En una entrada anterior,
explicava com ha proliferat la prohibició de fer fotografies en molts museus i
monuments. Jo, quan viatge en grup, acate aquesta prohibició. ¡Quin remei! Si
sóc responsable de l’expedició, he de donar exemple; ja he presenciat, més
d’una vegada, com era expulsada d’un recinte alguna persona que no havia
respectat la proscripció de les càmeres fotogràfiques. Ara bé, quan viatge sol,
o acompanyat únicament de la meua dona, m’arrisque al toc d’atenció. Sempre que
puc, em bote les disposicions restrictives. En general, les considere absurdes
i arbitràries. ¡N’estic fins als nassos, de les prohibicions! En alguns casos,
tenen una finalitat clarament recaptatòria; els titulars dels museus i
els monuments volen que els visitants passen per la botiga i compren tota mena de postals, llibres, vídeos, records... Aquesta actitud meua
m’ha fet viure anècdotes que donen per a un llibre.
En 2009, posem per cas, Carme i
jo vam viatjar a Sòria. S’hi celebrava una de les edicions de Las Edades del Hombre, esdeveniment
semblant a La Llum de les Imatges. En aquella ocasió, les obres d’art i els
objectes sagrats de la doòcesi estaven exposats en tres espais: la cocatedral de Sant Pere,
l’ermita de San Baudelio de Berlanga i l’ermita preromànica de San Miguel de
Gormaz. Aviat, em vaig adonar que hauria de guardar la màquina fotogràfica; a
l’interior de Sant Pere estava prohibit de fotografiar. I era complicat de
contravenir la norma; hi havia moltíssims vigilants i càmeres de televisió.
Després de visitar la primera exposició, vam marxar cap a les ermites. Un cop
visitada l’esglesieta mossàrab de San Baudelio, bellíssima, volguérem fer una
passejada per Berlanga de Duero, magnífica vila que conserva bona part del
caseriu i el traçat medievals, i alguns monuments destacables. Com que l’enorme col·legiata estava oberta, decidírem
de visitar el seu interior.
Quan penetràrem al temple, les
immenses naus estaven buides. En un banc pròxim a l’entrada seien dos homes
majors. Un d’ells em digué, en veure’m la càmera: Oiga usted: aquí no se pueden hacer fotos. Nosaltres
començarem a caminar per una nau lateral, en direcció als peus del recinte. Em
van impressionar les voltes tardogòtiques. Pensant-me que no hi havia ningú
observant-me, vaig enfocar la meua màquina i vaig fer tres o quatre fotos. De
sobte, vaig escoltar una veu irada a les meues esquenes: Oiga usted: ¿pues no le he
dicho que aquí no se pueden hacer fotos? Vaig acotar el cap
i vam completar el recorregut per la girola, la nau lateral dreta, el creuer...
Davant l’altar major, una dona agenollada devia estar sumida en un trasbals
místic. Darrere de mi, a l’esquerra, continuaven asseguts l’home que m’havia
alçat la veu i el seu company. L’adrenalina començà a pujar-me al cap. L’enuig
es va emparar del meu cervell. Em revoltaven la prohibició i el tracte rebut.
Abans de sortir de la
col·legiata, em vaig dirigir cap a l’home i li vaig escridassar: ¡Ya estoy hasta los mismísimos cojones de
tanta prohibición! Desde que he salido del hotel de Soria, esta mañana, ¡prohibido
hacer fotos aquí, prohibido hacer fotos allá! ¡Hasta los huevos, estoy de tanta
prohibición!
La meua veu ressonava per les naus del temple. Carme m’estirava de la
camisa amb insistència. «Ximo, per favor, anem.» La dona del trasbals místic es va girar
esglaiada. El senyor a qui m’havia dirigit, només encertà a dir amb un fil de veu:
Oiga, que
esto no es cosa nuestra. Nosotros sólo somos unos mandados. Un cop al carrer,
la meua dona em mormolava: «Ximo, no et reconec. Mai no t’havia vist muntar un
numeret com aquest.» I és veritat. Jo mateix m’avergonyia d’haver perdut els
papers. Possiblement, havia jugat amb avantatge; el meu sisè sentit em degué
advertir que aquells dos homes majors s’anaven a encongir fàcilment. Amb dos segurates, no sé com podria haver acabat
la cosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada