dijous, 16 d’abril de 2020

¿Unitat i solidaritat?

Amb la crisi del coronavirus, s'ha posat de moda dir que estem tots units. ¿És això cert? Jo crec que no. Primerament, és paradoxal parlar d'unitat precisament quan més separats estem, cadascú en sa casa. No podem comunicar-nos físicament ni amb familiars íntims, ni amb amics, ni amb ningú. Jo, per exemple, des que es decretà l'estat d'alarma, no veig les meues filles, ni els meus néts, ni ma mare, ni els meus germans, ni ma tia, ni els cosins, ni els nebots. I supose que tothom passa per les mateixes circumstàncies. S'han esfumat els esmorzars de dissabte amb els amics, les cervesetes de dimecres per la vesprada amb els col·legues fotògrafs... I sort que existeixen els contactes virtuals. Però no són iguals que els físics. En els virtuals prolifera més la divisió. En tots els col·lectius —fins i tot en els familiars— hi ha sovint divisió de parers en matèries com la política, la religió... Quan estem junts físicament es produeix una mena de treva gràcies a la qual els temes polèmics queden aparcats en ares de la unitat i la fraternitat. En canvi, en les xarxes virtuals cadascú diu la seua, s'envien veritables barbaritats (falsedats, badomies, insults, intoxicacions...).

Algú podrà objectar: «Home, Ximo, som solidaris i estem units en la mateixa tasca: frenar una pandèmia.» Això tampoc no és veritat del tot. Ni som solidaris, ni estem units. Tots estem tancats a casa perquè no hi ha altre remei, perquè és obligat, perquè hi ha molta por a la malaltia i a les sancions que poden recaure sobre els infractors de l'ordre de confinament. Crec que molta gent pensa exclusivament, de manera egoista, en la seua seguretat personal. Alguns símptomes —com els comentaris que es fan a les xarxes o les actituds d'algunes persones— em fan pensar que l'individualisme està molt generalitzat, encara que no negue l'existència de la solidaritat. Els aplaudiments de les vuit de la vesprada ens poden donar una impressió errònia. Entre la gent que ovaciona els sanitaris i els policies també estan els espietes i els acusetes, aquells que escridassen o denuncien una dona i un xiquet que passen pel carrer (tot i desconèixer els motius que els han impulsat a sortir de casa), els qui posen notes als portals de les comunitats de veïns demanant a personal sanitari i treballadors de supermercats que se'n vagen a viure en altre lloc...

A més, és molt fàcil traure la conclusió; si els partits polítics no estan units, ¿per què ho anaven a estar els seus votants? Hi ha discrepàncies entre esquerra i dreta, entre partits espanyolistes i partits independentistes, entre patronals i sindicats. L'extrema dreta ha arribat a dir veritables bestieses. Vox ha acusat el govern central de practicar l'eutanàsia en unes llars d'ancians que depenen de les comunitats autònomes —com la de Madrid, per exemple, governada per la dreta amb el recolzament de Vox. En altres països del nostre entorn, govern i oposició han fet pinya davant d'un problema que no té color. A la pell de brau, l'únic objectiu d'alguns és enderrocar, a qualsevol preu i per qualsevol mitjà, un govern que, com és lògic, ha tingut encerts i errors. Hem d'imaginar que els milions de simpatitzants i votants del PP i Vox pensaran igual que els líders d'aquestes dues formacions. El llenguatge políticament correcte obliga a dir que estem units, però la divergència d'opinions és total. Segons les enquestes, tampoc no hi ha unanimitat ciutadana quant a la valoració de l'acció del govern; uns estan a favor i altres, en contra.

Ni els experts s'hi posen d'acord. Com que hi ha una gran ignorància sobre el nou coronavirus, els assessors científics han aconsellat opcions conservadores: confinament total durant mesos, mascaretes per a tothom... Hi ha, però, aspectes totalment rebutjables des del meu punt de vista. Sorprenentment, un govern progressista ha decidit donar protagonisme a l'exèrcit en la crisi pandèmica. Jo, per exemple, rebutge que s'haja militaritzat el discurs sobre el virus. Tampoc no sóc dels qui aplaudeixen les comitives policials que desfilen amb banderes monàrquiques per davant de ma casa. No estem en estat de guerra contra una potència estrangera. El virus no es combat amb nacionalisme, sinó amb científics, personal sanitari i col·laboració dels ciutadans. Aquests estan seguint majoritàriament les indicacions de l'autoritat. Per tant, sóc del parer que les forces de seguretat sobreactuen. Escoltar com un general de la guàrdia civil comunica en una roda de premsa celebrada a Moncloa que els agents de la Benemèrita han recuperat uns cabassos de taronges furtades em sembla de pel·lícula de Berlanga. Però hi ha qui ho troba tan normal.

Quan l'alcalde anuncià en el seu compte de twitter que l'exèrcit anava a patrullar pels carrers de Xàtiva, jo li vaig fer un comentari: «En una ciutat de 29.000 habitants que compta amb policia local, policia nacional i guàrdia civil, ¿es necessari l'exèrcit?» Hi va haver una munió de persones que em van posar a parir: «Ix tu a ficar ordre.» «Conforme parla, segur que vostè és el primer en passar-se pel "forro" això de quedar-se en casa.» Y si tan listo es y dice que no hace falta el ejército, ¿por qué no se presenta a alcalde? Cuando haga falta fumigar y desinfectar las calles, que le llamen a usted. Tú tampoco nos haces ni puñetera falta en Xàtiva y te llevamos aguantando toda tu triste vida. Açò és un resum del que em van dir els partidaris de la presència militar. Puc estar errat, però jo trac algunes conclusions: la gent s'estima més la seguretat i la mà dura que la llibertat; moltes persones estan disposades a tolerar l'autoritarisme i a ser obedients sense cap problema, actitud que crea un pèssim precedent; la por no suscita cap solidaritat, sinó egoisme, incompatible amb la unitat; les ideologies no desapareixen en una crisi sanitària.

PSOE i UP han tingut mala sort; han de bregar quasi en solitari amb una crisi enorme, de la qual ningú no sap com eixirem. Si algunes de les seues decisions les haguera pres un govern de dretes, parlaríem de feixisme. A l'esquerra li toca governar en circumstàncies difícils sobre una ciutadania dividida i amb sectors que mostren clares ramalades àcrates o feixistes. En definitiva, el govern de coalició, coneixedor de la realitat sociològica, ha decidit que només la disciplina (a la qual apel·len contínuament policies i militars del Comitè de Gestió Tècnica del Coronavirus) assegura el compliment de les ordres. L'aïllament i la por faciliten l'acceptació passiva de les ordres i les instruccions, però ens retornen un retrat social poc agraciat. Damunt, pensar que l'enfocament disciplinari apaivagarà la bèstia és il·lusori. L'oposició ja diu sense complexos que el govern vol imposar una dictadura comunista. ¡Ha! Si manés l'extrema dreta, no vull ni pensar en la classe de règim autoritari que instauraria. En fi, Sánchez, Iglesias i companyia es veuen obligats a embolcallar la crua realitat amb èpica i lírica. Les rodes de premsa i els mitjans de comunicació fan d'altaveus.

S'exalça a tothora la unitat dels espanyols, la seua disciplina de bons soldats, la generositat, la col·laboració i l'esforç dels ciutadans, l'heroisme d'alguns col·lectius, el treball dels científics. S'impulsen els aplaudiments al personal sociosanitari i policial. S'enalteix el treball de les forces armades. La realitat és altra: al govern ja li va bé si tothom s'està tranquil a casa. Però no pot ficar taps a balcons i xarxes socials. No pot impedir, per tant, que brolle la discrepància. Tornen a proliferar les banderes monàrquiques als balcons. Es fan casserolades contra la monarquia. Les xarxes vomiten tota classe de mentides i amenaces. Els Cheap Bots no descansen; difonen missatges d'odi a velocitat de vertigen. Els qui van retallar la sanitat pública es fan els longuis. «¿No hi ha actituds proactives, que afronten la situació de manera positiva?», es preguntaran molts. ¡Sí! Seria terrible que no n'hi hagués. ¿Però són majoritàries? No ho sabem. I el cas és que les actituds positives i solidàries seran imprescindibles després de la pandèmia. Si no, quan tot açò s'acabe, tem que cadascú vaja a la seua. La divisió i l'autoritarisme podran perpetuar-se.