Dec estar perdent facultats, perquè de vegades no entenc res de res. No entenc, posem per cas, quina cosa s’entén que ha de ser una exposició. El joc de paraules ve al cas. Molts de vostès, distingits lectors, sabran ja que aquests dies s’està celebrant, a la Casa de Cultura de Xàtiva, una exposició titulada Calixto III, un papa valenciano, dedicada a Alfons de Borja amb motiu del cinc-cents cinquanta aniversari de la seua mort. Jo, en sentir el primer anunci d’aquest inefable esdeveniment, organitzat per la Conselleria de Cultura i Esport, ja vaig pensar que la cosa seria de poca transcendència. Normalment, la celebració d’una gran exposició s’anuncia amb prou antelació i sol anar precedida de nombrosos treballs preliminars. Pensen, per exemple, en els preparatius que van antecedir la inauguració de Lux Mundi, de La Llum de les Imatges.
En l’afer que ens ocupa, la brevetat dels terminis i la sobrietat informativa no auguraven un cas com un cabàs. Aquesta sospita es véu confirmada quan els mitjans de comunicació informaren que, un cop clausurada a Xàtiva, la mostra anava a recórrer diverses poblacions del País: Pego, Castalla, Monòver, La Nucia, Albaida, València, Peníscola... Devia tractar-se, per tant, d’una mostra itinerant i menor. Ja se sap que una magna exposició (de l’estil de Carolus, que commemorà el cinquè centenari del naixement de Carles V) no és com un tren de rodalia, que s’atura a totes les estacions; el retorn dels préstecs, les despeses d’assegurança i els riscos dels trasllats fan inviables els pelegrinatges massa dilatats.
Ara bé, com que l’ajuntament de Canals se’n pujà a la figuereta, perquè no s’havia previst que el muntatge fes escala a la pàtria d’Alfons de Borja, tothom pensà que el contingut expositiu devia ser extraordinàriament valuós, unes expectatives corroborades per l’ostentació de l’estrena; a l’acte inaugural assistiren la consellera de Cultura, l’alcalde i president de la Diputació, el comissari de l’exposició i el senyor abat de la Col·legiata. En vista de tot açò, ens vam atansar a la Casa de Cultura per a desxifrar els enigmes que amagava la controvertida exposició borgiana. I què ens hi vam trobar? Moltes bufes i pocs trons! En realitat, els il·lustres caps autonòmics i locals, en comptes d’un transatlàntic, havien avarat una piragua de riu.
Un amic de Rotglà, que m’acompanyava, exclamà: «Uei, açò era tot? Per açò es barallava l’ajuntament de Canals?». Aquest amic meu és altra persona que ha perdut facultats i tampoc no entén (deuen ser inconvenients de l’edat) quina cosa entenen els nostres polítics que ha de ser una exposició. «Cerimònia d'exposar el Santíssim Sagrament a l'adoració dels fidels», diu una de tantes accepcions del diccionari —o «Primera de les tres parts en què és divideix el primer moviment d’una sonata», diu altra—. Quina mena d’exposició li havien dedicat a Calixt III les nostres autoritats? Un bocí, un no res, un muntatge tan efímer com el regnat del propi papa.
El regnat de Calixt III durà, en efecte, un tres i no res; l’ancià oriünd de la Torreta ascendí al soli el 1455 i traspassà el 1458. Tot i ser l’iniciador d’una gran peripècia històrica, fugaç i refulgent com el vol dels cometes, el seu perfil quedà absolutament desdibuixat, eclipsat per la lluïssor del nebot, Alexandre VI, i el seu llinatge. Fugaç! Quin altre adjectiu convindria més al pontificat de Calixt III? I clar, pel que sembla, aquesta fugacitat s’ha contagiat als nostres governants. No tots els episodis vitals del primer papa valencià tingueren, però, tanta levitat.
En l’afer que ens ocupa, la brevetat dels terminis i la sobrietat informativa no auguraven un cas com un cabàs. Aquesta sospita es véu confirmada quan els mitjans de comunicació informaren que, un cop clausurada a Xàtiva, la mostra anava a recórrer diverses poblacions del País: Pego, Castalla, Monòver, La Nucia, Albaida, València, Peníscola... Devia tractar-se, per tant, d’una mostra itinerant i menor. Ja se sap que una magna exposició (de l’estil de Carolus, que commemorà el cinquè centenari del naixement de Carles V) no és com un tren de rodalia, que s’atura a totes les estacions; el retorn dels préstecs, les despeses d’assegurança i els riscos dels trasllats fan inviables els pelegrinatges massa dilatats.
Ara bé, com que l’ajuntament de Canals se’n pujà a la figuereta, perquè no s’havia previst que el muntatge fes escala a la pàtria d’Alfons de Borja, tothom pensà que el contingut expositiu devia ser extraordinàriament valuós, unes expectatives corroborades per l’ostentació de l’estrena; a l’acte inaugural assistiren la consellera de Cultura, l’alcalde i president de la Diputació, el comissari de l’exposició i el senyor abat de la Col·legiata. En vista de tot açò, ens vam atansar a la Casa de Cultura per a desxifrar els enigmes que amagava la controvertida exposició borgiana. I què ens hi vam trobar? Moltes bufes i pocs trons! En realitat, els il·lustres caps autonòmics i locals, en comptes d’un transatlàntic, havien avarat una piragua de riu.
Un amic de Rotglà, que m’acompanyava, exclamà: «Uei, açò era tot? Per açò es barallava l’ajuntament de Canals?». Aquest amic meu és altra persona que ha perdut facultats i tampoc no entén (deuen ser inconvenients de l’edat) quina cosa entenen els nostres polítics que ha de ser una exposició. «Cerimònia d'exposar el Santíssim Sagrament a l'adoració dels fidels», diu una de tantes accepcions del diccionari —o «Primera de les tres parts en què és divideix el primer moviment d’una sonata», diu altra—. Quina mena d’exposició li havien dedicat a Calixt III les nostres autoritats? Un bocí, un no res, un muntatge tan efímer com el regnat del propi papa.
El regnat de Calixt III durà, en efecte, un tres i no res; l’ancià oriünd de la Torreta ascendí al soli el 1455 i traspassà el 1458. Tot i ser l’iniciador d’una gran peripècia històrica, fugaç i refulgent com el vol dels cometes, el seu perfil quedà absolutament desdibuixat, eclipsat per la lluïssor del nebot, Alexandre VI, i el seu llinatge. Fugaç! Quin altre adjectiu convindria més al pontificat de Calixt III? I clar, pel que sembla, aquesta fugacitat s’ha contagiat als nostres governants. No tots els episodis vitals del primer papa valencià tingueren, però, tanta levitat.
Abans de rebre el capel cardenalici, Alfons de Borja ja tenia un currículum admirable. Els seus serveis jurídics i diplomàtics a l’Església i a la Corona d’Aragó eren incomptables: les seues gestions havien posat fi al Cisma d’Occident i havien permès l’annexió de Nàpols als dominis del rei Alfons V el Magnànim. Poc abans d’ascendir a la càtedra de Pere, el futur papa conegué un succés que marcaria el trànsit de l’Edat Mitjana a l’Edat Moderna: l’entrada dels turcs a Constantinoble el 29 de maig de 1453. El Borja fou, per tant, primer pontífex d’un temps nou. I clar, la seua vena política trobà de seguida un nou al·licient: la recuperació d’Hagia Sophia per a la cristiandat, somni que evidentment no veuria mai acomplit. ¿No creuen vostès, amics lectors, que aquests ingredients biogràfics el feien mereixedor d’una commemoració més digna?
---
(publicat a Levante-EMV, el 30/08/08)
1 comentari:
L'altre dia, en un ple, Rus va dir que l'exposició no és que siga xicoteta, és minimalista. Com el seu interés per la cultura: també és minimalista.
Publica un comentari a l'entrada