Les festes de Sant Miquel

Aquests dies, se celebren a molts indrets les festes de Sant Miquel, arcàngel venerat per jueus, musulmans i diverses sectes cristianes (catòlics, ortodoxes, coptes...). Per als hebreus és el protector d’Israel i el patró de les sinagogues. Els catòlics el consideren valedor de l’Església Universal. Els coptes diuen que és el primer dels set arcàngels, per davant de Gabriel, Rafael i Uriel. Segons l’Apocalipsi, Sant Miquel serà l’encarregat de tocar la trompeta el dia de la resurrecció, i és el vencedor de Lucífer, cap dels àngels caiguts i senyor del mal, raó per la qual se’l representa amb cuirassa de general romà, amenaçant un dimoni o un drac amb una llança o una espasa. També se’l representa pesant les ànimes a la balança, perquè tindrà, segons la creença popular, un paper molt destacat al Judici final. A terres germàniques, Sant Miquel substituí el Wotan precristià, déu de la guerra, heroi de poder inaudit, vencedor de dracs, serps i dimonis que abatia i soterrava en llurs caus.

Joan Amades conta al seu Costumari que la festivitat de Sant Miquel era, durant les guerres medievals, dia de pau i treva; els guerrers veneraven l’arcàngel i el tenien per advocat, perquè el consideraven cabdill de la milícia celestial, de les corts d’àngels que lluitaven contra el dimoni (per això —com ja s’ha dit—, la iconografia el presentava vestit de soldat cuirassat i brandant una espasa). Els exèrcits carolingis, especialment, el prengueren per patró, junt amb Sant Martí. Les tropes franques que van ajudar a la primera reconquesta professaven una especial devoció a l’arcàngel, al qual s’encomanaven abans d’entrar en batalla i dedicaven en agraïment capelles i ermites que bastien al cim dels tossals que anaven reconquerint. Així s’explica l’abundor d’ermites d’aquest sant i de poblacions que duen el seu nom. Sense anar massa lluny, ací, al País Valencià, Énguera i Llíria el tenen per patró i celebren múltiples festejos en el seu honor.

A finals de setembre, Sant Miquel actua més intensament que en altres dates, per tal de destruir les forces malèfiques que poden destorbar i perjudicar les feines del camp. I és que la festa del sant arriba amb l’equinocci tardorenc, moment que marca una fita important a la vida agrícola; coincideix amb la verema i amb l’inici de la sembra, feines que han donat lloc a diversos costums i a molts refranys. («Per festes de Sant Miquel, el raïm té gust de mel», fa un d’ells.) Sant Miquel constitueix també una font inesgotable d’històries, mites i llegendes. En expirar Jaume I a la vila d’Alzira, posem per cas, Lucífer volia emportar-se a l’infern l’ànima del monarca. Llavors, es presentà a la Ribera Sant Miquel amb la seua balança: els dimonis posaven en un plat milers de pecats comesos pel rei; els àngels ficaven a l’altre una pedra i una fusta per cadascuna de les moltes esglésies que Jaume I havia erigit a les viles conquistades als moros. Aquest plat pesà mil vegades més que l’altre i l’ànima del monarca pujà al cel.

Europa sencera està plena de santuaris dedicats a l’arcàngel. Destaca, per exemple, la Sacra di san Michele, en què s’inspirà Umberto Eco per a escriure la seua novel·la El nom de la rosa. Aquest conjunt monàstic s’alça molt a prop de Torí, capital del Piemont. Per la Sacra passava una important via de peregrinació: la Via Francigena, que unia Mont Saint-Michel, a França, amb el santuari de San Michele Arcangelo, pròxim a Foggia, al sud d’Itàlia. Els tres llocs sagrats dedicats a Sant Miquel es troben a 1.000 quilòmetres de distància l'un de l’altre, alineats al llarg d’una recta que, perllongada idealment, condueix a Jerusalem. Els cristians d’obediència romana creuen que l’arcàngel s’ha manifestat en vàries ocasiones. A Roma, hi ha una estàtua de bronze que el representa, dalt del castell de Sant'Angelo.

La tradició també diu que, durant el seu combat amb Lucífer, de les ales de l’arcàngel es va desprendre una ploma que va caure sobre el vessant rocallós en què s’alça el seu santuari a la vila de Llíria, deixant una empremta ben visible. Tots els 29 de setembre era costum que els fidels hi pujaren agenollats, mentre imploraven la protecció del capità dels àngels. Ignore si Énguera conservarà alguna petjada d’aquell combat transcendental, però paga la pena d’acostar-se aquests dies a la capital de la Canal de Navarrés, per a gaudir del seu patrimoni artístic, de la seua gastronomia i de les seues festes en honor a l’arcàngel Sant Miquel.

(publicat a Levante-EMV, el 24/09/2011)

Cobraven massa?

Antiguitat en el lloc de treball, màxima capacitació professional i major remuneració salarial són coses que solen caminar juntes. És lògic; com més experiència van acumulant al llarg de la seua vida laboral, més productivitat assoleixen les treballadores i els treballadors veterans. També és lògic que un treballador format reba més remuneració que un aprenent. Són coses que qualsevol persona de seny entén fàcilment. D’altra banda, una persona d’edat madura sol tenir gent al seu càrrec: un fill que vol estudiar, un ascendent en situació de dependència... Doncs bé, les corporacions grans i mitjanes no semblen fer les coses amb molt de seny. S’ha ficat de moda tirar al carrer el personal madur, més format i millor remunerat. La situació és la següent. Una empresa entra en crisi i ha de retallar despeses. La primera mesura? Reduir la plantilla, tirar la gent que cobra més. Ja fa temps, vaig presenciar un primer episodi d’aquesta tàctica en el camp de les activitats turístiques: una empresa líder del sector acomiadà el cap regional, un amic meu. Aquesta persona havia aconseguit que algunes de les agències sota la seua jurisdicció figuraren entre les de major facturació de l’Estat. És igual. Cobrava massa. Al carrer!

També tenim el cas d’una coneguda cadena radiofònica amb emissora en Xàtiva. Com que la crisi ha provocat una davallada dels ingressos per publicitat, el nou accionista nord-americà de la matriu ha prescrit el tractament de xoc: acomiadar cinc-cents treballadors (dos mil cinc-cents en tot el grup). Entre les persones que han perdut el treball a la cadena —perquè cobraven massa o perquè molestaven, qui sap— hi ha periodistes famosos com Carlos Carnicero o Nativel Preciado. Però també han marxat al carrer persones menys notòries. Han perdut la seua ocupació, posem per cas, els anteriors responsables de la cadena a València i el director de Ràdio Xàtiva. Es podrà dissentir de la línia informativa impulsada pel directiu expulsat. La facturació per publicitat i els índexs d’audiència mostraven, però, una gestió eficient. Llavors, per què han tirat aquesta persona? Perquè havia dedicat trenta anys a la ràdio i cobrava massa!

De moment, l’últim episodi d’aquesta plaga s’ha esdevingut a la sucursal xativina d’una petita caixa d’estalvis. El fet m’afecta de prop: a més de conèixer la persona implicada, cobre la meua nòmina a través d’aquesta entitat (evidentment afectada per la crisi, bé que els seus responsables intenten amagar-ho als clients). Solució? Desfer-se de gent que porta anys treballant-hi! Aquesta situació ja s’ha viscut en entitats més grans, com ara Bancaixa. Fer fora la gent que cobra massa —segons el criteri de l’empresa, que no sempre es correspon amb la realitat objectiva— és una manera de reduir costos ràpidament, però elimina capital humà de qualitat, cosa que s’acaba pagant. Pensem, per exemple, en les persones que sintonitzaran altres emissores si no poden escoltar per les nits Carlos Carnicero o Nativel Preciado.

Així i tot, molta gent pensarà: «Està bé que tiren al carrer gent major, perquè hi haurà feina per als més joves.» Les coses no són, però, tan simples. Dos dels acomiadats que acabe d’esmentar tenen entre quaranta-cinc i quaranta-nou anys. Estan lluny de pertànyer a la tercera edat. Són, per tant, candidats a romandre en l’atur de llarga durada, perquè —i aquesta és l’altra cara de la moneda— les empreses que fan fora treballadors fixes, en plena maduresa productiva, solen amortitzar les places vacants (l’agència de viatges on tenia el despatx el meu amic acabà desfent-se de cinc o sis empleades i tancant les portes) o n’ofereixen part a joves que estiguen disposats a treballar en condicions de precarietat: contractes temporals o jornada reduïda, salaris ínfims, mobilitat excessiva...  I tots aquests casos, ben pròxims —perquè tothom coneix algun aturat, algun becari o algun mileurista—, van posant noms i cognoms a les xifres impersonals i fredes de la crisi. L’atur registrat a l’INEM o les dades de l’Enquesta de Població Activa, que no acaben de dilucidar quin és el número exacte de parats que hi ha al país, mai no fan referència concreta als veïns de Xàtiva i la seua rodalia, a persones que coneixem o són amigues nostres.

(publicat a Levante-EMV, el 10/09/2011)

Reforma constitucional

Sempre m’havia semblat perillosa la possibilitat que PP i PSOE arribaren a ficar-se d’acord algun dia en qualsevol assumpte. La reforma constitucional acordada per socialistes i populars, i aprovada ahir al Senat, ha confirmat els meus temors. I aquesta transacció podria ser l’assaig general d’altres possibles transaccions futures. Només pensar-ho fa feredat. Recorde enara aquells suggeriments de Rodríguez Ibarra per a reformar la legislació electoral a fi de llevar pes a uns partits nacionalistes que, en paraules de l’antic president d’Extremadura, no haurien de pintar fava al govern d’Espanya. Rodríguez Ibarra proposava apartar del Congrés els partits que no obtingueren almenys el 5% dels vots del conjunt de l’Estat. El baró socialista alertava, a més, sobre la cantidad de pequeñísimos partidos nacionalistas que no representan a la ciudadanía, sino que tienen como objetivo traficar con sus votos a fin de conseguir beneficios económicos para sus territorios. Si los ciudadanos supieran que no existen beneficios para su región como consecuencia del tráfico de votos, seguramente los partidos nacionalistas no tendrían tanta representación. Lo milagroso es que solamente haya ocho o nueve partidos nacionalistas en España porque lo sensato es que hubiera ya uno en cada comunidad autónoma, con potencia suficiente como para poder entregar su voto a cambio de dinero, porque toda la identidad de los nacionalistas se transforma en euros cuando llega la hora de negociar los presupuestos. Des de l’aprovació de la LOAPA, les desavinences entre PP i PSOE només havien permès d’arribar a acords en alguns assumptes relacionats amb el País Basc (la Llei de Partits en seria una conseqüència). Llevat d’açò, els socialistes no s’havien atrevit a superar certes línies roges. Ahir, les van superar amb escreix; PP i PSOE han reformat en solitari l’article 135 de la Constitució per tal d’incloure-hi el dogma neoliberal del dèficit zero. I ho han fet sense permetre que els ciutadans puguen manifestar llur opinió al respecte a través d’un referèndum. Si els partits hegemònics li agarren gustet a aquesta mena de conxorxes, serà cosa d’anar preparant-se per al pitjor; la gent sol actuar sense fre quan trenca la barrera psicològica que li ho impedia.

Memòria i humanisme, antídots de la barbàrie

The Estellés Supper

DIA DEL CANT DE VICENT

(Acte commemoratiu per honorar el poeta nacional Vicent Andrés Estellés)

3 de setembre

22 hores

Pati del Col·legi Attilio Bruschetti

Sopar popular: entrepà, beguda, “taula”...

Vetllada festiva i cultural: cançó, ball, música, poesia...

El torró més car del món

Se’m fa difícil donar una opinió unívoca sobre el llibre de la fira d’enguany. Sembla que els coordinadors, un d’ells marit de la regidora de cultura, van elegir com a tema del primer capítol el paper jugat per les dones a la fira xativina. És lògic pensar que els diversos articles publicats siguen producte d’una reflexió apressada. (Dic açò perquè l’equip municipal encara no sabia, dos mesos abans de l’esdeveniment, quina classe de fira anava a organitzar en 2011.) Llevat de dues o tres excepcions honroses, els textos d’aquest capítol formen una perfecta col·lecció de banalitats, de llocs comuns sobre la dona. Josep Sanchis fa un breu resum històric esmentant la presència femenina en àmbits festers absolutament perifèrics: la tómbola benèfica de 1887, el dia de la caritat, el dia del turista (celebrat durant vàries edicions a la dècada dels setanta), els espectacles de fira...

Naturalment, plana sobre molts treballs l’assumpte de la reina i la seua cort d’honor, i el paper decoratiu atribuït tradicionalment a la dona xativina. Sanchis recorda que la tradició d’elegir la reina i les seues dames començà en 1953. Durant la dictadura, l’elecció es feia servir per afalagar els càrrecs i les autoritats franquistes. Només Mar Vicent i Jesús Fèlix Soler aborden directament l’anacronisme d’aquesta figura. Ja no som en temps de l’esposa de Jaume I, Violant d’Hongria, i les seues dames d'honor. S’ha perdut, per tant, l’oportunitat de parlar de les dones de veritat: de les dones que viuen quinze dies a l’interior dels barracons; de les gitanes de la fira del bestiar; de les mares, les ties i les àvies que aprofitaven la fira per a renovar les vaixelles i les cassoles; dels nous vents d’igualtat que bufen en aquests inicis del segle XXI...

El capítol més interessant del llibre està dedicat a la restitució del nom de Xàtiva per acord de les Corts de Cadis. Enguany se celebra el bicentenari d’aquella efemèride. Un article d’Isaïes Blesa recorda la pèrdua del nostre topònim històric després de la Batalla d’Almansa. El treball de Germán Ramírez glossa el paper de Joaquín Lorenzo Villanueva en la recuperació del nom. Finalment, un magnífic article de Josep Manel García evoca l’ambient cultural xativí durant el segle XVIII i primeries del XIX, i les músiques que es podien escoltar a Xàtiva en aquells temps. En realitat, aquests treballs —junt amb alguna col·laboració literària— salven el contingut general d’un volum que, d’altra banda, és caríssim. El seu preu em recorda que les seqüeles provocades per l’aparició de l’euro —ja fa més d’una dècada— no han desaparegut del tot; la gent encara no acaba de ponderar correctament el valor de les coses.

El llibre de la fira es ven, posem per cas, al bonic preu de 30 euros. ¿Han oblidat els nostres edils que 30 euros són 5.000 pessetes? Està justificat aquest preu? És difícil saber-ho. Sembla que l’Ajuntament no ha volgut subvencionar la publicació ni tan sols parcialment. I clar, els responsables de l’edició i la distribució —coordinadors, gestors de la publicitat, encarregats del disseny, impremta i punts de venda— han de percebre els seus guanys, en uns casos, i els seus honoraris, en altres. (Ignore si els autors dels textos hauran rebut cap gratificació.) Per tant, tenint en compte el tiratge, 1.500 exemplars, i un preu per unitat que possiblement intenta cobrir el total de les partides que s’acaben d’esmentar, l’edició del llibre hauria costat un renyó.

Depenent del nombre d’exemplars que s’hagen regalat i dels ingressos per publicitat, podríem estar parlant d’un llibre de 30.000 euros. (En realitat, tot açò són meres elucubracions, perquè encara no es disposa d’informació municipal detallada.) «Es tractarà d’un producte exquisit», pensaran. (El preu d’un producte ha de guardar relació amb la seua qualitat.) Doncs, no. El llibre de 2011 no passarà a la història ni pel seu disseny trencador ni pel seu contingut sublim. Som davant d’una publicació impresa en blanc i negre (només s’ha fet servir el color a les tapes i a les fotos d’autoritats i festeres) que compta, a més, amb vàries pàgines de publicitat comercial. En resum: si als exemplars destinats a la venda se’ls ha posat el preu de cost, caldria anunciar-los igual que certa marca de torró, el torró més car del món.

(publicat a Levante-EMV, el 27/08/2011)

Recordant Enric Valor

Enguany, he revisat l’Ambició d’Aleix, novel·la d’Enric Valor que vaig proposar com a lectura per al tercer trimestre als alumnes de 1r de Batxillerat. Evidentment, Sense la terra promesa, és possiblement la millor obra de Valor, però l’Ambició d’Aleix, escrita quan la censura franquista encara feia estralls, no desmereix en absolut de la trajectòria de l’escriptor de Castalla, bé que alguns la consideren una obra menor. Fins a cert punt, la novel·la era trencadora per a l’època asfixiant i sòrdida en què va ser publicada (aparegué a les llibreries l’any 1960). Sovint, s’ha dit d’Enric Valor que la seua narrativa donava l’esquena als corrents moderns o avantguardistes. S’ha de tenir present, però, quin era l’ambient al País Valencià durant la dictadura franquista. La peripècia del protagonista, Aleix, que juga a doble baralla amorosa —arriba a galantejar amb dues xiques alhora—, el seu enamorament d’una dona casada i la seua fugida al Rosselló donen les claus d’un argument que podia haver tingut problemes amb la censura. D’altra banda, la novel·la és un tresor lexicogràfic i palesa l’amor del seu autor per la seua terra, per la natura, especialment per la muntanya de les comarques meridionals del país. Malauradament, Valor és massa conegut per la seua tasca de gramàtic i folklorista. Caldria recuperar, però, el seu treball de novel·lista. Només així podrem celebrar l’Enric Valor total.

El braç sencer

Resulta ja avorrit, per reiteratiu, el discurs de les autoritats eclesiàstiques. Bàsicament se centra a proclamar el rebuig de què és objecte l’Església. Els bisbes espanyols, posem per cas, s’han referit alguna vegada a l’Església martirial o perseguida. En la Jornada Mundial de la Joventut tot just clausurada, el papa ha pronunciat una variant del mateix discurs, exhortant els joves catòlics a combatre el rebuig que els assetja. Evidentment, es tracta d’una apreciació subjectiva o, potser, interessada (sovint, el victimisme reporta beneficis magnífics). En realitat, els catòlics ibèrics no són especialment rebutjats. Són més bé víctimes de la indiferència, que és un altre cantar. Jo no veig que els catòlics xativins, per exemple, patisquen cap rebuig social. Jo mateix mantinc relacions de cordialitat amb molts sacerdots i amb alguna comunitat local de monges. I el mateix podria dir del professor de Religió del meu institut: jo no advertisc que siga objecte de cap animadversió per part dels companys de claustre. La protesta contra la visita del papa ha estat més aviat minoritària; els episodis anticlericals, mínims. I és que les persones que fan professió de laïcisme, agnosticisme o simple ateisme no solen ser massa combatives. I un poc de combat —pacífic, per suposat— no vindria mal; habitualment, l’Església es comporta com aquells monyicots malcriats a qui dones la mà i volen el braç sencer.

Torne vostè en setembre

En 1983, el grup Golpes Bajos assolí gran notorietat amb una cançó, Malos tiempos para la lírica, que molta gent de la meua quinta recordarà amb nostàlgia. La tornada que cantava Germán Coppini ve a demostrar que mai no hem deixat de viure en crisi; pel que es veu, ja hi havia una situació dolenta a la dècada dels vuitanta. Ara bé, una alarma contínua no és crisi ni és res. Si tirem mà del diccionari, veurem que crisi és un canvi brusc al decurs d'una malaltia, generalment en sentit advers. També pot ser una situació circumstancialment dolenta o difícil per a una persona, una empresa, un afer, un país, etc. Dit en altres paraules: una situació crítica ha de ser episòdica per definició. Per tant, l’actual seria una autèntica crisi, amb tots els ets i els uts. Uns quants milers de xativins en poden donar fe. I el pitjor està per arribar. Altres veïns europeus —els portuguesos o els islandesos, posem per cas— ja ho han comprovat.

La crisi aguda en què estem immersos porta camí d’assolir dimensions estratosfèriques, siderals. L’estat del benestar que ha conegut la nostra generació podria petar pels aires. No està gens clar si els poders públics seguiran garantint a tots els ciutadans uns nivells mínims de percepcions econòmiques i tot un seguit de serveis públics, assistencials i de previsió social. Sembla que els temps de bonança no van a tornar —si més no de manera imminent. Fins ara, allò més freqüent era que els fills visqueren millor que els pares i els avis. A partir d’ara, en canvi, és probable que els nostres fills i els nostres néts visquen pitjor que nosaltres. Però encara hi ha altres circumstàncies que agreugen la situació; l’actual crisi, a diferència de les anteriors, té efectes retroactius. Les seues conseqüències no sols es projecten cap al futur; també fan, com si diguérem, marxa enrere. Si algun lector té ascendents majors i malalts que necessiten atenció del Centre de Salut del carrer Ausiàs March sabrà de què parle, segur.

La sanitat pateix des de fa temps les dràstiques retallades de la despesa pública. No convoca oposicions amb la regularitat i l’oferta de places que caldrien. Els ambulatoris van curts de personal. D’altra banda, comencen a escassejar-hi coses tan elementals com espongetes amb polividona iodada —més coneguda com Betadine—, tisores, absorbidors, apòsits amb plata o antibiòtic... (Des de fa mesos, la Generalitat Valenciana deu xifres milionàries a les farmàcies i a les empreses subministradores de productes sanitaris.) Suposem que vostè té uns ascendents octogenaris, els pares, amb unes nafres infectades per un bacteri aeròbic, oportunista, altament contagiós i resistent a la major part d’antibiòtics convencionals. Si el metge —o la metgessa— de família simultanieja la professió mèdica amb l’activitat política ja tindrà un primer problema; el facultatiu fallarà com una carrabina de fira a les seues obligacions amb els pacients —llevat que vinguen eleccions i vaja a la caça i captura del vot dels malalts, és clar. Però som en agost. L’inspector, els caps de servei, els metges i els infermers titulars estan de vacances. Conclusió: l’ambulatori xativí està ple d’interins, personal accidental, substituts i substitutes.

En agost, l’atenció als pacients esdevé quelcom semblant a un joc d’atzar. Un dia arriba a ca els pares una xica interina que els atén correctament: es posa uns guants estèrils per atendre la mare; tot seguit, se’ls canvia per atendre el pare. El sendemà, es presenta un infermer que no s’ha llegit l’historial mèdic i no porta res (ni tisores, ni apòsits, ni sèrum...). El tercer dia, altra sanitària incompetent cura la nafra de la mare sense guants; després, sense rentar-se o desinfectar-se les mans, atén la ferida del pare. I clar, la pseudomona aeruginosa —o la pyocyanea, no sé— es mou a les seues amples, botant d’una cama a l’altra dels seus ascendents a través dels dits de la presumpta infermera. (¡Vàries setmanes de tractament amb ceftazidima o qualsevol altre antibiòtic hospitalari llançades a perdre!) El metge de família? L’inspector? La cap d’infermeria? «Estan de vacances! Torne vostè en setembre.» En resum: és un veritable atreviment posar-se malalt en agost o en temps de crisi, de veritat.

(publicat a Levante-EMV, el 13/08/2011)

Retorn

He tingut abandonat el blog durant uns dies; he aprofitat la primera quinzena de vacances per a viatjar per terres centreeuropees. En tornar a Xàtiva, m’he trobat amb una quantitat sorprenent de notícies. Agost no sol proporcionar massa material per a les primeres planes. Moltes persones —inclosos els polítics— aprofiten el mes per a torrar-se el melic o jaure sota una ombrel·la. La canícula sol caracteritzar-se per la calma. Però enguany, molts polítics —els britànics o els espanyols, posem per cas— han hagut de tornar precipitadament del seu lloc d’estiueig. Pel que es veu, el malestar social també ha esclatat en Anglaterra. Durant els dies de viatge, he estat absolutament desconnectat dels noticiaris. Hi ha motius, però, a tot arreu, per a l’enuig; molts aturats s’han de conformar a plantar l’ombrel·la al terrat del seu bloc de pisos. I en aquest context, les administracions públiques espanyoles van a gastar-se una “pasta” finançant la visita del papa Benet XVI a Madrid. Quant a Xàtiva, també s’han produït notícies inusitades. I no em referisc al programa de fira, que inclou l’actuació de Raphael (aquestes coses ja no sorprenen; la fira manxega, coenta i fòssil de Rus està molt vista); em referisc a la mort d’un jove d’Algemesí en la plaça de bous xativina, a les actuacions estel·lars de la inspecció de treball i la grua municipal (en cerca d’infractors), a les cues de l'atur i als atacs racistes perpetrats per uns policies nacionals fora de servei. La mort del xic discapacitat d’Algemesí, escomès pel bou Ratón, ha ocupat la primera plana de tots els noticiaris estatals. Una propaganda dubtosa! En fi, el final del meu viatge ha suposat un capbussó en la crua realitat de sempre. Sembla mentida, però som al mes dels melics a l'aire i les ombrel·les!

La dimissió de Camps en Canal 9, per Pot de Plom

Recital de presentació del disc Veu nua

Dijous, 28 de juliol de 2011, a les 22:30 h., a la sala de reunions de l’Ajuntament de Torella, Vicent Camps presentarà el seu disc Veu nua.

Vicent Camps és possiblement l'únic recitador professional que, d'una manera estable, recorre els nostres pobles i ciutats, deixant dita la paraula de poetes i narradors, des de fa més de 20 anys. Aquest estiu fa gira, presentant nou disc de poesia recitada: Ven nua, on recita Vicent Andrés Estellés, Joan Valls, Ovidi Montllor, Isabel Clara Simó, Paco Muñoz, Marc Granell, Jordi Gil, Josep Vicent Marquès, Manel Garcia Grau, Ramon Ramon, Marisol González Felip, Lluís Roda, Àngels Gregori i Enric Valor.

Aquest disc és una raresa, elaborada des de la passió per la poesia recitada de Vicent Camps i el treball professional i subtil d'estudi del tècnic de so Nacho Navarro. Com raresa ho és també seguir recitant en un món que és d'imatges, però el recitador vol, hui més que mai, que la seua veu arribe a grups menuts, llevar-li l'etiqueta elitista que uns altres li donaren a la poesia, i compartir la paraula d'escriptors valencians amb el seu poble, el que s'estima i parla el valencià. És per aqueix motiu que va iniciar la presentació del disc a Muro, dins les Jornades d'Estiu de la Federació d'Escola Valenciana, i continuarà recitant durant l'estiu per les nostres comarques.

El poeta Marc Granell ha dit de Vicent Camps i del seu treball: «La poesia és, essencialment, ritme, paraula feta música, i va nàixer per a ser cantada, per a ser recitada. Vicent Camps, fa ja vint anys, va voler i saber recuperar la paraula poètica en aquesta seua essencialitat, que tant havia perdut, per a apropar-la a totes les gents que, així, sí la gaudeixen. I ho va fer, ho ha fet tots aquests anys, amb un ofici depurat, tant en la tria, tan important, dels poemes i poetes que conformen els seus espectacles, com en la forma de dir els versos, amb la claredat, la cadència i l’emoció justes per a fer-los viure en la pell i en el cor de tants milers de persones que han tingut el privilegi de rebre el seu art. Com privilegi també ha estat i és per a mi, per als meus poemes, haver merescut la seua tria i haver format part d’aquest seu art, tan bell, tan necessari.»

L’acte és gratuït (entre tots, però, hauríem de contribuir a la difusió del CD adquirint-lo).

Dansada al Genovés

L’estat d’ànim de la tropa

Generalment, els polítics que porten molt de temps asseguts a la poltrona acaben perdent la facultat de llegir correctament la realitat. És el que sembla haver-li passat a l’alcalde de Xàtiva. Ni va saber copsar l’estat d’ànim de la seua tropa, abans de les recents eleccions, ni va llegir bé la realitat social de la ciutat. El resultat ja el sabem: la suma aritmètica dels vots va palesar que les esquerres havien tret més vots que la dreta. El rum-rum que va circular per les redaccions, després de la contesa electoral, es feia ressò d’un cert abaltiment de la primera autoritat. Es diu que admetia davant dels més pròxims els seus errors —no haver renovat la llista electoral xativina, posem per cas. I clar, la perspectiva de governar la ciutat quatre anys més amb les mateixes cares —que no semblava plantejar cap problema a principis de maig— s’ha tornat ara un veritable maldecap. I si calia un revulsiu, ja és massa tard per a provar de trobar-lo.

A l’hora de formar govern municipal, l’alcalde ha actuat igual que els entrenadors de futbol quan tenen un planter escàs i ja està tancat el mercat d’estiu de fitxatges: «Anem a posar aquest extrem esquerre a la banda dreta, a veure si funciona, o anem a endarrerir aquest volant, encara que demostre ser creador i tenir arribada.» Com que els afectats solen reaccionar malament, el míster se les veu i se les desitja per a ficar orde a la caseta. Posarem altre exemple. ¿Què fem quan volem renovar el mobiliari de la llar, però no tenim un euro de pressupost? Fem servir una trampeta: canviem de lloc les taules, arrosseguem el sofà, pintem d’altre color el xifonier i les cadires de l’entrada, redistribuïm els quadres, entapissem novament les butaques... La casa sembla nova, però els seus complements són els mateixos de sempre. Doncs bé, Rus ha remogut tot el mobiliari municipal. Ha llevat la regidoria d’educació a Ramon Vila i li l’ha adjudicada a María José Pla; ha llevat hisenda i esports a Jorge Herrero, i li’ls ha endossat respectivament a Ramon Vila i Yolanda Sipán. I així successivament.

Els electors xativins es poden fer les següents preguntes: Si els regidors d’educació o hisenda eren tan roïns, per què van ser inclosos a la llista de les darreres eleccions locals? I si ho havien fet bé, per què se’ls castiga llevant-los les anteriors competències? Jorge Herrero, per exemple, passa a encarregar-se de serveis públics (cementiri, clavegueram, bombers...). Serà perquè juga al tennis? La política valenciana està marcada des de fa temps pel tennis. Eduardo Zaplana, que en acabar la carrera de dret no tenia altra feina, es dedicà al tennis. Quan donava els primers passos en política, amb l’extinta UCD, al seu DNI figurava com a professió monitor de tennis. Camps, sent un jovenet amb la llicenciatura de dret acabada d’estrenar, també es dedicà al drive, el drop shot i el passing shot, en absència d’altra ocupació millor. ¿Tem Rus que Jorge Herrero, un tennista acceptable, puga arrabassar-li la vara d’alcalde en un futur pròxim?

I la cosa podria haver estat encara pitjor. Dies enrere, aquestes mateixes planes informaven del malestar regnant a l’agrupació del PP. Pel que es veu, el president local del partit, Vicent Parra, li havia demanat a Rus que frenés els canvis previstos. (Parra podria haver rebut un correctiu per aquesta petició: la pèrdua de la presidència de la mancomunitat.) Les aigües del PP local baixen ben remogudes. Tot i saber que només compta amb el recolzament explícit d’un 32,2% dels electors, l’alcalde ha estat incapaç, ja es veu, d’amansir el seu temperament, de controlar l’arrogància i el sectarisme, de fer cap esforç de magnanimitat. Ha tornat a mostrar la seua desconsideració amb els companys, els adversaris i l’electorat. Ha tornat a excloure de la Junta de Govern els regidors de l’oposició. No ha volgut donar-los cap delegació —ni tan sols alguna de menor rang. Continua negant-se a celebrar els plenaris per la vesprada, en un horari que permeta l’assistència dels veïns. La vella estratagema de fer canvis merament cosmètics sense alterar l’essencial podria amagar, per tant, el veritable propòsit de Rus: seguir controlant personalment tots els ressorts del poder. «Allò que t’importa a tu, no ho deixes fer a ningú», fa la dita.

(publicat a Levante-EMV, el 16/07/2011)

Un periòdic en català?

Aquests dies, Xavi Aliaga i Toni Cucarella han penjat als seus blogs sengles reflexions sobre la viabilitat d’un periòdic escrit en la nostra llengua, posant l’accent, cadascun d’ells, en dos vessants distints: Xavi, als aspectes bàsicament econòmics; Toni, als lingüístics. Alguns comentaris que s’han fet a les dues entrades són també força interessants. Crec, però, que caldria començar pel principi: al País Valencià s’han fet diferents intents de publicar una premsa diària independent i plural, prescindint de l’idioma com a element determinant. Cal recordar, en aquest sentit, la figura del periodista Joan Josep Pérez Benlloch, nascut a Moixent. En 1980, durant l'etapa de transició democràtica, Pérez Benlloch va traure al carrer una capçalera històrica, Diario de Valencia, amb el subtítol de Periódico independiente del País Valenciano.

El diari comptava amb el patrocini de Joaquim Maldonado (antic militant de la Dreta Regional de Lluís Lúcia). Pérez Benlloch, després de romandre al càrrec uns mesos, cedí el pas a Jesús Montesinos. Finalment, el diari va desaparèixer en abril de 1982. Joan Josep Pérez Benlloch tornà a protagonitzar una experiència semblant amb Noticias al Día, que també desaparegué aviat. Diverses foren les dificultats amb què van topar els dos diaris: escassa publicitat, manca de recursos econòmics i tiratges molt limitats. Per a ficar dempeus les dues publicacions, es van promoure fins i tot les microaportacions que esmenta algun comentarista del post de Xavi. De res no serviren, però, aquelles subscripcions populars. En resum: no fou possible publicar una premsa independent valenciana, ni tan sols escrita en castellà!

Després vindrien de Catalunya dues experiències totalment compromeses amb la llengua: Avui i El Punt. La primera capçalera sempre ha comptat amb ajudes institucionals, per tal de poder sobreviure. Però les subvencions, ja se sap, van en detriment de la independència. Quant al setmanari El Punt, Xavi Aliaga explica al seu post la impossibilitat de transformar-se en diari. Finalment, aquesta publicació acabà abandonant els quioscs valencians —com també ha fet Avui— i recloent-se a la xarxa. Algunes persones han opinat que s’hauria de començar per fer un diari electrònic. Independentment que un diari com aquest també necessita una estructura professional i, per tant, viabilitat econòmica, cal recordar que ja existeixen diferents capçaleres electròniques, Vilaweb la més veterana de totes. L’obstacle continua sent l’escassetat de lectors, i la subsegüent insuficiència d’ingressos publicitaris, ja de per sí ben minsos en època de crisi.

Aquesta escassetat també afecta la premsa escrita en castellà, fins i tot la d’àmbit estatal. Els darrers dies s’ha sabut que l’empresa editora d’El Mundo necessita una injecció urgent de recursos, és a dir, el recolzament i l’ajuda financera de la seua matriu italiana RCS. Si un diari global vol tenir presència als quioscs —assumpte molt més que simbòlic—, ha de comptar amb una estructura empresarial sanejada, uns mitjans materials adequats, un planter suficient de professionals, uns tiratges importants i uns ingressos que el facen rendible. S’ha apuntat la conveniència de crear un diari que es distribuïsca per tots els Països Catalans («un diari amb seccions úniques, cultura, política internacional, opinió, successos, societat, etc, amb suplements diferenciats que tracten més extensament els afers, sobretot els polítics, dels diferents territoris dels Països Catalans», escriu un comentarista a l’entrada de Toni Cucarella).

Un diari que aspire a cobrir alhora la informació internacional, nacional i local ha de comptar amb una xarxa de múltiples redaccions. L’exemple el tenim al diari Levante-EMV; té diverses seus comarcals amb redactors, fotògrafs, col·laboradors d’opinió, personal comercial per a captar i cobrar la publicitat, equipament informàtic per a compaginar les planes comarcals i xarxa de comunicacions per a traslladar a la redacció central el material maquetat. Tot això multiplicat pel número de territoris en què es vol tenir implantació. No cal dir que una estructura com aquesta, inevitable si es vol tenir un contacte estret amb els lectors de tots els racons geogràfics, és molt costosa. Per això, tots els periòdics valencians travessen per problemes econòmics. En definitiva, jo també voldria trobar al quiosc un diari escrit en la llengua pròpia, però compartisc l’opinió de Xavi: de moment, aquesta aspiració és totalment inviable.