Està clar que l'establishment voldria una gran coalició del PP i el PSOE. La desitgen el PP, els caps de la Unió Europea, la cancellera Angela Merkel i els mercats. També l'ansieja la patronal espanyola. ¿No s'apunta ningú més al cor dels ansiosos per una gran coalició? ¡Siií! S'apunten alguns personatges del PSOE —Felipe González, posem per cas— que professen una estranya concepció de la responsabilitat i l'interès d'Estat. I no s'ha de descartar l'aposta secreta a favor de la Grosse Koalition per part de Podemos i els partits nacionalistes o independentistes d'esquerra, que recollirien alguns milions de vots dels indignats amb el PSOE i ocuparien l'espai socialista als respectius àmbits d'implantació. (Al nacionalisme català de dretes també li podria interessar un acord entre PP i PSOE; els antics convergents ja no volen saber res de referèndums d'autodeterminació.) Per a l'establishment, la gran coalició de govern assegura la continuïtat de les polítiques econòmiques neoliberals. En canvi, les apostes interessades de Podemos o alguns partits independentistes especulen amb el número de vots que perdria el PSOE en una pròxima contesa electoral. Jo conec militants socialistes que amenacen de trencar el carnet, si finalment hi ha gran coalició. ¡Lògic! A escala local, les relacions personals entre militants socialistes i peperos solen ser pèssimes. La diferència ideològica que separa els uns dels altres és abismal. Un pacte entre Rajoy i Sánchez resultaria incomprensible per a molta gent. Com més va, més clar queda que el PP és un partit corcat per la corrupció. Sánchez titllà Rajoy d'indecent durant el cara a cara del passat 14 de desembre. A més, li engegà que mai no s'hauria d'haver presentat a les eleccions, perquè la candidatura d'una persona deshonesta a la presidència del Govern devalua totalment la democràcia espanyola. Després d'unes afirmacions com aquestes, Sánchez no hauria de pactar amb el senyor Rajoy. Els electors acudiren a les urnes convençuts que la Grosse Koalition era impossible; els socialistes havien repetit per activa i per passiva que mai no s'hi prestarien. Qui donà el vot a Ciudadanos sabia que el donava indirectament al PP, però el votant socialista no contemplava en absolut aqueixa possibilitat. Per tant, nombrosos electors percebrien com una traïció el suport socialista, directe o indirecte, a la investidura de Rajoy. ¡L'únic que li faltaria al PSOE per a descendre definitivament a l'infern de la inanitat política! Amb el desenllaç inesperat del procés d'investidura del nou president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, les pressions polítiques, mediàtiques i econòmiques sobre Sánchez augmentaran exponencialment. Que prenga nota de la situació en què es troba un partit germà, el PASOK grec.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada