¡Visca la República, Argentina!

La falla República Argentina celebra cinquantenari. La seua comissió es constituí el 1964, en plena època franquista. Abans d’aquell any, el centre de gravetat de les celebracions falleres radicava en la ciutat vella. Bé que l’Albereda acollia molta activitat, la major part de les transaccions comercials encara es realitzava al nucli històric, a la plaça del Mercat, als carrers Botigues i Sant Francesc... Però la creació de l’eixampla, a primeries dels seixanta, desplaçà l’activitat comercial i festera, de manera gradual, al nord de la ciutat. El carrer República Argentina esdevingué l’eix principal de la nova zona de creixement urbà. De fet, malgrat els efectes devastadors de la crisi experimentada per les caixes d’estalvis —perceptible en aquesta via—, el tram de República Argentina comprès entre Carlos Sarthou i Baixada de l’Estació encara sembla un veritable Wall Street casolà. Com que les zones amb població i activitat comercial abundants són l’hàbitat natural de les falles, el gruix de la festa també fugiria de l’antic recinte emmurallat. A hores d’ara, la major part dels monuments s’alça a l’eixampla.

El nom del carrer on es planta la falla del cinquantenari és força evocador. Les nostres viles i ciutats no solen tenir cap espai públic —plaça, carrer o parc— dedicat a la II República. Tanmateix, els dedicats a la República Argentina són innumerables. Aquesta peculiaritat recorda les circumstàncies que es van viure a ca nostra en acabar la Segona Guerra Mundial. Els països triomfadors havien decretat un boicot a la dictadura espanyola, que havia simpatitzat amb el nazisme alemany i el feixisme italià. Només el país hispanoamericà, llavors governat pel general Perón, mantingué les relacions diplomàtiques amb Espanya i seguí enviant queviures. L’esposa del general, Evita Perón, viatjà a Madrid. El franquisme inicià una campanya propagandística sense parangó. Es desfermà una onada d’entusiasme popular cap a la primera dama argentina. Quan ella i Franco saludaren des del balcó del Palau Reial, el fervor s’estengué entre l'enorme multitud congregada a la Plaça d’Orient. La península s’omplí de places i carrers dedicats —per aquelles ironies de la vida— a la república, a la República Argentina.

El fet no passà desapercebut per als membres de la comissió fallera fundada en 1964. «¡Visca la República, Argentina!», continuen fent alguns, amb posat murri i un somrís als llavis. El monument de República Argentina i adjacents ha esdevingut un dels més importants de la ciutat. El seu llibret també sol ser magnífic. La comissió atresora un palmarès impressionant. Tot açò té una explicació senzilla: la zona en què s’alça la falla compta amb abundants residents de classe mitjana acomodada i amb molta activitat comercial. Les possibilitats d’aconseguir ingressos a través de quotes, donatius i venda de rifes i loteries és, per tant, molt elevada. La meua simpatia per aquesta falla no obeeix, però, a motius xovinistes; ni visc a la seua barriada, ni tinc una afecció fallera massa exaltada. Ara bé, m’encisen els paral·lelismes. Heus ací un de ben cridaner: el país austral i el casal faller xativí estan presidits per sengles dones de caràcter, Cristina Fernández de Kirchner i Begoña Martínez Casanova. I no acaben ací les casualitats. Els gauchos de la Pampa, Corrientes i Santa Fe tenen un alter ego a terres xativines.

Des de fa temps, el llibret explicatiu de la falla República Argentina compta amb una separata satírica —una mena de palimpsest— titulada El Gautxo. Els vaquers australs vestien una peça tradicional, la chiripá; El Gautxo xativí  sol arribar a mans dels lectors per pura xamba. Tots els anys, quan falten poques hores perquè expire el termini de presentació d’exemplars al concurs de llibrets, Jesús Fèlix, Emili, Pep, Vicent han de fer nit a la impremta (falten textos, no estan maquetats tots els articles, calen més il·lustracions...). Servidor, que hi col·labora des dels anys vuitanta —o potser des d’abans, no sé— ha presenciat l’escena més d’una vegada. I ara que ho pense, altre motiu per a sentir simpatia per aquesta comissió fallera és la presència de bons amics al casal. La comissió compta amb un nombrós grup de gent jovial que intenta dignificar la festa fallera i, de pas, la nostra llengua. Tant de bo les burles als tangos municipals, la crítica a les milongues de la Junta Local, les fotonovel·les en paper cuixé, l’herba mate i —si se’m permet l’oxímoron— l’escarn benvolent als polítics ineptes duren cinquanta anys més.

(publicat a Argentina, 50 anys)