La ruta valenciana dels Borja (I)

En una entrada anterior, reflexionava sobre la creació de rutes culturals que podrien atraure un turisme alternatiu i rendibilitzar el nostre patrimoni històric, artístic i natural. Una d'aquestes rutes, la dedicada a la família Borja, tindria la nostra ciutat com a punt de partida i estaria formada per tres itineraris diferents que es podrien denominar de la següent manera: 'Els orígens dels Borja', 'El ducat dels Borja' i 'El territori dels Borja'. Atesa la quantitat de serveis turístics que s’oferten en les comarques de la Safor, la Costera, la Vall d’Albaida i el Comtat (hotels, restaurants, llocs d'esbargiment...), no seria gens complicat dissenyar un programa de turisme cultural per aquestes comarques. Faríem servir com a fil conductor la història, l’arquitectura, l’art i la iconografia borgianes. Els itineraris estarien jalonats per peces de gran rellevància: la Torre i l’Oratori dels Borja a la vila de Canals; l’església de Sant Pere, la casa nadiua del papa Alexandre VI, la col·legiata, l’antic hospital, els diversos museus, l'ermita de Sant Feliu i el castell a la ciutat de Xàtiva; la col·legiata, els monuments escultòrics i el Palau Ducal de Gandia; els monestir de Santa Maria de la Valldigna i Sant Jeroni de Cotalba, els palaus d’Albaida i Cocentaina; el palau de Llutxent; el castell de Montesa; l’església de Sant Miquel d'Énguera; i altres peces menys conegudes en Anna, Massalavés, Benissuera, Pego...

 

El programa turístic hauria d’aprofitar l’oferta complementària que proporcionen determinats esdeveniments etnològics com la Fira d’Agost de Xàtiva, les fogueres de Sant Antoni a Canals i Cerdà, la Fira de Tots els Sants de Cocentaina, les festes de Sant Francesc de Borja a Gandia, amb el tradicional personatge del Tio de la Porra, les Falles, els Moros i Cristians, la Setmana Santa... Els itineraris també podrien completar-se amb visites a cellers, conreus, tallers artesans i espais naturals. (Fins i tot és possible d'afegir una escapada a la ciutat de València per a visitar les parròquies de Sant Nicolau i sant Joan del Mercat, la Catedral, la Universitat, la façana del Palau de les Corts Valencianes i el Museu de Belles Arts.) Caldria establir almenys dos centres d’acollida: un a Xàtiva i altre a Gandia. Aquests centres d'interpretació i recepció de visitants haurien d'estar emplaçats en edificis BIC. (El de Xàtiva podria ocupar perfectament la capella de l'antic hospital, que acull a hores d'ara l'oficina d'informació al consumidor.) Les fites més importants del primer itinerari són Canals, Xàtiva, Montesa i Énguera. Des de Bicorp s'accedeix a un espai de 36.000 hectàrees declarat reserva nacional de caça. Es pot visitar el naixement del riu Fraile, la cova de l’Aranya, decorada amb pintures rupestres, i el pic Caroig (1126 metres), principal altitud d'aquest ampli territori.

Xàtiva és el lloc d'allotjament ideal i el punt de partida de les visites (la rendibilitat de l'itinerari sols arribarà amb les pernoctacions). Bé que l’arrasament borbònic esborrà el seu esplendor, la ciutat vella encara conserva un patrimoni històric i artístic de primer orde. Xàtiva fou bressol dels Borja, llinatge que adquirí gran protagonisme a la vida política i religiosa del segle XV. Alfons de Borja (papa Calixt III, nascut a la baronia de Canals) i Roderic de Borja (papa Alexandre VI) tenen orígens xativins. El viatger pot iniciar una ruta borgiana des de la plaça Sant Pere. Camejant pels carrers Sant Pere, de l’Àngel i Montcada, trobarà un seguit de fonts gòtiques o barroques emplaçades enmig de petites places, palaus senyorívols amb jardí interior i escuts nobiliaris (pintats per Rusiñol i Benlliure), cases pairals (com ara la d'Alexandre VI), esglésies, convents i altres elements que evoquen un passat esplendorós. Abans de pujar al castell, el viatger encara pot visitar la Col·legiata de Santa Maria, l’antic Hospital de Pobres (de façana renaixentista) i el Museu de l’Almodí, recentment ampliat. De Xàtiva estant, el viatger es pot allargar fins a Énguera. L’església de Sant Miquel conserva una magnífica Mare de Déu de Gràcia de Paolo da San Leocadio, pintor renaixentista italià vinculat als Borja.

Altre punt d'interès de l'itinerari és Montesa, que conserva un dels nuclis històrics més bells de tota la Costera. Hi destaquen la Casa de la Vila (bastida entre els segles XVI i XVII), la Casa Abadia (del segle XVI) i l’Església de la Mare de Déu de l’Assumpció (construïda al segle  XVII). El temple conserva pintures molt interessants, com ara un Calvari del Mestre de Borbotó (del segle XVI) i el Retaule de les Ànimes de Vicent Requena (del segle XVI). L’orgue barroc, restaurat, es fa servir en nombrosos concerts. La vila està coronada per les restes del castell que albergà el convent matriu de l'Orde de Montesa. Les obres més importants enllestides al lloc foren impulsades pel tercer mestre, fra Pere de Tous, que manà construir l’aula capitular, el refectori, l’església, una cisterna, el forn i la muralla que encerclava el recinte. El claustre fou construït a finals del segle XIV, en època del mestre fra Berenguer March. Personatges força coneguts, com ara Lluís Despuig, Bernat Despuig o Francesc Llansol de Romaní, ocuparen el càrrec. En 1592, a la mort de fra Pere Lluís Galcerà de Borja, marqués de Navarrés i darrer mestre de Montesa, Felip II va incorporar el càrrec a la corona. A partir de llavors, l’orde fou governat a la pràctica per un Lloctinent General nomenat pels monarques.

Per a menjar i dormir, la Costera i les comarques veïnes ofereixen serveis de gran qualitat. El viatger pot pernoctar a l’Hotel Montsant de Xàtiva, que evoca la presència del Císter al País Valencià. Els cistercencs colonitzaren a partir del segle XIII les nostres terres. Tingueren vàries cases a l’antic Regne de València: Santa Maria de Benifassà, Sant Bernat de Rascanya (on s’alça l’actual Sant Miquel dels Reis), Sant Vicent de la Roqueta, la Saïdia, Santa Maria de la Valldigna i Santa Maria Magdalena de l’Algema, conegut com Montsant, a Xàtiva. Aquest darrer, fundat per privilegi de Jaume II, fou una casa femenina. Les seues monges eren filles de famílies nobiliàries locals. Amb el temps, aquesta extracció aristocràtica provocà la relaxació en l’observança de les regles. L’abat de la Valldigna decidí de traslladar-les a la Saïdia. Llavors, Montsant esdevingué un priorat masculí dependent de Simat. L’exclaustració del monestir arribaria amb la desamortització de Mendizábal. L’actual empresa propietària de l’antic cenobi ha decidit de posar en valor les seues restes arqueològiques S’ha netejat l'aljub, s’ha tret a la llum el seu magnífic conjunt de grafits i s’han anunciat futures excavacions per a recuperar altres elements: l’església, el claustre, l’aula capitular.... El viatger sojornarà, per tant, en un hotel amb encant i amb història, emplaçat en un indret d’alt valor paisatgístic.

Quant al menjar, els itineraris brinden l’oportunitat de tastar especialitats típiques: la paella, l’arròs al forn, la monjàvena... L’oferta de bons restaurants a Xàtiva i la seua rodalia és enorme. A Fontanars dels Alforins, posem per cas, es pot visitar el restaurant Casa Julio, que posseïa fins a dates molt recents una estrella Michelin. Julio Biosca, el propietari, renuncià al guardó; volia recuperar la tranquil·litat perduda. Però la reestructuració d’aquest establiment familiar no ha eliminat la cura habitual. Igual dóna menjar a gastrònoms que talla pa i embotit per a entrepans. Paral·lelament, el triangle Fontanars - Moixent - Font de la Figuera produeix alguns dels millors vins del país. En 2003, Robert Parker donà una nota de 93 punts a Maduresa, nau insígnia de Celler del Roure, de Moixent. Aquesta és la seua composició: 30% de syrah, 20% de cabernet, 10% de monastrell, 10% de merlot, 10% de petit verdot i 20% de mandó, varietat local quasi extingida. Per a elaborar-lo, es treballa artesanalment. Al camp, els ceps són amoixats a diari. La verema es fa manualment. El desrapat, la selecció dels grans i l’extracció als tancs també són manuals. Els trasbals se solen fer en lluna minvant. Finalment, el vi roman 12 mesos en barriques de roure francès. Com a resultat, una simfonia d’aromes de fruites i de sotabosc: pruna, maduixa i gerd amb flaire de violeta.

Altre vi interessant és el verdil de gel d’Énguera, elaborat a partir de raïm verdil, varietat autòctona de la Vall dels Alforins (en què estan les úniques 45 hectàrees dedicades al seu conreu). El raïm es verema amb un 13% d’alcohol la primera setmana d’octubre. Roman en una cambra de fred, a 10º sota zero, durant 15 dies, temps en què s’esdevenen diversos processos fisiològics. L’aigua que forma el most es congela i cristal·litza. L’acció dels cristalls trenca les cèl·lules de la pell alliberant components aromàtics que no surten en una vinificació tradicional, la qual cosa aporta al vi de gel un sabor distintiu de canella i mel. És produït per Bodega de Enguera. Compta amb la denominació d’origen València. Obtingué el Bacchus de Plata 2008 i 88 punts a la Guía Peñin 2009. Té color groc palla, brillant i amb reflexos verdosos, i aromes a fruites verdes madures, como el meló o la pera d’aigua. En boca, destaca per l’equilibri entre la dolçor i l’acidesa. Combina a la perfecció amb postres de fruites verdes, com pomes o peres. És ideal per a prendre amb flams i pastissos de milfulles amb nata, que reforcen el sabor del vi. ¿Què més pot demanar el viatger?

¿Què fem amb els bous?

La imminència de la fira ha suscitat algunes polèmiques previsibles. Una d’elles gira al voltant dels espectacles taurins i la seua pervivència. En contra del que hom creu, les corregudes de bous no tenen orígens andalusos; enfonsen les seues arrels en la cultura grecollatina introduïda a la Península Ibèrica durant el procés de romanització. Hi ha notícies documentades d’època medieval sobre corregudes de bous a localitats castellanes. Se sap, posem per cas, que un bisbe decretà en 1215 que els clergues no pogueren participar a les corregudes de Cuéllar (Que ningún clérigo juegue a los dados ni asista a juegos de toros, y sea suspendido si lo hiciera). Els cavallers clavaven piques als bous i els patges, a peu, distreien els cornúpetes quan hi havia perill d’escomesa als cavalls. En 1542, en ple renaixement, la ciutat de Barcelona homenatjà el príncep Felip, futur Felip II, amb lluminàries, danses, màscares i jocs de bous. En moltes viles del País Valencià (sobretot a les comarques de la Marina Alta, l'Alt Millars, l'Alt Palància, el Baix i l’Alt Maestrat, el nord de la Plana Alta, la Plana Baixa i l'Horta Nord) i de les terres de l'Ebre se celebren des de temps immemorials bous al carrer, o correbous, una festa taurina popular que encara manté plena vigència. Els correbous solen ser protagonitzats pels joves dels pobles, que demostren el seu valor i la seua habilitat amb l’animal. En èpoques passades, aquest costum predominantment masculí era un ritu d'iniciació a l'edat adulta.

A Xàtiva, també se celebren espectacles taurins des de temps remots; el primer antecedent documentat data de 1509, any en què es lidiaren bous amb motiu de la visita del rei Ferran II d’Aragó. Els festejos taurins començaren a celebrar-se amb regularitat durant el segle XVIII, a les places de la Seu, de les Cols, del Mercat (actualment de Sant Pere), de Sant Jaume, de l'Espanyoleto i de la Galera successivament. Durant els anys noranta del segle passat, les obres de restauració de l’antic Hospital de Pobres depararen un descobriment curiós: en netejar la llotja de l’última planta, aparegueren uns noms i uns números pintats a l’interior de les baranes. Pel que sembla, cada finestra estava assignada a un membre del clergat, la petita aristocràcia o la burgesia. Els titulars i llurs famílies contemplaven des de la llotja els espectacles taurins que es feien a la plaça (el sòl de la qual es devia cobrir d'arena). En 1716, s’havia concedit a la Confraria de l’Hospital l’explotació de la plaça de la Seu per a celebrar tres corregudes. Entre 1725 i 1727, els bous foren organitzats pels frares mercedaris a la plaça de Sant Jaume. En 1761, durant el regnat de Carles III, hi hagué corregudes a la plaça de la Caserna de Cavalleria, avui plaça de l'Espanyoleto. En 1888, es construí un cós de fusta amb una capacitat per a 4.000 espectadors, que fou inaugurat el 15 d’agost per Espartero.

La construcció de l’actual —i malmesa— plaça de bous, sobre plànols de l’arquitecte Demetrio Ribes, confirmà la tradició taurina de la ciutat. En 1915, un grup d’aficionats locals havia fundat la Sociedad Cooperativa Plaza de Toros de Játiva que havia emès accions per valor de 25 pessetes cadascuna. Segons els promotors,  qualsevol que ho desitgés podia col·laborar en el projecte. En realitat, 25 pessetes estaven a l’abast de pocs socarrats de l’època. El nou recinte fou inaugurat en 1919. Per ell han passat totes les figures del toreig: Joselito, Belmonte, Rafael Gómez El Gallo, Manuel Benítez El Cordobés... L'assitència a les corregudes xativines era, però, una tradició de gent benestant. Xàtiva mai no ha tingut una celebració popular equivalent al correbou. Això explicaria, si més no, l’escassa afluència de públic als espectacles taurins. És molt coneguda la frase de Belmonte, en ser preguntat per la plaça més gran en què havia actuat: La de Játiva. Toreé en ella con mi compadre José y sólo hubo media entrada.

I arribem a la fira de 2015. A Xàtiva governa una coalició d’esquerres. ¿Què fem amb els bous? EU, un dels socis de govern, ja s’ha manifestat clarament: cal suprimir les corregudes. Jo també m’incline per aquesta opció. No és que haja esdevingut defensor de cap hipotètic dret dels animals —ni tinc pensat de fer-me vegetarià. Crec, simplement, que no hi ha veritable afició a la tauromàquia en la nostra ciutat. Al cós xativí va molta gent que només vol alçar aldarull, empinar la bóta o fumar-se un havà. Amants dels ritus mistèrics, de les tradicions culturals mediterrànies i mil·lenàries, poquíssims. Cal buscar-los amb lupa a la plaça convertida en nau extraterrestre.

(publicat a Levante-EMV, el 08/08/2015)

Parcs Culturals

Urgeix posar en valor el patrimoni històric i artístic del País Valencià. Una bona mesura per a promoure el turisme d'interior seria la creació de rutes unitàries de caràcter supracomarcal dotades d'un fil conductor coherent, històric o patrimonial. Aquestes rutes haurien de comptar amb senyalització en autovies i carreteres, horaris de visita coordinats i un tiquet d'entrada únic per a llocs visitables. Haurien d'estar gestionades per organismes (patronats, instituts) participats per adminitracions públiques i entitats privades (ajuntaments, mancomunitats, establiments hostalers, empreses turístiques). Caldria crear també un ens mixt, format pels departaments de la Generalitat responsables de Cultura, Turisme i Urbanisme, dotat de pressupost, que decidís de manera conjunta les prioritats d’inversió per tal de rellançar els projectes de turisme cultural. En podrien formar part també alguns ajuntaments —els de València, Oriola, Xàtiva, Sogorb o Morella, posem per cas. L'ens hauria de prendre algunes mesures urgents.

Cal iniciar una campanya de divulgació unitària que remarque clarament els recursos turístics, patrimonials i tècnics (hostaleria, restauració, oficines d'informació, guies) disponibles. S'hauria de crear una pàgina web que informés de tots els aspectes esmentats. Cal habilitar edificis de valor patrimonial com a centres d’acollida de cada ruta. (A Europa, les oficines de turisme estan majoritàriament emplaçades en edificis BIC.) S'ha de dissenyar un logo que identifique tots els itineraris amb la marca "Parc Cultural Valencià" (quelcom semblant al logo que identifica els parcs naturals). Cal enllestir un programa de senyalització amb panells informatius en carreteres, camins o sendes que comuniquen els recursos patrimonials (com els existents en els camins del Cister que discorren per les comarques tarragonines). Hom hauria de senyalitzar també tots els recursos (oficines, monuments). S'ha de fer una breu explicació de les respectives característiques en panells col·locats a l’entrada de cada lloc visitable. Es podria crear una targeta turística, semblant a les disponibles en moltes ciutats i contrades d’Europa, que permeta fer ús de transports, entrar a monuments i museus, obtenir descomptes en botigues, restaurants... S'han d'imprimir díptics, plànols, mapes...

Paral·lelament, convindria organitzar esdeveniments culturals relacionats amb la temàtica de cada parc cultural. (En Almagro, per exemple, se celebra el festival de teatre clàssic.) Cal traure de l’oblit i dels diferents magatzems oficials (de diputacions, ajuntaments, museus...) peces que siguen aprofitables per a cada la ruta, com ara les maquetes construïdes per a les exposicions borgianes, mostrant-les en indrets de valor patrimonial recuperats o recuperables. (No han de ser necessàriament peces artístiques de gran valor; al cap i a la fi, parlem de turisme.) Es podrien celebrar la setmana de portes obertes, la nit del patrimoni, el mes de, l’any de... També es podria exposar la peça del trimestre. Podríem crear la xarxa de les viles valencianes més boniques (a França existeix una xarxa semblant, Les plus beaux villages de France), xicotetes poblacions relacionades amb la temàtica de cada parc cultural, promovent l’ornamentació i la coherència dels elements arquitectònics: materials, volums, textures, colors... Es podria elegir el poble més bonic de l’any. (En una ruta per la Costera, Montesa seria un poble a tenir en compte.)

Complementàriament, s’hauria de crear una xarxa de ciutats d’art (els italians en tenen) formada per poblacions de gran valor patrimonial i artístic: València, Oriola, Xàtiva, Morella. Cal concloure les intervencions arquitectòniques inacabades: les termes romanes de Llíria, el convent de Sant Domènec de Xàtiva, el centre d’acollida del castell de Sagunt (el monument valencià més visitat). Municipis, diputacions i Generalitat haurien de firmar convenis per a rehabilitar els nuclis històrics de ciutats com Xàtiva o València, molt deteriorats durant els governs del Partit Popular. En fi, entre molts exemples possibles, heus ací tres parcs culturals (un al nord, un al centre i altre al sud del País Valencià) que es podrien dissenyar a curt termini: Viles medievals dels Ports i el Maestrat (el Territori del Temple); La ruta valenciana dels Borja; Els castells del Vinalopó. Esperem que el nou govern valencià sàpia traure profit d'un recurs econòmic que, fins ara, ha estat ignorat. Ben explotat, el turisme d'interior seria una bona font de riquesa. 

Presentació a Montesa

Les primàries

Molta gent ja no se'n recorda, però el Partit Democràtic (PD) d'Itàlia fou pioner a Europa en l'organització d'unes primàries. Per l'octubre del 2007, l'encara alcalde de Roma, Walter Veltroni, fou elegit secretari general del nou partit, que aspirava a revolucionar el panorama de la política italiana i acabar amb el minifundi partidista. Veltroni aconseguí un recolzament del 75,63 por cent dels votants inscrits a les eleccions primàries. L’àmplia victòria de Veltroni i la gran participació, entre 3,3 i 3,5 milions d’electors, firmaren l’acta de naixement del PD, la principal vocació del qual era acabar amb la fragmentació de partits a Itàlia. En aquells moments, l’esquarterat espectre polític estava format per trenta partits presents al parlament, cosits com a pedaços en dues grans aliances: la de centre-esquerra, representada per la Unió, amb 16 formacions, i la de centre-dreta, agrupada a la Casa de les Llibertats, amb catorze. «Avui hem canviat la política en Itàlia; hem canviat l’estructura partdària; els partits 'torre de marfil' s’han acabat», explicva Mario Adinolfi, que competia amb Veltroni per la secretaria general del Partit Democràtic.

La seua aparició obligà a la creació d’un partit d’ample espectre al centre-dreta i a un reagrupament dels petits grups de l’extrema esquerra. Fins i tot el primer ministre, Romano Prodi, expresseva el seu desig que el centre dreta fes servir instruments anàlegs, en referència a les primàries i a la creació d’un gran partit, cosa que, assegurava, seria «un gran pas endavant» per al país. Per la seua banda, Veltroni pronosticava que el percentatge de vots per al PD, en les eleccions generals de 2008, seria del 37 o el 40%, cosa que podia donar-li la majoria absoluta. El centre-esquerra, amb Veltroni al cap, veié en la gran participació a les primàries un rebuig a allò que en Itàlia es denominava "antipolítica". El fàstic dels ciutadans per la classe dirigent era enorme. La realitat desmentí, però, els pronòstics. La candidatura de Veltroni a les egenerales només obtingué un 33,17% dels vots (un 37,54% sumant els del seu aliat Antonio di Pietro), resultat que no pogué evitar la majoria absoluta de la coalició presidida por Silvio Berlusconi, que arribà al 37,39% dels vots (el 46,81% sumant els de la Lliga Nord). En 2009, després d'unes eleccions regionals celebrades a Sardenya, Veltroni presentà la seua dimissió irrevocable com a secretari general del PD.

Una part de l'afartament dels italians continuà sent capitalitzat pel famós còmic Beppe Grillo, que exigia als polítics acabar amb els seus privilegis i amb la presència a les cambres de diputats i senadors condemnats per la Justícia. (Sonen la lletra i la música d'aquesta cançó.) El naixement del PD mitjançant unes primàries fou ben positiu, no sols per als afiliats sinó per al conjunt dels italians. El Partit Democràtic suposà aire fresc. I obligà l’esquerra a reorganitzar-se. Però els fruits d'aquella iniciativa no pogueren impedir els anys de govern de Berlusconi. Finalment, un nou secretari general del PD, Matteo Renzi, aconseguiria de ser elegit President del Consell de Ministres de la República Italina en 2014. I per una d'aquelles ironies del destí, un parell de setmanes abans de ser elegit per al càrrec, Renzi es va reunir amb Silvio Berlusconi per a consensuar una llei electoral, aprovada fa poc al parlament, que assegurés la governabilitat o, dit d'altra manera, que garantís el bipartidisme en Itàlia. Per a viatge tant curt...

Repassant l'hemeroteca

Tradicionalment, a finals de juliol o primeries d’agost se sol celebrar l’acte de presentació del cartell i el programa oficials de la fira xativina. Això m’ha fet recordar uns fets esdevinguts el 1995, any en què guanyà les primeres eleccions Alfonso Rus. Els anteriors equips municipals socialistes havien establert el costum d’encarregar el cartell de fira a artistes plàstics de renom. A finals de març d’aquell any, quan encara no s’havien celebrat les eleccions locals, Vicent Torregrossa, llavors regidor de Cultura, es posà en contacte amb Andreu Alfaro. En una sessió posterior de la Comissió de Cultura, s’acordà —fins i tot amb el vot favorable del regidor de l’oposició Ramon Vila— de fer-li l’oferiment formal a l’artista. En altra sessió celebrada el 29 de març, l’encara president de la comissió, Vicent Torregrossa, informà que Andreu Alfaro havia acceptat l’encàrrec. En definitiva, el cartell de la fira de 1995 anava a estar firmat per un artista de prestigi internacional. Vingueren, però, eleccions municipals, les guanyà el PP i el pòster acabà firmat per Vicente Lorenzo, un cartellista vinculat al món faller.

En el seu moment, Miguel Ángel Gozalbes Moracho afirmà que Alfaro havia renunciat de motu proprio. ¿Mentia el nou regidor de fira? Jo crec que no. Sempre ha planat la sospita que l’equip del PP havia trencat amb Alfaro, perquè l’artista faller xativí volia que el seu amic Lorenzo fes el cartell. Resulta difícil inclinar-se per una versió o altra; Alfaro ja no viu i l’Arxiu Municipal no conserva cap acta de la Comissió de Cultura en què es faça constar la renúncia de l’artista i els motius. Cal acudir, per tant, a altres fonts. Encara que avui semble estrany, durant el seu període de gestió, Gozalbes Moracho tenia relacions fluïdes amb les persones (Jesús Fèlix Soler, Pep Fitó...) que coordinaven el llibret de la falla República Argentina. (Arribà a encarregar-los la coordinació del llibre de fira de 1998.) Algunes d’aquestes persones són del parer que el regidor de fira deia la veritat. Per altra banda, les persones que coneixien bé Andreu Alfaro no descarten la possibilitat que aquest no volgués col·laborar amb un ajuntament del PP. Mai no ha aparegut cap escrit de l'artista en què exigís el pagament d'alguna quantitat per un encàrrec ja enllestit.

En qualsevol cas, l’assumpte posà de relleu l’escassa estima dels peperos xativins pel món de la cultura. El nou regidor de l’àrea, Vicent Tudela, declarà en una roda de premsa que no li havien agradat els treballs de Verdú, Renau, Heras, Boix, Armengol, Solbes, Antoni Miró, Hernández Mompó, Valdés, Calatayud, Michavila, Ricard Huerta o Genovés, els artistes que havien firmat fins aquell moment els pòsters de diverses edicions de la fira. Referint-se al disseny de Vicente Lorenzo, amollà açò: «És la primera vegada que entenc el cartell de la fira.» Per la seua banda, Rus assegurà que el cartellista faller no tenia res a envejar a Andreu Alfaro. Els polítics del PP menystenien, per tant, alguns creadors de renom internacional. Manuel Boix, posem per cas, havia rebut en 1980 el Premi Nacional d’Arts Plástiques, un dels Premis Nacionals de Cultura a les Belles Arts que concedeix tots els anys el Ministeri de Cultura. Valdés té exposada obra en museus i espais urbans de mig món. Andreu Alfaro representà Espanya en diverses biennals de Venècia i forma part de la història de l’escultura del segle XX. ¡La ignorància és atrevida!

A partir de 1995, la trajectòria del cartell de fira ha estat molt irregular. Per bé que en algunes edicions s’hagen elegit dissenys de qualitat realitzats per magnífics il·lustradors o grafistes, en termes generals ha predominat el kitsch (kitsch és aquella obra banal que s’adreça a la massa revestida amb atributs de qualité). Però tornem a 2015. El nou alcalde socialista, Roger Cerdà, ha assumit personalment el control de la fira. S’ha encarregat el cartell oficial a un artista local de prestigi. Es reprèn així una tradició interrompuda durant vint anys. Paral·lelament, es fan gestions per a tractar de localitzar l’esbós o l’obra que Alfaro tingués enllestida per a la fira del noranta-cinc. Els representants de l’Ajuntament ja s’han posat en contacte amb els hereus de l’artista. Si finalment apareix el cartell del gran dibuixant i escultor valencià, l’equip de govern tractarà d’adquirir-lo. El seu destí podria ser l’Almodí. Els xativins guanyaríem una peça que alguns, per desinterès, ignorància o prejudicis ideològics, van deixar escapar. En fi, l’assumpte del cartell només fou l’inici de dues dècades d’espifiades. ¡L’hemeroteca és implacable!

(publicat a Levante-EMV, el 25/07/2015)

Cartell de Garcia Lledó

Socarrats; homenatge al maulets

Amb motiu del 25 d'abril i la publicació de la novel·la de Josep Lluís Borredà Mejias Socarrats, 1707-1714, de la qual en va fer la imatge i el disseny de la coberta, Miquel Mollà va decidir dur endavant l'edició d'una versió serigrafiada d'aquesta imatge. Com a resultat d'aquest esforç, apareix la serigrafia homònima, Socarrats; homenatge al maulets, de la qual es fa una edició de 100 exemplars númerats i signats per l'autor. L'estampa, de la qual adjuntem imatge, té unes mesures de 50x70 cm i ha estat feta a 7 tintes sobre paper Modigliani blanc de 260 gr/m². Es lliura protegida per una carpeta personalitzada amb els motius i les característiques de l'edició. El preu de llançament és de 40 euros.

L'obra constitueix una hibridació d'almenys dues de les seues sèries plàstiques: per una banda, Ciutat X (iniciada el 2003 com un treball d'il·lustració per a la revista Papers de la Costera, que no veuria la llum fins al 2007) i, per una altra, L'herència del vent (una indagació de l'artista en els diversos simbolismes de les fulles de plataner com a càrrega efímera que arrossega la força de la història). Totes dues sèries han anat construint-se amb amb obres de tècniques diverses (dibuixos, pintures, estampacions, fotomuntatges) que, de mica en mica, han anat revelant-se com un llenguatge amb que projectar la nostra realitat social.

Donat que la serigrafia va a aparéixer amb posterioritat al llibre, no va haver temps de fer-ne una presentació conjunta a Xàtiva. Els interessats poden fer la comanda directament, posant-se en contacte amb l'autor. Al seu blog http://miquelmollaserigrafies.blogspot.com.es en trobaran informació.

'71

L'Associació  d'Amics de la Costera continua amb el seu cicle de Cinema d'Estiu 2015 dedicat, com els anteriors, a pel·lícules en versió original subtitulades en valencià. Les sessions es realitzen al Poliesportiu de Novetlè. El proper dijous 23 de juliol, a les 21.45 h, es projectarà la magnífica pel·lícula '71. L'entrada a la projecció és gratuïta per a tots els públics. El bar del “Poli” estarà obert. S’hi podrà adquirir tota clase de begudes, refrescs, gelats... El sopar es pot comprar al mateix lloc o dur-lo de casa. Adjuntem sinopsi i tràiler.

'71

Any: 2014
País: Gran Bretanya
Director: Yann Demange
Actors: Jack O’Connell, Sam Reid, Sean Harris

El 1971, a Belfast, en una manifestació de catòlics partidaris de la unió amb la República d’Irlanda, un soldat britànic del grup enviat a reprimir-la queda aïllat en un barri catòlic. Aquesta anècdota real és el motiu d’un relat cinematogràfic en el qual s’evidencia la dificultat de classificar les persones en bones i dolentes a priori, com es podria fer des d’un pensament simplista. La crítica ha reconegut el treball del director francès Yann Demange, que ha sabut distanciar-se suficientment del conflicte i mantenir el pols, per tant, en el laberint polític d’Irlanda del Nord. Al film s’estructura amb coherència un relat amb moltes dosis de pel·lícula de suspens.

 

L'Església, la gran afavorida

El País Valencià té extraordinàriament desenvolupat el turisme de costa, perquè compta amb algunes de les platges més afortunades de la Mediterrània, que ofereixen quantitat i gran qualitat de serveis i equipaments turístics de sol i platja. Podríem dir que aquest recurs està al límit de la seua explotació. Hom ha abocat els turistes a la costa, perquè és un recurs fàcil d’explotar i molt rendible, però els recursos d’interior i els culturals romanen oblidats. Açò és incomprensible; a l'interior, tenim paisatges meravellosos i ciutats amb un gran potencial patrimonial i històric. Els projectes d’intervenció en aquest patrimoni han suposat una gran inversió que s'ha dirigit, sobretot, a edificis monumentals de titularitat pública o propietat, majoritàriament, de l’Església. Avui, anys després d'haver estat restaurats, molts resten tancats, no són visitables. A través del programa “La Llum de les Imatges”, s’han invertit milions d’euros en la restauració de monuments, especialment eclesiàstics. El programa, poc valorat i desmantellat pel govern del PP, havia estat Premi Europa Nostra d’intervenció en el patrimoni.

La “Llum de les Imatges” havia generat nombrosos llocs de treball, ben rendibles quan el programa viatjava a l’interior. Augmentaren exponencialment les visites a les comarques que acollien les mostres. Sant Mateu, per exemple, ha esdevingut una ciutat diferent des que el programa passà per la seua arxiprestal. Però una vegada closes les exposicions, molts recursos patrimonials romanen tancats en espera d’un conveni de difusió que caldria negociar urgentment amb la propietat. S’han fet, per tant, grans inversions sense haver establert abans amb la l'Església un programa d'obertura i promoció dels béns restaurats que beneficiés la totalitat de la societat. Cal recordar que la parròquia de Sant Andreu de València resta tancada —només s’obri per a la celebració de bodes. Al marge de "La Llum de les Imatges", s'han realitzat altres actuacions en el patrimoni eclesiàstic que tampoc no ha tingut cap utilitat. És el cas de la Sang de Llíria. Un cop restaurat integralment amb fons públics, i malgrat estar dessacralitzat, l'edifici restà tancat anys, des de l’arribada del PP a l’ajuntament de la capital del Camp del Túria.

Els vint anys de govern de la dreta han deixat restaurades pràcticament totes les propietats monumentals de l’Església Catòlica al País Valencià, però les inversions centrades en les peces artístiques no han arribat als entorns monumentals. S’han fet grans inversions sense valorar que els monuments necessàriament han d’estar contextualitzats. A Catí, posem per cas, la impecable intervenció en l’església i la llotja no ha valgut per a millorar l’entorn. Simplement una plantada d’arbres i el millorament de voreres i carrers haurien canviat la cara de la població. Encara hi ha exemples més cridaners: a la Llotja de València (Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO) s'accedeix per la porta de darrere. L'edifici presideix la plaça del Mercat, que continua sent una mena de carretera per on circulen milers de cotxes privats, autobusos, furgonetes de repartiment. Sense anar massa lluny, el nucli històric de Xàtiva ha patit un enorme declivi durant el govern municipal del PP (que només ha prestat atenció —i no sempre— a peces aïllades, descurant l’atenció al conjunt urbà de ciutat vella, sobretot als seus barris més degradats).

Eslovènia

www.fil-per-randa.com

Conjunts històrics i artístics: perfils imponents

Queden pocs conjunts històrics al nostre país; les conteses bèl·liques i el desenvolupament incontrolat han anat esborrant-los de la nostra geografia. Sort que n’hem pogut salvar alguns. Deuen la pervivència a la penúria. En temps de bonança econòmica, la gent es desfà de les andròmines velles. Les etapes de prosperitat solen comportar l’arrasament dels elements de significació històrica i artística, i l’aparició d’un paisatge urbà dispers que aboca al declivi inexorable del patrimoni construït i acaba difuminant la nostra memòria col·lectiva. El desenvolupament urbanístic extensiu, imperant fins aquests moments, qüestiona i posa en perill els conjunts històrics. Els burgs antics, abandonats pels residents autòctons, són ocupats per noves poblacions desarrelades d’origen immigrant o provinents de la marginació. Els nuclis històrics perden teixit social i centralitat —perden l’ànima, podríem dir. Per això sorprèn que l’arquitectura de la pedra seca o els traçats urbans medievals mantinguen la seua presència. Per això meravellen els perfils imponents de Xàtiva, Morella, Peníscola, Oriola, Bocairent...    

A curt termini, una nova mentalitat ciutadana més respectuosa amb el patrimoni cultural assegura la pervivència d’aquestes vistes. Diversos perills guaiten, però, des de l’horitzó. Francesc Muñoz ha posat en relleu, en un llibre titulat Urbanalizació, paisajes comunes, lugares globales (editat per Gili Gaya), els processos de banalització i tematització a què són sotmesos, pertot, els nuclis urbans i els conjunts històrics i artístics. Cal recolzar, per tant, iniciatives residencials privades i activitats econòmiques compatibles amb els valors i el caràcter dels conjunts històrics, tal com es fa amb el patrimoni monumental de l’Església o amb el patrimoni de domini públic. S’han de limitar, doncs, els excessos de l’esbargiment nocturn, l’exagerada especialització turística, la colonització de les franquícies comercials... D’aquesta manera, els nostres fills i els nostres néts continuaran gaudint amb l’espectacle dels conjunts esplendorosos que jalonen el nostre país.

Alceu la llanterna roja

L'Associació  d'Amics de la Costera continua amb el cicle de Cinema d'Estiu 2015 dedicat, com els anteriors, a pel·lícules en versió original subtitulades en valencià. Les sessions es realitzen al Poliesportiu de Novetlè. El proper dijous 16 de juliol, a les 21.45 h, es projectarà la pel·lícula Dà Hóng Dēnglóng Gāogāo Guà (Alceu la llanterna roja). L'entrada és gratuïta per a tots els públics. El bar del “Poli” estarà obert. S’hi podran adquirir begudes, refrescs, gelats... El sopar es pot comprar al lloc o dur-lo de casa. Adjuntem sinopsi i tràiler.

Dà Hóng Dēnglóng Gāogāo Guà (Alceu la llanterna roja)
Any: 1991
País: Xina
Director: Zhang Yimou
Actors: Gong Li, Ma Jingwu. He Caifei, Cao Cuifeng

En els anys vint del segle passat, la poligàmia estava encara vigent a la Xina (almenys entre la gent de la classe alta). La jove Songlian (magníficament interpretada per l'actriu Gong Li) es veu forçada a ser la quarta esposa d'un ric propietari i ha de adaptar-se a les regles d'un ambient tens, incloent les relacions amb les altres esposes del marit. Amb una bella posada en escena, amb llocs i vestuaris realçats per una magnífica fotografia, Alceu la llanterna roja és la tercera i més notable obra mestra resultat de la col·laboració entre el més destacat director xinès, Zhang Yimou, i l'actriu xinesa més coneguda, Gong Li (els altres dos films són Sorgo roig i Ju Dou). D'aquesta pel·lícula s'ha dit que seria un film que hauria filmat Bergman i també que és una al·legoria de la lluita de l'individu contra les lleis de l'estat (va ser censurada per les autoritats xineses durant un temps).

Radicals

Des de fa molts anys, els membres d’una colla d’amics seguim la tradició d’esmorzar junts tots els dissabtes en un bar de la ciutat. El costum és conegut per molta gent; entre els convocats a la cita sabatina hi ha antics concejals, quadres polítics, professors —en actiu o emèrits—, metges, economistes, directius de grups culturals o esportius... Sóc assidu d’aquests esmorzars. Puc certificar, per tant, que hi predomina l’harmonia i el bon “rotllet”; les persones que ens reunim anteposem els lligams de l’amistat a les diferències ideològiques. Al grup predominen els socialistes, però també hi ha alguns militants i simpatitzants del Bloc Nacionalista i Podemos. Malgrat l’aclaparadora majoria d’esquerres, quan s’hi acosta algun conegut més escorat cap a la dreta, a saludar o a prendre un cafè, sempre és benvingut. Durant els caps de setmana posteriors al 24 de maig, la conversa girava al voltant dels resultats electorals. Proliferaven comentaris com aquest: «Si els haguérem negociat nosaltres, els pactes s’haurien firmat el primer dia.» Tots retrèiem el sainet protagonitzat pels tres partits que han pactat la formació del nou govern valencià (justament els tres partits en què militem o amb què simpatitzem els habituals dels esmorzars).

Que hi haja bon rotllet no lleva que hi proliferen les indirectes, les bromes, les pulles iròniques. Els simpatitzants de Compromís hem hagut d’escoltar moltes vegades la següent incriminació: «És que quasi tota la gent del Bloc és de dretes.» El recolzament innecessari que Adolf Garcia donà al PP, durant la primera majoria absoluta de Rus, ens posà les coses molt difícils; a partir d’aquell fet, les pulles al Bloc estaven a l’orde del dia. (L’actitud del personatge, que obeïa a raons estrictament personals, tindria un cost ben elevat; el grup nacionalista perdria la representació municipal en les següents eleccions locals.) L’acusació de ser de dretes, que prenia vol quan els valencianistes es negaven a pactar amb el PSOE en algun ajuntament, recolzava en meres presumpcions, esperonades per la divisió i el sectarisme tradicionals al camp progressista (en què els militants de cada partit solen reclamar-se més d’esquerres que ningú) i pels trets sociològics dels membres i simpatitzants del Bloc Nacionalista (joves de classe mitjana, gent del món de la cultura, docents, professionals lliberals). Aquesta segona circumstància és, però, absolutament gratuïta; els grups socials esmentats són, en realitat, el principal suport de tota l’esquerra.

«Us ajunteu amb CiU», ens refregaven. En fi, bé que sonés a tòpic, titllar els seguidors del Bloc de petits burgesos i coses pitjors esdevingué una cobla recurrent. Als esmorzars sabatins, els al·ludits combatíem les pulles com podíem. «A Navarra, els socialistes han preferit pactar amb UPN, marca del PP, abans que subscriure un acord amb l’esquerra», recordava l’un. «En Extremadura, Esquerra Unida permet que governe el PP», afegia l’altre. ¡Tot debades! ¡El Bloc Nacionalista era de dretes i prou! «Navarra i Extremadura estan molt lluny», se’ns retrucava. La gent d’Esquerra Unida donava una resposta encara més sorprenent: «És que nosaltres fem política.» En fi, atesos tots aquests precedents, es fàcil imaginar la sorpresa causada per les bestieses que es diuen ara de Compromís: grup de radicals d’esquerra, incitadors a l’odi, pancatalanistes, separatistes... ¡Que llunyà sembla aquell congrés celebrat pel Bloc en 2009! S’hi aprovà una ponència marc que abraçava com a propis tots els valencianismes possibles. La formació nacionalista pretenia encabir tots els símbols —la bandera de la franja blava i la quadribarrada, l’himne de l’exposició i la muixeranga— i totes les identitats, des del regionalisme fins a l’independentisme catalanista, passant per les diverses formes de valencianisme —autonomista, federalista o independentista.

Els detractors de la ponència denunciaren que es propugnava un model confús per a la societat valenciana, que es transmetia la sensació de no ser carn ni peix, que el Bloc corria el risc de ser percebut com un partit regionalista. Doncs bé, malgrat les renúncies dels nacionalistes, la dreta titlla Compromís de grup extremista i separatista. I encara més: acusa els socialistes d’haver-se radicalitzat des que s’ajunten amb la gent extremista i antisistema de Compromís i Podemos. ¡Viure per a veure! ¿Algú percebrà el regidor Joanjo Garcia Terol com un perillós extremista?

(publicat a Levante-EMV, l’11/07/2015)

Fil-Per-Randa