Dosificant els Papers de Panamà

Des de fa dies, assistim a la publicació amb comptagotes dels denominats Papers de Panamà. Sempre s'havia intuït que la gent més rica del món i delinqüents de tota classe guardaven els seus diners en paradisos fiscals. ¿Motius? Llavar fons de procedència il·lícita, evadir impostos... Els Papers de Panamà no han suposat, doncs, cap sorpresa. Han confirmat allò que sospitàvem. També han tingut altra utilitat: han posat noms i cognoms a personatges concrets que amagaven llurs fortunes en Bahames, Bermudes, Samoa, Suïssa, illa de Jersey... L'assumpte és d'extrema gravetat; entre els noms filtrats, figuren els de caps de govern, ministres, dirigents de partits polítics, personatges de la reialesa, escritors o artistes amb ínfules de probitat, gent suposadament d'esquerres que donava lliçons d'ètica... I tot açò amb el teló de fons de la terrible crisi econòmica que ha empobrit milions de persones. Mentre es rescataven bancs amb diners públics, es retallaven serveis socials i es dinamitava l'estat del bebestar, uns quants desaprensius —hipòcrites molts d'ells— amagaven diners per a no haver de contribuir al sosteniment dels serveis públics.

Tanmateix, l'estratègia de filtrar els documents comprometedors a poc a poc està llevant-li tot el mordent a l'assumpte. Ja se sent dir que la cosa no és tan greu. Els senyalats pels papers han disposat de temps per a construir llurs coartades —algunes directament surrealistes. Heus ací les excuses que s'escolten als mitjans: «Tenir una societat en Panamà no és il·legal. He complit totes les meues obligacions amb Hisenda. Mai no he utilitzat el compte. Vaig anul·lar la societat fa molt de temps. No sabia res. No hi tinc res a veure. És cosa dels meus asssessors, de mon pare, del meu germà, de la meua esposa, del meu marit. Aquesta no és la meua firma. S'ha suplantat la meua personalitat de manera tosca. Era per a comprar un pis en Argüelles del qual s'havia enamorat la meua esposa. És una conspiració...» S'ha arribat fins i tot a exalçar l'exemple de l'exministre José Manuel Soria. Segons els seus companys de partit, ha dimitit sense cap necessitat, simplement per haver donat unes explicacions equivocades. Tots els membres de l'Executiva Regional del PP de Canàries el van rebre amb un fort aplaudimet i mostres d'estima.

María Dolores de Cospedal, número dos del PP, l'abraçà. Després, en roda de premsa, afirmà que Soria no és un corrupte. En fi, tothom sembla oblidar la pregunta del milió: ¿quins motius pot tenir un ciutadà europeu per a crear societats offshore? Només se m'acuden dos: els avantatges empresarials (reducció de costos, lleis laborals més favorables, mà d'obra barata) o l'ocultació en paradisos fiscals (per a no pagar impostos al país d'origen, blanquejar diners de procedència il·lícita, amagar bens i propietats en procediments de divorci, etc.). Afirmar que es té declarada l'offshore a les autoritats fiscals espanyoles no és creïble (llevat que l'autor de l'afirmació s'haja acollit a l'amnistia fiscal). L'economista Vicenç Navarro explica en Público.es aspectes curiosos de la filtració realitzada pel Consorci Internacional de Periodistes d'Investigació (International Consortium of Investigative Journalists). Resulta que l'ICIJ està finançat primordialment pel Center for Public Integrity d'EEUU, finançat a la seua vegada per la Ford Foundation, el Carnegie Endowment, el Rockefeller Family Fund, la WK Kellog Foundation i George Soros.

Suposava que la dosificació dels Papers de Panamà obeïa a raons d'estratègia informativa. Als mitjans que col·laboren amb l'ICIJ els interessava publicar-lo a poc a poc per tenir assegurades primeres planes impactants durant molt de temps. Em pareixia una mala estratègia; conforme passen els dies, l'impacte de la notícia va minvant. (En altres casos, he utilitzat l'exemple dels antibiòtics: abusar-ne els fa ineficaços.) Navarro explica, però, detalls que jo desconeixia. L'ICIJ al·legava fins ara que no volia danyar gent decent. ¡Massa arrogància! Ha de ser el ciutadà qui jutge. Atesos els motius per què s'obrin les offshore, hom podria creure que l'ICIJ i els mitjans col·laboradors, sovint poc independents, divulguen uns casos i amaguen altres. Les persones decents no tenen necessitat de dipositar secretament llurs fons en llocs caracteritzats per la laxitud fiscal. Segons Vicenç Navarro, els mitjans espanyols, molt endeutats amb les entitats financeres, han estat protegint els bancs, principals titulars de societats opaques en paradisos fiscals. Al final sembla, però, que l'ICIJ vol tallar les sospites; donarà tota la informació el 9 de maig. ¡Dotze dies més de dosificació!