Libacions, foc i barbacoes

En les falles no se sacrifica res, almenys materialment, però el clímax de la festa fallera està farcit de signes, per a qui vulga interpretar-los, que remeten a creences i rituals molt antics —els grecs, posem per cas. Entre els hel·lens, la forma més habitual de culte als déus era el sacrifici. I un bon sacrifici exigia una bona foguera. En açò dels rituals als déus hi havia categories, com en les falles —no és igual un monument de la secció especial que un de la tercera. Si els habitants de qualsevol polis —Atenes, Esparta, Siracusa, Efes— gaudien de molta puixança econòmica, podien organitzar una ἑκατόμβη, una hecatombe, un sacrifici de cent bous. Bé, s'immolaven molts, però no tants. ¡Exageracions! Els fallers també són prou exagerats per a les seues coses. ¿Us podeu imaginar les dimensions de la foguera en què s'havien de cremar tants animals? Jo no necessite imaginar res. En un viatge a Sicília, vaig visitar la zona arqueològica de Siracusa en què es conserven les restes dels altars per a les hecatombes. Tenen dimensions descomunals. ¡De secció especial! El pla "sacrificial" era semblant al de qualsevol comissió fallera actual.

Es començava amb una processó. Tot açò ho sabem gràcies a la Ilíada i l'Odissea d'Homer. Els ciutadans organitzaven un seguici que, acompanyat de músics, es dirigia cap al lloc del ritual. Durant el trajecte, els participants cantaven i ballaven. En Atenes tenia moltíssima tradició una festa, la Panatenea, l'acte principal de la qual era una processó per a fer ofrenes a Atena. Avui, a la Mare de Déu també se li fa una ofrena. Per als grecs, que eren supersticiosos, el present a una divinitat era un gest apotropaic (que porta bona sort). Altres actes importants de la Panatenea eren el sacrifici, el banquet i la festa nocturna. ¡Home! Abans del sacrifici, s'havien de fer les libacions. (En matèria de libacions, ¿què vaig a explicar jo als fallers?) Després del vi, ja s'havia d'encendre la foguera. De fet, el nom grec de sacrifici era θυσία, thisia, derivat del verb thiein, amb significat relacionat amb el fum. Segons Homer, «cremar per als déus». Els déus oloraven el fum de la foguera i sabien que els humans reclamaven la seua atenció. La matança s'atenia a certs requisits. Després de degollat, l'animal havia de ser escorxat. Això tenia tot el sentit.

Calia llevar-li la pell, perquè aquesta, que anava destinada als déus, s'havia de cremar. La resta de l'animal podia ser consumida pels humans. El foc era un element essencial, perquè els déus s'alimentaven del fum sacrificial que ascendia fins a l'Olimp. Aristòfanes en faria broma amb la comèdia Les aus. Aquest és l'argument: uns pardals s'alien i impedeixen l'ascens del fum perquè els habitants de l'Olimp passen gana. ¡Ha! Aquest Aristòfanes degué ser un ateu. En fi, al ritual sempre seguien una torrada i un banquet. O, dit en altres paraules, s'organitzava una barbacoa. Però això no és tot; en Atenes, a partir de Clístenes, la festa acabava en una funció de teatre. Imagine que el meu amic Elies Barberà ho sap. I aquesta referència al teatre grec em fa recordar les funcions de teatre representades per membres de la vostra comissió —Elies entre d'altres. Però tornem als hel·lens. El banquet col·lectiu rebia el nom de συμπόσιον, simposi. Abans, els sacerdots havien distribuït la part dels déus, la pell, el greix i els ossos de les cuixes, i la part dels humans, la carn i les entranyes. Hi ha una explicació per a una distribució tan estranya.

El gran responsable d'aquest ritual és Prometeu, el tità que enganyà Zeus. Sacrificà un bou que dividí en dues parts. En una, amuntonà greix i ossos tapats amb la pell de l'animal. En l'altra, col·locà la carn tapada amb les vísceres abdominals del bou. Deixà que Zeus elegís la part que menjarien els Déus. Zeus s'inclinà per la part tapada amb pell i s'omplí de còlera quan comprovà que havia escollit un munt d'ossos. Indignat per l'engany, el déu furtà el foc als humans. Però Prometeu, compadit, decidí de recuperar-lo. Pujà a l'Olimp, agarrà la flama que cremava en una tija de canyaferla, la posà en el Carro d'Hèlios (en realitat, una representació antropomòrfica del Sol) i tornà el foc a la humanitat. Així, aquesta pogué cuinar de nou, escalfar-se, fer sacrificis i cremar falles. ¡Uei! Zeus, enfurit, encarregà a Hefest, déu del foc, que modelés una dona d’argila, Pandora. Les diferents divinitats l’embelliren i la dotaren de diversos atributs: Atena li regalà el seu cinyell i l’engalanà, les Gràcies li penjaren els esplèndids collars de la persuasió, les Hores li posaren una corona de flors i Hermes inoculà al seu pit la mentida, la paraula seductora i un caràcter voluble. ¡Ja està clar d'on treuen la inspiració molts artistes fallers!

Alguns ninots femenins que apareixen a les falles semblen reencarnacions de Pandora. ¿O no? Seguim. Prometeu aconsellà al seu germà Epimeteu que no acceptés cap regal dels déus, però aquest, badoc, no l’escoltà i acceptà Pandora, enamorant-se d’ella i prenent-la com esposa. Fins aleshores, la humanitat vivia una existència totalment harmoniosa i tranquil·la, però Pandora, moguda per la tafaneria, obrí l’àmfora en què Prometeu havia tancat tots els mals (l’expressió "caixa de Pandora", per comptes de gerro o àmfora, és una deformació renaixentista), alliberant totes les desgràcies humanes: la vellesa, la malaltia, la fatiga, la bogeria, els vicis, les passions, les plagues, les tristors, la pobresa, el crim... Pandora tancà el gerro just abans que sortís l’esperança i va córrer cap als homes a dir-los que no estava tot perdut, que encara els quedava l’esperança. Altres versions del mite, afirmen que la caixa contenia tots els béns divins, que tornaren al cel, deixant la terra totalment desemparada (només s’hauria conservat l’esperança). Etimològicament, el possible significat del mot "Pandora" presenta distints matisos.

Alguns l’han interpretat com “regal de tots”. Robert Graves, en canvi, s’inclina per altre sentit: “la qui ho dóna tot”. Segons Graves, estaríem davant de la precursora grega de l’Eva bíblica, la primera dona mortal, responsable del pecat original. El mite atribueix a la dona la culpa de tots els mals de la humanitat. Seríem, per tant, davant d’un mite patriarcal, imposat a una possible societat matriarcal anterior. Després de venjar-se dels humans, Zeus volgué castigar també Prometeu. Ordenà que portaren el tità al Caucas, on fou encadenat a una roca per Hefest. Zeus envià un àguila perquè mengés el fetge de Prometeu. Tanmateix, com aquest era immortal, el fetge creixia cada nit i la rapaç tornava a menjar-se'l cada matí. El castic havia de ser etern, però Heracles, que es dirigia cap al Jardí de les Hespèrides, passà per l'indret on estava captiu Prometeu. Compadit, travessà l'àguila amb una fletxa i alliberà el presoner. Aquest, a canvi, indicà a Heracles la manera més ràpida d'arribar al jardí on podria obtenir les pomes daurades.

Zeus no s'immutà gens. Al cap i a la fi, l'alliberament era un acte de compassió que enaltia el mite d'Heracles, fill del déu. Això sí, el tità alliberat hagué de dur en un dels dits el recordatori del castic: un anell fabricat amb el ferro de les cadenes unit a un petit fragment de la roca a la qual havia estat encadenat. (¡Idea per a fabricants de bijuteria artesanal!) La petita imposició de Zeus, el cap de tots els déus, li permetia complir la seua paraula; Prometeu seguiria eternament lligat a una roca caucàsica. Potser, també era una mesura cautelar —avui, li haurien posat una polsera electrònica—, per a prevenir una tercera reincidència. No sabem com s'ho va prendre el tità. Actualment, les cadenetes i certes peces de quincalla solen indicar pertinença a determinats grups o tribus. I per anar acabant, direm que Prometeu fou, segons alguns relats mitològics, el creador dels humans; els modelà amb argila, activitat pareguda a la de Paco Roca, posem per cas. Podríem seguir. Queden per aïllar altres incògnites. No sabem qui fou el veritable creador del foc; Prometeu només el transportà. És possible que l'inventés Hefest, perquè el necessitava per a la seua farga. Però això seria matèria d'altre text. Per ara, ja ho teniu bé, amics. Veges...

(publicat en Argentina, llibret explicatiu de la falla República Argentina, 2020, Xàtiva)