L’abat de Xàtiva ha pres el costum de celebrar missa, el dia de Sant Feliu, seguint el ritual mossàrab. La paraula ‘mossàrab’ prové de l’expressió mustá'rab, ‘arabitzat’, i fa referència a les persones que conservaren la religió cristiana sota la dominació islàmica de la Península Ibèrica. El parlar romànic d’aquestes persones (i dels muladís o indígenes que renegaren del cristianisme) rep idèntica denominació. Per extensió, la litúrgia mossàrab (anomenada també visigòtica) fou la pròpia d’aquells cristians abans d’introduir-se el ritu romà a la Península.
---
Musulmans i cristians van conviure pacíficament durant bona part de l'Alta Edat Mitjana. Els musulmans mai no van pretendre que els cristians es convertiren a l'islam. L'Alcorà estableix: «Disputeu amb els jueus i cristians en termes cordials i moderats» (sura XXIX, 45) o «Inviteu-los a abraçar l'islam i digueu-los: adorem el mateix Déu» (XLII, 14). Els cristians no patien persecució si no intervenien als assumptes polítics. Fins i tot l'emir Abd al-Rahmãn II féu gestions perquè es convoqués a Còrdova, l’any 851, un concili. Els musulmans arribats a la Península, aventurers en cerca de botí, no tenien esperit proselitista. Preferien que els cristians conservaren la seua condició de gentils. Així podien exigir-los el pagament de tributs. Les conversions foren, per tant, voluntàries. Un cronista deia que els barons cristians abraçaven l'islam per tres motius: fugir del jutge, fugir dels tributs i casar-se amb diverses dones alhora.
---
Pel que fa a la llengua, s’ha de dir que el romanç va conviure amb l'àrab durant molt de temps. En un judici contra el cadi de Còrdova, celebrat durant el govern d'Abd al-Rahmãn II, fou cridat com a testimoni un muladí anomenat Giner que només parlava romanç i tenia fama d'home virtuós (la seua paraula donava fe en actes notarials i judicials). Referint-se al cadi, va dir: «No el conec molt, però té fama de mala persona (utilitzant una expressió popular romanç). L'emir, a qui féu gràcia l'expressió, va cessar el cadi. És evident, doncs, que entenia les paraules de Giner. També es coneixen els malnoms de personatges cèlebres de la Còrdova califal: el Camello, el Royo (pel color del cabell), etc.
---
En època islàmica, l'església visigòtica, que continuà vigent a tota la Península (tant als territoris musulmans com als regnes cristians), acatava la primacia del metropolità de Toledo. L’antiga comunitat mossàrab d’aquesta ciutat, que pogué conservar les seues esglésies parroquials (Santa Justa i Santa Rufina, Sant Marc, Sant Lluc, Santa Eulàlia, Sant Sebastià, Sant Torquat) i la seua litúrgia visigòtica, està formada actualment per unes dues mil famílies residents a la capital i a la seua rodalia. El col·lectiu gestiona un institut d’estudis visigòtics. Molts dels seus membres desfilen a la processó del Corpus Christi. A la capella homònima, que s’alça a la catedral de Toledo des de temps del cardenal Cisneros, es poden escoltar periòdicament, per privilegi papal, misses i oficis celebrats en llatí d’acord amb el ritu mossàrab.
---
Des de fa temps, la jerarquia permet que aquest ritu puga celebrar-se també en altres indrets. Els xativins presents a les misses mossàrabs de divendres passat (uns quants fidels habituals i d’edat madura) amb prou feines notarien les diferències respecte del ritu ordinari. És més, els assistents ocasionals pensarien que aquelles misses eren les de sempre. S’ha de tenir present que no s’hi féu servir el llatí i que, malgrat la importància del cant a la litúrgia mossàrab, només s’hi sentiren les salmòdies monòtones de sempre (és possible que l’escassesa de clientela en tinga la culpa). I clar, s’hi trobava a faltar la presència d’aquells melismes d’origen oriental tan típics del cant visigòtic, emparentat amb el cant gregorià i amb el cant ambrosià.
---
Els no iniciats difícilment identificarien el Psallendum, el Clamor, l’Apostolus, l’Evangelium, el Sacrificium, l’Oratio admonitionis, l’Agios, el Trisagio, la mescla del pa i del vi, el Repletum est gaudio... Pocs s’adonarien que l’oficiant invocava sants relacionats amb les comunitats mossàrabs: Torquat, Sebastià, Fructuós, Feliu, Vicent, Justa i Rufina, Eulàlia, Eulogi, Aciscle, Ambròs, Leandre, Isidor... Ningú no veié (no era possible) com l’abat fragmentava el pa i col·locava les partícules en forma de creu sobre la patena. En definitiva, un esdeveniment litúrgic ben interessant ha degut passar totalment desapercebut per a molts xativins.
---
(publicat a Levante-EMV, el 08/08/08)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada