Contínuament se sent dir, als mitjans de
comunicació, que els imputats per algun delicte tenen dret a mentir davant del
jutge. En realitat, els acusats no tenen aqueix dret. Almenys, el sistema processal espanyol no el reconeix; cap norma proclama formalment l’existència
d’un dret a mentir. La creença generalitzada en la seua existència té una causa
concreta: els tribunals solen considerar que tant el silenci com la mentida
integren el contingut essencial del dret fonamental d’un acusat a no declarar
contra si mateix. Per això, els jutges semblen acceptar les falsedats bé que els
acusats no siguen titulars de cap “dret a la falòrnia”. És més correcte parlar,
per tant, de la “possibilitat no sancionada de mentir” derivada de la facultat de
no incriminar-se, reconeguda per la nostra Constitució. És a dir, no existeix
el dret a mentir, però sí la possibilitat de fer-ho, en no existir sanció per al
culpable mentider —no podria ser castigat dues vegades pel mateix delicte. Però
totes aquestes consideracions, que podrien valer per a qualsevol imputat, grinyolen
estrepitosament referides a personatges com ara els polítics i els membres de
la reialesa.
Els polítics imputats en casos de corrupció
solen dir als mitjans de comunicació que els abrusa el desig d’anar al jutjat. «Així
tindré ocasió d’aclarir perfectament la meua innocència», afegeixen amb un
somrís ample. Després, davant del jutge, solten un reguitzell de mentides: «No
ho sé, no em consta, no ho recorde, això era cosa d’en tal...» En resum: aquells
que haurien de col·laborar amb la justícia, i donar mostres d’honorabilitat, menteixen
—ja es veu— com vulgars xoriços. És més:
si alguns d’ells arriben a lliurar-se de la condemna penal, lluny de ser
apartats de la vida pública, són recompensats amb alguna prebenda vitalícia —pensem en
Francisco Camps, que seu al Consell Jurídic Consultiu de la Comunitat Valenciana. I tot açò ens porta a la
declaració de Cristina de Borbó davant del jutge Castro. La filla del rei es va
comportar com qualsevol delinqüent: «No ho sé, no em consta, no ho recorde,
això era cosa del meu marit...» Va soltar una lletania que tothom coneix de
memòria. ¿Va mentir la infanta? Com ja s’ha dit, el nostre sistema processal concep
la declaració dels imputats com una expressió del seu dret de defensa.
La llibertat de declarar de Cristina de Borbó
no podia veure’s limitada per un deure de veracitat. S’havia d’acceptar que fes
valer el seu punt de vista encara que resultés òbvia la seua falsedat. Les
conseqüències d’aquesta estratègia de defensa encara estan per arribar. La
princesa diu que està molt enamorada del seu marit. La periodista Empar Moliner
recordava ahir, a les planes de l’Ara,
la paradoxa d’Epimènides: «Tots els cretencs són uns mentiders.» Com ell era
cretenc, també mentia. L’amor de la infanta també és paradoxal; ha encolomat sobre les esquenes del seu estimat totes
les irregularitats que se'ls imputen. ¡De
tant que et vull, et trac un ull! I encara hi ha altres indicis de falsia: Iñaki
Urdangarin entrà als jutjats amb el rostre desencaixat; la infanta, amb un somrís
ample. ¿Fingiment? ¿Anys de salvar les aparences? La filla del rei no mostrava
el rictus de qui es debat en una terrible lluita interior. Si volien salvar
la seua imatge, l’actuació al jutjat podria provocar justament l'efecte contrari: afonar-la.
Urdangarin no és un angelet, però podria ser una víctima dels seues parents
polítics. Moltes veus comencen a insinuar-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada