El patrimoni eclesial

Sembla que, en arribar a Xàtiva, el nou abat se sentí aclaparat per l'enormitat de patrimoni que havia d'administrar. Efectivament, la parròquia de Santa Maria posseeix múltiples edificis —i potser també alguns solars o terrenys— repartits per tot Xàtiva. A més a més de quatre esglésies (la Seu, Sant Francesc, Sant Josep i Sant Feliu), la col·legial és titular d'altres immobles destinats a usos, lucratius alguns d'ells, aliens al culte: la rectoria, una casa per a exercicis espirituals i cursos de teologia, establiments hostalers, locals per als júniors, diferents edificis històrics repartits per ciutat vella, com ara el Palau de l'Ardiaca o la casa nadiua de fra Jacint Castañeda... Alguns d'aquests immobles són seus des de temps immemorials. També hi ha, però, els deixats en herència a la parròquia per catòlics fervents i els adquirits. Recorde haver vist fa molts anys —durant la meua època de regidor—, a l'oficina tècnica municipal, un plànol de la ciutat en què estaven marcats els béns de les parròquies i les congregacions religioses.

L'Església era la principal propietària immobiliària de Xàtiva. I cal imaginar que, després de tres o quatre decennis, el número de béns eclesials haurà augmentat. Potser, l'anterior abat es referia a això quan afirmava que havia deixat la parròquia en un estat magnífic. ¡En un magnífic estat patrimonial, perquè les confirmacions, posem per cas, havien davallat dràsticament! En fi, tot açò explica els maldecaps de mossèn Josep Canet. Uns maldecaps relatius. El govern del PP ha empobrit molts ciutadans, però no li passa comptes a l'Església. Encara està exempta de pagar l'IBI, tribut que ens cobren religiosament a tots els altres propietaris de béns immobles. La filial espanyola del Vaticà viu als llimbs fiscals. Però tornem a les cabòries de l'abat. L'Església té massa patrimoni immobiliari pel seu afany abassegador. És més: aprofità la modificació de la Llei Hipotecària impulsada pel govern d'Aznar en 1998 per a immatricular-se milers de béns no registrats. (Recordem el cas de la mesquita de Còrdova, o el de l'ermita del Puig de Xàtiva.)

Revertir la situació dels edificis immatriculats per l'Església és difícil. La campanya a favor de la titularitat pública de la mesquita de Còrdova va desfermar la reacció de molts fidels que hi veien la intenció d'expropiar l'edifici. ¿Expropiar-lo? La legislació tradicional espanyola establia que no calia registrar un lloc sagrat mentre continués obert al culte. L'Església va trencar, per tant, la baralla. Molts edificis religiosos històrics foren bastits gràcies a l'esforç de les comunitats —viles, ciutats— que presidien. (Sense anar massa lluny, la construcció de l'actual col·legiata xativina fou una iniciativa del consell de la ciutat.) En temps més recents, les administracions públiques han destinat grans sumes de diners a restaurar béns eclesials. Es dóna, per tant, una paradoxa: edificis que eren del comú i podien seguir sent-ho —bé que cedits en ús a l'Església— han esdevingut privats. Ignore si el temple xativí de Sant Francesc, que acollia activitats profanes des de la postguerra, haurà estat registrat a nom de la parròquia de Santa Maria.

L'exposició "Lux Mundi", celebrada el 2007, féu necessari el trasllat de la vida parroquial a l'antiga església franciscana. Des de llavors, la Seu sol romandre deserta. (El passat Dia Internacional dels Monuments i Llocs Històrics, estava tancada.) Només s'ompli en certes solemnitats; cal tenir present que avui no hi ha prou feligresia per a omplir tots els temples del nostre país. «Despullar sant Joan per a vestir sant Pere», resa el refrany popular. La conseqüència salta a la vista: l'edifici més emblemàtic de Xàtiva llangueix i agreuja la pèrdua de centralitat del nostre nucli històric. ¡Que bon contenidor cultural hauria estat Sant Francesc! Podria haver albergat, posem per cas, un museu d'art sacre que reunís totes les peces —pintura, escultura, orfebreria— disperses per esglésies de la ciutat i dependències municipals.

A França, l'article 2 de la Llei de separació de les Esglésies i l'Estat estipula el següent: «L'Estat es reserva el dret de confiar gratuïtament els edificis de culte a associacions religioses.» Des de la promulgació de la llei en 1905, els temples gals són de domini públic però poden ser utilitzats per l'Església. En absència d'una llei com la francesa —que el Concordat amb la Santa Seu fa inviable—, caldria demanar almenys que les parròquies històriques xativines signaren convenis de col·laboració amb l'Ajuntament. Urgeix posar en valor el patrimoni eclesial infrautilitzat.

(publicat a Levante-EMV, el 30/04/2016)