El cinquantenari de la mort de Franco continua fent aflorar records de la infància transcorreguda en temps de dictadura. Encara mantinc vives imatges del meu pas per tres escoles. En la dècada dels cinquanta, l'edifici de la Ferroviària, a la plaça Espanyoleto, albergava unes aules de cagons en què em van matricular. Doña Conchita era una de les mestres. La meua iaia materna em duia i m'anava a buscar molts dies. Posteriorment, em matricularen en altra escola. Funcionaven a la plaça del Cid —actual plaça de la Trinitat— dues aules de xiquets amb dos mestres: don Adolfo i don Eugenio. Dir que aquest segon era mestre és dir massa. Era falangista. En acabar la guerra, com sabia de lletres i havia donat suport al bàndol franquista, fou recompensat amb una plaça de mestre nacional. Don Eugenio no tenia ni idea de pedagogia, ni de didàctica, ni de res, però feia d’home orquestra; sabia tocar el violí i escrivia cròniques per a Levante. Un incís: en aquella època, Levante no era ni mercantil, ni valencià, ni pertanyia a Editorial Prensa Valenciana SA; era propietat del partit únic, el Movimiento, una organització amb escassa fiabilitat periodística.
¿I què feia en classe don Eugenio? Escrivia amb una vella màquina Olivetti les seues cròniques periodístiques, anunciant que el governador civil i cap provincial del Movimiento havia visitat Xàtiva, s’afaitava davant d'un espill i orinava en una botella (dissimuladament, darrere la seua taula). Mentrestant, ¿què fèiem els alumnes? Contemplàvem al·lucinats l’espectacle i apreníem de memòria l’Enciclopedia Álvarez. Sovint, el "mestre" s'adormia. Quan es despertava, posava els alumnes en fila i, brandant una vara, ens preguntava la lliçó. Dilluns, tocava recitar els rius del vessant atlàntic: el Miño, el Duero, el Tajo, el Guadiana i el Guadalquivir. Dimarts, les taules de multiplicar. Dimecres, les festivitats del règim: u d'abril, Día de la Victoria, divuit de juliol, Día del Glorioso Alzamiento Nacional, u d'octubre, Día de la Exaltación a la Jefatura del Estado, dotze d'octubre, Día de la Hispanidad, vint de novembre, Día del Dolor (per la mort de José Antonio Primo de Rivera)... Quan acabàvem de dir la lliçó, els xiquets sèiem als pupitres, trèiem els nostres quaderns i havíem de copiar tots els dibuixos i els textos d'aquelles festivitats.
Era una roda inacabable; exhaurides les diades del santoral franquista, havíem de tornar a copiar textos i dibuixos una vegada i altra. Llavors ja existia l'assetjament escolar. Fasanar, un animal, em pegava al carrer. Jo vaig fer amistat amb dos condeixebles, Díaz i Guerri, fill del director de l'Institut Josep de Ribera. A l'hora del pati, estretíssim, formàvem una fila i ens repartien la llet en pols de l'ajuda nord-americana. És clar que no hi apreníem gran cosa. (Realment, jo ja sabia llegir i escriure abans d'anar a aquella escoleta situada als baixos de l'anterior Casino Republicà; m'havia ensenyat mon pare a casa.) Amb el sistema docent de don Eugenio, els coneixements dels alumnes eren —ja us ho podeu imaginar— d’una vastitud indescriptible. Jo volia perdre de vista cau i mestre, considerat per molts xativins un veritable geni. (Cinc dècades després, la sala de columnes de la Casa de Cultura exposaria obres d’un pintor local. Un dels quadres es titulava Violinista. Era un retrat de don Eugenio.) En fi, vaig pregar als papàs que em canviaren d'escola.
Els meus progenitors van decidir de portar-me als "Pares" —al col·legi dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria. Com ja he explicat en altra ocasió, l’estada dels claretians en Xàtiva fins a 1973 no estigué lliure de contradiccions. D’una banda, van educar generacions de xiquets que altrament no haurien rebut un ensenyament —primari sobretot— mínimament reglat. (Els alumnes d’origen més humil tingueren així certes possibilitats de promoció social.) Ara bé, els claretians també col·laboraren a sostenir el nacionalcatolicisme a la nostra ciutat. El primer dia que els papàs em portaren al nou col·legi, ens va rebre el pare Sanz, que havia de decidir quin grau em correspondria. Em va fer la famosa pregunta: A ver, chiquito, ¿qué pesa más, un kilo de paja o un kilo de plomo? I jo, com un beneït: ¡El kilo de plomo! El claretià: Ale, a cuarto de primaria. I començà el meu periple per les aules claretianes fins al final del batxillerat. Després cursaria el "Preu" a l'institut. Vaig rebre una educació nacional-catòlica, però vaig sobreviure.
(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 24/01/2026)
3 comentaris:
He llegit amb molta cura l’article que el meu amic Ximo Corts escrigué amb motiu de la commemoració de la mort de Franco, titulat Educació Nacional-Catòlica. En la columna, entre altres referències, se’ns recorda l’escola que hi havia a la plaça del Cid a càrrec de D. Eugenio. En primer lloc voldria remarcar que, entre altres companys, vaig ser alumne durant dos cursos d’aquest mestre allà cap als anys seixanta del segle passat. Una vegada superada aquesta etapa, em vaig presentar a l’Ingrés -examen previ- per a començar el batxillerat, on Ximo i jo ens trobarem com alumnes i que constava de sis cursos abans d’accedir al preuniversitari.
Que en aquells temps els mestres foren falangistes i franquistes era habitual, i que utilitzaren l’enciclopèdia Álvarez també era d’allò més comú en moltíssimes escoles de primària. D. Eugenio era un home amb nombroses i variades aptituds que el feien competent en un bon grapat de disciplines; tocava el violí, la guitarra, escrivia articles i inclús dirigia “Radio Játiva de la REM”. També manifestava una gran capacitat de convocatòria i persuasió. Trobe que fins i tot pocs que el conegueren estarien en desacord en pensar amb ell com una persona extravagant. Ara bé, allò que Ximo Corts diu sobre la higiene personal en classe, ni jo ni cap dels companys d’aquells anys als quals hui mateix he consultat ho observàrem mai ni ens férem ressò.
El dia a dia el recorde tal com ho relata Ximo i em fa gràcia quan parla de la vara que utilitzava el mestre per preguntar-nos la lliçó i pegar a la mà a qui no la sabera. Amb tot i això, mai va arribar la sang al riu. Arran del càstic físic em ve a la memòria, entre d’altres, un xiquet de la Baixada de l’Estació que anava als “Padres” i que fou víctima d’una pallissa de les que no s’obliden amb facilitat. Tan gran fou la desfeta que durant el procés de recuperació el seu cos fet un sant llàtzer hagué de passar per tots els colors de l’arc de Sant Martí.
Respecte a la didàctica i la pedagogia m’agradaria que l’autor de l’article abans esmentat ens explicara en una futura columna la diferència entre D. Eugenio i els “Padres”.
També em ve al cap l’afició que tenien alguns “Padres” a donar caramels als xiquets oferint-los la butxaca per a què els menuts clavaren la mà i trobaren per desgràcia una cosa ben distinta a la desitjada.
Tot açò em fa cavil·lar. És sorprenent que una persona recorde amb pèls i senyals un curs de fa més de seixanta anys i que els següents huit queden emboirats per a la mateixa prodigiosa memòria. Com he suggerit abans és possible que un nou article dedicat als Padres ens aporte noves revelacions.
En definitiva, tots vam créixer en una època de penúries i dins d’una dictadura que pretenia perdurar en el temps i, en major o menor fortuna, hem sabut tirar cap endavant i aconseguir la llibertat
Emilio, gràcies pel teu comentari. Quant a la meua experiència amb els claretians, ja he escrit sobre ella. https://ximocorts.blogspot.com/2012/01/botant-nos-pagines-de-la-historia.html
Per cert, aquesta columna, publicada en 2012, em va valer una estirada d'orelles —retòrica, clar— de Juan Aguilar. Em va veure pel carrer i em va dir: "Te has pasado, Ximo." La veritat és que no m'havia passat, m'havia quedat curt. Com també em vaig quedar curt amb don Eugenio. Si llegeixes altra columna meua del passat dia 7 i nugues caps, pots imaginar-te a què em referisc.
La educacion sin religiones ni dogmas, siempre laica
Publica un comentari a l'entrada