Prohibit fer fotos

Els viatgers solen sentir el desig de guardar records de les seues expedicions. Goethe viatjà a Itàlia acompanyat per Christoph Heinrich Kniep, pintor i gravador encarregat d'il·lustrar el periple. Els viatgers del segle XVIII portaven com a record, quan tornaven d’Itàlia, vistes de Venècia i Roma —de pintors com Canaletto o Giovanni Paolo Pannini—, i gravats de ruïnes romanes de Piranesi. El botànic Antonio José Cavanilles i l’arqueòleg francès Alexandre de Laborde, van recórrer terres ibèriques i van escriure sengles obres, Observaciones sobre el Reino de Valencia i Voyage pittoresque et historique de l'Espagne, que contenien abundants gravats. Pintures i gravats del segle XVIII permetien als observadors coetanis fer-se una idea aproximada dels llocs representats. (Les imatges esperonaven la imaginació de qui no havia visitat mai els paratges recorreguts per viatgers il·lustrats i romàntics.) Pel que fa als turistes actuals, el desig de guardar records es materialitza a través de postals, vídeos i àlbums de fotos.

A finals del segle XIX i primeries del XX, quan les màquines fotogràfiques només estaven a l’abast d’uns pocs privilegiats, fotografiar gent, paisatges o monuments no tenia més limitacions que les estrictament tècniques. Durant l’època d’esplendor del blanc i negre, fotògrafs de gran sensibilitat completaren una obra impagable. A Xàtiva, la nòmina de persones que, fins a ben entrat l’últim terç del segle XX, han realitzat una obra fotogràfica interessant és extensíssima. Però la fotografia també s’ha democratitzat. Avui, gats i gossos tenen un aparell fotogràfic. Tots els telèfons mòbils estan proveïts de càmera per a fotos i vídeo. L’última novetat és fotografiar amb tauletes digitals (tablets, en anglès). Aquest estiu he viatjat per diversos indrets del sud d'Anglaterra i he pogut comprovar com comencen a proliferar els turistes que fan servir les tauletes com a màquines fotogràfiques. Total: als milions de persones que visiten destins turístics atractius cal afegir idèntic nombre de dispositius fotogràfics. I tothom fica les mans enlaire per a fotografiar tipus, paisatges, ciutats i monuments.

Ha desaparegut l’època en què els fotògrafs havien de ficar l’ull al visor (només els propietaris d’una Rolleiflex, una Hasselblad o models semblants podien mirar la càmera des de dalt). Avui, les càmeres de gamma baixa, majoritàries entre els turistes, disposen de monitor posterior. Així que els milions de turistes actuals, proveïts de milions de dispositius fotogràfics, retraten mans enlaire la torre de Pisa, el Big Ben o el Partenó, encara que les imatges obtingudes tinguen una qualitat ínfima: mala il·luminació, molta gent a l’enquadrament, figures i objectes moguts... Com que l’usuari mitjà té uns coneixements fotogràfics molt elementals, és freqüent que no sàpiga com desactivar el flash. Davant la impotència i l’enuig dels vigilants, els centelleigs omplen museus i altres recintes tancats on estan prohibides les fotos amb flash. (Hi ha persona que, tot i conèixer la manera de desactivar-lo, s’entesta a fer-lo servir malgrat els advertiments.) Conclusió: a poc a poc, comença a estendre’s la prohibició total de fer fotos —aquesta vegada per a enuig dels bons fotògrafs, que fan servir càmeres de gamma alta.

Amb la prohibició, l’administració de museus i monuments mata dos ocells d’un tret: es lleva de damunt un problema i fa caixa. (Des del meu punt de vista, també es mata la llibertat individual del viatger.) Qui vulga tenir un record gràfic de l’espai visitat no tindrà més remei que comprar llibres o postals. També s’està ficant de moda cobrar un suplement i subministrar al visitant un distintiu que dóna dret a fotografiar. En fi, moltes d’aquestes restriccions són totalment absurdes. Sovint, els espais on regeix la norma prohibitòria són de domini públic. I la possibilitat que el visitant d’un indret puga atemptar contra els drets d’autor és ben remota; moltes obres exhibides als museus foren executades per artistes morts fa segles. Per altra banda, sense l’equip i les condicions adients, no és possible, per exemple, d’obtenir una foto amb la qualitat necessària per a poder reproduir-la il·legalment en cartells o altres suports. Jo, que viatge molt i sóc bon aficionat a la fotografia, comence a estar tip de tanta prohibició.