El dret a decidir

El primer dimarts d’octubre se celebrà a la Societat Coral “El Micalet”, amb diferents actuacions musicals i la lectura d’un manifest, la presentació de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià. Hi van actuar Vladi et son petit orchestre, Enric Casassús, el cantautor xativí Feliu Ventura i Miquel Gil. La Plataforma havia aconseguit el suport i la participació d'un ampli sector de persones compromeses política i socialment. L'acte comptà amb la presència de personalitats dels camps de la política, la cultura, el sindicalisme, el món associatiu, la universitat... Moltes d’elles ja havien signat el manifest. La iniciativa portava mesos sumant suports a títol individual en els diversos àmbits de la societat valenciana, des dels moviments propers al nacionalisme valencià i el món de la cultura, fins als moviments rupturistes, els sindicats o l’esquerra independentista, passant per associacions veïnals, persones que defensen la llengua o gent del món universitari i literari. Els impulsors de la Plataforma aspiren a dotar el País Valencià d'un marc per a debatre el dret a decidir —forma eufemística de referir-se al dret de lliure autodeterminació. Alguns amics de Compromís em van demanar d’assistir a l’acte i prestar el meu suport. No em vaig negar. He de dir, però, que vaig tornar a casa una mica decebut. Al teatre de la societat amfitriona, que té un aforament de vora tres-centes localitats, només hi hauria unes cent cinquanta persones. (A la presentació de la Plataforma assistírem, per tant, “els quatre del taxi” en versió una mica ampliada.) En realitat, jo estic a favor del dret a decidir per una qüestió de principis. I més ara que l’espanyolisme, alarmat per la puixança de l’independentisme català, tracta de convèncer els catalans tebis o indecisos que reclamar aqueix dret és antidemocràtic, una trampa. Però hem de ser francs. El dret a decidir implica consultar —mitjançant un plebiscit o un referèndum— a la població que el vindica. Els defensors del dret, partidaris generalment de la independència, pensen que triomfaran les seues aspiracions. Al País Valencià, això és somniar truites. El dret a decidir sona a xinès a moltíssims valencians. És més: ara mateix, una aclaparadora majoria de valencians elegiria, si fos invitada a exercir el dret a decidir, ser més espanyola que el bou d’Osborne o la Marxa Reial. Per tant, no cal que els valencianistes ens afanyem a exigir una materialització immediata del dret d’autodeterminació. En realitat, trobe més pràctic tractar de superar les cotes de normalitat i respectabilitat assolides pel valencianisme polític i cultural, encara molt baixes. Si el debat sobre el dret a decidir s’inscriu en aquesta dinàmica, benvingut. Si serveix per a dividir “els quatre del taxi”, malament.