Acaba maig i finalitzen els actes borgians programats per l'Ajuntament. El primer, un congrés titulat "Els Borja en l'art", tingué la virtut de convocar alguns fantasmes familiars: la llegenda negra, la rivalitat entre Xàtiva i Gandia, el desaprofitament turístic dels Borja... En sentir la intervenció del professor Santiago La Parra, un amic meu protestava: «Els papes són nostres, no de Gandia. Els gandians, per comparació a nosaltres, no tenen res.» En realitat, ni xativins ni gandians tenim restes corpòries, tangibles, dels Borja. Els habitants de Stratford-upon-Avon conserven les cendres de Shakespeare en un temple local, la Holy Trinity Church. Nosaltres hem de viatjar a Roma, Viana, Ferrara o Madrid per a veure les tombes dels grans personatges borgians (Calixt III, Alexandre VI, Cèsar, Lucrècia i el tercer general dels jesuïtes). Els xativins guardem, això sí, alguns edificis i diversos objectes amb l'empremta d'Alfons i Roderic de Borja i els seus parents més pròxims. Només tenim, en definitiva, la memòria d'una antiga esplendor.
Els humans solem ser mitòmans. La mitomania empeny molts viatgers a visitar Graceland, la casa d'Elvis Presley en Memphis (a l'estat nord-americà de Tennessee). Jo també sóc mitòman. He repetit tres vegades un itinerari borgià per Bolonya, Venècia, Ferrara, Spello, Spoleto, Civita Castellana, Roma, Subiaco, Siena, Florència... "La Itàlia dels Borja" és el títol d'aquesta ruta que he completat cada vegada amb diferents companys de viatge. També és possible de fer una ruta borgiana per terres valencianes. Els Borja atrauen. I la llegenda negra que pesa sobre Alexandre VI i els seus fills no és aliena a l'atracció. Sense aquesta llegenda, ningú no se'n recordaria. Els mites borgians ens beneficien; molts viatgers estaran encantats de visitar la Torreta de Canals, la casa natalícia de Roderic de Borja a Xàtiva, els temples on foren batejats els dos futurs papes, els tresors arquitectònics i artístics vinculats als Borja que conserven els carrers, les esglésies i els museus xativins... És qüestió de saber difondre la nostra història i el nostre patrimoni.
Hem de llevar-nos de damunt el fantasma de Gandia. La capital de la Safor és un pol d'atracció per al turisme de sol i platja. Els gandians han sabut rendibilitzar elements culturals propis —la història del ducat, la figura de Francesc de Borja— i manllevats. No calen grans esforços per tal d'aconseguir que els banyistes abandonen un moment la platja i visiten el Palau Ducal. Alguns estiuejants sortiran convençuts que el papa Alexandre VI era oriünd de la Safor. En fi, si Gandia estigués situada terra endins, la figura de Francesc de Borja només atrauria pelegrinatges —com els atrau el castell navarrès de Javier. Els xativins no hem de capficar-nos amb allò que fan els altres, sinó amb allò que han deixat de fer els polítics que vam elegir durant vint anys. Recordem que els Borja de Xàtiva són els veritables valencians universals. Amb Calixt III, la cort pontifícia s'omplí d'aragonesos, catalans i valencians (el papa sols podia confiar en els seus familiars). Dio mio! I Chiesa in mani dei catalani!, exclamaven els romans.
La llengua habitual a l'entorn d'Alexandre VI fou, com demostra la seua correspondència familiar, el valencià. Lucrècia sabia parlar-lo. En canvi, María Enríquez, duquessa regent de Gandia, castellana i cosina de Ferran el Catòlic, es va distanciar del seu sogre, el papa, i va contribuir a la castellanització del Regne de València. El seu fill Joan, tercer duc de Gandia, fou un dels nobles més destacats en la lluita contra els agermanats. Això li valgué l'amistat de Carles V. Els vincles entre els Borja gandians i la monarquia espanyola es feren molt estrets. El nét de María Enríquez, Francesc de Borja, fou ja un personatge plenament identificat amb la cort madrilenya i amb la contrareforma de l'Església. Durant la Guerra de Successió, l'onzè duc, Lluís Ignasi Francesc, fou partidari dels Borbó —dada que sol silenciar-se. Els xativins tenim motius, doncs, per a sentir-nos orgullosos dels "nostres" Borja. Hauríem d'oblidar obsessions inútils i dedicar-nos a promoure adequadament la nostra història i la memòria dels personatges nascuts a casa nostra. Sortosament, el programa cultural d'aquest mes ha anat en la bona direcció. Cal, però, no defallir.
(publicat a Levante-EMV, el 28/05/2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada