Dies
enrere, parlant de l’escassa afició per la lectura d'alguns docents, vaig
al·ludir als llibres de text. És habitual que tot el treball de les aules de
Primària i Secundària gire al voltant dels llibres de text. Per a molts
docents, el llibre de text és la bíblia. Per això és freqüent sentir
expressions com aquestes: «no m’ha donat temps d’acabar el llibre»; «haurem de
canviar els textos, perquè els actuals no s’acoblen totalment al currículum»; «les
activitats d’aquest llibre no m’agraden»; «no he pogut enllestir la programació
didàctica, perquè l’editorial encara no m’ha enviat el llibre del professor,
ni la programació, ni el solucionari»; «digues-li a ta mare que és precís el
d’enguany, perquè el text del curs passat és distint»... Totes aquests
expressions denoten fins a quin punt es desenfoca la importància del llibre de
text, que hauria de ser, en realitat, un mer recurs didàctic, un mitjà de
treball com altre qualsevol (com la biblioteca d’aula o de centre, com Internet,
com els materials elaborats pel professor...). Sempre es podrà dir que, gràcies
als llibres escolars, el docents no tenen altre remei que llegir. Efectivament,
han de llegir els textos i els solucionaris. Més val això que no res. En fi, bromes
a banda, jo he conegut professors que no fan comprar llibre de text a l’alumne;
elaboren els seus propis materials didàctics (jo mateix ho he fet en diverses
ocasions). Es tracta, però, de casos molt rars. Quan se suscita aquesta qüestió
als departaments, la majoria docent diu que elaborar materials propis implica
molta feina. Ja dic: pràcticament, tothom acaba agarrant el llibre de text com
a eina exclusiva de treball. Les editorials, sabedores de quin peu coixeja el
professorat, estableixen una competència ferotge per emparar-se d’un bon tros del
mercat. Ofereixen el llibre de l’alumnat i el llibre del professor amb les programacions
didàctiques i els dissenys curriculars ja fets; els professors només han de completar
les dades del centre i el curs acadèmic. I sort que les editorials han firmat
un acord per tal d’acabar amb l’estratègia comercial dels “regals”. (Durant un
temps, arribaven a regalar viatges amb les despeses pagades, cursets i estatges
dotats amb crèdits per a sexennis, ordinadors, projectors, pissarres
digitals...) Els equips directius havien de vigilar que el material
s’inventariés a nom del centre, que ningú no elegís els textos per la quantitat
i qualitat dels regals que oferia l’editorial... Siguem seriosos: els llibres de
l’escola i l’institut s’han d’elegir havent esguard de la seua qualitat
epistemològica i didàctica, i del seu preu (perquè no siguen una càrrega
feixuga per als pares). S’ha de buscar la millor relació qualitat-preu. I per
descomptat, el treball de l’aula no ha de girar exclusivament al voltant del
llibre. Els textos són útils, però abusar-ne propicia un ensenyament absolutament
llibresc. Hem de recordar que la societat, la natura i les noves tecnologies de la informació poden ser millors mestres que els llibres de text.
7 comentaris:
A Primària, almenys, és cert que hi ha llibres de gran qualitat, amb materials complementaris per a l'aula ben interessants. Pel que fa al tema del preu, els llibres no s'haurien de pagar si estem parlant d'educació pública. És un repagament.
Tens raó al dir que, sovint, les classes giren massa al voltant del llibre. Baix el meu punt de vista, seria desitjable que l'opció de prescindir d'aquests es corresponguera amb un projecte a nivell de tot el centre. Com, efectivament, ocorre a alguns col·legis.
Salut!
Vicent, seria discutible això del repagament dels llibres de text. En la nòmina, ens detrauen la cotització a la Seguretat Social. Per tant, pagar per qualsevol prestació coberta per aqueixa cotització és un repagament. Però l’educació pública es finança via imposts, com altres serveis públics. No hi ha, a la nòmina, una cotització específica per a educació. Titllar de repagament l’adquisició del material escolar em sembla un poc excessiu. Això sí, es pot i cal reivindicar la gratuïtat dels llibres de text per a ensenyaments obligatoris. Ara bé, atesos el seu preu i l’actual penúria de les administracions públiques, aqueixa reivindicació és, en aquests moments, molt utòpica. Sembla més raonable explorar altres vies alternatives: l’elaboració de materials propis del centre, l’intercanvi de llibres usats...
No estic d'acord amb la separació de l'apartat de la Seguretat Social a l'hora de limitar segons quins serveis. Baix el meu punt de vista, s'ajusta més a la realitat parlar d'una caixa única de diners públics. Alguns economistes, per exemple, reivindiquen que les pensions isquen també dels impostos (com la Policia o l'Educació), per tal d'evitar el repetit pseudoargument consistent en anunciar la possible insostenibilitat de les prestacions socials.
A Catalunya, ara mateix, hi ha bastants col·legis amb projectes de centre interessants on es prescindeix dels llibres. És el que es diu fer de la necessitat virtut.
Jo també opine que les prestacions de la Seguretat Social es podrien finançar amb els imposts. Al cap i a la fi, el sosteniment de tots els serveis públics va a càrrec del contribuent (via imposts, via taxes o via cotitzacions). Ara bé, mentre es mantinga l’actual model, no es pot parlar estrictament de repagament quan ens referim a l'adquisició dels llibres de text. De tota manera, si convinguérem que, un cop pagats els imposts, qualsevol exacció relacionada amb els serveis públics és un repagament, llavors el terme s’hauria d’aplicar a tot: al cost del bitllet de tren, a la factura de l’aigua potable, a la compra d’un nínxol al cementiri, a l’entrada en una piscina municipal... En fi, jo crec que les coses són més simples: si tota la gent tingués treball i guanyés un sou decent, no se suscitaria massa debat sobre quines coses s’han de pagar i quines no. Els diners són per a gastar-los, quan es tenen. I tornant a l’objecte del debat, continue pensant que s’abusa molt del llibre de text com a eina única de treball a les aules.
Doncs sí. Sóc partidari de no pagar pels serveis públics en general -ja pagats prèviament amb els nostres diners. Hi poden haver matisos en segons quines coses, però l'educació és un dret i una obligació; un pilar bàsic de l'Estat del benestar; en eixe sentit, considere un repagament l'adquisició d'aquells llibres que, necessàriament, ha de tenir l'alumne. No és cap desgavell: a França, per exemple, no es paga pels llibres a Primària ni a Secundària.
Salut!
Aquest diàleg ha acabat centrat en un factor col·lateral que jo no contemplava al meu post: la gratuïtat dels llibres de text. Bé, hi estem d’acord; ja he dit que cal reivindicar aqueixa gratuïtat. Però la meua reflexió girava al voltant d’altre aspecte: l’abús que es fa del llibre de text. Tu, en canvi, parles «d'aquells llibres que, necessàriament, ha de tenir l'alumne».
En alguns centres hi ha gent que s’ho juga tot a la carta del llibre de text i el material connex subministrat per l’editorial: el disseny curricular de la matèria —que després passarà a formar part del disseny curricular de centre—; la programació didàctica amb la corresponent seqüenciació de continguts; les activitats d’aprenentatge; les avaluacions...
Alguns col·legues estarien perduts sense llibre de text. Això provoca, per exemple, l’avorriment dels alumnes en certes classes i l’escassa adquisició de competències bàsiques. En llengua, posem per cas, es treballa poc l’expressió escrita. En canvi, els xiquets s’afarten d’omplir graelles i formularis. Ja ho deia a l'entrada: alguns docents es prenen el llibre de text com la bíblia.
Si s’aconsegueix, en un futur pròxim, la gratuïtat dels llibres, haurem d’anar pensant a reduir dràsticament el seu volum. Haurem de pensar en altres eines complementàries més barates, útils i d’aprofitament col·lectiu: biblioteques de centre, préstecs, intercanvis, ordinadors i tabletes... Això no implica, naturalment, desterrar totalment els llibres, però hem de canviar el xip.
Salut!
Quant a l'assumpte central de la teua entrada, ja m'havia pronunciat en la primera intervenció:
"A Primària, almenys, és cert que hi ha llibres de gran qualitat, amb materials complementaris per a l'aula ben interessants. Pel que fa al tema del preu, els llibres no s'haurien de pagar si estem parlant d'educació pública. És un repagament.
Tens raó al dir que, sovint, les classes giren massa al voltant del llibre. Baix el meu punt de vista, seria desitjable que l'opció de prescindir d'aquests es corresponguera amb un projecte a nivell de tot el centre. Com, efectivament, ocorre a alguns col·legis."
No ho repetiré, ja està dit a aquests dos paràgrafs.
Dius: "Tu, en canvi, parles «d'aquells llibres que, necessàriament, ha de tenir l'alumne».". I crec que malinterpretes les meues paraules en el sentit que sembla que jo reivindique que els llibres siguen necessaris. No és així.
He dit això per parlar del tema col·lateral que has plantejat a partir del meu primer comentari. Em referisc a col·legis on obliguen els xiquets a portar llibres. Deia que, en eixos casos, considere un repagament el fet d'haver de pagar pels llibres. Per uns llibres que -repetisc- han de dur necessàriament perquè els hi obliguen a comprar-los.
Pense que, en línies generals, hi estem bastant d'acord. Jo havia posat l'accent en que, en el cas d'optar per prescindir de llibres, és desitjable que tot el centre vaja a una, amb un projecte col·lectiu.
Salut, Ximo!
Publica un comentari a l'entrada