosc de l'Albereda em guarden des de fa temps l'exemplar de diumenge i el suplement setmanal d'El País. Dia 30 d'octubre, 12.00 hores. Parle amb la quiosquera: «Estic pensant de dir-te que deixes de guardar-me el diari. Com més va, menys m'agrada.» La xica somriu. «No ets l'únic. Sense anar massa lluny, una clienta em deia ahir: 'Preferisc llegir El Mundo. Almenys el veig venir; els seus editorials no enganyen ningú.' Sí, la venda d'El País ha baixat prou. Són molts els qui han cancel·lat el seu abonament. Aquest diari ja no és el que era», m'amolla la venedora de diaris. En fi, per una d'aquelles casualitats de la vida, el mateix dia 30, per la nit, Jordi Évole entrevistà Pedro Sánchez en el programa Salvados. M'impressionà que l'exsecretari general socialista digués en veu alta que havia rebut pressions de l'empresa editora d'El País. El rumb que havia pres el diari "independent" era conegut per tothom. Qualsevol persona mínimament informada sap que els poders mediàtics i econòmics, sovint ocults en l'ombra, manegen partits i governs. Però no és freqüent que algú amb informació de primera mà ho denuncie públicament.

La revelació de Sánchez, en un programa de màxima audiència, em provocà un neguit estrany. El líder caigut explicà com determinats grups empresarials l'havien fet saber que no volien un govern recolzat per una coalició d'esquerres. El relat contat pel socialista em semblà un iceberg; només mostrà una punteta de la veritat —la part més grossa romangué submergida en aigües tèrboles. De les seues paraules es podia inferir que la llista de persones i estaments que pressionaren els socialistes —¿també la monarquia i l'exèrcit?—, perquè permeteren el govern de Rajoy, és molt extensa. També es podria inferir que Susana Díaz i els barons que desallotjaren Sánchez de la secretaria general socialista havien actuat en connivència amb els poders fàctics. Com el grau de versemblança d'aquestes conjectures és molt elevat, hom sent la temptacció de solidaritzar-se amb l'heroi caigut. Tanmateix, la credibilitat de Pedro Sánchez té alguns forats. La maleïda hemeroteca demostra que el personatge havia negat anteriorment coses que ara afirma. En qualsevol cas, podria haver fet abans unes revelacions que arriben massa tard.

Li ho podem perdonar; sovint, les posicions de responsabilitat obliguen els polítics a engolir-se més d'un gripau. Però el personatge té més zones d'ombra. Recordem com es va desfer, directa o indirectament, de companys que li feien nosa. Els dos casos més sonats, el de Tomàs Gómez, exsecretari de la federació madrilenya, i el d'Antonio Miguel Carmona, exportaveu socialista a l'Ajuntament de Madrid. Recordem també que, en confeccionar les llistes electorals de 2015, col·locà Eduardo Madina en un lloc que no garantia la seua reelecció com a diputat. (Madina havia estat adversari de Sánchez en les votacions per a elegir secretari general.) Hom podrà dir que Gómez concitava sospites de corrupció i havia obtingut un resultat electoral molt dolent. Però el seu relleu es portà a cap sense haver consultat les bases de la federació madrilenya. La cosa no tindria més importància si no fos perquè Sánchez, que també ha obtingut uns resultats electorals molt dolents, diu ara que el Comité Federal de l'1 d'octubre escenificà un cop vergonyós contra el secretari general, deposat sense tenir en compte l'opinió de la base, que l'havia elegit.

L'exsecretari té part de raó, però es féu el longuis quan Évole li recordà l'intent de tupinada, amb una urna amagada darrere unes cortines. Un observador imparcial podria pensar que Pedro Sánchez ha tastat la seua pròpia medicina. Però encara tenim altre forat. Durant l'entrevista televisada, l'excandidat a la presidència del govern afirmà que havia tingut contactes amb els nacionalistes. Dos portaveus d'ERC, Tardà i Rufián, han negat aqueixos contactes. El socialista hauria d'aclarir la qüestió. Si el deixen. Com ha clavat la mà en un veritable vesper, serà objecte d'una persecució implacable. Li resultarà molt difícil tornar a ser secretari general del PSOE. Ha esdevingut un militant ras. Ja no pot comptar amb l'aparell. Li posaran tota classe de travetes. Ahir mateix s'alçà la veda; El Mundo publicava en primera plana una notícia —o una intoxicació, vés a saber— que escampava dubtes sobre la sinceritat de Sánchez. I la cacera acaba de començar. Tampoc no sabem si compta amb el recolzament majoritari de la militància —de l'andalusa, per exemple, fonamental per a traure avals i vots suficients en unes primàries. Això ho aclariran els vots.

En resum: jo simpatitze amb el líder caigut; trobe que ha assajat de fer autocrítica i ha estat més coherent que els actuals dirigents del PSOE, però les elipsis narratives i els forats de credibilitat que acabe d'enumerar no afavoreixen Sánchez. Per la seua banda, El País no ha dit ni pruna. No s'ha donat per al·ludit. Ni els seus editorials de dilluns ni els d'ahir dimarts esmentaven els grans titulars deixats pel programa de Jordi Évole. El refranyer castellà té dos màximes que hi podrien ser d'aplicació: el mayor desprecio, no hacer aprecio o quien calla otorga (ignore quina de les dues màximes aplica la direcció del diari). Però tornem al principi. El pròxim diumenge diré a la quiosquera que no em guarde més l'exemplar d'un periòdic al consell editorial del qual s'acaba d'incorporar Alfredo Pérez Rubalcaba. C'est fini, diuen els francesos. Les revelacions de Pedro Sánchez confirmen allò que sabíem, que el monopartidisme ja havia campat, abans de fer-ho al parlament, en els mitjans de comunicació. El quart poder ja no enganya ningú.

Els nebots de Calixt III

En ser elegit papa, Alfons de Borja s'adonà aviat que, per a mantenir el seu poder entre els bàdols enfrontats, només podia confiar en els seus familiars. La cort pontifícia s'omplí de catalans, aragonesos i valencians. En la documentació disponible, apareixen més de tres-cents catalani ocupant diversos càrrecs a la cúria, en el govern de la ciutat i en l'exèrcit pontifici. ¡Oh Dio! ¡La Chiesa in mani dei catalani!, exclamaven els romans. Calixt III nomenà el seu nebot preferit, Pere Lluís, capità general i gonfanoner de l'Església. Lluís Joan del Milà rebé el bisbat de Sogorb i fou nomenat legat pontifici a Bolonya. Roderic ocupà els càrrecs de protonotari pontifici i degà de Santa Maria de Xàtiva. Ambdós cosins tornaren a Bolonya a seguir llurs estudis (Lluís Joan havia d'exercir, a més, el seu càrrec). En un conclau secret, ambdós foren nomenats cardenals. Més endavant, es feren públics els seus nomenaments i els dos cosins acudirien a Roma a prendre possessió dels seus títols: Lluís Joan, els Santi Quattro Coronati; Roderic, San Nicola in Carcere. Roderic fou nomenat, a més, legat pontifici a la Marca d'Ancona i vicecanceller de l'Església. A la Marca d'Ancona, dirigí victoriosament les operacions militars contra un dèspota local. Més tard, seria nomenat també bisbe de València. D'altra banda, Pere Lluís va rebre el càrrec de Governador del Patrimoni de Sant Pere i, en morir l'Orsini que l'ocupava, la prefectura de Roma. Per últim, fou nomenat duc de Benevento i Terracina (fins i tot, es va parlar d'un possible matrimoni amb la filla del rei de Xipre). Tal acumulació de poder alçà moltes rancúnies. Alfons el Magnànim insinuà que el papa no reconeixia Ferrante perquè ambicionava la corona de Nàpols per al seu nebot.

Bolonya, la ciutat roja, alberga una de les universitats més antigues d'Europa