Transgredint els codis

Al cinema, a la literatura, al periodisme, els gèneres van creant distints codis de manera gradual. El periodisme d’investigació, posem per cas, té els seus codis. Aquests permeten que l’espectador mitjà desxifre fàcilment la informació que rep. Quasi totes les cadenes de televisió tenen espais dedicats al periodisme d’investigació. La franja horària que ocupen a la graella, el format, els seus conductors i la línia periodística que segueixen —independent o esbiaixada— són elements que la gent acaba identificant i assumint. «Jo no conec tots els testimonis que s’entrevisten, però confie en la solvència de l’entrevistador», pensen molts seguidors de determinats programes. Sabedors de tot açò, Jordi Évole i el seu equip de guionistes dissenyaren el programa Operación Palace, un mockumentary (fals documental) emès per laSexta dissabte per la nit, en horari de màxima audiència.

Jo sóc un d’aquells pardalets que van caure al parany durant bona part de l’emissió. És normal. Calen nombrosos coneixements enciclopèdics per a descodificar correctament un discurs. S’ha d’estar molt informat per a saber que el diputat de CiU era en realitat un actor o que la notícia de l’aparició d’uns documents nous relacionats amb el 23F era falsa. D’altra banda, ¿qui anava a sospitar que Iñaki Gabilondo, un dels predicadors més greus i solemnes de les ones, estava participant en un fake, en una broma? Com que el programa semblava respectar totes les convencions del gènere —format, hora d’emissió, participants—, hom donà crèdit i prou. Durant la segona part del programa, ja vaig començar a sospitar la broma; em semblava impossible que un teatret amb tants actors s’hagués mantingut en secret tan de temps. Per altra banda, no em quadrava una peça important: ¿com havien xuplat tanta presó uns generals que havien col·laborat de bon grat en el muntatge teatral?

Els autors d’un bon mockumentary han de fer malabarismes per a combinar en proporcions adequades dos elements contradictoris: les falques iròniques que fan l’ullet a l’espectador i les convencions del gènere periodístic parodiat (format adient i ús de fonts, testimonis i discursos raportats que donen versemblança al relat). L’abús dels primers resta eficàcia a l’artefacte; la copiositat dels segons desarma l’espectador. En fi, a bou passat, hom va caient del ruc, s’adona de les múltiples ironies que havia escampat Évole pel seu fake, unes pistes sobre l’engany de difícil comprensió per a molta gent (majoritàriament, eren jocs per a cinèfils). S’ha de fer una última consideració sobre el context de l’emissió. Quan Orson Welles va radiar en 1938 La guerra dels móns, no existien Internet, ni Twitter, ni Facebook. En canvi, el programa d’Évole tenia com a teló de fons un allau de missatges a les xarxes socials, cosa que permetia opinar abans de conèixer el desenllaç del fals documental.

A Twitter, el hashtag #OperacionPalace fou trending topic estatal i mundial. Alguns internautes es van precipitar en els seus comentaris. I això ha provocat el cabreig de molta gent. Fins a cert punt, trobe justificades algunes reaccions; com diu Milagros Pérez, periodista d’El País, durante la polémica posterior al programa, se ha culpado a algunos [espectadores] de no ser tan listos como para darse cuenta del engaño. Pero ellos pueden sentirse, con razón, heridos por haber confiado una vez más en aquellos en quienes cada semana solían confiar, y ser tratados por ello de tontos. ¿Quina és la meua opinió personal al respecte? Tinc una posició ambivalent. Com a experiment televisiu o exercici de creativitat, Operación Palace em va semblar un programa magnífic; aconseguia la versemblança que busca qualsevol obra de ficció. Ara bé, crec que tindrà, des del punt de vista periodístic, efectes indesitjats. La prova, les explicacions que han hagut de donar Jordi Évole o Iñaki Gabilondo. Un documental efectiu no necessita explicacions.

 

Alguna cosa deu haver funcionat malament en Operación Palace, quan ha calgut donar-ne tantes. L’equip d'Évole ha hagut d’explicar que el programa no tenia res a veure amb Salvados. No es 'Salvados', es un programa especial, s'ha matisat, amb l’objectiu d’evitar que la imatge i la credibilitat del periodista queden malmeses. Però l'explicació s’hauria d’haver donat abans de l’emissió. Establiré una analogia: quan hom compra un llibre com El codi Da Vinci, ha de saber si va a llegir un text d’història o una novel·la. Diumenge per la nit, molts —jo mateix, durant una llarga estona— van creure que llegien un llibre d’història. (Al cardenal Tarcisio Bertone li passà el mateix amb la novel·la de Dan Brown.) En honor a la veritat s’ha de dir, però, que el programa d’Évole no té punt de comparació amb l'obra de l’autor nord-americà. Operación Palace aconseguí uns nivells de versemblança impressionants. En fi, La guerra dels móns de Welles provocà una onada de pànic. Esperem que el fake d'Évole no deixe seqüeles.