Més d'una vegada, he marxat de viatge durant els dies de Setmana Santa i Pasqua. Sovint, la meua destinació ha estat Itàlia. El país dels Apenins és encisador. Conec quasi totes les seues regions meridionals: el Laci, la Campània, la Pulla, la Basilicata... Del passat vint-i-set de març, diumenge de Pasqua, al quatre d'abril, Pasqua de Sant Vicent, vaig sojornar a Sicília. L'illa és una barreja de sons, olors, gustos, visions i emocions inoblidables. Sovint, els seus habitants diuen: Ma io non sono italiano, sono siciliano. No s'equivoquen massa; Sicília és un món a part. Encara diria més: és un món a part que amaga diversos mons al seu interior. Vaig arribar a l'hotel de Catània diumenge de Resurrecció per la vesprada. Hi havia molta animació als carrers i les places de la ciutat, perquè la gent no havia de matinejar l'endemà, dia de la Pasquetta. Aquesta duplicitat de festius, Pasqua i Pasquetta, recorda molt els vincles històrics que lliguen Sicília amb el País Valencià. El dilluns següent, em vaig dirigir cap al volcà actiu més gran d'Europa, l'Etna (en sicilià el Gibellu, la Muntanya), omnipresent a l'illa, sobretot en la seua meitat oriental.
Ascendir pels seus vessants és una experiència difícil d'oblidar, sobretot si acompanya l'oratge. El matí de la meua ascensió lluïa un sol magnífic. Després d'aquesta cita ineludible, vaig iniciar un tour per les províncies illenques (Messina, Catània, Siracusa, Ragusa, Enna, Caltanisetta, Agrigent, Palerm i Trapani), un itinerari jalonat per nombroses fites: Taormina, Catània, Piazza Armerina, Siracusa, Noto, Ragusa, Gela, Agrigent, Palazzo Adriano, Prizzi, Corleone, Palerm, Monreale, Segesta, Erice. El periple em permeté de submergir-me en el barroc de les províncies de Catània i Ragusa, en les restes arqueològiques de l'antiguitat grecoromana, disperses per tota l'illa, i en l'arquitectura sincrètica normanda, amb influències àrabs, bizantines i nord-europees. L'Etna i bona part del llegat històric sicilià estan inscrits a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Vaig descobrir les petjades de la presència catalanoaragonesa a l'antic Regne de Sicília. Em vaig endinsar en els barris més populars de Catània, Siracusa i Palerm, i en espais on conviuen magnífics edificis barrocs i decrèpits palaus que a males penes es mantenen dempeus.
La primavera era esplèndida. A la rodalia de Taormina, la vegetació —palmeres, tarongers, llimeres— creixia exuberant. (Els terrenys volcànics de la contrada són molt fèrtils; les neus perpètues de l'Etna garanteixen abundor d'aigua.) De camí a Piazza Armerina, per a visitar la sumptuosa vil·la romana del Casale, els camps de cereals exhibien un verd intens. En Agrigent o Segesta era possible de fotografiar temples i teatres antics voltats d'una intensa floració. Sovintejaven les vinyes i les oliveres. (Ja sabia que el vi i l'oli de Sicília tenen molta nomenada.) Vaig tastar la magnífica gastronomia local: els arangini a Catània, el risotto alla pescatora en Ortígia (illa que acull el nucli històric de Siracusa), els spaghetti alle vongole en Ragusa, el cous cous di pesce alla trapanese en Erice... També vaig gaudir amb les diverses especialitats de la rebosteria autòctona: el cannolo, la cassata, la cassatella... (Tots aquests dolços estan fets de ricotta, el formatge típic de Sicília.) La bullícia regnava als mercats de Palerm: la Vucciria i Ballaró. Ben a prop del primer està l'antiga església de Santa Eulalia dei Catalani, on s'instal·là un temps l'artista Miquel Barceló. (L'edifici, que mostra a la façana l'escut de Barcelona, alberga actualment la seu de l'Institut Cervantes.)
Vaig experimentar múltiples emocions. El Teatre antic de Siracusa, el Temple de la Concòrdia d'Agrigent o la Capella Palatina del Palau Reial de Palerm són aquella classe de monuments que et deixen bocabadat. Als carrers i la plaça major d'una població de la Sicília profunda, Palazzo Adriano, pròxima a Prizzi i Corleone, es pot rememorar la pel·lícula Nuovo Cinema Paradiso, de Giuseppe Tornatore; la vila fou escenari del rodatge. A Palerm, em vaig allotjar al fastuós i decadent Grand Hotel et Des Palmes, lloc en què Wagner acabà d'escriure la seua última òpera, Parsifal, i on el gàngster Lucky Luciano convocà una reunió, celebrada l'1 d'octubre de 1955, en què les màfies de les dues vores de l'Atlàntic segellaren la seua aliança. També vaig reviure la penúltima escena d'El Padrino III, la mort de Mary, filla de Michael Corleone, a les escales del Teatro Massimo de Palerm. La meua dona i jo pujarem pels vint-i-set esglaons d'aquesta escala de llegenda cinematogràfica, per assistir a la representació de Lucia di Lammermoor, òpera de Donizetti. En resum: he viscut una Pasqua, una Pasquetta i unes vacances memorables.
(publicat a Levante-EMV, el 16/04/2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada