Adolfo Suárez

El primer president democràtic després de la dictadura no fou l’ésser providencial que ens han volgut vendre durant les seues exèquies. Tingué les seues errades i els seus encerts. I no em referisc al seu passat franquista —havia ostentat el càrrec de Ministre Secretari General del Movimiento, el partit únic feixista—; al cap i a la fi, tothom té dret de rectificar, de caure del cavall, com Pau camí de Damasc. Em referisc més bé al paper que Suárez va jugar durant la Transició. Sovint ens l’han presentat com una persona que estava au-dessus de la mêlée, per damunt del bé i del mal, un polític neutral. Això no és cert. Suárez fou el cap polític del centredreta. Rebé un encàrrec ben delicat: havia de desmuntar la dictadura franquista i, alhora, assegurar que el poder restés en mans de l’oligarquia.

El seu rol no pot ser entès si no s’explica abans quina cosa fou realment la Transició. Sovint es diu que fou un període de reconciliació de les dues Espanyes. En realitat, quan va morir Franco, existien tres Espanyes: la dels vencedors de la Guerra Civil, la dels perdedors i una tercera integrada per gent molt jove que no havia conegut directament la contesa ni les seues conseqüències immediates. Aquest últim grup estava al marge dels comptes pendents, només aspirava a gaudir d’un règim de llibertats i d’una democràcia moderna. La reconciliació només concernia als altres dos grups. Adolfo Suárez tingué l’habilitat d’engalipar, com els encantadors de serps, bona part de la dreta i dels espanyols més joves. I això li permeté de traure, en les eleccions de 1977, una majoria relativa. ¡Relativa!

Cal recordar que l’esquerra obtingué la majoria en molts llocs (Catalunya, País Valencià, Andalusia). Abans de les eleccions, Adolfo Suárez havia aconseguit l’aprovació d’una llei de partits (la Llei sobre el Dret d’Associació Política), un Registre d’Associacions Polítiques i la Llei per a la Reforma Política, que incloïa una llei electoral. Amb aquests instruments, el líder d’UCD marcà unes normes de joc que asseguraven l’hegemonia de la dreta reformista. La llei electoral fou dissenyada amb un doble objectiu: rebaixar dràsticament les expectatives electorals del PCE i insuflar força al PSOE, en ple procés de reconstrucció gràcies a l’ajuda econòmica de la Internacional Socialista i, sobretot, del SPD alemany, dirigit per Willy Brandt en aquell temps. Es ficaven les bases del bipartidisme.

Suárez projectava l’alternança de dues forces —una de centredreta i altra de centreesquerra— que no posaren en qüestió el sistema. D’altra banda, es va decretar l’oblit dels excessos de la dictadura. Aqueixes eren les condicions. L’oposició democràtica hagué d’acceptar, de millor o pitjor grat, el paquet complet (monarquia, desmemòria, llei electoral). ¡Millor això que no res! Penjava sobre els demòcrates l’espasa de Dàmocles del colpisme —els militars estaven nerviosos. D’altra banda, tot el procés de transició era controlat pels sectors reformistes del franquisme, que podien tornar-se enrere en qualsevol moment. Heus ací quina cosa fou la Transició: la claudicació dels fills dels vençuts davant els fills dels vencedors. Aquest és el motiu pel qual encara hi ha foses comunes sense obrir.

Quan es van convocar les eleccions constituents de 1977, hi havia partits sense legalitzar —el Partit Socialista del País Valencia, posem per cas, que acabaria absorbit pel PSOE, era il·legal. A Catalunya, Esquerra Republicana no s’hi pogué presentar en solitari; els seus dirigents s’hagueren de col·ligar amb altre partit (es presentaren amb les sigles d’Esquerra de Catalunya-Front Electoral Democràtic). Les paraules de Mas a la capella ardent de Suárez —Fue audaz a la hora de reconocer la Generalitat de Cataluña antes incluso de que se aprobase la Constitución— tenen més d’un sentit. La restitució de la Generalitat en la persona del president Tarradellas fou una jugada maquiavèl·lica de Suàrez per a desactivar l’esquerra catalana, que havia obtingut una majoria aclaparadora als comicis de 1977.

L’estratègia permeté que el centredreta catalanista, encarnat en CiU, tingués temps d’organitzar-se. Des del punt de vista de la dreta espanyola, era preferible l'hegemonia electoral de Pujol. ¡Un mal menor! ¿Va prestar Adolfo Suárez serveis impagables a la democràcia? Sí. Ara bé, els va prestar sobretot a la dreta, que acabaria pagant-li els favors amb la traïció. Molts dels seus el van abandonar i es van passar a Alianza Popular, antecedent de l’actual PP. Jo he recordat aquests dies, mentre veia els rostres greus i compungits de molts capitostos peperos, com és d’immensa la hipocresia d’alguns. Els mitjans han mostrat la plana major del PP vessant llàgrimes de cocodril davant el taüt de Suárez. La dreta pepera vol monopolitzar la memòria del líder traït. Convé recordar aquestes coses.