El sorgiment
del nacionalisme modern en certes zones de la península, durant el segle XIX, no
fou aliè a la puixança d’algunes burgesies regionals, enriquides gràcies a la
revolució industrial. A Catalunya, posem per cas, la conservadora Lliga
Regionalista posà les bases de les posteriors reivindicacions nacionals.
Els orígens burgesos dels particularismes perifèrics expliquen per què els partits nacionalistes
començaren sent majoritàriament de dretes.
(L’adopció de l'ideari nacionalista per part d’alguns sectors de l’esquerra fou posterior; entre finals del segle XIX i principis del XX, el moviment obrer tenia altres
preocupacions.) A casa nostra, les idees
nacionalistes no quallaren entre la burgesia autòctona, eminentment agrària, defensora
del regionalisme ben entès i disposada a oferir noves glòries a Espanya. (El nacionalisme
polític valencià acabaria sent abraçat només per alguns grups de l'esquerra.)
Tot açò
permet entendre l’evolució política al País Basc i Catalunya, i explica per què catalans i bascs consideren que llengua, religió i folklore
són elements constitutius de la seua identitat. Els catalans d’idees
nacionalistes —fins i tot els no religiosos— solen donar per descomptat que la
Moreneta, la sardana, el flabiol, la barretina, els correbous i l’escudella formen
part de les seues senyes d’identitat. Això provoca moltes ironies. Tots
aquells que es proclamen cosmopolites o ciutadans del món solen invocar el
caràcter folklòric i localista de les aspiracions nacionalistes per a
menystenir-les. ¿Quantes vegades s’haurà sentit dir que el nacionalisme basat en la
vindicació de l’ètnia, en la defensa d’una pretesa identitat primigènia, és una
antigalla? ¡Ni se sap! (Sense anar massa lluny, els nacionalistes espanyols,
que no semblen mirar-se a l’espill, sempre utilitzen aquest argumentari en
referir-se a bascos i catalans.) Criden l’atenció, per tant, certes actituds de
la burgesia valenciana, representada a hores d’ara pel PP.
El País
Valencià és un món a l’inrevés. Els nacionalistes influïts per les idees de Fuster, majoritàriament laics i esquerrans, solen estar molt allunyats de les falles, les
societats musicals, les festivitats de caire religiós, els bous al carrer... En
canvi, bona part de la dreta espanyolista, que de portes endins confessa el seu desdeny per
la llengua i el folklore dels valencians, ha esdevingut —ves per on— defensora
aferrissada de les “nostres senyes d’identitat”. Alguns peperos, descreguts i espanyolistes a matar, que haurien d’ironitzar
sobre el localisme i el caràcter ètnic de les reivindicacions nacionals, semblen
més nacionalistes que ningú. Un foraster que no conegués el pa que s’hi dona
pensaria, en arribar a les nostres terres, que el PPCV és un grup de valencianistes absolutament obsessionats per la seua identitat, l’equivalent de
l’EAJ-PNV o CiU. En fi, ¡que els
compre qui no els conega!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada