Sentiments contradictoris

Que el món està ple de dèspotes que tiranitzen i massacren de vegades les persones que tenen subjugades és cosa ben sabuda. Que els països “democràtics” només solen actuar en contra d’aquests dictadors quan convé, també. Que les conveniències geoestratègiques solen produir una fractura entre les grans superpotències —en altres paraules: que allò que és bo per als americans sol ser dolent per a russos i xinesos, i viceversa— figura a la primera lliçó de qualsevol manual polític. En fi, que el Consell de Seguretat de l’ONU sol arribar tard per culpa d’aquestes desavinences ho sap fins el més ximple. Totes aquestes banalitats han quedat ben paleses en el conflicte de Líbia. Rússia i Xina —seguides per altres estats— han fet tot el possible per retardar la resolució del Consell de Seguretat —saben que Gadafi cercarà nous socis per a explotar els seus recursos energètics si les potències occidentals fracassen. A Estats Units i els països europeus els interessa, en canvi, estar a bones amb tots els moviments revolucionaris que s’escampen com una taca d’oli per tots els països islàmics, i enviar un avís de navegants a dèspotes com Ali Abdullah Saleh, president de Iemen. Tampoc no s’haurien de descartar altres motius més inconfessables: Cameron i Sarkozy li tenen ganes a Gadafi (el cas Lockerbie i el ridícul a Tunis podrien haver influït en les posicions de britànics i francesos).

I per darrere de tot, una evidència: en un primer moment, els revoltats libis havien aconseguit arraconar Gadafi. Ningú no va caure en compte, però, d’un petit detall: el dictador libi és un desequilibrat, quelcom semblant a una feristela. I què fa una feristela quan es veu acorralada? «De perduts, al riu», sentència la dita valenciana. Com se sent acorralat, Muamar el Gadafi podria haver utilitzat el seu exèrcit, mercenaris a sou i les armes subministrades per diferents països —entre els quals, alguns membres de la coalició que ara l’ataca— per a massacrar qualsevol dissidència contra la seua dictadura. Evidentment, disparar contra manifestants i gent inerme pot constituir un crim de lesa humanitat, però la decisió d’investigar el possible crim, presa per la fiscalia de la Cort Penal Internacional, podria haver estat una mica precipitada; en tot cas, s’hauria d’haver comprovat també el comportament de l’altre bàndol en conflicte. Conclusió: com que saben que ja no podran sortir del seu país, Gadafi i els seus fills es defendran amb ungles i dents. I és que, donada la velocitat dels esdeveniments, les potències occidentals han actuat tard i mal. I clar, la papereta que es presenta a la coalició internacional és força complicada.

Líbia és un estat artificial. En realitat és un puzle de tribus i la suma de dos països, Tripolitana i Cirenaica. Com que la resolució de l’ONU no permet que els soldats occidentals posen peu a terra, el conflicte podria degenerar en una guerra civil entre tribus partidàries d’un bàndol o de l’altre. Muamar el Gadafi compta amb un grapat de seguidors, possiblement membres de la seua tribu o gent afavorida pel seu règim, temorosos que gire la truita. D’altra banda, ningú no sap en realitat quins projectes té la gent que s’ha revoltat contra Gadafi, quina classe d’organització política té pensat d’aplicar en cas de derrocar el dictador. El mateix Obama ha declarat que el seu govern no recolza la facció rebel amb la qual no ha tingut cap contacte diplomàtic; de moment, Washington es limita a impedir l’acció repressiva i sanguinària del coronel i prou. Total: som davant d’aquella classe de situacions que provoquen sentiments contradictoris. Primer, t’alegres que s’hagen evitat una més que probable carnisseria en Bengasi i un èxode massiu de desplaçats, però després penses que serà pitjor el remei que la malaltia. I al final acabes preguntant-te: se’ns haurà perdut alguna cosa a Líbia?

Humor negre

Uns arrosseguen la fama...

Segons el parer d’alguna gent, entre el món faller i la cultura no existeix cap convergència; a les falles només hi ha gatzara i bretolades. No crec, però, que estiguen del tot encertats els qui pensen això. A les falles hi ha moltes més coses. Evidentment, tenen un component lúdic innegable, component que també és present en altres celebracions —a les festes de moros i cristians, per exemple. Però junt amb aquesta part lúdica, les falles sempre han albergat altres elements de procedència diversa. En termes generals, el grau de rellevància d’aqueixos elements permet parlar de dos grans grups de comissions falleres: en un estarien les preocupades només per la saragata; en l’altre, les interessades també a conservar i potenciar la festa. Formen part del primer grup aquelles comissions que només alcen un monument, generalment ínfim, com a coartada per a tenir assegurats el casalet i la barrila —i no assenyalarem ningú, clar.

Les comissions del segon grup s’esforcen a fer, d’acord amb llur pressupost, un monument i un llibret dignes (en matèria econòmica, les falles s’assemblen molt al futbol: hi ha clubs, com el Barça o el Madrid, que manegen pressupostos multimilionaris; altres, en canvi, conviuen amb la penúria). Quan es compta amb homes i dones il·lustrats (joves universitaris, titulats, gent de lletra), es delega en ells assumptes com l’edició del llibret o les representacions teatrals. Aquests fallers i falleres solen fer de pont amb el món cultural. Nombrosos historiadors, escriptors, professors, periodistes col·laboren amb ells. Per aquest motiu, falles com Ferroviària, Juan Ramón Jiménez, Benlloch o Sant Feliu han arribat a fer llibrets explicatius molt dignes. I aquesta manera d’actuar va estenent-se a poc a poc. I com més va, més acuradament tracten la nostra llengua uns i altres. Diverses falles xativines han obtingut, durant els últims anys, els premis a la promoció i l’ús del valencià que atorga la Generalitat. (En 2011, les comissions de República Argentina i Juan Ramon Jiménez han guanyat el cinquè i el novè respectivament.)

També s’ha produït sovint —tot s’ha de dir— un efecte pervers: alguns llibrets han esdevingut revistes d’estudis i recerca alienes a la tradició fallera, com si les vinyetes i els textos de caire burlesc, genuïnament fallers, estigueren barallats amb la qualitat artística i literària. Algunes falles —República Argentina, posem per cas— van entendre millor les coses i editen, des de fa temps, llibrets centrats exclusivament en els temes fallers, locals o generals, i la sàtira. De fet, proliferen cada vegada més els suplements satírics i humorístics. En realitat, les falles haurien de pouar al deu de la cultura popular. (El caire folklòric i sovint barroer de la festa s’avé millor amb la cultura popular que amb la més exquisida o elevada.) Recordem, en aquest sentit, la contribució de personatges com Josep Bernat i Baldoví o Blai Bellver, impressor i periodista xativí autor de dos exemples reeixits d’enginy i sàtira populars: La peixca del aladroch (1865) i La creu del matrimoni (1866), sengles fulls explicatius de la falla de la plaça de la Trinitat.

Algunes comissions, en fi, cuiden moltíssim l’essencial: el monument faller. És molt important que l’artista contractat sàpiga conjugar coherentment els aspectes plàstics i els elements crítics o satírics. Tenim a la ciutat, en aquest sentit, bons artistes fallers, innovadors i compromesos amb la nostra cultura, que col·leccionen guardons. Un d’ells, Paco Roca, col·labora habitualment en aquestes planes; altre, Xavier Herrero, s’ha fet enguany amb el premi de la secció especial. Ara bé, les comissions que, sense renunciar al sarau, intenten preservar l’essència de la festa no tenen les coses massa fàcils: cada vegada minva més el nombre de fallers; el jovent no acaba de connectar amb la tradició (hi ha, això sí, molta jovenalla que s’apunta a la gresca de la setmana fallera per a fer bretolades a manta). «Uns arrosseguen la fama i els altres carden la llana», fa la dita popular. Però jo preferisc fixar-me només en els aspectes positius de la festa.

(publicat a Levante-EMV, el 19/03/2011)

Aquest món està perdut...

La lascívia i el tractament desinhibit del sexe sempre han campat a tot plaer per les falles. I clar, açò ha provocat situacions si més no contradictòries: d’una banda, els monuments fallers solen aparèixer poblats de bacores i figures femenines obscenes; d’altra, s’ofrenen flors a la Mare de Déu i s’enalteixen les virtuts de la llauradora valenciana. Mãemeua, quin cacau! Podria semblar que ara ja han desaparegut les contradiccions (els darrers anys, no s’hi veuen tantes bacores; hi pul·lulen, en canvi, figures tretes dels contes infantils i moltes xiquetes abillades púdicament de falleres), però no, no han desaparegut. Ara, l’erotisme i la soltesa sexual busquen fórmules noves per a reeixir. Les falles continuen envoltades de llegendes —o episodis reals, qui sap— relacionades amb les bacores i les albergínies. Recordem, per exemple, les històries que es contaven sobre l’anterior president de la Generalitat i les falleres majors de València.

Determinats aspectes festius —els calendaris eròtics que fan algunes comissions, les escenes de moltes falles— segueixen donat pàbul a la imaginació col·lectiva. Sense anar massa lluny, enguany, una comissió xativina ha obtingut el premi a la millor escena per un grup de ninots, un pollastre i unes gallines —ja sabeu la dita: «tal i tal són més putes que les gallines»—, que fa burla d’una comissió competidora per una real o suposada vetllada orgiàstica en un conegut pub de la ciutat —coses de les rivalitats falleres. Aquests episodis em fan recordar el famós afer Ajoblanco, esdevingut a mitjan dècada dels setanta, quan ja havia mort Franco. D’alguna manera, les presentacions falleres s’havien convertit durant el franquisme, per a les xiques sobretot, en un succedani dels ritus de pas.

Quan una nena esdevenia púber, era arribada l’hora de vestir de llarg, de ser fallera major infantil. Més tard, a partir dels quinze anys, ja podia ser dama d’honor o fallera major de tota la seua comissió. L'arribada a la pubertat o l'adolescència s'ha celebrat sempre en molts indrets del món. La tradició jueva, per exemple, considera que les nenes passen a ser membres de la comunitat adulta als dotze anys —els nens, als tretze—; aquesta transició se celebra amb un ritual. A casa nostra, existia la tradició inveterada de la mona de Pasqua: un ou per cadascun dels dotze anys que tenien el nen o la nena. Aquest costum, avui perdut, era substituït d’alguna manera pel cerimonial de les presentacions falleres.

Doncs bé, aquestes exaltacions de la dona fallera serviren d’excusa al búnquer barraqueta, en 1976, per atiar una campanya brutal contra la revista Ajoblanco. Aquesta publicació havia tret un dossier especial sobre les falles, satíric i estrafolari, en què reivindicava críticament les festes populars. Alguns dels seus articles eren molt corrosius, sobretot els d’Amadeu Fabregat. La publicació tancava el seu dossier amb un text força agressiu, Arte fallero: la fallera mecánica, en què s’al·ludia a una pel·lícula pornogràfica rodada per Lluís Fernàndez, escriptor i periodista, durant les falles de l’any anterior. La Junta Central Fallera i els ajuntaments franquistes de l’època se sentiren molt agreujats; en dubtar de la puresa de les joves llauradores, s’havia infligit un greuge irreparable a la dona valenciana. I és que, amb el pas del temps, el món faller del Cap i Casal havia caigut en mans d’una dreta reaccionària sense cap sentit de l’humor.

Eren altres temps. Llavors, el conservadorisme autòcton estava totalment bolcat en la famosa “Batalla de València” i qualsevol munició contra el catalanisme era bona (la revista Ajoblanco s'editava a Barcelona). Fou precisament en aquella època quan bona part de les comissions falleres de la capital adoptà els postulats del blaverisme. Però el món dóna moltes voltes. Temps després, Lluís Fernàndez (autor de la novel·la L’anarquista nu, publicada el 1979 a Barcelona) treballaria per al Partit Popular valencià; durant vàries edicions, fou director de la Mostra de Valencia “Cinema del Mediterrani”. ¿Algú se’n recordaria fa dos anys, en veure el calendari eròtic de la falla Abu Masaifa, del famós cas Ajoblanco? No crec! En fi, la dita popular «aquest món està perdut per la figa i el canut» continua, ja es veu, en plena vigència.

Tragèdia a Japó

La sàtira fallera

Aquest cap de setmana, comença la plantà de les falles. Arriba, per tant, una de les festes més multitudinàries dels valencians, una manifestació etnològica d’origen incert, una celebració que té ingredients ben característics: sopars en família o amb la colla d’amics, revetlles al casalet, destinades a grans, joves i menuts, participació de gent de diferent extracció social... En altres paraules: és a punt de començar una celebració transversal amb la qual s’identifiquen, al marge d’ideologies o classes socials, molts ciutadans. Hi participa, directa o indirectament, la majoria dels habitants de viles i ciutats en què s’alcen tradicionalment els monuments. Naturalment, hi ha qui considera les falles un esdeveniment ranci que serveix d’excusa a molta gent —jove, sobretot— per a fer bretolades, emborratxar-se i tirar coets. Aquesta percepció negativa, més estesa del que es creu, obeeix sobretot a dues causes: la festa i els seus elements col·laterals s’han hipertrofiat i han anat adquirint un regust ideològic excessivament esbiaixat.

Generalment, el món intel·lectual i progressista sempre ha menyspreat les falles; molta gent d’esquerres o amb conviccions nacionalistes les rebutja per considerar-les vulgars i casolanes. Jo pense, d’un quant temps ençà, que aqueixa gent s’equivoca; el caràcter folklòric de la festa fallera —expressió de la cultura del nostre poble— és mereixedor de consideració i salvaguarda. De més a més, l’actitud massa primmirada de la progressia ha tingut males conseqüències: molts casals van caure fa temps a l’òrbita de la dreta blava i reaccionària. La intel·lectualitat i l’esquerra s’haurien d’haver mirat les coses d’altra manera; de fet, molts dels seus exponents ja ho fan; valoren més positivament la festa, almenys alguns dels seus aspectes. Jo en destacaria sobretot un: el caràcter satíric i mordaç de les falles. Els monuments fallers, les cavalcades i els llibrets han esdevingut veritables vàlvules d’escapament, canals a través dels quals es poden cantar les quaranta al poder polític local. En un panorama mediàtic majoritàriament controlat pels poders econòmics i polítics, on es veta tota dissidència, ve bé disposar d’algunes esquerdes per on puguen esgolar-se la crítica i la protesta dels ciutadans.

Sense anar massa lluny, divendres per la nit vaig assistir a la presentació del llibret de la falla República Argentina, en el qual solc col·laborar habitualment. El seu suplement satíric, El Gautxo, és un exemple del que acabe de dir. El seu humor, àcid i corrosiu, deu tocar els pebrots ben tocats a les nostres autoritats i als polítics locals en general. La revisteta té esquetxs particularment hilarants: «Jo també preferisc apuntar-me al PP abans que a l’INEM», «Rusiluz, el nino que diu impertinències —se li encén el llum quan veu un catalanista; insulta quan sent ‘aleshores’ o ‘gairebé’—» o «Jo també crec que la llista del PSPV és de gran categoria». Acudí a l’acte de presentació un públic ben nombrós, entre el qual era possible de veure diferents persones del món de la cultura i representants de l’esquerra local. La dreta, en canvi, era absent. En fi, la falla República Argentina és un cas paradigmàtic de la progressiva convergència entre falles i món de la cultura. I tot açò em duu a fer una última consideració: des dels orígens de la festa, els polítics sempre han mantingut una relació ben peculiar amb la família fallera.

D’una banda, intenten congraciar-s’hi, perquè pensen —sense cap fonament, al meu parer— que tots els fallers i les falleres votaran el partit que s’erigisca en màxim defensor de les falles. Però d’altra banda, intenten emmordassar la festa, manipular-la o aigualir la seua càrrega vidriòlica. No sempre ho aconsegueixen; només cal veure, per a comprovar-ho, com és de mordaç la sàtira d’alguns monuments i d’alguns llibrets. Això explicaria les absència de l’alcalde en certs actes fallers. En definitiva, ja s’escolta el rebombori de les festes. La celebració fallera està a punt d’estendre’s com una marea per tots els carrers i les places de Xàtiva. Tindrem ocasió de comprovar, per tant, en vespres electorals, l’abast i la profunditat de la crítica envers unes autoritats que estan a punt d’exhaurir l’actual mandat municipal.

(publicat a Levante-EMV, el 12/03/2011)

El dia de la dona treballadora

La instauració del 8 de març com a Dia Internacional de la Dona Treballadora és fruit de diversos avatars. Sovint s'atribueix la commemoració a l'incendi esdevingut el 1908 en una fàbrica tèxtil de Nova York, en què moriren unes cent obreres que s'hi havien tancat, declarant-se en vaga. Però en realitat, en aquesta ciutat s’esdevingueren tres incendis: un primer en 1857, durant una vaga de treballadores del tèxtil, l’esmentat de 1908, a la fàbrica Cotton, i un altre a la Triangle Shirtwaist Company, el dia 25 de març de 1911. En aquest últim incident van morir 142 obreres —la majoria immigrants joves— que l'any anterior havien protagonitzat una vaga per a demanar millores laborals. Així doncs, la primera Diada de la Dona fou celebrada per les socialistes nord-americanes el 19 febrer de 1908. A Europa, durant la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, celebrada el 1910, Clara Zetkin proposà la conversió d’aquesta data en diada internacional, per tal de promoure el sufragi femení. A partir de 1911, doncs, les dones europees també van estar celebrant la diada el 19 de febrer.

Però des de la sortida al carrer —en protesta per la manca d'aliments— d’un grapat de dones russes, el 8 de març de 1917, el Dia Internacional de la Dona Treballadora passà a celebrar-se el 8 de març. En Europa, per tant, s’acompleix enguany el primer centenari d’aquesta celebració. I amb tal motiu, avui voldria fer una reflexió sobre les funcionàries. Sí, ja sé que està de moda, en aquests moments, blasmar contra el funcionariat. Però m’agradaria recordar que és precisament a la funció pública on la dona ha assolit les cotes més elevades d’igualtat. Al món de l’empresa privada, encara hi ha sostres —de cristall, diuen— difícils de superar: hi ha poquíssimes dones en càrrecs executius i les discriminacions laborals i salarials estan a l’orde del dia. A la funció pública, en canvi, la màxima «a igual treball, igual salari» s’acompleix al peu de la lletra. Tant als serveis generals com a determinats sectors —la salut, l’ensenyament o la justícia, posem per cas—, la funció pública està molt feminitzada. Potser per això, als centres d’ensenyament s’observa una tendència generalitzada entre les xiques a perseverar en els estudis; les alumnes deuen intuir que tindran, si estudien, més possibilitats d’accedir a la funció pública i d'assegurar, per aquesta via, un treball digne i la consegüent independència econòmica.

L’absentisme, en canvi, és infinitament superior entre els xics —que, durant l’època d’esplendor del rajol, abandonaven els instituts en massa. Tenim, per tant, uns serveis públics amb un nivell de qualitat mitjana destacable gestionats, bàsicament, per mans femenines. (Naturalment, també hi ha sectors de l’administració —la justícia, per exemple— manifestament millorables.) Però malgrat aquesta feminització de la funció pública, també existeixen en el sector els sostres de cristall: hi ha moltes jutgesses, però poques magistrades del Tribunals Superiors, Suprem o Constitucional; hi ha una plèiade de professores, però una minoria de directores d’institut, catedràtiques, deganes o rectores d’universitat; a les acadèmies, hi ha una majoria aclaparadora de barons per a penes un petit grapat d'acadèmiques. Els principals obstacles que ha de superar la funcionària, per tal d’aconseguir la plena igualtat, són evidents: la impossibilitat, en molts casos, de conciliar les obligacions laborals amb les familiars, i l’aposentament d’una gerontocràcia masculina als esglaons més elevats de l’administració. És qüestió de temps que aquesta gerontocràcia acabe desapareixent per llei natural, però els polítics neoliberals porten temps proclamant la seua intenció d’aprimar els serveis públics, de privatitzar-los. Si finalment s’acompleixen els seus propòsits, les principals víctimes seran, una vegada més, ja ens ho podem imaginar, les dones, majoritàries al sector públic.

Secrets al geriàtric

Pôs, mante, ací estem, donant-li al palique tot lo san dia, i fartes de les filles de San’ Vicent de Paül, que són totes unes males pècores. No n’hi ha secret que se mos ascape. Com? Que si mos obliguen a resar el rosari? Totes les vesprães! I el dûmenge, a sentir missa, com està manat. Perô este dia l’aprofitem tamé pâ fer âtres coses, com ixir a passejar. Lo de Tonet i Merceditas? Heu sabia tot lo món, menos sor Virtudes, l’encarregâ de planta. Sí, els dos són viudos. Enseguida que es van vôrer, campanetes i música celestial. Ès fills respectius no aĉeptãen la situació, no volien sentir-ne ni parlar. Perô Tonet i Merceditas, a la seua. Que com ha quedat la cosa? Estan fora d'əi-Xàtiva. Van aprofitar el passeig del dûmenge pâ’scapase. Noo! Vullc dir que, en l’excusa d’ixir a passejar un ratet per əi-Xàtiva, pôs ja no van tornar ací. Se’n van anar a l’astació d’autobusos. Bonica es va posar sor Virtudes! És una monja aixina, de poca estatura, perô té un gènit cagat! Va əs-començar a cridar com una loca: Ya estoy harta de todos los abuelos y sus secretos! Andespués, va vindre sor Àngela, que és més dolceta: «No tinguəu por de dimos qônsevol dato que mos ajude a trobar-los.» Encâ que to' lo món heu sap, dingú va dir res. Hui, li ha arribat una foto a l’Emilieta; sembla que el Tonet i la Merceditas estan a Benidorm. Enveja? No gens! Jo ja no’stic pâ d’ixos trots.

Noves esglésies?

De vegades, certs partits actuen com a veritables esglésies. Recorde que Joan Amades, al Costumari català, citava unes afirmacions de Primitive culture, obra de l’etnògraf Taylor: «Quan uns hàbits o costums han arrelat profundament en l’esperit humà, llur pèrdua i destrucció completes esdevenen gairebé impossibles i sobreviuen a través de segles i més segles, més o menys adulterats i adaptats al corrent del temps...» És, ni més ni menys, el que passa a les nostres societats amb la noció de pecat. Dos mil anys d’existència del dogma cristià han acabat imbuint de tal manera aqueixa noció i els seus correlats —la salvació i el càstig—, que partits d’arrel marxista —i, per tant, refractaris al concepte religiós de transcendència— continuen postulant principis vinculats al pecat, bé que a primera vista hi puguen semblar aliens. M’explicaré millor: l’Església Catòlica sempre ha estat preocupada per la salut de la nostra ànima; ara, alguns partits d’esquerra estan exageradament preocupats per la salut del nostre cos. Obliden, uns i altres, que la salut personal és un assumpte prioritàriament individual. Ni l’Església, ni l’Estat, ni les ideologies polítiques pinten fava en un assumpte que és bàsicament privat. En tot cas, l’Estat s’haurà de preocupar de promoure uns serveis sanitaris de qualitat, la higiene pública i totes les campanyes que calguen per a prevenir les malalties. Puc entendre que el capitalisme rampant —les companyies d’assegurances, posem per cas— estiguen preocupades per la meua salut individual i en vulguen conèixer els detalls. Però trobe extemporànies les pretensions de l’esquerra d’esdevenir responsable absoluta del meu cos. El govern socialista, per exemple, sembla voler rellevar l’Església en matèria de prohibicions: va desfermar un atac en tota regla contra el vi —que acabà, afortunadament, en marxa enrere—; ha prohibit totalment el tabac a tota mena d’espais públics tancats; ara, ens ha anunciat la imminent prohibició de córrer massa per les autovies i per les autopistes. I sempre adduint raons bonhomioses: és pel bé de vostè, per la seua salut o la de la seua butxaca. I no pensem que les influències venen només del catolicisme. Fa uns anys, els laboristes britànics pretenien castigar tots els pecadors que acudien als centres públics de salut. S’arribà a estudiar —ignore si finalment es va posar en pràctica— la possibilitat d’enviar al final de les llistes d’espera dels serveis sanitaris els obesos, els drogoaddictes, els alcohòlics, els fumadors... Castigats per viciosos! I allò més inquietant és que el nombre de rèprobes encara podria haver-se ampliat amb homosexuals afectats de SIDA, sifilítics... S’hauria acabat punint, ja es veu, la gent que peca de gola o que contravé el sisè manament... ¿Com és possible que les jerarquies eclesiàstiques es queixen del relativisme laïcista? Si els governs d’esquerres estan plens de rectors!

La diglòssia dels capellans

Aquesta setmana, he hagut d’acudir a dues misses funerals. Per aquelles casualitats de la vida, tant en un cas com en l’altre, les persones traspassades tenien certa vinculació amb el món de la nostra realitat, cultural o política. La primera missa estigué dedicada a un germà del nostre conciutadà Ramon Pelegero, Raimon, que era present a l’església de la Mercè. Celebrà el ritu fúnebre el reverend Ximo Núñez, que durant la missa utilitzà només el castellà. Això sí, quan havia de dir «Dempeus, per favor» o «Poden assentar-se», feia servir el valencià. L’altre funeral se celebrà davant el taüt en què descansava la mare d’uns amics meus, militants del Bloc Nacionalista. L’església de l’Alcúdia de Crespins era plena de gom a gom; la missa fou concelebrada per tres preveres, un d’ells el titular del col·legi Claret, Javier Grande. L’homilia fou ben emotiva; l’única llengua utilitzada durant el funeral, el castellà. Però també en aquesta ocasió es féu una excepció: quan ja s’havia acabat la cerimònia, el rector oficiant es dirigí en valencià als presents: «En nom de la família de tal, moltes gràcies per la seua assistència. Els resos es faran els dies tal i tal a tal hora.» L’accent del sacerdot —el rector de la parròquia, supose— havia palesat clarament, durant l’homilia, que la seua llengua habitual deu ser el valencià —l’accent afectat de Javier Grande denotava, en canvi, l’ús exclusiu del castellà. Mãemeua! Per moltes voltes que donem a l’assumpte, no traurem trellat; com que la jerarquia es passa pel folre el mandat del Concili Vaticà II, tots els catòlics valencians hauran de seguir invocant Déu, d’habitud, durant noces, batejos i funerals, en llengua forastera. Els dos funerals que s’acaben d’esmentar en són bona prova: per a dirigir-se a Déu, l’espanyol; per a dirigir-se als fidels, en to col·loquial, el valencià. Hi haurà dret? Què els passa als rectors valencians? Que estan malalts de diglòssia! Que Déu Nostre Senyor s’apiade d’ells.

Beatboxing

Des de fa temps, em sent atret pel hip hop, sobretot quan està empeltat de funk, jazz o breakbeat, i té acompanyament instrumental. He sentit infinitat de vegades, posem per cas, discos com Stolen Moments o Jazzmatazz volums I i II. Tanmateix, m’avorreixen algunes de les seues derivacions, que sempre m’han semblat meres exhibicions tècniques mancades d’alè veritablement artístic. És el cas del beat box o beatboxing, habilitat per a imitar sons amb la boca, sobretot de bateries o caixes de ritmes. (També es denomina així la imitació de la base rítmica en el rap improvisat de carrer.) El beat box pot recrear ritmes, melodies i imitacions d'instruments musicals i efectes especials o scratching. Es poden compondre així cançons estructurades segons diversos patrons rítmics i melòdics. Hi ha distints estils de beatboxing: el freestyle, els covers, el layering, l’scratch... Els covers són versions de temes coneguts. Bàsicament, el covering consisteix a fer un ritme i cantar alhora. El layering o multipista consisteix a gravar varies capes de sons i reproduir-les alhora, dedicant, per exemple, una capa a la bateria, altra al baix i altra a la melodia. Es poden fer servir programes d'edició d'àudio. Per a directes, però, s’utilitzen més aviat els maquinaris tipus loopstations, que produeixen loops (cicles) del senyal entrant. L’scratch fa referència específicament a l’scratch vocal, imitació de la ziga-zaga que produeix un vinil en ser mogut cap endavant i cap enrere. El beatboxing fou originàriament un estil de carrer. Als barris pobres de Nova York no hi havia radiocassets. Va sorgir, doncs, el beat box, habilitat que permetia crear una base en qualsevol lloc i moment. El beat box reeixí gracies principalment a tres personatges: Darren “Buffy” Robinson, Doug E Fresh i Biz Markie. En 1983, un grup anomenat Disco Three, del qual formava part Darren “Buffy” Robinson, va guanyar un concurs de talents del Radio City Music Hall, gràcies a les habilitats de "Buffy" amb el beatboxing. Actualment, músics com Razhel, Roxorloops o Eklips són algunes de les figures més reconegudes del beat box. Bé que no m’atrauen molt, he de reconèixer les seues portentoses habilitats tècniques. Podem comprovar-ho en aquest vídeo d’Eklips.

Clavant-se en jardins

Amb el xàfec que li està caient al damunt, sembla mentida que el PSOE encara tinga ganes de clavar-se en jardins. Ara mateix, posem per cas, s’acaba d’enfangar a l’assumpte de la reducció de velocitat en autopistes i autovies. La reacció de la dreta no s’ha fet esperar, però la militància socialista, clar, no s’atreveix a badar boca, perquè la mesura l’ha decretada un govern dels seus. En realitat, les reaccions de la dreta —entre anarquistes i esperpèntiques— ens posen les coses molt difícils als discrepants d’esquerres. Recordem, sense anar massa lluny, aquelles declaracions d’Aznar: No me gusta que me digan que no puedo beber vino ni ir a tanta velocidad. O aquestes més recents d’Esteban González Pons: Reducir la velocidad a 110 km es una medida soviética. Després de declaracions com aquestes, quin valent gosa manifestar-se en contra de les mesures del govern? Qui ho faça corre el risc de ser equiparat als dos personatges. Doncs bé, jo estic radicalment en contra de la reducció de velocitat i de les raons adduïdes per a justificar-la.

Els portantveus governamentals diuen que Espanya no es pot permetre l’enorme despesa que suposa la factura del petroli. Caldrà recordar, però, que aqueixa despesa la paguem els particulars. Jo, per exemple, utilitze el cotxe diàriament per a desplaçar-me al treball. No tinc altra alternativa; els horaris dels trens de rodalia no quadren amb la meua jornada laboral. (Per cert: cada vegada que òmplic el dipòsit, Hisenda s’enduu, en concepte de taxes i impostos, el 50% dels diners que pague per un combustible que no està —tinc entès— subvencionat.) La reducció de velocitat no em va a suposar cap estalvi; tinc comprovat —el tacògraf m’ho assenyala— que el consum mitjà del meu vehicle, si circule per l’autovia sense depassar l’actual velocitat límit, no supera el 4,75% (en canvi, quan prem l’accelerador, entra en funcionament el turbocompressor i llavors el consum es dispara al 7 o el 8%). S’ha de tenir present que el consum de combustible d’un vehicle no depèn únicament de la velocitat; influeixen altres factors com la seua aerodinàmica, l’estat dels pneumàtics, les característiques de la calçada, el disseny del motor, el parell de forces, les revolucions, la manera de conduir...

La reducció de velocitat implicarà, això sí, que em coste més d’arribar al meu destí. Tenim ací, per tant, una d’aquelles contradiccions difícils d’explicar, sobretot quan venen d’un govern d’esquerres: es fan unes inversions multimilionàries en trens que són capaços de volar a 300 quilòmetres per hora i, paral·lelament, es limita la velocitat als automòbils que utilitzen trams de vies interurbanes amb tres carrils de circulació, oblidant que les transita molta gent que no pot pagar el bitllet de l’AVE. En altres països europeus està permès de circular per autovia a 130 quilòmetres per hora (en Alemanya, hi ha trams sense límit de velocitat). I és que la veritable batalla s’hauria de plantejar a les vies urbanes (dies enrere, els noticiaris informaven de l’enorme contaminació atmosfèrica que hi havia suspesa sobre Madrid, Barcelona, València...). Conclusió: tal com explica Toni Cucarella al seu blog, la darrera mesura del govern té tot l’aspecte de perseguir únicament l’augment de recaptació per multes. Ja dic: el govern socialista es clava en cada fangar...

La cançó de sempre

Entre gent de l’esquerra alternativa, se sent dir amb molta freqüència que tant se val si governa el PSOE com el PP. Al cap i a la fi són la mateixa cosa! En fi, aquesta anàlisi tan fina és hereva d’aquella idea propugnada per les velles avantguardes leninistes: «Contra pitjor, millor!» Aquell eslògan significava, naturalment, que si un govern gestionat per la burgesia revisionista ho feia rematadament mal, es creaven les condicions adients per a l’esclat revolucionari i l’ascens al poder del proletariat. (Encara em ve a la memòria la teoria de la pinça que propugnava Julio Anguita durant l'últim govern de Felipe González, amb els aplaudiments d'Aznar.) Reflexions com aquestes tindrien la seua lògica fa cent anys, però avui es veuen desmentides per la realitat social: el concepte clàssic de proletariat brilla per la seua absència. Avui, quan perd les eleccions l’esquerra socialdemòcrata, la dreta reaccionària acaba instal·lant-se eternament al poder. Tenim exemples ben pròxims! La cosa no tindria major importància si no fos per un detall: bé que uns i altres, dreta neoliberal i socialdemocràcia, propugnen una política econòmica essencialment idèntica —amb diferències de matis importants, això sí, sobretot pel que fa a les mesures socials—, mantenen en canvi diferències substancials en assumptes com l’educació, la moral i els costums —sobretot en temes de moral sexual i reproductiva: avortament, eutanàsia, reproducció assistida, investigació amb cèl·lules mare... Entre la gent de progrés, és habitual, però, quan arriben eleccions, blasmar de l’esquerra, reivindicar que se l’ha de castigar, quedar-se a casa el dia de les votacions i després passar quatre o vint anys protestant perquè governa la dreta. És la cançó de sempre. En comptes de quedar-se a casa, els protestaires podrien almenys votar l’opció nacionalista, que corre el risc de restar novament fora del parlament autònom.

Munició lleugera

Fa mesos, quan començaren els processos de primàries al PSOE, molta gent va pensar que no pagava la pena de ficar-se en embolics. Es deia que les primàries fomenten les enemistats personals i la divisió entre faccions o militants. Jo, en canvi, trobe molts avantatges al debat intern i les votacions per a seleccionar candidats. Prenguem com a exemple el cas de Madrid. El procés de primàries tingué almenys quatre efectes beneficiosos. Primerament, aconseguí desplaçar de les primeres planes la presidenta de la comunitat, Esperanza Aguirre, durant vàries setmanes. Per un temps, es va parlar a tort i dret del candidat socialista guanyador, Tomàs Gómez. Augmentà la popularitat d’aquest polític, fins aquell moment un perfet desconegut. Finalment, la militància donà un toc d’atenció a l’aparell del partit, en desbancar la candidata oficial Trini Jiménez. Açò darrer no és assumpte menor; un dels mals que pateix la democràcia és la conversió dels partits en maquinàries exclusivament electorals, dedicades prioritàriament a la confecció de llistes i, per tant, al repartiment de prebendes i parcel·les de poder.

A Barcelona, els militants i els simpatitzants socialistes també han donat una puntada de peu a l’aparell partidista. És possible, d’acord amb les enquestes, que el PSOE patisca una rebolcada electoral, però les primàries hauran estat almenys un revulsiu, un senyal que la militància encara està viva. Al País Valencià, en canvi, les coses s’han esdevingut de manera ben distinta. A Jorge Alarte li entrà la por escènica quan Antoni Asunción anuncià la seua intenció de participar a les primàries. L’antic ministre havia recollit recolzaments importants. Se li van fer, doncs, totes les travetes possibles —incloent hipotètiques adulteracions del cens o suposades irregularitats en la validació d’avals— per tal d’impedir-li la participació. No hi hagué, per tant, primàries de país. En cas d’haver-se celebrat, el socialistes valencians haurien ocupat, ni que fos efímerament, les primeres planes dels noticiaris. (En realitat, les estan ocupant igualment, però per motius ben distints: per l’espectacle caïnita que suposa dirimir les rivalitats de faccions en seu judicial.)

En qualsevol cas, aquell procés de primàries no augurava res de bo. Després de conèixer les amistats perilloses del senyor Asunción i vist el perfil del candidat Alarte, si els militants socialistes s’hagueren hagut d’inclinar per l’un o l’altre, s’haurien enfrontat al mateix dilema que em plantejava mon pare quan jo era menut i havia comès alguna malifeta: «Què t’estimes més, una puntellada al turmell o una punyada a l’ull?» En fi, tot açò és francament decebedor. «On no hi ha farina tothom s’amoïna», fa la dita. Quina gran veritat! Això és, justament, el que sembla passar al si del socialisme valencià de cara a les imminents eleccions. I els socialistes socarrats tampoc no es lliuren dels mals presagis. Podrien haver arrabassat a Rus unes setmanes o uns dies de protagonisme, però han preferit deixar-ho córrer. S’ha de dir, en honor a la veritat, que ningú no ha volgut disputar a Roger Cerdà la candidatura a l’alcaldia. Ara bé, tampoc no s’ha fet cap esforç seriós per integrar el sector crític; finalment, l’aparell local ha decidit renunciar al bagatge d’experiència que podrien aportar els militants que ocuparen càrrecs de responsabilitat quan el PSOE governava les institucions locals i autonòmiques.

Conclusió: sengles assemblees en què només ha participat el 40% de la militància local (unes seixanta persones) han proclamat candidat socialista a l’alcaldia de Xàtiva el secretari local, Roger Cerdà, i han confeccionat una llista que sembla, a primera vista, excloent i mancada de gent amb ganxo electoral. Compta amb poques persones que puguen ser considerades veritables referents socials; només una, Rafael Llorens, president del Club de Camp Bixquert, que ocupa la sisena plaça, té possibilitats d’aconseguir l’acta de regidor. I amb aquests vímets es vol fer la cistella d’un futur govern local. Pel que es veu, s’aposta quasi tot a la joventut. Ja sé que és molt difícil captar gent solvent per a les llistes electorals —fa uns dies, ho explicava en aquestes mateixes planes l’amic Xavi Aliaga—, però cal alguna cosa més que simple munició lleugera per a conquerir la plaça forta de Rus. En realitat, caldria artilleria pesant. I no sé jo si així i tot...

(publicat a Levante-EMV, el 26/02/2011)

Secrets de confessió i secrets de confessionari, val?

La meua cosina, que entén molt d’aquestes coses, m’ha dit que hi ha secrets de confessió i secrets de confessionari, val? Per exemple: si li havia tocat el d’això —eh, només la punteta, no vages a pensar— al meu xicot, doncs anava, em confessava amb mossèn Campanes i sortia de la parròquia més neta que una patena. Damunt, el mossèn no ficava mai penitències molt difícils. I si per cas ma mare, que és molt beata, anava a l’església i es trobava amb ell, el susdit no podia dir-li res de les meues relacions amb el meu xicot. Secret de confessió, val? A molt estirar només açò: hauries de vigilar més la teua filla, que està en una edat molt difícil. La confessió et feia passar moltíssima vergonya, d’acord, però et donava en canvi molta —com diria jo?— confidencialitat, que és una paraula molt bonica que em sona a pel·lícula americana de policies. Exacte! Interpretada per un Russell Crow més bo que... Uf! Ja no sé per on anava. Ah, sí! Cosa distinta són els secrets de confessionari, que no tenen res a veure amb els secrets de confessió. Sí, con-fes-si-o-na-ri, val? Segons la meua cosina, la diferència entre uns i altres és molt gran. Els secrets de confessionari són les cosetes enigmàtiques que volgué fer don Àngel, l’anterior rector, amb uns xiquets que havien de confessar-se amb ell, val? Açò és un secret entre tu i jo, sembla que va dir a cadascuna de les criatures. I amb aquells secrets va passar justament allò que sol dir ma tia Somina: confidències a galifardeus, secrets a veus. Els nens van fugir esbalaïts i van contar a les mares les propostes del senyor mossèn. Que què s’ha fet de don Àngel? El van traslladar a una casa d’exercicis espirituals de Castelló. Que quines cosetes feia? Doncs es remoreja que volia tocar als nens el d’això... Noo! Li he preguntat al meu xicot i m’ha dit que a ell mai no li ha tocat ningú —llevat de mi, clar— ni el d’això ni els d’allongs, val? El meu xic és molt però que molt mascle. La bona qüestió és que mossèn Campanes, l’actual rector, té des de la setmana passada un nou confessionari, molt llarg, molt llarg, construït a posta per a tallar murmuracions. I clar, com que els pecadors han d’alçar la veu, perquè s’entenga què diuen, les beates senten totes les confessions. I segons vaig escoltar ahir per la nit a unes veïnes, ja no hi ha secrets de confessió; ara tot són secrets de confessionari. I la gent del barri està la mar de divertida. Per això, he decidit de no tornar a confessar-me mai més, val?