¿Ningú no sabia res?

L'actualitat política corre a velocitat de vertigen. Unes notícies succeeixen a altres sense marge per a digerir res. En aquests moments, l'afer Íñigo Errejón ocupa les primeres planes. Abans d'entrar a opinar sobre la possible comissió d'assetjament o delictes sexuals convé fer alguns advertiments previs. El primer, i més important, és que sempre s'ha d'acompanyar el dolor o l'angúnia de les víctimes. És clar que Errejón ha tingut uns comportaments rebutjables, perquè ell mateix ho ha admès. Ens queda el dubte de saber si només és un assetjador o també un delinqüent sexual. Arribats en aquest punt, cal fer altre advertiment: en termes generals s'ha de donar credibilitat als relats de dones víctimes d'abús, perquè el nombre de denúncies falses fetes per una dona és ínfim. L'afer Errejón té un vessant polític innegable. En política regeix el principi de responsabilitat, que se sol substanciar amb la dimissió. L'exportaveu de Sumar ja ha assolit la seua responsabilitat política dimitint els seus càrrecs i renunciant l'acta de diputat. Ara caldrà dirimir si també ha incorregut en responsabilitat penal. ¿On, però, s'ha de decidir això?

¡A les xarxes, no! Per X (abans Twitter), per exemple, circula una enormitat de boles, comptes falsos, bots maliciosos, gent que s'amaga darrere de pseudònims per a dir veritables burrades... Com més va, més difícil resulta distingir entre veritats i mentides a les xarxes socials. El cas Errejón ha desencadenat bàsicament dos tipus de reaccions, extremes i polaritzades. Uns duen a cap un veritable linxament contra el polític caigut. Altres neguen tota credibilitat a l'actriu Elisa Mouliaá, en la denúncia de la qual troben incoherències. Però les xarxes no són l'àmbit idoni per a dirimir responsabilitats penals. Això s'ha de fer als jutjats, on regeix el principi de presumpció d'innocència mentre no hi haja sentència ferma. Serà un jutge qui haurà d'analitzar la denúncia, valorar l'existència d'indicis raonables de delicte i decidir l'admissió a tràmit o la desestimació. Si obre una causa contra Errejón, l'haurà de citar com a investigat. Aquest tindrà dret a defendre's. De moment, ha dit que no ha comès cap delicte, tot i acceptar el seu comportament indecorós. El jutge també haurà de citar l'actriu i altres possible testimonis. Així funciona l'estat de dret.

Als jutjats no cap l'anonimat, que té una presència aclaparant a les xarxes. La denúncia anònima es presta a la imputació falsa, a la manipulació per tercers —a la guerra bruta política en el cas d'Errejón—, a les revenges per motius aliens a la lluita contra la violència de gènere... En qualsevol cas, el procedir del fins ara portaveu de Sumar era d'una immensa hipocresia, i fa un mal enorme al conjunt de l'esquerra. Hipòcrites són també totes les persones (dones i homes) de Más Madrid i Sumar que coneixien el masclisme i la misogínia d'Errejón i van mirar cap a altre costat. El periodista Jesús Cintora es pregunta ¿por qué ahora? És una bona pregunta. Entre la corrupció que esguita el PSOE i l'escàndol que deixa "tocat" Sumar, el futur es presenta cada vegada més negre per al govern d'esquerres. És molt possible que Sumar i, de retop, Izquierda Unida ja no alcen el cap. I en aquest context, cal recordar que Compromís uní la seua sort a la del projecte de Yolanda Díaz, motejada com a Liquidadora pels nacionalistes gallecs. ¿S'han adonat ja, els valencianistes, que han perdut visibilitat al Congrés dels Diputats? ¡Vés a saber!

Centenari de Coll

Consciència neta

En 2013, Esteban González Pons afirmava, referint-se a la caixa B del PP, que veritat moral i veritat judicial són coses distintes i que el partit no havia comès cap delicte. Encara més: com que els delictes fiscals prescriuen als cinc anys, haver estat cobrant fins a 2008 diners negres només era una immoralitat. González Pons venia a dir que les immoralitats són assumpte de la consciència personal de cadascú. El gran Marcos Mundstock, membre desaparegut del grup Les Luthiers, en feia broma: Tener la conciencia limpia es síntoma de mala memoria. A les files del PP sempre han sovintejat la mala memòria i una moral laxa. Aquesta setmana s'ha conegut la sentència del cas Erial. Eduardo Zaplana ha estat condemnat a deu anys i cinc mesos de presó pels delictes de prevaricació, suborn, falsedat i blanqueig de capitals. A més, se li han imposat disset anys i deu mesos d'inhabilitació per a funció o càrrec públic, altres tres per a l'exercici de la seua professió i multes per un import superior als vint-i-cinc milions d'euros. El tribunal també ha decretat el decomís de béns i quantitats intervingudes durant la instrucció de la causa.

Zaplana també distingia clarament entre veritat moral i veritat judicial. La policia enregistrà la seua conversa amb un regidor de València que es dedicava a cobrar suborns: Pídele más dinero. Necesito cambiar el coche. Quiero comprarme un Astra de dieciséis válvulas. L'enregistrament fou invalidat pel tribunal. Com era l’única prova de càrrec, el bronzejat sortí del jutjat lliure i somrient. ¿Mala consciència? ¡Ha! En 2003, quan es va descobrir que, gràcies als favors de la CAM, havia adquirit per cinc cèntims un “petit” apartament al passeig de la Castellana, en cap moment se li va passar pel cap de presentar la dimissió; no tenia sentiment de culpa. Tampoc en té Isabel Díaz Ayuso, responsable de la mort de 7.291 ancians en residències madrilenyes. Si la justícia espanyola fos imparcial, Díaz Ayuso no ocuparia el seu càrrec i potser estaria a la presó, però viu en un dúplex de luxe que la seua parella, un defraudador fiscal confés, va adquirir amb els guanys obtinguts durant la pandèmia. D'altra banda, molts polítics tampoc no saben que la culpa penal i la responsabilitat política són coses distintes. A la pell de brau no s'estila dimitir.

Crida l'atenció com ha reaccionat Díaz Ayuso a la sentència condemnatòria de Zaplana: Es una persona a la que le vulneraron la presunción de inocencia. Su condena llega en un momento perfecto para que el gobierno de Sánchez intente despistar. D'aquesta dona es podria dir allò de «¡Mira qui parla!»; qualsevol entén que escampa tinta de calamar dia sí dia també per a tapar l'assumpte de les residències i el frau fiscal del seu promès. És evident que la sentència contra l'expresident valencià no arriba en un bon moment per al PP. ¡Pobre Zaplana! Sempre havia dit: No podrán probar nada. Fins ara, se n'havia sortit, però la seua estrella s'ha apagat. Al cas Erial es jutjava una trama creada per a cobrar comissions per les concessions de les ITV i el Pla Eòlic entre 1997 i 2003. Tots els diners obtinguts, més de vint milions d'euros, s'enviaren, abans de repatriar-los, a un entramat societari radicat a Luxemburg, Panamà i Andorra. Zaplana invertí la seua part en un habitatge de luxe al barri madrileny de Salamanca, en un iot, en rellotges d'or...

Aquests dies, he recordat que la cúpula pepera valenciana es reuní sovint, entre 1995 i 2002, en un hotel de Xàtiva, Montsant. Podem imaginar Zaplana, Rafael Blasco i Alfonso Rus, l'amfitrió, conversant distesament sobre les respectives conquestes eròtiques i planejant tramoies. Potser el ionqui dels diners, Marcos Benavent, i altres capitostos del partit també estaven presents en aquells aplecs. Si les parets de l'establiment hostaler xativí parlaren... Zaplana no ha perdut el seu estil oratori. Una persona honrada diria: «No he fet res dolent.» Però ell continua amb el seu llenguatge de sempre: No puedo sino expresar mi decepción por haber sido condenado por unas pruebas basadas en pactos y acuerdos opacos y sin ninguna evidencia objetiva sobre mi participación en los hechos que se me imputaban. Geni i figura, ¡fins a la sepultura! La seua condemna és recurrible davant del Tribunal Suprem. ¿Entrarà Eduardo Zaplana a la presó? No ho sé. De moment, però, la veritat fàctica i la veritat judicial semblen coincidir. ¡Ja era hora!

(publicat a Levante-EMV, el 19/10/2024)

Corrupció transversal

L'ambient absolutament enrarit de la política està darrere de declaracions i actuacions que no tenen cap sentit, ni cap coherència. Comencem pel principi. És evident que el PP fa bones les dites populars: «Li diu la paella al calder: —¡Fuig, que mascares!», «El mort li diu al degollat: —¿Qui t'ha fet eixe forat?» Hi ha hipocresia i fal·làcia a cabassos en les acusacions de corrupció que llancen els portaveus del PP contra els adversaris socialistes. Efectivament, el PP està corcat per la corrupció. I no cal anar a la inacabable col·lecció de casos dels governs d'Aznar, Rajoy, Esperanza Aguirre... El corrompiment pepero manté plena actualitat. Anticorrupció investiga vora 3.400 contractes trossejats firmats per Elías Bendodo, ex número dos de Juanma Moreno, durant la pandèmia. (L'expresidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, fou condemnada per fer això mateix, fragmentar adjudicacions.) Alberto Núñez Feijóo no pot desprendre's del seu passat tèrbol a Galícia: relacions amb un narcotraficant, adjudicacions de contractes als seus familiars, enriquiment personal... De fet, el PP és fins ara l'únic partit condemnat per finançament il·legal.

La responsable de la mort de 7.291 ancians en residències madrilenyes, Díaz Ayuso, tampoc no està per a donar lliçons a ningú. En un país amb una justícia de qualitat, ja no ocuparia el seu càrrec i estaria probablement a la presó, però viu en un dúplex de luxe que la seua parella, un defraudador fiscal confés, adquirí amb guanys obtinguts durant la pandèmia. La presidenta i el seu entorn polític i familiar se'n surten molt bé. En canvi, l'entorn de Pedro Sánchez és objecte d'una veritable cacera. El jutge Peinado, per exemple, no tracta igual els casos que afecten el PP que el de Begoña Gómez. En 2020, Peinado va anul·lar una citació judicial a l'alcalde Almeida, denunciat per prevaricació. El jutge considerà que s'ha de tenir precaució amb les citacions en el cas de persones públiques, perquè poden dur a una desconsideración de su imagen. Tanmateix, cridà Begoña Gómez a declarar com investigada sense més base indiciària que la querella gens fonamentada del grup Manos Limpias. Segons Enrique López, jutge en excedència i conseller de Díaz Ayuso, El PP tiene el apoyo de la mayoría de la carrera judicial. Mmm. Si ell ho diu...

Ara, el PP ha presentat una querella contra el PSOE acusant-lo de finançament il·legal, suborn i tràfec d'influències pel cas Koldo. Però l'informe de la UCO sobre aqueix cas no estableix cap relació entre les comissions de la trama i un hipotètic finançament il·legal del PSOE. El PP basa la seua querella en una nota publicada per un digital de dubtosa solvència. La nota se'n fa ressò de les suposades declaracions d'un empresari anònim que afirma haver portat bosses de diners a Ferraz a canvi de favors. ¡Tota l'aparença d'una bola, d'una història inversemblant, inventada! No s'hi donen els requisits jurisprudencials subjectius i objectius que adoben l'admissió a tràmit de la querella. Al PP en són conscients i diuen que la presenten per si de cas. És a dir, pretenen fer una batuda per a veure si surt alguna peça. Els socialistes han contestat amb el clàssic «¡I tu més!» La portaveu del PSOE ha fet servir l'humor: ¿Nos piden cuentas los Soprano? I per si tot açò fos poc, hem conegut la sentència del cas Erial: Zaplana condemnat a deu anys i cinc mesos de presó pels delictes de prevaricació, suborn, falsedat documental i blanqueig de capitals.

La condemna porta aparellades inhabilitació de disset anys per a exercir funció o càrrec públic i de tres anys per a l'exercici de la seua professió i multa superior als vint-i-cinc milions d'euros. Els casos de corrupció pepera al País Valencià mereixerien un capítol a part. Eduardo Zaplana esdevé el primer president de la Generalitat condemnat a presó per corrupte, bé que la sentència és recurrible. L'Audiència Provincial ha trencat l'hàbit dels tribunals valencians, que solen ser molt benèvols amb els polítics de dretes. I ara anem al capítol d'incoherències. Els portaveus de Podemos diuen que el bipartidisme té tota la culpa de la corrupció. ¡No! Aquesta és inherent al poder, ja sia estatal, autonòmic o local. Com que l'esquerra alternativa n'ocupa poc, no sol tenir molts casos, però Izquierda Unida, per exemple, s'ha vist esguitada en més d'una ocasió. Podemos abans i Sumar ara no han tocat massa poder; les seues carteres (Treball, Igualtat, Drets Socials, Cultura...) no es presten a la corrupció, que sol donar-se sobretot en ministeris que adjudiquen grans contractes. Alguns partits nacionalistes també han tingut els seus episodis de corrupció.

Altra incoherència és pretendre que l'oposició, per molt que haja estat corrompuda durant el pas pel poder, no exercisca el seu paper de control al govern. Es podrà discutir si allò que exerceix el PP és oposició o filibusterisme destructiu, però un govern sense oposició tindria mans lliures per a fer allò que li vingués en gana. Es pot opinar que el PP practica una oposició destructiva i mancada d'idees, per a enderrocar el govern al preu que siga —fent servir fins i tot, de manera malintencionada, l'ascendent sobre bona part de la judicatura i els mitjans de comunicació. Les persones d'esquerres tenim motius de sobres per a estar empipats per l'esbiaix de molts jutges, però el cas Koldo demostra que tots els governs, amb independència del seu color, han de ser controlats. El PSOE faria bé d'oblidar l'«¡I tu més!» i dedicar-se a governar, millorar el sistema judicial, solucionar el problema de l'habitatge, acabar amb l'exigüitat de molts salaris i aturar la degradació d'alguns serveis públics. Si no fa la seua feina, acabarà reeixint l'extrema dreta i el país s'encaminarà cap al totalitarisme. Llavors, sabrem quina cosa és un govern sense oposició.

Som

Falten paraules per a definir el Borbó

Des de fa uns dies, alguns àudios i fotos confirmen tot allò que ja sabíem: que el rei "emèrit" és un home capaç de fer-ne de totes. En el seu llibre Hasta la coronilla; autopsia de los Borbones (2008), que jo vaig llegir poc temps després d'editar-se, el periodista Iñaki Errazkin enumerava minuciosament les dones —Bárbara Rey inclosa— que el Borbó s'havia tirat fins aleshores. Alberto Saiz, antic director del CNI també va contar algunes coses en un conegut programa de televisió. En definitiva, ¡res de nou! També s'ha dit que alguna amant de Joan Carles tingué un final tràgic o dissortat. Potser per això, Bárbara Rey volgué assegurar-se que la seua vida no correria perill. En tot cas, el paper d'aquesta dona en un dels capítols sexuals més divulgats de l'anterior monarca és controvertit; diverses persones —una portaveu de Podemos entre elles—afirmen que s'està donant un tracte masclista a l'antiga vedet. Paga la pena dedicar unes línies, ni que siguen poques, a aquesta afirmació. S'ha dit que Joan Carles demanava, si s'encapritxava amb una dona, que li la portaren, però supose que la requerida podia rebutjar aitals pretensions.

¿Les va rebutjar Bàrbara Rey? Ja es veu que no. No seré jo qui reprove les relacions consentides entre dues persones adultes. Ara bé, certs aspectes de la conducta de la dona fan pensar. Segons s'ha dit, patia algun tipus de ludopatia. Havia perdut tots els seus estalvis en un casino. Per tant, podria haver acceptat el requeriment reial per mer càlcul econòmic. No lo he sido nunca, pero si tengo que serlo, como puta, voy a ser la más cara del mundo, sembla que va dir. Res a objectar. Tanmateix, caldria posar peròs als mitjans utilitzats per a extorquir el monarca, si és cert que va encomanar al fill menor d'edat enregistrar els encontres sexuals d'ella amb el monarca. ¡Possible corrupció de menors, encara que els fets ja han prescrit, i manca d'escrúpols monumental! D'altra banda, el tipus de preguntes que feia a Joan Carles demostra intel·ligència i designi d'acumular material com més sensible millor, per a garantir-se una futura seguretat personal i una bona font d'ingressos. I com havia confirmat Alberto Saiz, Bárbara Rey aconseguí el que volia. Percebé quantitats substancioses de diners i treballs en televisions públiques —a Canal 9, per exemple.

No crec que explicar bé les coses puga ser titllat de masclisme. Però anem a Joan Carles. Ell es procurava el solaç sexual i els ciutadans li'l pagàvem. Pel que es veu, la infraestructura per a la folgança eròtica amb les seues amants (llocs dels encontres, serveis d'escorta, trasllats) solia anar a càrrec de l'erari públic. També es pagaren amb diners dels contribuents les quantitats que rebé Bárbara Rey. Ell es divertia i nosaltres costejàvem el sarau. Com més va, més clar queda que era un miserable i un grandíssim irresponsable. (I no estic referint-me a la irresponsabilitat jurídica que estableix la Constitució.) Els enregistraments deixen clar que no es tallava un pèl durant les converses amb la vedet. No sols parlava d'assumptes "privats", sinó també d'afers sobre els quals hauria d'haver tingut màxima discreció, atesa la seua condició de cap d'estat. Els serveis d'intel·ligència tampoc no surten airosos, perquè foren incapaços de detectar que s'estava enregistrant tot el que feien i deien els amants. El material podria haver caigut en mans dels serveis secrets d'un país estranger. ¡Mare meua! Després està la infidelitat amb la reina Sofia.

Un monarca no disposa de vida privada, o la té molt restringida. Quan Joan Carles amollava a l'amiga com anaven les relacions entre ell i la reina, també tocava un tema sensible. Les conductes d'un monarca constitucional han de ser irreprotxables, tant als seus exigus afers privats com a l'àmbit de les funcions i els papers assignats constitucionalment. Però el Borbó incomplí —ja no hi ha cap dubte— totes les obligacions, tant les legalment establertes com les implícites inherents al càrrec. Tinguérem un rei salaç i llicenciós, amb una vida privada clandestina que no s'adeia gens amb allò que s'espera d'un monarca honorable i exemplar. Encara més. Els àudios fan sospitar que el 23F fou cosa seua i que el general Armada callà tot el que sabia, és a dir, que el Borbó no fou qui aturà el cop del 23F, sinó qui el va promocionar. Els enregistraments que s'han conegut —alguns almenys— van estar en mans de Ricardo Martí Fluxá, Secretari d'Estat de Seguretat en el govern d'Aznar. Degué sospitar que n'hi havia còpies. Per això ningú no s'atreví a fer-li res a l'actriu. Una dona previnguda, la vedet. Però no hi ha paraules suficients per a definir el Borbó.

 

 

 

Vinyeta de Ferreres

Lo Spagnoletto

La casualitat ha volgut que Josep de Ribera haja estat d'actualitat els últims dies. D'una banda, hem pogut contemplar, a la Casa de l'Ensenyança, la Magdalena penitent. La cessió temporal de l'obra és part d'una iniciativa del Museo del Prado, "El arte que conecta", que escollí Xàtiva, al País Valencià, per al projecte d'aproximar algunes obres d'artistes espanyols i europeus a través de diferents museus de tot l'Estat. ¿Què podríem dir? Que la iniciativa sap a poc per tres motius: el Prado té moltíssimes obres de Ribera (noranta-quatre entre pintures indubtablement seues, atribuïdes, de taller, còpies, dibuixos i gravats); la pinacoteca ens podria cedir en dipòsit algunes que guarda als magatzems; la despesa de trasllat d'una obra com la Magdalena penitent, molt elevada (correu, embalatge, transport especial, assegurança), anava a ser la mateixa si el quadre romania a Xàtiva sis mesos. ¿Tant d'esmerç per a només trenta dies? En fi, encara podem gaudir fins al dimecres d'una de les millors obres del nostre compatriota Ribera lo Spagnoletto.

La Magdalena penitent crida l'atenció, perquè nega l'estereotip tenebrista i truculent de l'artista xativí. Sempre s'ha dit que només pintava martiris. Certament, el pintor fou influït durant la seua joventut pel naturalisme i els clarobscurs de Caravaggio, però pintaria durant la seua maduresa obres més lluminoses inspirat per Van Dyck, l'escola veneciana i alguns mestres bolonyesos. Al quadre exposat en la Casa de l'Ensenyança destaquen la composició en aspa (molt freqüent a la producció de Ribera i les obres barroques en general), la serenitat i la bellesa del rostre femení (tan allunyades del dramatisme de les escenes martirials), la lluminositat de figura i paisatge, els llambrejos del vestit blau i el mantell porpra... I és que l'artista pintà l'obra el 1641, en plena època de maduresa artística, a l'etapa final de la seua vida. Aquell any, pintà també el Sant Joan Baptista al desert propietat del Prado i no exposat al públic. Ambdues obres demostren que Josep de Ribera fou un artista més polifacètic del que crèiem. A seu taller, que degué ser gran, es realitzaven moltes còpies d'obres originals. Això planteja múltiples problemes d'atribució.

Una rèplica autògrafa o de taller és la còpia fidel d'una obra, feta pel mateix autor o autoritzada per ell. A hores d'ara, circulen al mercat de l'art escassos originals de l'Spagnoletto, però algunes cases de subhastes poc rigoroses no n'informen adientment. Vora el 80% de les obres de Ribera que se subhasten són rèpliques autògrafes o tenen problemes d'atribució. I el preu d'un original autèntic pot oscil·lar entre els 300.000 i el milió d'euros, depenent de les dimensions i l'estat de conservació. Explique tot açò perquè la casa Setdart va vendre dimarts passat un Martiri de Sant Sebastià procedent de la Col·lecció Granados per 75.000 euros més comissions —90.750 euros en total. Les fotos penjades a la pàgina web de la casa de subhastes no permeten fer afirmacions taxatives, però fa l'efecte que l'obra, atribuïda a Ribera, és una còpia de poca qualitat. Potser el preu d'adjudicació és la clau. El Museu de Belles Arts de València exposa un quadre semblant que també suscita dubtes. S'ha de dir, als qui opinen que l'Ajuntament de Xàtiva havia d'haver licitat per l'obra, que el nostre museu ja té vàries obres del taller de Ribera. ¿Calia una més?

No, no ens calen més obres de taller o còpies de mala qualitat. Qüestió distinta seria adquirir un Ribera "autèntic". Si l'Ajuntament volgués, tindria a l'abast canals d'informació sobre subhastes i preus de sortida. Alguns pensaran que és una animalada despendre 700.000 euros de les arques públiques en la compra d'un Ribera. No sé. Sovint, molts ajuntaments —el de Xàtiva també— gasten sumes elevades de diners en activitats —com ara l'actuació d'una estrella pop en festes— de les quals no queda res tangible un cop celebrades. En canvi, l'obra adquirida d'un pintor antic esdevindria un bé patrimonial inventariable que augmentaria de valor amb el pas del temps i atrauria visites a la ciutat. ¿Estic advocant per l'adquisició d'un quadre de l'Spagnoletto? No vull pecar d'il·lús, però la meua reflexió ve al cas. Aquest diari informà, fa poc, que l'Ajuntament de Xàtiva tenia superàvit, cosa incomprensible; el nostre consistori no és una societat anònima que haja de repartir dividend. Si sobren molts diners, alguns es podrien invertir en cultura, ¿no?

(publicat a Levante-EMV, el 05/10/2024)

Migració, cultura i religió

En textos anteriors s'ha reflexionat sobre l'existència o no d'un dret humà a emigrar i sobre altres qüestions connexes (justícia global, el dret de poder escapar, l'ètica, la política). Tanmateix, dos factors importants a tenir presents, en abordar el fenomen migratori, són el cultural i el religiós. Sovint, algunes persones es veuen impel·lides a emigrar per uns motius que no tenen res a veure amb la satisfacció de necessitats bàsiques. Al llarg de la història s'han produït trasllats de gents que marxaven a terres llunyanes a fer proselitisme. Recents estudis afirmen que els jueus el van practicar. Van convertir al judaisme romans, cartaginesos, amazics, gents eslaves i túrquiques... També els musulmans s'han dedicat sempre a fer prosèlits, seguint la crida de l'Alcorà que mana donar a conèixer la llei de Déu. L'erudit musulmà d'origen andalusí Ibn Khaldun (1332-1406) va deixar escrit açò: «Per a la comunitat musulmana, la gihad és un deure religiós, conseqüència de la universalitat de la missió de convertir tothom a l'Islam ja sia per persuasió o per força.» Cal tenir en compte que molts salafistes que vénen a terres europees comparteixen aquesta opinió.

En fi, és ben conegut el missionerisme dels cristians. Els jesuïtes, posem per cas, van arribar a Amèrica en el segle XVI i van fundar nombroses colònies missioneres, anomenades reduccions. També són coneguts els viatges de Francesc Xavier a Moçambic, Socotra (a la mar Aràbiga), Goa (a l'Índia), illes Moluques (actualment d'Indonèsia), Malaca, Japó, illa Shangchuan (Xina)... En 1549, el jesuïta havia partit cap al Japó. Al principi, tots els conversos foren respectats pel shōgun. A partir de 1587 va començar, però, la persecució dels cristians. A la primeria del segle XVII, el shōgun Tokugawa Ieyasu expulsà de Japó tots els missioners i prohibí totalment el cristianisme. Resulta evident que els missioners que s'escamparen pertot no eren migrants econòmics. Aquest vessant religiós —i cultural si és vol— és molt important a l'hora d'analitzar els moviments migratoris. La hipocresia impedeix de reconèixer-ho, però l'agra polèmica que mantenen els partits polítics, sobre quines polítiques migratòries cal adoptar, se sol refererir exclusivament als migrants provinents d'Àfrica. ¿Està justificada la prevenció contra els musulmans? Sí i no.

Abans de continuar, vull esmentar Hanan Serroukh, mediadora sociocultural entre la comunitat marroquina i l'espanyola i autora del llibre El precio de la libertat. En una entrevista per a La Vanguardia, contava la seua peripècia vital. Sent encara una nena, va arribar a Catalunya amb els seus pares, analfabets i no especialment religiosos. Venien en cerca d'una vida millor. La mare era una dona normal; no duia vel, vestia texans, es posava el banyador per a anar a la platja... Però el pare va morir. La comunitat musulmana pressionà la vídua perquè es tornés a casar. Li van parlar d'un home "culte" que ensenyava l'Alcorà. En realitat era un salafista de la secta dels Germans Musulmans que volia fugir d'Egipte i entrar legalment en Europa. El mètode més senzill per als salafistes és casar-se amb una dona musulmana que ja tinga la residència europea regularitzada. El nou pare obligà la mare i la filla a adoptar una vestimenta islàmica ben rigorosa: hijab, nicab o túnica llarga... També obligà la mare a deixar la feina. A més, va traure la xiqueta d'escola i li concertà un matrimoni forçat amb altre salafista que li duplicava l'edat.

Hanan, ja adolescent, va fugir de casa. Des de llavors, la comunitat musulmana la considera una meuca. La mare va repudiar la filla per infidel. En el seu llibre, Hanan explica com l'islamisme expandeix les seues organitzacions i com els líders han aconseguit penetrar en les estructures de la societat. Segons l'escriptora, el hijab no és sols un signe religiós, és una eina de l'activisme islàmic que la correcció política impedeix calibrar en tota la seua dimensió. «Faça un tomb per Reus, fixe's com van vestides les nenes quan surten de les madrasses i sabrà de què li parle», deia Hanan a l'entrevistador. En fi, ¿a què vénen alguns musulmans a Espanya? Algú dirà: «Si una persona adulta vol convertir-se a una religió o vestir de determinada manera, no es pot fer res; vivim en un país democràtic.» Sí, però no està de més advertir del perill per a la democràcia que suposen les creences extremes. Es podrà argüir que la Convenció sobre Protecció de Drets de tots els Treballadors Migratoris i els seus Familiars (CDTF) prohibeix les discriminacions per motius de sexe, raça, color, idioma, religió o convicció, opinió política o d'altra índole, etc.

Ara bé, atès que no existeix un dret humà ple i universal a emigrar, les autoritats han de vigilar qui travessa les fronteres —en el nostre cas, les exteriors de la UE, perquè no n'hi ha interiors a l'espai Schengen. Convé tenir clar que tots els migrants de països predominantment islàmics no són salafistes i que un nombre indeterminat de musulmans tampoc no són creients practicants. Però no està de més indagar, en alguns casos, els motius de voler entrar en territori europeu; els imams o mul·làs no són treballadors. Poden al·legar reunificació familiar o sol·licitar asil. Però caldria fer comprovacions abans de donar-los acollida. Cal advertir-los de la possible expulsió si esdevenen un perill per a la seguretat o la convivència dels ciutadans. En fi, els fidels de cap religió no poden ser marginats. ¡És evident! A més, tota discriminació xoca frontalment amb la Constitució. Però no hem de deixar que el feixisme s'apropie d'algunes banderes. Combatre pacíficament els perills que suposen per a la democràcia moltes creences —cristianes incloses— i defendre els principis democràtics són accions compatibles. I l'esquerra ho hauria de tenir clar.

Reedició del llibre Xàtiva

La cosa ha quedat en no res

A la darreria de 2023, sorgí del PSOE i Compromís la proposta de canviar la denominació de la llengua. Sostenien que la doble denominació català/valencià seria bona per al futur del nostre idioma a les comarques del sud, on l'antivalencianisme està generalitzat. No trobe la relació. Precisament, part del problema naix de dir-se tot igual: València, nom de la ciutat i la província homònimes; País Valencià; Comunitat Valenciana; valencià, gentilici de l'habitant de tot plegat; llengua valenciana, Generalitat Valenciana, Corts Valencianes... Tanta repetició és percebuda com una clara injustícia per molts castellonencs i alacantins. Nombrosos ciutadans de les comarques més meridionals veuen l'obligació d'aprendre el valencià com una imposició de València. Aquesta percepció no canviarà perquè la llengua adopte la denominació de català / valencià. ¿El nom de llengua catalana podria trencar el sentiment de postergació, real o imaginada? ¡Vés a saber! Encara que ja s'arriba massa tard; la divisió provincial i les batalles lingüístiques han fet molt de mal. D'altra banda, em sembla surrealista embarcar-se en debats sobre el valencià amb gent que no el parla ni pensa parlar-lo. En fi, qualsevol nou intent de concòrdia no quallarà, ni menys en un ambient polític gens propici. Per això, aquella proposta de canviar la denominació de la nostra llengua ha quedat en no res. Ja ni se'n parla.

La branca americana dels Borja

Identitat

La delimitació de la pertinença és una de les poques necessitats universals de les societats humanes: necessitem formar part d'algun àmbit que ens defineix com a membres d'un grup, i fins i tot, amb alguna molt rara excepció, com a membres d'un grup territorial. Parlar d'identitat, per tant, no és un subproducte dels nacionalismes i localismes diversos, tant si es valoren positivament com si no. Sembla, però, com si el concepte mateix fora, per alguns sectors d'opinió suposadament "universalistes", una idea perillosa: com si qualsevol identitat col·lectiva o de grup (territorial, cultural, històrica, "nacionalitària"... qualsevol que no corresponga a la definida per l'espai d'un estat constituït) fora un invent artificiós i pervers destinat sobretot al tancament i a l'enfrontament, i a ignorar la humanitat bàsica dels individus. Pensar això és tant com ignorar que l'arrel bàsica de la identitat està en aquella necessitat universal de pertinença: és ignorar que tothom, a tot arreu, necessita alguna mediació entre la seua pròpia singularitat i la universalitat de l'espècie. Fet i fet, ¿qui pot no ser res?, ¿qui pot ser únicament ell mateix, un individu i prou?

 

Teoria de la identitat, Joan F. Mira

Recordant Vicent Ventura

Els llocs idonis

El dia 12, vaig viatjar de nou a Sicília. Vuit dies d'estada meravellosa a l'illa més gran de la mar Mediterrània, on ressonen ecos de l'antiguitat grecoromana, dels musulmans i els normands, del Sacre Imperi Romanogermànic, de l'antiga Corona d'Aragó... He gaudit novament d'una barreja de visions, sons, sabors i emocions inoblidables, i m'he desintoxicat de la realitat local xativina. He recorregut només la part occidental de l'illa: Palerm, Monreale, Segesta, Selinunt, Marsala, Agrigent, Bagheria, Cefalù, Trapani, Erice... L'orient sicilià (Catània, Taormina, Siracusa, Vall de Noto...) el conec d'un viatge anterior. La Vall de Noto va servir d'escenari per al rodatge de la sèrie televisiva Comissari Montalbano, personatge de múltiples novel·les de l'enyorat escriptor sicilià Andrea Camilleri. Em vingué bé canviar d'aires, perquè la meua última columna no havia agradat gens ni mica a certes persones. (Altres, en canvi, em feren saber que compartien totes les meues opinions sobre l'assumpte que s'hi tractava: la proliferació de murals a les façanes del nucli històric xativí.) Ja se sap que mai no plou a gust de tots. Havia clavat la mà en un vesper.

Les reaccions en contra de l'article, i de servidor de vostès, no em van arribar «personalment en persona», com diria Catarella, altre personatge de la sèrie esmentada. Van aparèixer al mur de facebook d'una persona que no anomenaré. Jo no me n'hauria assabentat mai, però el meu germà i un amic m'advertiren que alguns m'estaven posant com un drap brut. Heus ací un recull de perles: «mala intenció», «dels que miren per damunt del muscle perquè pensen que els altres no estem a la seua altura», «petulant que es creu posseïdor de la veritat absoluta», «el seu escrit és vomitiu i irrisori»... Un comentari em féu gràcia, per la seua incongruència: «El que més em molesta d'aquest home és la seua pedanteria [...], i és una llàstima, perquè és una persona culta.» ¡Oxímoron de llibre! No és pot ser culte i pedant alhora; el pedant és un ignar que creu saber molt i no sap res. Jo no ho sé tot —què més voldria—, però tindré dret a opinar, ¿no? Quan u no està d'acord amb l'opinió d'altre té vàries alternatives. Contestar amb arguments n'és una. Els de la reacció furibunda optaren, però, per tot un clàssic: ficar-se amb la persona, ficar-se amb mi.

Això es diu fal·làcia ad hominem. Havia tractat d'escriure amb prou mesura. Titllava literalment Espinar de «magnífic pintor.» Però ell digué que la columna era un atac. Jo crec que l'artista no hauria de ser part i jutge al debat. Qüestió distinta és la reacció de la titular del compte que he citat; la seua responsabilitat en una associació que ha encarregat diversos murals per a un espai petit comprès entre plaça Joaquim Tudela, carrer Banys de la Moreria i carrer Sariers convida a pensar que no defensava l'artista, sinó a ella mateixa. ¿Però calia defensar-se atacant? Encara més: ¿calia defensar-se? ¿de què? No llegí tot el meu article. Jo deia clarament que em semblen bé els murals en blocs despersonalitzats, com els de Banys de la Moreria. També afirmava que no tinc res en contra de l'art urbà. Simplement expressava el meu temor pel perill d'alteració del nucli històric. Un amic meu diu: «A Xàtiva no li cal omplir els carrers amb obres murals com a reclam de res; la ciutat té per si mateixa prou recursos d'una bellesa única al País Valencià.»

Els barris antics de la nostra ciutat estan declarats Bé d'Interès Cultural a l'apartat de Conjunts Històrics i Artístics. Avui sé més coses que el passat dia 7. Sé, per exemple, que l'Ajuntament ha multat propietaris de cases o negocis que han encarregat murals per a les seues façanes sense demanar el permís preceptiu. Tothom pot opinar el que li semble, però la normativa de protecció d'un BIC s'ha d'acatar. Si cadascú fes el que li vingués en gana, no hi hauria protecció possible del nostre patrimoni. Naturalment, el compliment de la norma no és obstacle per a pintar murals en els llocs adequats. I acabe aquest text com l'he començat. En una mitgera de la vila en què va nàixer Franco Battiato, Riposto, que dista ben poc de Catània, l'artista Igor Scalisi Palminteri va pintar en 2021 un mural bellíssim, E ti vengo a cercare (com el títol d'una cançó del cantautor). Representa tres estacions de la vida de Battiato, infantesa, joventut i vellesa. I sí, també he estat a Muro i Xest. El bon art urbà ha de tenir cabuda a la ciutat. És qüestió de trobar els llocs idonis.

 

(publicat a Levante-EMV, el 21/09/2024)

Exposició dedicada a Vicent Andrés Estellés

Els drets dels treballadors immigrants

Els fluxos migratoris nodreixen el negoci de les màfies dedicades al tràfic il·legal d'immigrants, sobretot dels procedents d'Àfrica. El treballador immigrant irregular, desproveït sovint de cap cobertura jurídica o social, és objecte d'explotació, a mercè d'empresaris sense escrúpols que li imposen condicions laborals o de vida pròximes a l'esclavitud, al tràfic o al treball forçós. La seua indefensió és total i rarament acut als tribunals, perquè tem ser descobert i expulsat del país en què es troba il·legalment. Aquests treballadors produeixen grans beneficis econòmics en els estats que els ocupen i realitzen treballs poc qualificats que els nacionals rebutgen (agricultura, treball domèstic, cura de xiquets, majors i malalts, construcció, hostaleria...). Un avanç molt significatiu en el reconeixement dels drets de les persones migrants fou l'aprovació en 1990, per l'Assemblea General de l'ONU, de la Convenció Internacional sobre la Protecció dels Drets de tots els Treballadors Migratoris i els seus Familiars, aprovada per l'Assemblea General en 1990. Tal com establia el text de la CDTF, entrà en vigor en 2003, quan l'havien ratificat vint estats.

Tanmateix, fins ara, cap estat receptor d'immigrants (ni estats desenvolupats, ni altres com Índia o Sud-Àfrica) no ha ratificat la convenció. L'Estat espanyol es nega —inclús quan governen els socialistes. Els diversos executius al·leguen que els immigrants ja estan suficientment protegits per la Constitució i per la legislació sobre la matèria. Tanmateix, el 2020, any de pandèmia, el relator especial sobre extrema pobresa i drets humans del Consell de Drets Humans va visitar Espanya i va constatar la situació crítica d'alguns estrangers. Hi havia a Espanya uns sis milions d'immigrants, el 56% dels quals procedia de fora de la UE. Aquests corrien el major risc de pobresa i exclusió social. El relator visità en Huelva un poblat de barraques «sense electricitat, ni aigua corrent, ni comunes, els habitants del qual, treballadores i treballadors immigrants, hi vivien durant anys». El Defensor del Poble, ACNUR, l'Organització Internacional per a les Migracions i moltes ONG informaren que, aquell any, 23.023 africans (inclosos 2.666 menors no acompanyats) arribaren en pasteres i petits bots i almenys altres 480 van morir a la mar.

Les condiciones d'acollida i assistència en centres improvisats continuen sent força inhumanes en 2024. S'impedeixen els trasllats a la península i es violen sovint els drets humans. La CTMF compta amb 56 estats part, entre els quals no figuren Espanya ni els altres membres de la UE. El principi de no discriminació és la clau de volta de la convenció. Es recull en dos articles. L'1.1 estableix que la CTMF serà aplicable «a tots els treballadors migratoris i als seus familiars sense cap distinció per motius de sexe, raça, color, idioma, religió o convicció, opinió política o d'altra índole, origen nacional, ètnic o social, nacionalitat, edat, situació econòmica, patrimoni, estat civil, naixement o qualsevol altra condició». Bé que la llista dels motius de distinció prohibits és il·lustrativa i no exhaustiva, és més ampla que la recollida en els Pactes Internacionals de Drets Humans. L'article 7 imposa als estats l'obligació de respectar i assegurar a tots els treballadors migratoris i als seus familiars que es troben als seus territoris o sotmesos a la seua jurisdicció els drets prevists en la convenció, sense cap distinció pels motius ja assenyalats en l'article 1.1.

Queda clar, per tant, que molts immigrants arribats a Espanya no estan protegits. Es podrà dir que tampoc no ho estan moltíssims autòctons, en matèries com habitatge i condicions laborals. I això és aprofitat per la dreta, que predica: «¡Primer, els espanyols!» L'esquerra radical està en contra de fer distincions. Pablo Iglesias, per exemple, va dir açò en una tertúlia de RNE: Si los sindicatos aceptan el marco «los españoles primero», es solo cuestión de tiempo que arrase la ultraderecha. Es planteja, per tant, un dilema: ¿cal tractar d'una manera igual migrants i naturals del país o han de tenir preferència, quant a protecció de drets, els naturals? Hi ha dues teories al respecte: universalista i nacionalista. Els partidaris de la primera defensen la universalitat dels drets humans. Els nacionalistes afirmen, però, que els nacionals han de tenir preferència sobre els immigrants. En qualsevol cas, la precarietat dels desfavorits forans i autòctons és culpa del capitalisme, o de la seua expressió ideològica actual, el neoliberalisme, que no té fronteres. Un govern progressista no hauria de fer distincions, almenys en allò bàsic —com la salut, l'habitatge i l'educació.

Es podrà debatre si cal restringir o no l'entrada d'immigrants, però aquests, una vegada tinguen l'estatus de residents, no haurien de ser discriminats. Això de «¡Primer, els espanyols!» descansa sobre la fal·làcia que els forans furten llocs de treball als autòctons. No. Molts forans sense cap qualificació fan treballs mal remunerats i rebutjats pels nacionals (cures, treball domèstic, feines agrícoles...). Els estrangers també exerceixen professions en què escassegen titulars —metges, per exemple. ¡Professionals d'alta qualificació formats a cost zero! Inclús els empresaris i el PP diuen que ens cal mà d'obra immigrant. La dreta té facilitat per a trobar eslògans senzills, curts i entenedors, bé que hipòcrites i fal·laços, per a explicar solucions a problemes complexos. En canvi, la socialdemocràcia no acaba de trobar consignes del mateix estil basades en la veritat. I explica confusament aspectes com les expulsions. El PP demana deportacions massives i el PSOE calla. Però Espanya és el quint país de la UE que més migrants irregulars torna després de França, Alemanya, Suècia i Xipre (més de 2.500 durant el primer trimestre, segons Eurostat).

Josep de Ribera a casa

Falta d'integració

Sovint se sent dir: «Parlen molt de la invasió d'immigrants africans, però no diuen res dels milers d'ucraïnesos residents a Espanya.» (A l'Estat espanyol resideixen més de 300.000 ucraïnesos, quasi 200.000 arribats després de la invasió russa al seu país.) Anem a les xifres. Amb dades de 2022, aquesta era la situació a Espanya. Hi residien 8.260.000 estrangers, el 17% d'una població total espanyola de 48.600.000 habitants (el 12,5%, si es descomptava la gent d'origen estranger que havia obtingut la nacionalitat espanyola). Un 45% d'estrangers procedien d'Hispanoamèrica, un 30%, de països europeus, un 18%, d'Àfrica, un 7%, d'altres llocs —Xina, Pakistan, Afganistan... Per tant, almenys el 75% dels immigrants comparteix algun tret ètnic o cultural —que inclou les arrels religioses, amb independència de si són creients o no— amb els espanyols. Colombians, ucraïnesos, veneçolans, argentins, alemanys o britànics son percebuts com persones semblants a nosaltres. Això ens tranquil·litza. Perquè la por a l'"altre" sol estar darrere de la xenofòbia. Entre el 20 i el 22% dels emigrants procedeixen, però, de llocs on l'islam és la religió predominant.

La nostra percepció d'aquestes persones és diferent; tenen ètnies, cultures i una tradició religiosa —no importa si són agnòstics o practicants— distintes a les nostres. És probable que no vagen a ser rebuts com els altres immigrants. I això ens porta al problema de la falta d'integració dels col·lectius magrebins, subsaharians, pakistanesos, afganesos... Estarien integrats si visqueren al mateix carrer que els ciutadans autòctons, a la mateixa escala, acudiren als mateixos restaurants i bars... Com manquen d'espais d’integració, la mesquita i el locutori esdevenen els únics punts de reunió. Això provoca que molts immigrants, no particularment religiosos, acaben caient en la xarxa fonamentalista impulsada des de les mesquites. El resultat és una comunitat musulmana que predica el nosaltres i ells, els fidels i els infidels. Això adoba el refús mutu entre part dels arribats i part dels ciutadans de la societat d'acollida. Un peix que es menja la cua. Naturalment, ni tots els immigrants ni tots els autòctons cauen en aquest cercle viciós, però es dibuixa un panorama propici per a l'augment de la islamofòbia i la xenofòbia que aprofita l'extrema dreta.

La integració es torna tan difícil que molta gent de bona voluntat apel·la a la multiculturalitat. El sociòleg alemany Ralp Dahrendorf parla d’una societat estructurada en vides separades en un espai públic comú que és igual per a tots. Aquesta expressió ens porta directament a parlar del multiculturalisme com un model que tendeix a mantenir distintes cultures separades i aïllades. Evidentment, l'assimilació de nouvinguts —el model francès basat en la màxima «A la terra on vas, fes el que veuràs»— no ha acabat de funcionar enlloc. Per als francesos, la integració dels magrebins passa perquè accepten les valeurs republicaines laics. Però no sembla que l'objectiu s'haja aconseguit. Els primers algerians o marroquins arribats a França no eren conflictius, però alguns néts engreixen les files de la gihad. La marginació i el desarrelament —no se senten francesos ni magrebins— els llança en braços de xarxes radicals que ofereixen identitat i sentit de pertinença. El model ha fracassat, no perquè falle la teoria, sinó perquè no s'han fet bé les coses en la pràctica. Els disturbis racials a les perifèries de París i altres ciutats ho demostren.

Encara que tots els ciutadans són iguals en teoria i tenen les mateixes oportunitats, els altíssims índexs de desocupació de la població d'origen immigrant o la creació de guetos als afores de les grans ciutats palesen la disfuncionalitat del model republicà. A casa nostra, hauríem de prendre nota. Quant al multiculturalisme —el model britànic—, duu a la segmentació en compartiments estancs i pot suscitar una enorme conflictivitat social, com vam veure dies passats. En crear-se comunitats separades, les minoritàries entren en conflicte amb l'autòctona, majoritària i que professa els valors dominants. La comunitat musulmana radicalitzada, posem per cas, exigeix, apel·lant a les llibertats democràtiques i els drets humans, que es respecten determinats valors culturals seus que xoquen frontalment amb els valors constitucionals. Alguns ciutadans estaran disposats a cedir. Altres, en canvi, no acceptaran que hi haja lleis a la carta per a cada comunitat ètnica o cultural. I la concepció de nació espanyola que vindica la dreta més reaccionària (unió perpètua indissoluble amb trets culturals i identitaris propis i eterns) no ajuda a la integració.

S'ha de rebutjar la islamofòbia indiscriminada contra qualsevol persona per professar l'islam. Cal tractar els musulmans com ciutadans sense més, amb els seus drets i els seus deures. També cal adonar-se que existeixen musulmans invisibles, és a dir, gents que no fan ostentació pública de les seues creences. Ara bé, el respecte a tothom no ha d'impedir la crítica a les idees —sovint intolerants i sectàries— que atempten contra la dignitat i els drets humans, ni el rebuig de qui les patrocine. («La crítica a idees, líders, símbols o pràctiques de l’islam no és islamòfoba per se, tret que vaja acompanyada d’odi cap als musulmans en general», afirma Ahmed Shaheed, relator especial de l'ONU en matèria de llibertat religiosa o creences.) No sé si encara estarem a temps de revisar la nostra percepció dels musulmans. Sembla que ens adrecem, amb passes de gegant, cap a una societat articulada al voltant del multiculturalisme, model que no ha funcionat al Regne Unit. L'aversió als immigrants —musulmans sobretot— està darrere del Brexit i els greus avalots de l'extrema dreta. Quan veges la barba del teu veí pelar, posa la teua a remullar.

¿Pintures murals descontrolades?

En algunes viles i ciutats del centre d'Europa existeix el costum de decorar les façanes de les cases tradicionals amb pintures murals. A partir del segle XVI, el Renaixement es va estendre des del centre d'Itàlia fins al nord, va travessar fronteres i exercí una enorme influència al Tirol meridional i Baviera. Els primers frescos van aparèixer a les façanes de moltes esglésies, palaus i castells. Però l'arquitectura popular adoptà també el muralisme. El costum s'ha conservat en contrades d'Alemanya, Suïssa, Àustria... Un dels indrets més emblemàtics és Oberammergau, vila de l'Alta Baviera pròxima a la frontera amb Àustria. La seua tradició de murals començà al segle XVII i s'allargà fins al XIX. Predominen, per tant, els estils barroc i rococó. Els murals no sols representen escenes religioses o de la vida quotidiana. També sovinteja el trompe-l’oeil que simula elements arquitectònics (frontons, volutes, columnes) al voltant de les obertures (portes, finestres, balcons). Es fa servir la tècnica del lüftl —paraula de la qual prové el nom lüftlmalerei que es dóna als frescos de les façanes—, consistent a pintar sobre guix tendre de pedra calcària.

El lüftl permet que els pigments penetren més profundament en el morter. Així s'assegura millor la conservació i la durabilitat dels frescos, que han de suportar els agents meteorològics. A hores d'ara, els murals continuen pintant-se en estils més moderns. La tradició es conserva en diferents localitats de Suïssa (com Lucerna o Stein am Rhein, vila ben bonica situada a les vores del llac Constança) i d'Àustria (com Kufstein o Graz), però les seues petjades es veuen en moltes altres poblacions. El principal atractiu turístic de Stein am Rhein són les seues pintures murals. I ara ve la pregunta del milió: ¿ha existit alguna vegada a Xàtiva la tradició de pintar escenes a les façanes? ¡No! Però estem a punt d'inventar-la. I açò ens remet irremeiablement a Toni Espinar, el magnífic pintor d'Alzira que viu a casa nostra. Encara recorde la meua sorpresa quan, ja fa un bon grapat d'anys, vaig veure l'espectacular mural inspirat en la Vista de Xàtiva d'Anton van den Wyngaerde, que Espinar havia pintat en unes mitgeres de la part alta del carrer de les Ànimes.

Ha plogut des de llavors i comencen a sorgir problemes com la proliferació de murals al conjunt històric —de què també forma part el Raval— i l'abús de l'autoria única. Una xativina que viu i treballa a Barcelona fa aquesta reflexió assenyada: «M'agraden els murals de Toni Espinar, per la seua barreja de reivindicació, tradició i estètica presa del còmic. Però m'agrada veure'ls a zones "neutres" de Xàtiva, com el Raval, i no de manera descontrolada a la plaça del Mercat o llocs emblemàtics del centre històric.» La imatge inveterada de la plaça del Mercat i els espais adjacents s'altera; entre murals enllestits i projectes que encara no s'han materialitzat —¡i tant de bo no s'arriben a materialitzar mai!—, la fesomia del districte Ciutat canvia. Al nucli històric hauria de respectar-se la paleta de colors tradicionals. Crec recordar que els tècnics d'urbanisme i patrimoni la van establir fa temps. ¿Encara estarà vigent? En moltes poblacions valencianes, la gent solia pintar els fronts de les cases amb certs colors. Es conserva el costum al nucli històric de la Vila Joiosa i en Alzira, al seu barri de la Vila. La lògica diu que es faria el mateix a Xàtiva.

Cal plantejar-se algunes preguntes: ¿els propietaris han de demanar llicència quan volen exhibir murals a les façanes dels seus immobles? ¿existeix un reglament municipal sobre això? ¿què diu la Direcció General de Patrimoni Cultural? (Del Pla Especial de Protecció del Centre Històric, millor no parlar; deu dormir en algun calaix de conselleria.) Les façanes són de domini públic, però plana la sospita que els últims murals pintats a Xàtiva manquen de permís municipal. Jo no tinc res en contra de l'art urbà. N'he vist mostres superbes a Berlín, Leipzig o llocs més pròxims. Un edifici de l'avinguda Miguel de Cervantes de Múrcia, per exemple, exhibeix un enorme Dalí pintat per l'artista brasiler Eduardo Kobra. Les pintures de carrer —no els grafits o els gargots anònims— humanitzen els espais de les perifèries urbanes, poden embellir mitgeres i fronts de blocs d'habitatges d'estil arquitectònic indefinit, ruscos en què sol viure gent de classe obrera. Ara bé, ¡ja n'hi ha prou, d'invents en ple nucli històric! Una mica agrada, però massa embafa.

(publicat a Levante-EMV, el 07/09/2024)

Xàtiva a Estellés

Utopies i prioritats

Atès que els estudis existents sols han pogut valorar les conseqüències de l'obertura de fronteres en àmbits regionals limitats, no pot pronosticar-se què passaria si foren completament obertes per a tots els habitants del planeta. No pot descartar-se que, sense arribar als extrems apocalíptics que alguns han presagiat, l'obertura, almenys a curt termini, tingués costos importants per als estats receptors. Per tant, en contra de l'habitual tendència dels teòrics de la justícia global a ignorar aquest tipus d'escenari, sembla difícil negar que l'obertura de fronteres suscitaria un dels supòsits de col·lisió de les responsabilitats distributives globals i les lleialtats patriòtiques. Els partidaris de la concepció estatalista de la justícia global opinen que aquests conflictes han de resoldre's en favor del pol dels compatriotes. En fi, hi ha raons per a concloure que, si es reconegués un dret humà ple a la mobilitat internacional, molta gent optaria per migrar a altres països. Atès el volum de persones que aspirarien a entrar en determinats estats, és ben probable que als receptors dels fluxos migratoris els resultés impossible d'oferir acomodament a tothom.

Llavors, semblaria raonable donar prioritat a demandes d'entrada dels qui necessiten migrar per a satisfer les seues necessitats més bàsiques, davant dels qui desitgen fer-ho per a millorar el seu nivell de vida o, simplement, per a accedir a certes preferències no vitals que no poden satisfer en llurs països d'origen. Mentre que, per a uns, açò significa que la defensa d'una major obertura de fronteres deuria deixar de basar-se en la llibertat internacional de moviment per a centrar-se en la justícia distributiva global, per a altres suposa que sols els primers tindrien un autèntic dret humà a emigrar. Però alguns teòrics consideren que, ni tan sols concebuda com un dret de fuga, la immigració és un dret humà. No supera el test de compatibilitat, que obliga a determinar quina manera d'implementar els drets primaris a la subsistència o a un nivell de vida adequat afecta menys drets dels ciutadans del l'estat receptor amb els quals es tenen obligacions correlatives. En tot cas, encara que permetre la migració no siga la mesura més eficaç per a lluitar en conjunt contra la pobresa extrema, això no significa que no siga eficaç per als qui migren fugint d'ella.

Si adoptem una perspectiva humanitària, potser la forma més ràpida de satisfer les necessitats bàsiques i urgents dels qui pateixen pobresa extrema exigiria deixar-los travessar les fronteres i entrar a formar part del club per a beneficiar-se, com a ciutadans o residents, d'oportunitats reservades als qui ja estan dins. No pot demanar-se'ls als potencials migrants que esperen que llurs països es desenvolupen econòmicament, o que la redistribució de riquesa reduïsca les grans desigualtats globals i millore les seues condicions de vida, perquè no viurien per a veure-ho. La mesura més important per a baixar els costos d'alçar les restriccions a la migració és la creació d'oportunitats als països pobres. Si aquests duen a cap més reformes (fonamentalment, mesures efectives contra la corrupció) i els països rics afavoreixen la reducció del deute extern, fan una regulació més justa del comerç mundial o atorguen més i millor ajuda exterior, es reduiria la pressió migratòria i resultaria segur per als estats receptors alçar les restriccions. Però aquest horitzó sembla a hores d'ara absolutament utòpic. La massa de desfavorits no pot esperar eternament.

Si el contingut del dret de fuga inclou l'opció de travessar les fronteres de tots els estats, i no d'algun que permeta l'accés a una vida mínimament decent, llavors, en absència —com s'esdevé en l'actualitat— de mecanismes institucionals, tant regionals com mundials, que garantisquen una distribució equitativa d'aquests refugiats econòmics, no pot descartar-se que el dret en qüestió puga acabar imposant costos excessivament onerosos sobre els estats receptors. El punt de partida per a afirmar l'existència d'un dret humà ple —un dret moral universal— és alguna consideració axiològica, algun interès universal o algun vincle amb la dignitat humana. Però un dret no equival a les consideracions de valor que el fonamenten. Al contrari, la seua existència dependrà de si les consideracions relatives a la dignitat i l'interès són suficients per a imposar una obligació als altres. I una obligació, que és el contingut d'un dret, sols existirà si és factible, la qual cosa està condicionada al fet que siga possible complir-la sense una càrrega excessiva. En qualsevol cas, mentre es debaten qüestions morals i jurídiques, s'han d'atendre les prioritats.

Recital poètic

Beneficis i costos per als països emissors i receptors

Generalment, ningú no emigra del seu país per gust. La gent sol fugir de casa per necessitat. En realitat, el dret a romandre al seu país és, per a una immensa majoria de persones, més important que l'inexistent dret a migrar. Però les coses no són blanques o negres. Sovint, se'ns escapen matisos del fenomen migratori. Tenim, per exemple, el debat sobre els beneficis o els costos que provoca el fenomen en els països emissors i receptors dels migrants. Federico Arcos Ramírez explicava l'estat de la qüestió en un article publicat a Cuadernos de Filosofía del Derecho. Els països receptors solen guiar-se per una màxima: és prioritària la justícia igualitària domèstica davant un hipotètic dret a la mobilitat internacional per a satisfer interessos no vitals. No n'hi ha prou amb reconèixer la universalitat d'un interès; cal determinar les responsabilitats que comporta la seua satisfacció, ço és, el seu cost. Una explicació satisfactòria de l'existència d'un dret humà ha d'oferir també una explicació sobre l'origen dels recursos per a satisfer-lo i de les raons per les quals certes persones —evidentment els contribuents— han de proporcionar-los.

A diferència del dret democràtic a la mobilitat dins les fronteres estatals, un "dret" a traspassar-les no constitueix cap raó capaç d'imposar el tipus d'obligacions que permetrien considerar-lo un dret humà ple, ja que els deures positius que tenim amb els estrangers són menys exigents que els deures amb els compatriotes. El motiu pel qual no podem considerar la llibertat internacional de circulació equiparable a la lliure mobilitat per l'interior dels estats és que només la segona imposa deures positius de magnitud suficient per a considerar-la un dret ple. Els deures amb els estrangers no exigeixen anteposar alguns de llurs interessos a la satisfacció d'altres aspectes del bé públic o l'interes general. A més, són deures que sols entrarien en funcionament de manera subsidiària, quan els seus estats d'origen fracassaren en la protecció dels drets humans. No hi ha contradicció a defendre un dret ple a la lliure circulació i, alhora, rebutjar el d'immigració; inclús si els interessos subjacents en ambdós casos són simètrics, les obligacions recíproques entre els ciutadans de l'estat receptor i les degudes als no ciutadans són asimètriques en molts àmbits.

De l'anterior es conclou que fonament i contingut dels deures de la justícia global i la justícia domèstica són distints. Es pot produir una col·lisió particularment intensa a l'hora de determinar la política migratòria que cal adoptar. La col·lisió descansa en previsions ben discutibles sobre els costos que l'obertura de fronteres té per als estats receptors. La dreta augura una caiguda de salaris brusca a causa de la competitivitat a la baixa, desencadenada per l'arribada de nombrosos immigrants. Es posa en dubte la viabilitat de l'estat del benestar per la sobrecàrrega que patirien els serveis socials. L'augment de la desigualtat multiplicaria la conflictivitat i la pressió política en favor de la redistribució. Finalment, els sentiments de solidaritat i identificació mútua —és a dir, els sentiments identitaris— que permeten sostenir la justícia social podrien veure's soscavats per l'increment de la diversitat ètnica i cultural associada a la immigració. Açò és com el peix que es menja la cua. La dreta predica la catàstrofe i molta gent assegura la catàstrofe perquè l'ha sentida predicar a la dreta. Però hi ha dades que desmenteixen aquest panorama tan ombrívol.

Els immigrants fan poc ús dels serveis socials. Que col·lapsen la sanitat pública, per exemple, és un mite; llevat de casos d'extrema urgència, els immigrants no abandonen el seu lloc de treball. (Recordem que emigren per a guanyar-se la vida.) D'altra banda, pal·lien els efectes negatius de l'enorme davallada demogràfica d'estats receptors com el nostre. Llurs cotitzacions milloren la situació dels sistemes públics de pensions. Quant als llocs de treball que ocupen, solen ser els majoritàriament rebutjats pels nacionals dels estats receptors —cosa particularment perceptible al sector de cures. També es pot analitzar la qüestió des del costat dels estats emissors. Se sol dir que les divises enviades pels migrants constitueixen una de les mesures més eficaces per a incrementar els ingressos dels seus països d'origen i reduir la pobresa a nivell nacional, regional i mundial. Per tant, la migració facilita, alhora, la fugida de la misèria, d'aquelles persones que aconsegueixen entrar en un país ric, i la millora de la situació dels qui s'han quedat a casa. El problema és que això no és cert en una gran majoria dels casos. ¡Massa idíl·lic per a ser veritat!

Podria ser que les remeses beneficien únicament els més avantatjats de les societats d'origen (nombrosos migrants han de despendre enormes quantitats de diners per a poder iniciar el viatge d'emigració) i provoquen inflació en els preus de la terra i altres recursos escassos. En la pràctica, alçar les restriccions a l'entrada d'immigrants no sol traduir-se sols en l'arribada de treballadors poc qualificats; també entren molts professionals (enginyers, economistes, metges, infermers, professors...). La fugida de cervells perjudica els països pobres i beneficia, almenys teòricament, els rics. En realitat, la lluita contra la pobresa mundial exigeix a mitjan i llarg terminis més polítiques de desenvolupament en comptes de més migració. En qualsevol cas, l'assumpte és molt complex. Per això causa perplexitat la demagògia que es fa servir en els debats públics sobre les polítiques migratòries que haurien d'adoptar estats receptors com el nostre. La dreta populista parla contínuament de l'efecte crida, però no explica quines accions d'ajuda exterior i altres mesures dirigides al desenvolupament econòmic de països pobres prendria si governés.

L'humor de Coll

El dret d'escapar

El fenomen de les migracions és tan antic com la humanitat. Centrant-nos en els temps històrics, coneixem nombrosos moviments migratoris provocats per causes variades: canvis climàtics, fams, fugides de conflictes bèl·lics, persecució religiosa... Convé no confondre les migracions amb les conquestes militars, impulsades per l'afany imperialista de domini, o per altres motius econòmics, polítics o religiosos. El cas és que, entre migracions i conquestes, tots tenim al nostre ADN petjades d'ancestres llunyans que arribaren a casa nostra des de llocs remots. Els hispans han estat pobles d'emigrants i exiliats des de fa segles. Hi hagué emigració a Amèrica, després de la conquesta i fins a dates ben recents. (No debades els argentins anomenen gallecs els espanyols.) Uns fugien de la pobresa. Altres havien d'exiliar-se per a evitar la repressió política. En 1939, vora 500.000 republicans (soldats vençuts i col·lectius de població civil) hagueren de travessar els Pirineus, marxar al nord d'Àfrica o emigrar a Amèrica, com a conseqüència dels últims episodis de la Guerra Civil. I tothom haurà sentit parlar també dels xiquets de la guerra.

Però encara hi hauria una nova diàspora durant la dictadura. El pla d'estabilització econòmica de 1959 provocà la sortida massiva de treballadors cap a l'Europa industrialitzada, cap a Alemanya, Suïssa, França, el Regne Unit, Països Baixos, Bèlgica... Alguns emigrants optaren per països sud-americans com Veneçuela, Xile, Argentina... S'ha dit que la centúria passada fou "el segle dels absents". Quasi dos milions d'espanyols nodriren durant els seixanta la denominada emigració econòmica. No hauria de ser difícil d'entendre que els immigrants d'avui —inclosos xiquets no acompanyats— arriben a casa nostra impel·lits pels mateixos motius que obligaren els nostres pares i avis a marxar a l'estranger. Però tornem a les migracions antigues. El món ha canviat molt des del final del feudalisme. A poc a poc, les comunitats polítiques embrionàries es van constituir en estats moderns. Va sorgir el concepte de ciutadania. Es promulgà la Declaració Universal de Drets Humans. Per tant, caldria preguntar-se si existeix un dret a emigrar. D'acord amb l'establert per la Declaració Universal, pot semblar que sí, però la cosa no està tan clara.

Segons l'article 13 de la DUDH, «1. Tota persona té dret a circular lliurement i a elegir la seua residència en el territori d'un Estat. 2. Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, fins i tot del propi, i a tornar.» Com veiem, la Declaració Universal només reconeix els drets a sortir de qualsevol país i a tornar-hi, i els drets a circular lliurement i a fixar la residència en el territori d'un estat, però no en el de tots i cadascun dels existents. Fa l'efecte que els redactors de l'article pensaven en l'Antic Règim, en les deportacions forçoses de Stalin o en l'apartheid. Els estats democràtics reconeixen la llibertat ambulatòria a l'interior del seu territori. En la pràctica, però, la legislació internacional no reconeix el dret a migrar, és a dir, a entrar en un país procedent d'un altre. Té la seua lògica; l'existència d'un dret a migrar implicaria que els estats no tindrien autoritat per a controlar llurs fronteres, ni per a restringir l'entrada generalitzada de gent en llurs territoris, cosa que implicaria la pèrdua d'un dels elements fonamentals de la seua sobirania. Encara més: l'entrada de qualsevol en un país democràtic posaria en perill la seua democràcia.

En certa ocasió, Jorge Verstrynge va dir açò: La frontera abierta es la muerte de la democracia. Una frontera es aquello que nos permite decidir nuestro destino. Si no hay frontera, nuestro destino lo puede decidir cualquiera. (Convé advertir que controlar la frontera no vol dir tancar-la hermèticament, sinó vigilar qui la depassa.) Ara bé, encara que no existisca un dret a emigrar, hauria d'estar reconegut internacionalment el "dret de fuga". Cal admetre que la mobilitat entre fronteres mereix ser considerada en certs casos com un dret humà que protegeix altres drets —el de subsistència, per exemple. La mobilitat internacional motivada per la urgència de fugir de la pobresa extrema mereix protecció. Permetre que el "fugitiu" accedisca a països on puga satisfer les seues necessitats més bàsiques donaria un nou significat al "dret de fuga". L'expressió no remetria a la irreductible individualitat de l'emigrant, sinó a l'abandó d'unes condicions de vida constrenyedores, que dificulten la supervivència (pobresa, fam, desastres ambientals i persecucions polítiques, religioses o ètniques), i al dret d'escapar en cerca d'una qualitat de vida millor.

La fira de l'art

Durant els dos anteriors períodes municipals i els mesos transcorreguts del vigent, l'equip de govern local ha desplegat una programació cultural ben estimable en àmbits diversos: artístic, literari... Podem recordar les magnífiques exposicions antològiques dedicades a Artur Heras, Andreu Alfaro, Rafael Armengol i Manuel Boix, l'exhibició de la col·lecció d'art de Raimon i Annalisa, l'exposició de Joan Ramos, els actes del mil·lenari d'El collar de la coloma... Encara podem veure a la Casa de l'Ensenyança Museari Queer Art i i una selecció d'obres d'Armengol. D'altra banda, la Fira d'Agost sempre brinda l'ocasió de gaudir de l'art. Mentre escric aquestes línies, continuen exhibint-se a la Casa de Cultura les obres seleccionades per al Premi Nacional de Pintura Juan Francés, la Mostra de Pintors i Escultors de Xàtiva i el Saló Local de Fotografia Ciutat de Xàtiva. Com sol ser habitual, al Premi Nacional de Pintura hi ha hagut participació de moltes obres informalistes, bé que la pintura guanyadora, Las moscas también muerden, d'Álex Gambín, és figurativa. Treinta y un segundos, d'Estefanía Serrano, ha obtingut menció d'honor.

A la Mostra de Pintors i Escultors, la presència d'obra figurativa és major. Hi destaquen algunes peces interessants d'autors locals coneguts. Em vénen al cap els noms de José Ramón Blesa, Toni Espinar, Javier Soro, Josué Perales, Pepe Mallea —traspassat fa ben poc—, Miguel Soro, Pepe Castells, Rafaela Prats, Lola Torres, Fina Caldes, Miquel Mollà, Inma Abarca... El visitant de la Casa de Cultura també pot contemplar les obres seleccionades, en diferents apartats (color, blanc i negre, fira...), del Saló Local de Fotografia. Han estat premiats Eduard Francés Sanchis, Vicent Marchirant, Eduard Francés Fuster, Quique Climent, Josep Ricard Soler... Altre element relacionat amb la creació plàstica és el cartell de la fira. Existeix una tradició —poques vegades interrompuda— d'encarregar-ne la creació a artistes de renom (pintors, dibuixants, il·lustradors, dissenyadors gràfics...). Gràcies a això, l'Ajuntament atresora una bona col·leció de cartells de Renau, Vernia, Heras, Boix, Antoni Miró, Adrià Pina, Michavila, Genovés, Armengol, Xavi Sellés, Luis Matèu, Vicent Tormo, Patricia Albiol, Paco Roca, Malota, Patricia Bolinches...

En març de 1995, els responsables municipals es posaren en contacte amb Andreu Alfaro, per a oferir-li el disseny del cartell. Alfaro acceptà l’encàrrec. Vingueren, però, eleccions municipals, les guanyà el PP i el pòster acabà firmat per Vicente Lorenzo, un cartellista vinculat al món faller. Va córrer la veu que el nou equip de govern havia vetat l'escultor. La realitat era més simple. Alfaro no volia col·laborar amb un ajuntament del PP i havia regalat l’esbós, que ja tenia fet, al seu amic Joan Juan Barberà. I açò ens remet a l'estrany Llibre de la Fira d'enguany. L'article firmat per Vicent Molins conté dues inexactituds. Diu que «En 1995 l'escultor Andreu Alfaro era el triat per a fer el cartell de la Fira. Una decisió política ho va evitar». ¡No! Sabem que ho va evitar el mateix Andreu Alfaro. Tampoc no és correcta la reproducció de l'esbós que il·lustra el text de Molins. Quan es presentà el cartell en Sant Domènec, el passat mes de juny, es podien veure junts l'esbós i la reinterpretació feta per Andrés Alfaro Hofmann, fill de l'artista.

No millora gens el dibuix del pare; el rostre central, que evocava les antigues màscares gregues, ha esdevingut un gargot mancat de gràcia. Llevat de la llegenda «fira d'agost 1995», escrita a mà, el pare no tenia decidida la tipografia completa. Potser pensava utilitzar alguna font sans serif per als altres textos (futura, helvètica, òptima), és a dir, combinar tipografia d'impremta amb text autògraf. Però tornem al llibre. Causa estranyesa l'antítesi que amaga: un bon contingut dins un continent banal. El contingut prescindeix de l'habitual historiografia local i se centra en els vessants artístics de la Fira: la música, el teatre, el concurs de pintura, el disseny gràfic dels cartells —tipografia, fonts, estils... (Inclús Pablo Camarasa aborda al seu text la influència de la Bauhaus en algunes propostes cartellístiques.) Tanmateix, el llibre físic, imprès a Lleó, té una maquetació manifestament millorable i manca de disseny. Conté, això sí, bons articles amb algunes firmes molt conegudes i altres inèdites. ¡Volum sense art per a reflexionar sobre l'art!

(publicat a Levante-EMV, el 24/08/2024)

L'embolic del finançament singular

Anem a tenir durant molt de temps un debat crispat sobre el finançament singular de Catalunya —que han acordat ERC i el PSC, la marca catalana del PSOE. Tot allò que afecta Catalunya és immediatament instrumentalitzat com arma política per tots els partits espanyols sense excepció. Des de temps immemorials, l'Espanya profunda considera els antics reialmes de la Corona d'Aragó terra conquerida. Se'ls dóna, per tant, un tracte colonial o que se li assembla molt. Catalunya, País Valencià i Illes Balears arrosseguen des de fa dècades un dèficit fiscal que permet finançar el funcionament de territoris com Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Extremadura, Andalusia... L'Estat espanyol mai no estarà disposat a renunciar al 30% del PIB i els beneficis fiscals que se'n deriven. Sense entrar en els detalls del pacte PSC-ERC, que encara no es coneixen, ja estan servits els principals elements de l'enorme trifulga política. Primerament, tenim la polèmica sobre la denominació del sistema pactat. El PSOE afirma que no serà un concert econòmic amb la quota corresponent (semblant al cupo basc). ERC ja ha sortit a dir que serà un concert o es trencarà la baralla.

Lògicament se'ns planteja una pregunta: legalitat en mà, ¿es possible concedir el règim de concert a Catalunya? Sí. En contra del que molta gent opina, el concert basc no figura amb totes les lletres en cap article o disposició de la Constitució de 1978. L'addicional 1ª reconeix i empara els drets històrics —un dels quals és el concert— dels territoris forals, però no nomena expressament el règim fiscal. En realitat, el règim basc de concert econòmic, aprovat per una llei ordinària (Llei 12/1981, de 13 de maig), fou establert per l'article 41 de l'Estatut d'Autonomia del País Basc (Llei Orgànica 3/1979, de 18 de desembre). Per tant, res no impedeix que una reforma del vigent Estatut de Catalunya incloga el concert i que aquest entre en vigor mitjançant una llei ordinària aprovada a les Corts Generals. ¿Res no ho impedeix? Mmm. Això és dir massa. Vistes les reaccions que ha suscitat el tema entre les mateixes files del PSOE, és possible que no hi haja majoria parlamentària suficient per a tirar endavant el finançament singular, ni —molt menys— el concert. El PSOE podria haver promès a ERC allò que és impossible de complir.

Ho ha fet per a guanyar temps i assegurar la investidura d'Illa com a president de la Generalitat. Però també cap la possibilitat que Sánchez mai no haja tingut previst complir la promesa; costa de creure que les elits madrilenyes del PSOE hagen experimentat una sobtada conversió a la fe confederal i hagen decidit tractar Catalunya com cal, renunciant a polítiques extractives de caire colonial. Si s'ha fet una promesa falsa, ¿què es pot esperar de l'acordat? Els escenaris són diversos. De moment, el PSOE ja està prometent un clàssic, el cafè per a tots, ço és, «anem a donar a tots el mateix que donem a Catalunya». Però això significa que el finançament català ja no seria singular i planteja una pregunta: ¿d'on es pensen traure els ingressos fiscals que deixen de percebre's d'un sistema generalitzat de "singularitats"? ¡Uf! La cosa no cola. Ni els mateixos socialistes es posen d'acord. María Jesús Montero, ministra d'Hisenda, afirma que no s'ha pactat un concert econòmic. Borrell diu que és un concert, cosa que li sembla injusta —català capgirat.

L'economista Gonzalo Bernardos descarta un concert com el basc. Diu que Euskadi transfereix el cupo com a contribució a les càrregues de l'Estat no assumides per la comunitat autònoma, però no aporta cap quota de solidaritat. El parer de l'economista —altre català peculiar— és que Catalunya sí hauria d'aportar quota de solidaritat, és a dir, Euskadi no la paga, però les altres comunitats l'han de pagar. ¿Per quina regla de tres? En fi, l'escenari més probable és que el govern central concrete una proposta que no satisfaça ni ERC ni Junts. Si només Junts vota en contra, quan la "singularitat" s'haja d'aprovar al Congrés, el PSOE tindrà l'excusa perfecta; les coses no han arribat a bon port per culpa de Puigdemont. Però ERC també podria votar en contra d'una cosa distinta del concert, o votar en contra dels pressupostos generals de l'Estat, o llevar-li el suport a Illa, o tot alhora. ¿I què farà Pedro Sánchez? ¿Prorrogar els pressupostos de nou? ¿Dissoldre les Corts i convocar eleccions anticipades? ¿Plantejar una qüestió de confiança?

¡Mare meua, quin embolic! Veig més probable que el president parle discretament amb la gent d'ERC i Junts i els pregunte: «¿Realment us van bé unes eleccions anticipades?» En qualsevol cas, jo aposte a la singularitat catalana aigualida, o a cap reforma de la fiscalitat catalana, que tot podria ser. I mentrestant, la dreta va augmentant el seu arsenal contra el govern. Borja Sémper, ciutadà d'una autonomia que no paga cap quota de solidaritat, critica que Sánchez vulga, segons Sémper, carregar-se la solidaritat. ¡Desimboltura, hipocresia i contradiccions a dojo! L'assumpte del finançament singular dóna ales a la catalanofòbia transversal; tots els partits espanyols la fan servir amb finalitat electoral, inclús moltes sucursals del PSOE. A la dreta li val tot: l'amnistia, la causa judicial contra Begoña Gómez, els immigrants, Catalunya, Puigdemont... A casa nostra, tenim peculiaritats. El PP sempre tira mà dels perillosos Països Catalans. ¿I què diu Compromís de la millora del finançament autonòmic? Que els valencians no volem el sistema de concert. A mi no m'ho han preguntat. Cal recordar que el País Valencià arrossega un dèficit fiscal crònic.