Aquests dies de confinament, no sols hem d'intentar lliurar-nos d'un coronavirus; també hem de protegir-nos d'altres patògens igualment nocius per a la salut del cos social i els seus membres. Primerament estan el mitjans de comunicació. Hi ha canals de televisió que emeten en bucle les vint-i-quatre hores del dia des de fa mes i mig. El material noticiable referent a la pandèmia de covid-19 és molt escàs; característiques del virus, possible origen, transmissibilitat, expansió, morbiditat, mortalitat, mesures per a frenar-lo i perjudicis socials i econòmics que provoca estan explicats en un reportatge d'una o dues hores. A partir d'aquest, allò veritablement noticiós serà l'evolució diària de la pandèmia —infectats, ingressats a les UVI, morts, recuperats— i les instruccions del govern a la ciutadania. ¡Punt! A tot estirar, es pot informar també sobre alguna circumstància col·lateral que siga veritablement remarcable. ¿Què fem llavors per a omplir sis setmanes seguides una programació especial dedicada exclusivament a la pandèmia? ¡Repetir, repetir i repetir! Algú dirà: «Escolta, ¿és precís tractar només aquest assumpte?» Bona pregunta.
No, no és precís. Però alguns mitjans ens tenen acostumats a convertir la tragèdia en espectacle. No s'estalvien els detalls colpidors, truculents, macabres o escabrosos: morts, taüts, funeràries, escenes de desesperació als hospitals. Si volien fer por, ho han aconseguit (o no, perquè l'excés també provoca afartament i desconnexió). Potser, aquest sensacionalisme proporciona majors índexs d'audiència. Jo vaig fer la prova un dia amb un canal generalista concret. Repetia, pel matí, a migdia, per la vesprada i per la nit, els mateixos continguts (dades, notícies, imatges, entrevistes, opinions). La meua dona em digué: «Ximo, tot això ja ho han passat a migdia.» ¡Efectivament! Estaven en bucle. Però encara hi ha altres aspectes cridaners. En una situació de confinament durant la qual sols estan permesos els moviments essencials, el canal enviava els seus reporters a rodones buides —sols hi havia algun policia. Els reporters posaven èmfasi en el fet que s'està complint l'ordre de quedar-se en casa, perquè ningú no circula per les rodones. ¿Quina classe de notícia és aquesta? ¿És un servei essencial que un periodista vaja a una cruïlla deserta?
Més no-notícies: imatges de les identificacions policials d'un home que corre per una platja solitària allunyada del nucli urbà, d'una anglesa que camina per un lloc desèrtic de Lanzarote, d'un home amagat en un bosc, d'uns joves reunits a la terrassa d'un edifici —aquests dies, els agents d'alguns cossos es dediquen a fer volar drons per damunt de llocs poblats i despoblats. I és que, efectivament, la policia és l'altre factor de perill —i no em referisc només als seus presumptes abusos. Certes actuacions són incomprensibles —no per culpa dels agents, sinó del ministre Grande-Marlaska, que no els explica bé les seues funcions. Sense ordre judicial, els policies no poden accedir, per exemple, a espais privats. L'estat d'alarma només estableix limitacions per a circular per vies i espais d'ús públic. Les escales o les terrasses d'edificis amb comunitats de veïns són espais privats. També s'estan botant un principi jurídic, el d'aplicació de la norma més favorable a l'imputat d'una infracció. Entrem al terreny dels càstigs. A causa del desgavell legal, a qui camina injustificadament aquests dies per la via pública li són d'aplicació diverses normes.
El Decret d'Alarma estableix mesures, però no dóna ordres. Un incompliment d'allò establert al decret no és suficient, doncs, per a sancionar; els agents de l'autoritat han d'ordenar al vianant que marxe a sa casa. Sols si aquest es nega, podrà ser sancionat per desobediència a l'autoritat. Si s'actués així, la policia posaria poquíssimes multes. Per tant, ha tirat mà de la Llei Orgànica 4/2015, de Protecció de la Seguretat Ciutadana (coneguda com "Llei Mordassa"). Es denuncia directament per desobediència a l'autoritat. Però l'article 36 d'aquesta llei estableix la necessitat d'apercebiment previ. Llavors, la policia ja comença a sancionar en base a l'article 45.4.b) de la Llei 17/2015 del Sistema Nacional de Protecció Civil. Es tracta, en definitiva, de sancionar a tota costa. Per això, si es compara amb altres països europeus, Espanya ha batut el rècord de sancions. Les autoritats semblen haver oblidat que qui va caminant per la via pública sense justificació no comet un delicte, sinó una mera infracció administrativa. En la seua carrera per actuar com els sheriffs de les pel·lícules de l'Oest, alguns agents arriben a extrems surrealistes.
Un policia no és qui per a determinar quin aliment està justificat comprar, o quin no, quan sortim al súper, com autoritza el Decret d'Alarma. Només en cas d'engany flagrant, la persona incívica podria ser amonestada o, en el seu cas, sancionada. No és de rebut que un general de la guàrdia civil anuncie, durant una roda de premsa celebrada a Moncloa, que es perseguiran missatges d'Internet que suposen un perill per a la lluita contra el virus. La imbecil·litat no es delicte, no es pot perseguir penalment. Quant als delictes d'odi, han d'estar ben caracteritzats. El Codi Penal considera punible la conducta que pose en risc la seguretat de grups perfectament taxats, col·lectius vulnerables o amenaçats (immigrants, minories ètniques, homosexuals, persones que viuen al carrer...). Dissortadament, els autors de veritables delictes d'odi són alguns polítics que, ves per on, no pateixen cap persecució penal. Que les conductes citades (mediàtiques, polítiques i policials) tenen efectes nocius ho demostra un fet: són aplaudides per nombrosos ciutadans. En allò que depèn del govern, aqueixes conductes s'haurien de tallar; posen en perill la democràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada