Hi ha expressions que, de tan banalitzades com estan, acaben per perdre tot el seu significat. Un exemple típic: titllar d'esdeveniment històric qualsevol fet que se n'isca una miqueta del normal. Jo he sentit dir milanta vegades «¡Açò és un esdeveniment històric!» Deixant de banda que tots els fets acaben sent històrics amb el transcurs del temps —és a dir, que tots acaben sent objecte d'estudi per part dels historiadors—, l'expressió s'hauria de referir única i exclusivament a allò que siga veritablement extraordinari. En fi, com se n'ha abusat molt, l'enunciat ha perdut tota la seua eficàcia. Alguna cosa semblant passa amb el mot "heroi". Segons el diccionari, heroi, o heroïna, és la persona que es distingeix pel seu enorme coratge i la seua fortitud en el sofriment. Se solien anomenar herois sols els individus —o grups reduïts de persones— que sobresortien de la resta en una empresa èpica. Avui, heroi pot ser un futbolista que ha marcat el gol definitiu en un partit de la màxima rivalitat, o una gran estrella pop amb milions de seguidors.
Amb l'actual crisi del coronavirus, la banalització del terme corre a la mateixa velocitat que el patogen. Serien herois metges i metgesses, infermers i infermeres, auxiliars sanitaris, zeladors i zeladores, personal de neteja, conductors d'ambulància, treballadors de residències d'ancians, policies locals i nacionals, guàrdies civils, militars, bombers, treballadors de funeràries, reposadors i caixeres de supermercats, quiosquers, empleats de farmàcies, camioners... (Segur que em deixe algú.) Ja es veu que això és molt exagerat. Si seguírem per aquest camí, tothom seria heroi (qui s'esforça i qui no fa un brot de feina, qui actua amb sentit de la proporcionalitat i qui s'excedeix en les seues funcions). Altres col·lectius —pescadors, funcionaris d'hisenda i la seguretat social, docents, taxistes, repartidors, collidors d'alls, dones que cusen mascaretes a sa casa, miners, paletes, periodistes, fontaners, electricistes— demanarien llur quota d'heroïcitat. I n'haurien de tenir part les dones que han de romandre confinades en casa amb un maltractador, o les mares i els pares que viuen amb fills menuts en apartaments de setanta metres quadrats.
Ara bé, si tothom és heroi, es perd el tret fonamental de l'acte heroic, la seua raresa. Hauríem de recuperar, per tant, la mesura de les coses. A tot estirar, en les circumstàncies actuals, jo només destacaria el personal sanitari, per l'estrès sobrehumà a què està sotmès. Al cap i a la fi, tots els professionals de les diferents activitats compleixen amb la seua obligació quan fan la feina ben feta. Passen per èpoques en què el treball és més dur. I cobren per fer-lo. I tots estan subjectes als riscos laborals. Ja sé que aquest parer meu està mancat d'èpica i lírica. Però trobe que proliferen massa, aquests dies, la faroneria corporativa i l'afectació dels sentiments. En tot cas, si entenem que heroïcitat és sinònim de feina ímproba feta en condicions precàries i amb salaris ínfims, això és norma en moltíssims treballs. Tindríem milions d'herois i heroïnes. Però la figura quedaria depreciada, perquè sempre s'ha dit que heroi és només aquell que se'n surt de la norma, l'heroisme quotidià no deixaria de ser una qualitat absolutament banal. En fi, des que començà l'epidèmia vírica, el nombre d'herois i titans, amb o sense uniforme, augmenta exponencialment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada