Ciril d’Alexandria

Ciril d’Alexandria, dit també Doctor Incarnationis nasqué el 370 en Alexandria i morí el 444 a la mateixa ciutat. Patriarca de l’urbs egípcia i teòleg, es veié embolicat en les disputes de la seua època sobre la natura de Crist. Després d’Atanasi d’Alexandria, Ciril és considerat el pare més important de l’Església Oriental; és venerat per ortodoxes, coptes i catòlics, que el proclamaren en 1882 sant i doctor (Doctor de l’Encarnació). S’oposà a Nestori i es mostrà violent i autoritari amb novacians, jueus i pagans. El 403, acompanyà el seu oncle Teòfil, bisbe d’Alexandria, al sínode d’Encina, prop de Calcedònia, en el qual fou destituït del patriarcat de Constantinoble Joan Crisòstom. A la mort de Teòfil, el 412, Ciril fou elegit bisbe d’Alexandria, malgrat l’oposició de moltes persones que el jutjaven violent i autoritari com el seu oncle. S’oposà a la tesi de Nestori, que distingia clarament entre les natures humana i divina de Crist, i desaprovava que Maria fos anomenada “Mare de Déu”; els nestorians afirmaven que si Maria era humana no podia ser la mare de Déu. Ciril envià, el 429, una carta pastoral a tots els fidels i una encíclica als monjos egipcis. També mantingué correspondència amb el mateix Nestori, invitant-lo sense resultat a retractar-se de les seues tesis.

Nestori i Ciril apel·laren al papa Celestí I, que convocà un sínode en Roma, on un i altre acabaren, successivament, deposats i restituïts per l’emperador, molt influenciat per uns monjos que havia subornat Ciril. El 430, es va celebrar nou sínode en Alexandria. Nestori hi fou condemnat i amenaçat de deposició si no es retractava de les seues tesis en deu dies. Ciril fou encarregat de transmetre-li la carta d’advertiment del papa, a la qual s’afegiren la fórmula de fe aprovada al sínode i una llista de dotze anatemes. Nestori va contestar amb altres dotze anatemes propis. Davant la manca d’acord, l’emperador Teodosi II convocà el 431 un concili ecumènic en Efes. Ciril imposà l’inici de les sessions quan encara no havien arribat els bisbes orientals, favorables a Nestori, el qual, després de diverses decisions contradictòries, fou condemnat com a heretge. Cinc dies després de la condemna, van arribar a Efes els bisbes orientals. Els opositors a la reprovació de Nestori, feren un sínode a part, presidit per Joan d’Antioquia, que també declarà heretge Ciril, qualificant-lo de “monstre nascut i educat per a la destrucció de l'Església”. L’emperador Teodosi anul·là el veredicte del concili i arrestà Ciril. Aquest, però, aconseguí de fugir a Egipte. Des d’allí, induí les masses a revoltar-se i assetjar el palau de Teodosi. Finalment, l’emperador desterrà Nestori a l'Alt Egipte. Arran d’aquest conflicte, s’originà el cisma de l'Església Assíria Oriental. L’episcopat de Ciril es caracteritzà, doncs, per les seues contínues friccions amb les autoritats imperials, els atacs a les altres confessions cristianes i la ferotge lluita de poder amb el Patriarcat de Constantinoble.

També foren freqüents, però, els atacs contra jueus i pagans. Segons el testimoni de l’escriptor cristià Sòcrates Scolastico, el 414, havent-se comès pels jueus diverses ofenses contra els cristians, Ciril reaccionà destruint el call jueu d’Alexandria i transformant la sinagoga en una església. Entrà també en conflicte amb Oreste, el praefectus augustalis (prefecte de la ciutat), assaltat per uns monjos i ferit per una pedra. Ciril atribuí al culpable, condemnat a mort, el títol de màrtir i li tributà solemnes honors fúnebres. Sempre segons les notícies de Sòcrates Scolastico, en 415, uns cristians fanàtics, guiats pel lector Pere, van sorprendre Hipàtia (filòsofa neoplatònica, metgessa, matemàtica i astrònoma) mentre tornava a casa. La llançaren de la llitera, l’arrossegaren a l’església construïda sobre el Cesareion i la mataren brutalment, escorxant-la fins als ossos amb ostrakois (literalment “closques d’ostres”, bé que el terme també pot referir-se a fragments de taulells). Després, arrossegaren les despulles al lloc dit Cinarion, on les cremaren. Ciril ordenà que foren destruïdes totes les seues obres, els tretze volums del Comentari a l’Aritmètica de Diofant, els vuit volums dels Comentaris a les Còniques d’Apo·loni, tractat sobre l’òrbita dels planetes, el tractat sobre Euclides i Claudi Ptolemeu, el Corpus astronomicum, els textos de mecànica i els instruments científics inventats per ella. La investigació per l’assassinat d’Hipàtia acabà en no res (Ciril tenia molt d’ascendent sobre la regent Pulquèria, germana de l’emperador, encara menor a l’època dels fets). Això sí, els temuts parabalanoi (probables autors de l’assassinat), clergues “itinerants” que constituïen una mena de milícia privada al servei del bisbe, foren posats sota l’autoritat del prefecte.

Àgora

És curiosa la reacció de l’Església cada vegada que apareix una nova obra de ficció —novel·la o pel·lícula— que tracta assumptes relacionats amb la història del cristianisme. Ja succeí amb la novel·la El codi Da Vinci, de Dan Brown: la jerarquia catòlica, per boca d’un cardenal de la cúria vaticana, declarà que un bon cristià no hauria de llegir l’obra. Per què? Per la seua dubtosa qualitat literària? Doncs, no! Segons les autoritats eclesiàstiques, la novel·la està plena de falsedats històriques. Normal! Una novel·la és una obra de ficció, no un llibre d’història. Això vol dir que, tot i pertànyer a qualsevol gènere realista, l’argument d’una novel·la sempre és invenció de l’autor. A una bona novel·la només se li demana versemblança; ningú no exigeix que els fets narrats s’ajusten a cap realitat històrica. Quins eren, per tant, els veritables motius eclesials per a blasmar el llibre de Dan Brown? La por i la malfiança! Com que l’Església Catòlica sempre ha desconfiat de la capacitat dels seus fidels per a distingir el bé del mal o l’encert de l’error, té por que els cristians rasos no entenguen la novel·la, que acaben confonent el relat literari amb la veritat històrica. És la cara i la creu de la fe —o de la credulitat—: qui creu a ulls clucs en els dogmes de la Trinitat o de la Immaculada Concepció pot acabar empassant-se, sense cap problema, que Crist estava enamorat de la Magdalena. Si visquérem al segle XV, El codi Da Vinci estaria inclòs a l’índex de llibres prohibits!

Ara, torna a produir-se un nou episodi de malfiança eclesiàstica motivat per l’estrena de la pel·lícula Àgora, d’Alejandro Amenábar. «Pel·lícula plena de mentides i difamacions, recolzada i subvencionada, la més cara del cine espanyol. És la crònica del desmemoriament i de la vergonya [sonrojo a l’original castellà] davant la vertadera història del cristianisme; plena de falsedats i manipulacions, fins i tot de la gran figura de Sant Ciril, patriarca d’Alexandria. Però això és el que avui “ven i guanya diners”. Segur que el seu director rebrà molts premis», es pot llegir al número 373 de La Seu, full parroquial de la col·legiata xativina. De nou, l’argument (plagat de faltes de sintaxi) de la falsificació històrica en una obra de ficció. Clar que, en aquesta ocasió, l’Església té tres bones raons per a estar preocupada: la imatge sempre té més poder que la lletra impresa, el film d’Amenàbar s’ajusta prou a la realitat històrica que narra i la seua estrena coincideix amb la campanya contra l’avortament que han encetat els moviments catòlics. La pel·lícula fa sentir vergonya, en efecte, de la poca memòria d’alguns cristians que no volen pair la seua història, plena d’ombres. Àgora escenifica, per exemple, el costat fosc de Ciril d’Alexandria, protagonista de tèrbols episodis d’intolerància envers els pagans, els jueus i els membres d’altres comunitats cristianes. La historiografia mostra com l’episcopat de Ciril, marcat per una atroç lluita de poder amb el patriarcat de Constantinoble, estigué jalonat per múltiples episodis d’oportunisme, connivència amb el poder, crueltat i falsia. La pel·lícula d’Amenàbar molesta perquè descobreix, en un moment inoportú, fets que molta gent ignora. I dir que està subvencionada —ignore si realment ho està— remet a un famós refrany valencià: «El mort li diu al degollat: qui t’ha fet eixe forat?».

De nou, la grip A

La virtut

—És evident que els humans posseïm una tendència innata a sublimar les nostres necessitats biològiques i els nostres mecanismes de relació social.

—Posa’ns algun exemple, mestre.

—Tenim el cas de la manduca. Menjar és una necessitat humana ben bàsica que s’ha convertit en art, ritual, religió... Es dediquen tractats ben gruixuts a la gastronomia i les arts culinàries, se celebren amb àgapes els principals esdeveniments dels nostres cicles vitals, són obsequiats amb banquets fastuosos els alts dignataris que visiten la seu del superior govern...

—I tot això què té a veure amb la religió, mestre?

—Molt! Des de sempre, els confrares de certes confessions religioses celebren llurs ritus amb festins sagrats. En aquests àpats, mengen les vísceres o beuen la sang d’algun animal propiciatori. Sovint, s’hi practica fins i tot l’antropofagia, ni que siga de manera simbòlica: els fidels es cruspeixen directament el cos de qualsevol divinitat.

—Es tornen més virtuosos, els seguidors d’aquests ritus?

—Generalment, no! Però se solen aprimar; acaben consumint-los l’emoció febril d’haver engolit un déu i el subsegüent fervor proselitista. Solen ser més virtuosos, i més grassos, els epicuris i els membres de les societats gastronòmiques.

Les vedets actuen a la gala final

Ara fa un any, per aquestes mateixes dates, el castell i el conjunt monumental de Xàtiva foren proclamats “Meravella Valenciana”. La distinció suscità una curiosa reacció de l’alcalde. Ja coneixíem les dificultats de Rus per a mostrar qualsevol mena d’agraïment; la magnanimitat no figura entre les seues virtuts. Ara bé, la seua sortida en referir-se als resultats del concurs en què Xàtiva fou guardonada —a l’apartat de conjunts històrics— trenca el motlle. «La nostra ciutat no pot anar a concursos. Xàtiva és una vedet i les vedets no concursen; actuen a la gala final», manifestà l’alcalde. «Sort que hem guanyat», afegí. I finalment, per a cloure la seua declaració, es féu aquesta pregunta: «Si Xàtiva arriba a quedar segona o tercera, què haguera passat?».

Tot i estar acostumats a les sortides de l’edil, no deixà de sorprendre’ns aquesta reacció seua tan extemporània. Els responsables de l’Associació d’Amics de la Costera tenien previst d’haver enviat al ple de la corporació municipal un escrit amb l’anunci formal de la menció obtinguda. Pensaven oferir-la als regidors i demanar-los que la feren servir als seus plans de dinamització cultural i turística. Però clar, qui gosava enviar aqueix escrit després d’escoltar les paraules de l’alcalde? Des d’Amics de la Costera s’havia deixat molt clar que el triomf de Xàtiva pertanyia a la ciutat i als seus habitants, i que a l’entitat cultural només se li havia de reconèixer, si de cas, el mèrit, modest, d’haver presentat la candidatura finalment guardonada.

Eren unes afirmacions molt semblants a les fetes per Rus en juny del 2006, quan acudí a rebre l'Escoba de Oro: «Aquest premi és de tots els ciutadans de Xàtiva; se’l mereixen perquè ells són els implicats a la neteja de la ciutat». Cal recordar que, segons unes manifestacions del llavors regidor Crespo, la consecució d’aquell premi, lliurat per una patronal que agrupa empreses dedicades a la neteja i a la recollida de residus urbans, costà 300.000 euros a les arques municipals (en canvi, la distinció de Xàtiva com a “Meravella Valenciana” no li ha costat un euro al contribuent local). Rus estava exultant en rebre la “granera” de mans de la directora general de Medi Ambient de la Comunitat de Madrid. Però en 2008, l’alcalde manifestà la seua irritació per no tenir un paper protagonista al certamen de “Meravelles Valencianes”.

No el tingué perquè no volgué. Mesos abans d’iniciar-se les votacions, el projecte havia estat presentat al govern municipal. L’alcalde d’Algemesí, militant del PP, era present a la gala en què es lliuraren els premis i no s’amagava de mostrar la seua satisfacció. Què li passà a l’edil xativí? La resposta la donava un amic meu: «Necessitava una palera! El problema de Rus i d’alguns dels seus correligionaris és que l'esquerra els havia xafat la idea de les “Meravelles”. Aquesta iniciativa semblava haver sorgit d’un entorn més aviat “rogenc”, cosa ben estranya, perquè aqueix tipus de propostes se solen llançar des d’àmbits conservadors. ‘¿Cómo no se nos ocurrió antes a nosotros?’, degueren pensar Rus i companyia».

El meu amic té part de raó, però cal recordar que el certamen va comptar amb el suport d’entitats gens sospitoses d’esquerranisme, com ara l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Consell Valencià de Cultura, la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana o la Fundació Jaume II el Just, impulsada per la Generalitat Valenciana. L’explicació de l’exabrupte llançat per Rus rauria, per tant, al seu tarannà. En certa ocasió, el nostre alcalde va manifestar: «No necessite estrelles al meu equip; l’estrella sóc jo».

Ací tenim la clau de l’assumpte; els organitzadors del concurs contractaren un quartet de corda, per a la gala en què s’havien de proclamar les “Meravelles”, en comptes de convidar Alfonso i demanar-li que toqués la bateria. Encara estan, però, a temps de rectificar; com que continuen celebrant-se més edicions del certamen, haurien d’elegir una nova “Meravella Valenciana”, a l’apartat d’alcaldes fashion. Alfonso Rus ho tindria ben fàcil; s’enduria el premi sense cap problema —«No hi ha al país altre com ell; és un ídol», afirma l’escriptor i periodista Ferran Torrent—. Mentrestant, el guardó obtingut per la nostra ciutat encara no l’ha rendibilitzat ningú.

(publicat a Levante-EMV, el 17/10/09)

Roger de Flor, una bona peça

Rutger von Blume, conegut com Roger de Flor, primer comandant en cap de la Companyia Catalana d'Orient, nasqué a Brindisi, Itàlia, el 1266, i morí en Adrianòpolis, Imperi Bizantí, el 1305. Era fill d'un noble alemany, Richard vom Blum (Ricard de Flor), i d’una italiana de Brindisi. El pare, que havia estat falconer de Frederic II, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, va morir lluitant contra Carles d'Anjou a la batalla de Tagliacozzo, a les ordes de Conradí, últim rei de la dinastia Suàbia. En obtenir la victòria, Carles decidí decapitar Conradí i confiscar els béns de tots els seus seguidors. Roger i sa mare van perdre, per tant, tots els seus béns. Amb sols quinze anys, el jove s'acollí a la protecció d'un cavaller monjo francès, capità del Falcó, una nau pertanyent als templers que havia atracat al port de Brindisi. Roger va navegar durant uns anys fins que va ser admès com a monjo a l'orde del Temple amb el grau de fra sergent, pràcticament equivalent al de cavaller. A partir de llavors, la fama del monjo i capità de navili fra Roger de Flor s’escampà per tota la Mediterrània oriental —fama de valerós i bon navegant, cal suposar—. Durant la darrera Croada, participà a l’evacuació dels cristians de Sant Joan d'Acre (Palestina), quan la ciutat va ser capturada pels musulmans (1291). Aquell episodi posà de manifest el tarannà interessat del nostre personatge; sembla que aprofità la participació en aquells fets per a emparar-se d’una part substanciosa dels béns materials del Temple.

Havent arribat al gran mestre notícies del furt, Roger fou expulsat de l’orde. Com que les acusacions que pesaven sobre ell eren greus, sortí del port de Marsella i es refugià a Gènova. Allí cercà l'ajut dels seus amics i, en particular, de Ticin d'Orla, amb qui armà una galera. Marxà amb ella a Nàpols i oferí els seus serveis a Robert I de Nàpols, duc de Calàbria, quan aquest es preparava per a lluitar contra Frederic II de Sicília. Com que Robert rebutjà els seus serveis, Roger de Flor els oferí a Frederic. Aquest, mancat de recursos i efectius, acceptà l’oferiment. A partir d'aleshores, l’antic monjo esdevingué mercenari al servei del fill de Pere el Gran d'Aragó, que el va nomenar vicealmirall de la flota del Regne de Sicília, en reconeixement a les seues victòries a la mar, hagudes al llarg de tres anys de guerra. Frederic II havia contractat també els serveis d'altres mercenaris, els d’una companyia d'almogàvers procedents de la Corona d'Aragó que ja havien excel·lit des de temps de les croades contra Al-Mayûrqa i Balansiya, i que col·laboraven a consolidar la presència aragonesa en Sicília, lluitant contra la casa d'Anjou (al setge de Messina de 1300, per exemple).

Després de la Pau de Caltabellotta de 1302 (que posà fi a les lluites entre catalans i francesos, adjudicant Nàpols a la casa d’Anjou, i Sicília a la Corona d’Aragó), Roger i els almogàvers es quedaren sense feina i creaven nombrosos desordres. El 1303, l'emperador de Bizanci, Andrònic II Paleòleg, va demanar a Frederic ajuda per a repel·lir l'assetjament dels turcs. Roger veié el cel obert ; com que no volia ser lliurat als seus adversaris (temia que l’orde del Temple el reclamés, perquè la relació de Frederic amb la Santa Seu era molt bona), constituí la Companyia Catalana d'Orient (Magna Societas Catalanorum). Demanà a l’emperador bizantí —per demanar, que no quede— la mà de la seua neboda, el títol de megaduc i una paga cada quatre mesos. En ser-li acceptades totes les condicions, la companyia salpà de Sicília, l’estiu de 1303, en direcció a Constantinoble. L’expedició estava formada per un total de 7.000 persones. Comptava amb trenta-sis naus i 4.000 almogàvers (amb les dones i els fills, i la participació de 1.500 cavallers).

Roger de Flor i els seus almogàvers es van posar al servei de l'emperador Andrònic, lluitant victoriosament contra els turcs a l'Àsia Menor i fent famós el seu crit de guerra, «Desperta, ferro! Desperta!», que proferien abans d'entrar en batalla, donant cops a les pedres amb els ferros i les llances. Només arribar a territori bizantí, tingueren una escaramussa amb els genovesos del barri de Pera, a Constantinoble, que temorosos de perdre llur posició comercial havien provocat una revolta (3.000 d’ells moriren a mans dels almogàvers). Tot seguit, la Companyia Catalana d'Orient entrà en batalla contra els turcs, acabant amb la vida d’uns 13.000 (mai no prenien com a presoners els barons majors de deu anys). Continuaren obtenint grans èxits, conquistant Filadèlfia, Magnèsia i Efes, i obligant els turcs a retirar-se a Cilícia i les muntanyes del Taure. Ramón Muntaner, integrant de l’expedició, narrà a la seua Crònica com, a la batalla del mont Taure (1304), els almogàvers feren front a un exèrcit de 40.000 turcs, que es retiraren després de perdre vora 18.000 homes —com es veu, el valor d’una vida humana ja era, en aquelles èpoques, el mateix que ara, bé que ningú no sap d’on es treu les xifres el cronista medieval—.

L'emperador va agrair les victòries de Roger complint les seues promeses: el nomenà megaduc i el casà amb la seva neboda Maria, filla del tsar de Bulgària. A més, Andrònic es veié obligat a passar per alt els abusos i crueltats dels soldats catalans vers la població de l'Imperi. Finalment, però, l’espantà l'ambició de Roger, que es volia erigir en sobirà de l'Àsia Menor (l’emperador temia també la falta d’escrúpols del personatge, capaç de lliurar-se al millor postor). Andrònic hagué de nomenar-lo cèsar i li va concedir en feu gran part del territori reconquerit. El títol de megaduc passà a Berenguer d’Entença —altra bona peça—, acabat d’arribar a Constantinoble (l’hivern de 1304), amb ordres de Jaume II (Berenguer d'Entença i Montcada, futur capità dels almogàvers, era germà de Saurina, esposa de Roger de Lloria, fundadora del monestir xativí de Santa Clara). Les cessions de l’emperador desfermaren —com era d’esperar— les intrigues palatines. Després de passar l’hivern a Gal·lípoli, els almogàvers planejaren lluitar de nou contra els turcs, però Miquel, fill de l’emperador, convidà Roger a una festa en honor seu que s’havia de celebrar en Adrianòpolis (l'actual Edirne). En acabar la festa (el 4 d’abril del 1305), uns mercenaris alans contractats a l’efecte (el fill del seu cap havia mort a mans catalanes) van assassinar Roger de Flor i 130 capitans de la seua guàrdia personal.

Miquel confiava que, sense capitans, els almogàvers es rendirien —«Mort el gos, s’acabà la ràbia», degué pensar—. Atacà el gruix de la Companyia Catalana, que resistí l’escomesa. L’atac provocà, però, l’ira dels catalans, ja prou encesa per l'incompliment reiterat dels pactes un cop allunyat el perill turc. Després d’una resistència heroica a Gal·lípoli (amb intervenció destacada de Ramon Muntaner, que visqué directament la contesa; era racional de la companyia), els catalans, a les ordes de Berenguer d'Entença, aconseguiren trencar el setge de grecs i alans. Capturat Berenguer, es féu càrrec del comandament Bernat de Rocafort. Els almogàvers van devastar a consciència, durant dos anys, totes les viles i ciutats de l’imperi que s’estenien fins a Constantinoble. L’acció fou coneguda com la “venjança catalana”. L’emperador, alarmat, envià un gran exèrcit contra ells, però els catalans s’alçaren amb la victòria, matant 26.000 bizantins. Tot seguit perseguiren els alans, assassinant els barons (només salvaren la vida les dones). Consumada la seua venjança, els almogàvers formaren un consell de govern (Consell de Dotze).

El 1307, Berenguer d’Entença, que havia tornat a la companyia, morí a mans dels homes de Bernat de Rocafort. El 1310, els almogàvers foren contractats pel duc Gautier V de Brienne i es van traslladar a Atenes per a lluitar contra els grecs. Com que, un cop enllestida la comanda, el baró franc es negà a pagar-los, els almogàvers l’atacaren i el derrotaren a la batalla del riu Cefis (1311), exterminant de pas l'exèrcit atenenc. Després, van prendre possessió del ducat d’Atenes sota la senyoria del regne de Sicília, negant-se a tornar-lo al teòric i legítim hereu del baró. Davant la negativa, el papa decretà el 1318 la seua excomunicació. Els catalans ampliaren, però, llurs territoris amb el ducat de Neopàtria (terres del duc de Tessàlia, mort sense descendència). El 1331, un fort exèrcit francès intentà, amb el beneplàcit del papa, recuperar Atenes, però fou derrotat pels almogàvers. Els ducats grecs van quedar sota domini català fins a 1388, any en què van ser ocupats pels venecians.

Els almogàvers han estat glorificats i vituperats alhora. Ramon Muntaner els descriu a la seua Crònica amb detalls vívids i, de vegades, exagerats (els va conèixer de prop, ja que va ser un d’ells). Van propagar el català per tota la Mediterrània. A mitjan segle XIV, Roger de Flor havia assolit gran popularitat entre catalans i valencians, gràcies a la Crònica de Ramon Muntaner. La seua figura, convertida en mite, fou model per a la novel·la Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell.

Càrrega que plau no pesa

És relativament freqüent que la gent d’esquerres es clave gols a la pròpia porta. Em referisc, per exemple, a la insistència amb què alguns polítics de l’oposició parlen dels barracons que hi ha en alguns centres públics. Repetir tantes vegades aquesta cobla acaba tenint efectes perversos: les classes mitjanes, deleroses d’enviar els seus fills als centres privats concertats, fan el següent raonament: els barracons són dolents; els centres públics tenen barracons; ergo, els centres públics són ben dolents. És això de veres? No! Al sil·logisme li fallen les dues premisses i la conclusió. Primer, les aules prefabricades no són un desastre absolut —ho puc certificar, perquè he donat classe en elles—; compten, posem per cas, amb aire refrigerat i calefacció —això sí, costen una barbaritat de diners, que paga el contribuent—. Segon, no tots els centres públics tenen, ni de bon tros, aules prefabricades. Tercer, els centres públics no són dolents.

Als dos instituts de Xàtiva, les aules prefabricades són provisionals; desapareixeran a curt o mig termini, quan estiga inaugurat el nou edifici de l’IES Simarro i es vaja redistribuint, en cursos successius, l’alumnat que fins ara acollia l’IES la Costera, transformat en centre integral d’FP. Un observador imparcial diria, doncs, sens temor d’equivocar-se, que la situació dels centres públics, quant a dotacions i recursos, és generalment bona. Pel que fa a Primària, Xàtiva ha vist com es renovaven, en etapes polítiques successives, tots els col·legis, des de l’Attilio Bruschetti fins al Gosalbes Vera i el Jacinto Castañeda. A la comarca, la situació és semblant: hi ha centres magnífics a Barxeta, Vallada, l’Alcúdia, Moixent... Pel que fa a Secundària, les coses no són distintes: s’han fet centres nous a la Llosa, l’Alcúdia, Navarrés, Énguera, Vallada, Moixent... En tots els casos, les instal·lacions són realment bones (hi ha, això sí, la taca negra de Canals, responsabilitat, en bona mesura, del seu Ajuntament).

Altra cobla que es repeteix aquests dies és la falta de professorat a l’inici de curs. De veritat, no acabe d’entendre per què se’ls dóna tant de pàbul a notícies com aquesta. Crec que els polítics de l’oposició haurien de canviar el seu discurs. Que parlen de les deficiències que s’observen a la xarxa privada concertada! Quant a instal·lacions i recursos, la diversitat dels centres privats és enorme. Sent justos, haurem de convenir que conviuen col·legis molt bons amb altres molt deficients, amb una escassesa de mitjans que fa feredat. Si prenem Xàtiva com a exemple, el repertori d’inconvenients que han de patir els alumnes de la concertada és extens: manca d’espai i d’instal·lacions, ràtios elevades, absència de determinades especialitats, mal funcionament de les substitucions... Hi ha un col·legi de monges, posem per cas, que, a més de no tenir gimnàs, ha d’utilitzar una terrassa com a pati d’esbarjo complementari, per falta d’espai; en altre col·legi religiós, la ràtio arriba, en alguna matèria de batxillerat, als 48 alumnes. Generalment, aquests centres ni disposen d’especialistes en pedagogia terapèutica ni de logopedes (professors d’audició i llenguatge). També és freqüent que cobrisquen les baixes tirant mà del professorat (si en tenen) de desdoblament o reforç.

I encara podríem dir més. ¿Recorden vostès una sentència, ben recent, del Tribunal Suprem que condemnava un col·legi de monges de València a indemnitzar els pares d’una xiqueta que s’havia matat durant un esplai? El tribunal raonava que fou una negligència ficar tres-centes alumnes, vigilades per tres mestres, en un pati de 200 m2. En definitiva, el panorama de la concertada no és de vegades tan bonic com es pinta. I què? Algú denuncia aquestes coses? No! Els pares afectats fan bona la dita valenciana: càrrega que plau no pesa. Estaria bé, però, que els polítics de l’oposició deixaren de llançar tantes pedres contra la teulada de l’ensenyament públic. Ara mateix, la seua qualitat és magnífica —qui consulte els resultats de les proves de selectivitat sabrà de què estic parlant—. Els centres públics compten amb tota mena de serveis. Organitzen activitats complementàries. Participen en diferents programes europeus, com ara el Commenius. Disposen, en alguns casos, d’una oferta de formació professional (programes de qualificació professional inicial i mòduls) ben atractiva. Hi ha problemes? Clar! Però convindria fugir de les generalitzacions gratuïtes, per tal d’evitar una imatge que sovint no es correspon amb la realitat.

(publicat a Levante-EMV, el 26/09/09)

Histèria o poca vergonya?

Definitivament, la histèria d’algunes persones no té límits —i la poca vergonya d’altres, tampoc; fins a quan ens prendran per analfabets?—. No sé si ho sabran, però l'Orquestra de València farà aquest curs el seu concert número 3.000. Per a celebrar-ho, la formació simfònica ha començat a assajar l'òpera Roger de Flor, de Ruperto Chapí. La primera representació, prèvia a l'abonament de la tardor, es farà durant el concert del 9 d’octubre, inclòs als actes commemoratius del centenari del mestre Chapí. Miguel Àngel Gómez Martínez dirigirà aquesta obra recuperada de l'oblit (es va estrenar al Teatre Real de Madrid el 1878). El repartiment vocal estarà integrat pel Cor de la Generalitat Valenciana i les veus de la soprano Ana María Sánchez, el tenor Javier Palacios i els barítons Ángel Ódena i Stefano Palatchi. «Fins ací tot normal», pensaran vostès. Doncs, no! Segons han informat alguns mitjans de comunicació, la direcció del Palau de les Arts ha manipulat —censurat, en definitiva— el llibret de l’obra. «Por órdenes de arriba tenemos que eliminar las referencias a catalán y Cataluña», va dir el director de l’orquestra als membres del Cor de la Generalitat, quan s’iniciaven els assaigs. «Es como tapar un desnudo en una pintura», ha explicat a la premsa un membre del cor, que ha afegit: «Los solistas y el coro hemos acogido la decisión como hemos podido. Hacemos lo que nos mandan, pero están cambiando una obra de arte». En efecte, s’han de substituir totes les cites a “Catalunya” i “català” per les expressions “valencià” i “Corona d’Aragó”. I clar, el text de Mariano Capdepón està ple de cites a Catalunya, perquè Roger de Flor (1266 - 1305) fou capità dels almogàvers, tropes catalanes i aragoneses que participaren a les conquestes de Mallorca i València, i a la defensa de Sicília, territori de la Corona d’Aragó en època medieval. Roger de Flor també lluità contra els turcs a Constantinoble. Hom considera que el guerrer serví de model a Joanot Martorell, quan va escriure la seua novel·la Tirant lo Blanc. L’òpera conté, per tant, nombrosíssimes referències al poble català, als soldats catalans i a Catalunya. Ja dic, la histèria o la poca vergonya d’alguns valencians és il·limitada.

Tots contents

Dies enrere, ja reflexionava sobre assumptes acadèmics. No he pogut resistir, però, la temptació de tornar a fer-ho. Avui vull dedicar aquestes línies a l’assumpte de les matrícules. Ara mateix, el repartiment equitatiu d’alumnes entre els diferents centres sostinguts amb fons públics brilla per la seua absència; l’alumnat immigrant, per exemple, és acollit majoritàriament a la xarxa pública. La distribució de matrícula entre els centres públics i privats concertats és, per tant, radicalment injusta. Sabem que un col·legi subvencionat amb diners públics no hauria de supeditar l’admissió d’alumnat a criteris classistes, ètnics o religiosos. Tanmateix, bé que no s’admeta, la realitat estadística és inapel·lable: als centres privats hi ha poquíssims alumnes immigrants o necessitats d’atenció individualitzada. Els responsables addueixen diferents romanços. Se solen escudar, per exemple, a la llibertat d’elecció dels pares.

Què hi ha de veritat en açò? La norma, l’article 84.1 de la LOE, proclama, en efecte, que «Las Administraciones educativas regularán la admisión de alumnos... de tal forma que garantice... la libertad de elección de centro...». Però també diu el següent: «En todo caso, se atenderá a una adecuada distribución entre los centros escolares de los alumnos con necesidad específica de apoyo educativo». L’apartat 3 de l’article 84 és clar: «En ningún caso habrá discriminación por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión…». Finalment, l’article 86 de la mateixa llei diu: «Las Administraciones educativas garantizarán la igualdad en la aplicación de las normas de admisión, lo que incluye el establecimiento de las mismas áreas de influencia para los centros públicos y privados concertados, de un mismo municipio o ámbito territorial».

Per què s’incompleixen aquestes normes? Perquè el sistema d’admissió, establert a l’apartat 2 de l’esmentat article 84, prima dos aspectes: l’existència de germans matriculats anteriorment al centre i la proximitat al domicili o al lloc de treball dels pares —cosa que, de pas, explica les freqüents denúncies per empadronaments falsos—. Heus ací el moll de l’assumpte: els centres privats —amb ben poques excepcions— solen estar emplaçats en zones urbanes habitades per la classe mitjana i la petita burgesia, o en àrees residencials privilegiades. La conclusió és lògica: com que no hi ha cap sistema de discriminació positiva, els centres públics emplaçats en barriades obreres o en zones degradades —sobretot a les grans àrees urbanes— han d’acollir l’alumnat de classe social més baixa. Només els nuclis mitjans o petits de població en tenen una distribució molt més equitativa —evidentment, l’equitat és absoluta quan només hi ha un centre—.

Religió? Qualitat? Disciplina? Ideologia? No! Malgrat les aparences, aquestes no són les raons més importants a l’hora d’elegir un centre concertat. Tots hem sentit alguna vegada converses com aquesta: «Hem de portar el xiquet, o la xiqueta, a tal col·legi, perquè així s’ajuntarà amb en tal o amb la filla d’en tal altre». Moltes famílies pensen que allò més important per al futur dels seus fills és la gent amb què es relacionen —els joves amb excel·lència acadèmica acaben sovint fent treballs de becaris; unes bones relacions, en canvi, poden obrir moltes portes—. Heus ací el perquè d’aqueixa dèria generalitzada per portar els xiquets a l’escola concertada. Un amic meu resumeix molt bé l’assumpte: «Les classes mitjanes no volen que els seus fills es mesclen amb els fills del gitano, l'equatorià, el marroquí... És una qüestió d’exclusivitat i d’exclusió».

Açò és particularment clar als centres de primària, on acudeixen, posem per cas, els fills de gitanos romanesos —als instituts, la cosa canvia; sovint, els alumnes immigrants pertanyen a famílies de classe mitjana obligades a sortir del seu país per problemes econòmics—. Que som davant de classisme pur i dur ho prova un fet: els centres privats matriculen sense cap problema el fill marroquí o pakistanès d’un metge o d’un empresari acabalat. Cal fer, a més, una darrera consideració: generalment, al col·legi privat concertat, la família acomodada —els dos cònjuges de la qual treballen fora de la llar— pot tenir recollits els fills des de l’educació infantil fins al final del batxillerat, des de les vuit i mitja del matí fins a les set de la vesprada, lliurant la responsabilitat de la seua educació al propi centre, generalment confessional catòlic, el titular del qual estarà —no cal dubtar-ho— encantat de la vida. En resum: tots contents!

Moral de senyors i moral d’esclaus

Escoltant les declaracions dels líders polítics de la dreta, em vénen al cap les idees de Nietzsche sobre la moral. Segons el filòsof alemany, hi ha dues classes d’homes, senyors i esclaus, que han donat sentit distint a la moral. Per als senyors, el binomi «bé/mal» equival a «noble/menyspreable». Els senyors menyspreen com a dolent tot allò que és fruit de la covardia, el temor i la compassió, tot allò que és dèbil i minva l’impuls vital. Aprecien com a bo, en canvi, tot allò que és superior i altiu, fort i dominador. La moral dels senyors es basa en la fe en sí mateixos, en l’orgull propi. Pel contrari, la moral dels esclaus, els oprimits i els dèbils comença per condemnar els valors i les qualitats dels poderosos. Una vegada denigrat el poder, el domini i la glòria dels senyors, l’esclau procedeix a decretar com a "bones" totes les qualitats dels dèbils: l’esperit de servei, la compassió —propis del cristianisme—, la paciència, la humilitat... Els esclaus inventen una moral que fa suportable llur condició. Com han d’obeir els senyors, decreten que l’obediència és bona i l’orgull, dolent. Com els esclaus son dèbils, promouen valors com la mansuetud i la misericòrdia, i condemnen l’egoisme i l’ús de la força. La crítica de Nietzsche a la moral tradicional parteix de les dues tipologies que s’acaben d’esmentar i se centra en la descripció de la dialèctica que generen, que ha de ser coneguda pels "esperits lliures", per a conduir la humanitat a la seua superació, a una successió de contínues superacions. Nietzsche creu que aquesta dialèctica de morals juxtaposades pot ser reconeguda a l’evolució de les llengües. Després d’examinar l’etimologia dels mots alemanys gut (bo), schlecht (dolent) i böse (malvat), el filòsof sosté que la distinció entre el bé i el mal fou originalment descriptiva, és a dir, una referència no moral a aquells que eren privilegiats (els amos), en contrast amb aquells que eren inferiors (els esclaus). El contrast bo/malvat sorgeix quan els esclaus es vengen convertint en vicis els atributs de supremacia: l’orgull es torna pecat —els afavorits són poderosos, però els submisos heretaran la Terra—; caritat, humilitat i obediència reemplacen competència, orgull i autonomia. La clau per al triomf de la moral dels esclaus rau, a més, a la presumpció de ser l’única vertadera —la insistència a l’absolut (absolutheit) és essencial tant a l’ètica religiosa com a la filosòfica—. Nietzsche sosté que la genealogia d’aquestes tipologies morals, d’amos i esclaus, és ahistòrica i encara serva trets en totes les persones. He recordat açò i... no sé, però sembla com si tornés de nou la moral dels senyors, dels amos.

Identitat i particularismes

S’ha dit sovint que els valencians “serem” si tenim voluntat de “ser”. Vol dir això que l’acte de voluntat és essencial a l’hora de construir la identitat? Un transsexual, per exemple, ja és una dona pel mer fet d’haver-ho decidit així? ¿Les persones o els grups humans són el que són a la força, pels seus components primaris, o perquè així ho han decidit? A l’antropologia, s’aborda aquesta qüestió des de diversos punts de vista. Des de la perspectiva essencialista, s’afirma que la identitat és immanent i hereditària. Els diversos trets identificadors són transmesos a través de generacions; la identitat es configuraria així a través del temps. Els constructivistes assenyalen, en canvi, que la identitat no s’hereta, es construeix; no és estàtica o immutable, sinó dinàmica i mal·leable. Altres sostenen, per últim, que la identitat és el resultat de conjugar ambdós factors.

És evident que, en qualsevol cas, la identitat tindria dues cares, com les monedes: una cosa és el que pensa una persona, o una comunitat, de si mateixa; altra, sovint distinta, allò que en pensen els altres. Contaré una anècdota. Durant un viatge per la Rioja, uns amics i jo esperàvem que obriren les portes de la catedral de Calahorra. Un home major, que semblava el sagristà, també esperava, assegut en un pedrís, l’arribada del capellà amb les claus. En sentir-nos parlar valencià, preguntà: «¿Què, catalanes?». Una persona del grup contestà: «¡No! ¡Valencianos!». L’home féu: «¡Bueno, primos hermanos!». Aquesta confusió, l’hem patida, els meus amics i jo, centenars de vegades, durant els viatges per terres de Castella, Cantàbria, Extremadura... En sentir-nos parlar, les gents d’aquestes contrades ens prenen per catalans. Quan s’assabenten que som valencians, diuen sovint amb un somriure: «¡Ah! ¡Vosotros sois de los buenos!».

La Llotja de Saragossa

En un article publicat a les pàgines d’El País, el prestigiós sociòleg Manuel Castells analitzava, partint d’una enquesta realitzada l’any 2000 per la Universitat de Michigan, la relació entre identitat i pertinença territorial a la dècada dels noranta. L’estudi mesurava la consciència cosmopolita (ciutadania del món), en comparació amb la consciència d’identitat nacional (d’identificació amb l’estat nació) i amb la consciència local o regional (que incloïa, a la base de dades espanyola, nacionalitats com Catalunya, Euskadi i Galícia). Els resultats mostraven que el 47% dels enquestats consideren com a identitat de referència la localitat o la regió. Castells afirmava: «Com més abstracte es fa el poder dels fluxos globals de capital, tecnologia i informació, més concretament s’afirma l’experiència compartida al territori, la història, la llengua, la religió i, també, l’ètnia. El mite universalista dels racionalismes liberal i marxista ha estat desmentit per l’experiència històrica».

Bé que el sociòleg circumscrivia el fenomen a l’actual època de globalització, la curiositat empeny a preguntar-se per la identitat dels valencians dels segles XIII i XIV. Comentant una entrada meua anterior, Vicent Baydal contestava que aquells valencians «no es consideraven col·lectivament més que regnícoles o habitants del regne de València». Deixant de banda el fet, important, que era impossible d’enquestar una mostra representativa de valencians d’aquells segles, la resposta resulta, de tan sabuda, banal: els debats sobre els conceptes d’identitat i nació són ben recents. Els valencians d’aquelles èpoques difícilment es podien sentir nacionals tal com s’entén avui; la nació moderna encara no tenia carta de natura. En tot cas, se sentirien vilatans o vassalls del rei o d’algun senyor. Més interessant és d’analitzar el sorgiment del particularisme valencià a partir del segle XIV.

Aquest sentiment particularista ha estat estudiat fins a la sacietat i de cap manera es pot considerar com a prova definitiva d’una identitat nacional valenciana diferenciada a finals del segle XIV. Cal dir que —fins on jo sé— els testimonis del particularisme valencià provenen generalment de fonts literàries i jurídiques —de les elits il·lustrades, per tant—. Però aquestes mateixes fonts mostren com, malgrat tot, no es va perdre la noció de pertinença a un conjunt més ample; durant els segles XVI i XVII, s’encunyà el terme de llengua llemosina. Això ens fa interrogar, per exemple, sobre què en pensarien els habitants de les viles i ciutats de la diòcesi de Tortosa, a les comarques castellonenques.

D’altra banda, s’ha de tenir present que els localismes són més vells que la picor. I continuen tenint vigor —podem recordar, per exemple, l’obra de Sanchis Guarner Els pobles valencians parlen els uns dels altres—. És un fenomen que també es dóna en altres contrades —a terres castellanes, sense anar massa lluny—. Que sorgís, per tant, aquest sentiment regionalista, des de les darreries dels segle XIV, entra dins del previsible. La qüestió és la següent: malgrat els particularismes, seguia existint consciència dels orígens? El mateix Baydal sembla donar la resposta: «el procés no fou incompatible amb la consideració de l'existència d'una anomenada "nació catalana", que servia per identificar els catalanoparlants en el context mediterrani».

I no és que les altres nacions consideraren catalans els oriünds de València; és que els mateixos valencians s’hi presentaven com a catalans al context internacional. «Magna profectus est gloria nationis catalanae diebus nostris: Papa catalanus, Rex Aragonum et Siciliae catalanus, vicecancellarius catalanus, capitaneus Eclesiae catalanus...», deia Calixt III, el primer papa valencià, en ser proclamat pontífex. Els particularismes regionalistes prengueren força quan els castellans aconseguiren de generalitzar el terme Espanya: un extremeny, un manxec o un canari no necessiten reclamar-se castellans; tenen prou a dir-se espanyols. Nosaltres ens quedàrem sense estructura política i denominació equivalents; acabaren reeixint, doncs, els nostres regionalismes particulars sense un referent més ample que els englobés tots —llevat d'Espanya, naturalment—.

El cas valencià és —perdoneu l’expressió vulgar— la repera! Valencians han de ser —en no tenir altre gentilici distint que ho englobe tot— tant els habitants del País Valencià com els de València ciutat i la seua província. Així són les coses! No sóc partidari del victimisme ni de les tornades enrere. S’ha de treballar amb el que hi ha. Hem d'advocar per un projecte de redreçament nacional circumscrit a l’àmbit estrictament valencià; ara bé, no hauríem de bastir aquest projecte al preu de reinventar la història. A més, els particularismes continuen latents al si del nostre país i poden acabar multiplicant-se fins a l’infinit. Ara mateix, molts alacantins —de les comarques més meridionals sobretot— no es consideren valencians. I els polítics de la dreta diuen de manera contínua i ritual, per a referir-se al conjunt del país, allò de Castelló, València i Alacant.

El Carxe

Assumptes peluts

Tothom sembla estar d’acord amb una qüestió: que el concepte de nació —i de nacionalisme, per tant— és una elucubració moderna. També sembla haver unanimitat a l’hora d’afirmar que un bandera representa una nació. Jo aniria amb molta precaució amb aquestes afirmacions tan taxatives. Sí, és cert que el concepte de nació és molt recent; s’hauria de datar al període romàntic. Però no és menys cert que alguns dels elements amb què es basteix el sentiment nacional són de caire essencialista; altrament, no tindria massa sentit reclamar l’alliberament nacional (hi hauria prou amb reclamar-se federalista, posem per cas).

Tampoc no és del tot exacte que les banderes representen només les nacions. Poden representar faccions, bàndols o, en tot cas, projectes nacionals diferents. Recordem el cas dels confederats i dels unionistes a la guerra civil nord-americana (per no posar el més pròxim de la guerra civil espanyola). Que la senyera amb franja blava siga oficial no implica necessàriament que tothom connecte amb ella. Per què? Perquè fins ara s’ha identificat com a bandera d’una facció.

Aqueixa facció, majoritàriament espanyolista i de dretes (sense oblidar que l’esquerra, el PSPV-PSOE per exemple, també compta amb nombrosos espanyolistes entre les seues files) creu que la regió —rarament nació— valenciana és patrimoni exclusiu seu. Això no és, però, cap novetat; la dreta centralista també promou a nivell estatal aquesta confusió entre els seus valors i la pàtria o nació espanyola —ho veiem contínuament—; per això, algunes persones no se senten identificades amb la bandera espanyola monàrquica, rarament agitada a les manifestacions de l’esquerra.

En resum: fins ara, hi ha hagut bàsicament dues faccions, dos projectes nacionals si es vol —un d’ells, clarament espanyolista—, amb dues banderes distintes. Que una part accepte sense més la bandera de l’altra no va a ser gens fàcil. Tampoc no està clar que aqueixa operació vaja a tenir uns rèdits electorals miraculosos. M’imagine que es guanyaran vots per una banda, però es perdran per l’altra. Quantificar el saldo, positiu o negatiu, és, no cal dir-ho, assumpte molt pelut.

Dir les coses pel seu nom

Es veia venir: la consulta sobre la independència celebrada a Arenys de Munt ha mogut polèmica i —allò més important— ha permès d’escoltar tota mena d’opinions i reflexions, algunes diametralment oposades. Sense sortir de la xarxa, és possible de conèixer el pensament de Josep Nadal, Vicent Baydal, El Penjoll, Toni Cucarella, Xavi Galbis... Llegint alguns d'aquests blogaires, trobe a faltar molta objectivitat i —de vegades— molta memòria. Diu Nadal, per exemple, que cal valencianitzar al màxim el discurs del nacionalisme cultural i polític —referint-se, naturalment, al País Valencià.

Jo, que vaig participar, als inicis dels vuitanta, en la fundació d’UPV (Unitat del Poble Valencià), recorde com alguns ja plantejàvem aleshores —hi ha documents escrits que ho proven— la necessitat d’establir, com a punt de partida del nostre projecte de redreçament nacional, un marc estrictament valencià, abandonant tota referència política a uns hipotètics Països Catalans. Ara bé, hi havia coses que ningú no posava en qüestió: la unitat de la llengua, posem per cas. En realitat, en aquell temps, la defensa aferrissada dels Països Catalans, com a únic referent nacional, corria a càrrec del PSAN i companyia (recordem l’assaig És molt senzill, digueu-li Catalunya, de Josep Guia). Quant de mal no hauran fet les seues elucubracions!

El problema és que alguns se’n van ara a la vorera d’enfront: història valenciana, bandera valenciana, llengua valenciana, cultura valenciana —ja se sap, si no volies arròs, dues tasses. Fins i tot s’arriba a afirmar que algunes formulacions sobre la nostra catalanitat són obra d’intel·lectuals voluntaristes, és a dir, de gent que anteposa una decisió de la voluntat a les dades objectives de la realitat, fàcilment aprehensibles per l'intel·lecte. Home, també hi ha acadèmics rigorosos que defensen la nostra catalanitat. «Ni hem estat catalans —la identitat col·lectiva dels valencians no es formulà com a catalana fins als anys seixanta—, ni ens considerem catalans», s’ha afirmat per part d’alguns. Jo crec, sincerament, que no es poden fer afirmacions tan poc matisades. Una cosa és que, tàctica o estratègicament, calga amagar, en aquests moments, la nostra catalanitat, i altra molt distinta, negar, pura i simplement, coses perfectament sabudes, com ara allò que deien els habitants de Roma en època dels Borja: «Oh Dio, la Chiesa romana in mani dei catalani!».

Trobe perfectament legítim plantejar un projecte polític estrictament valencià, però em repugna la idea de tergiversar les nostres arrels culturals. Em sembla una covardia. S’ha d’arribar al punt de no poder dir al pa pa i al vi vi? Els espanyols manegen sense complexos el concepte d’hispanitat. Hem de tapar-nos el nas, nosaltres, al pronunciar la paraula catalanitat? Un cubà, un argentí o un andalús no tenen inconvenient a dir que parlen espanyol. Hem de tenir vergonya, nosaltres, a l’hora d’explicar la unitat de la nostra llengua? Crec, en definitiva, que es poden defendre perfectament els interessos estrictament valencians sense haver de renunciar, en canvi, a dir les coses pel seu nom.

Mallos de Agüero