El senyor Álvarez i la senyora Mercè estan casats. Ell és un gentilhome
vingut a menys. Heretà castells i terres dels seus avantpassats, però moltes de
les seues possessions són absolutament improductives. Això sí, el cavaller té
un extens arbre genealògic ple de gestes glorioses, dutes a cap al llarg i
l'ample del món: Granada, Riu de la Plata, Flandes, Filipines... Ella és filla de
menestrals adinerats. Aportà al matrimoni un dot amb què Álvarez pogué redreçar
la seua esquifida economia. Mercè no volia casar-se amb el gentilhome. «L’estima
arribarà amb la convivència», insistia la mare de la xica. Però l’estima mai no
arribà a existir. Segons males llengües, el cavaller Álvarez ha tingut nombroses
amistançades. El desig de rememorar glòries passades i l’excessiva liberalitat
l’empenyen sovint a sostreure diners del dot de l’esposa. (Álvarez no troba
altra forma de subvencionar la seua vida de contínua disbauxa.) A causa d’aquestes
circumstàncies, Mercè ha passat mitja vida amagant cabals, per tal d’assegurar
el benestar dels seus fills. El marit es burla d’ella, posant-la de mesquina, agarrada,
ronyosa, garrepa i altres boniqueses del mateix estil. Mercè ja no pot més. Està
farta de menyspreus i traïcions. Vol divorciar-se. El cavaller Álvarez, malgrat
no estar enamorat de Mercè, ha amenaçat de matar-la si torna a nomenar la
paraula divorci.
2 comentaris:
Ai... com em sona aquesta història. Em penso que és un fet ben real. Desitjo, tot i que costarà, que la bona dona aquesta aconsegueixi un divorci ben avingut. I és evident que per aconseguir-lo no necessita el permís del marit; és ella qui ho ha de decidir. No ha de ser una decisió necessàriament de dos. Dos estan junts si tots dos ho volen. Si no fos així, estaríem davant d'un segrest. Visca la bona dona lliure!
És curiós. Tothom sembla tenir clar que no es pot impedir el divorci d’una persona quan aquesta rebutja de conviure amb l’altre consort. Si les coses estiguessen igualment clares en altres esferes...
Publica un comentari a l'entrada