Jo vaig estar allí

L’arquitecte, dissenyador, pintor i escriptor Òscar Tusquets ha dit en alguna ocasió que els actuals mitjans de captació d’imatges permeten reproduir originals plàstics amb una qualitat extraordinària i una fidelitat total als originals bidimensionals. Fins i tot arribà a comercialitzar reproduccions fotogràfiques d’alta qualitat d’obres pictòriques seues. Aquestes afirmacions de Tusquets han estat corroborades per tecnologies avançades capaces de reproduir amb minuciositat mil·limètrica textures i objectes tridimensionals. Faig aquesta reflexió prèvia perquè moltes persones viatgen mogudes pel desig de trepitjar personalment determinats indrets, o de veure alguna peça concreta: La Gioconda, la pedra de Rosetta, La Pietat de Miquel Àngel, el bust de Nefertiti... El cas és que jo he contemplat les obres esmentades i n’estic totalment decebut.

Per motius de seguretat, totes quatre estan protegides per vidres blindats, que provoquen reflexes, i tenen una il·luminació tan tènue que resulten difícils de copsar satisfactòriament. Damunt, qui vol aproximar-s’hi s’ha d’obrir pas entre una multitud de persones amb idèntica pretensió. En fi, té raó Tusquets. Jo he vist reproduccions d’alta qualitat de La Gioconda o La Pietat que m’han deixat més satisfet que la contemplació dels originals. En realitat, avui, tothom pot veure, sense menejar-se de casa, imatges magnífiques i absolutament realistes de les ciutats, les obres d’art i els monuments de tots els països del món. Jo he tingut freqüentment, quan he arribat a una ciutat estrangera, la sensació d’haver-hi estat ja. És igual. A pesar de tot, la gent no renuncia a viatjar a París, Londres, Roma, Viena o Pequín. El turisme ha esdevingut una mena de fetitxisme.

«Jo vaig estar allí», exclama cofoi el viatger mentre ensenya la foto que li van fer davant la Fontana de Trevi, la Porta de Brandenburg o el Manneken Pis. La massa de gent que practica un turisme vertiginós sembla imbuïda d’aquest esperit fetitxista. «He viatjat quinze dies per Xina i l’he vista tota», t’amolla un conegut, i t’ensenya somrient un retrat davant la Ciutat Prohibida. Al seu darrere, apareixen múltiples persones fent-se la mateixa foto («Jo he estat allí», diran a familiars, amics i coneguts, quan tornen a casa). Importen la captura de l’instant i la prova que hom ha posseït, ni que siga simbòlicament, l’objecte fetitxe que és, en realitat, el destí elegit. El Grand Tour era una via iniciàtica i permetia conèixer costums i cultures diverses. El turisme actual brinda l’oportunitat de retratar-se davant d’icones-fetitxes que ja coneixem gràcies als mitjans de comunicación.