Des de l’arribada dels musulmans a la Península, al segle VIII, nombrosos refugiats havien introduït la cultura llatina i visigòtica a la Liébana (comarca situada al bell mig de la serralada Cantàbrica, al peu dels Pics d’Europa). En aquell context, aparegué la figura del monjo Beat de Liébana, que es revoltà contra Elipand, arquebisbe de Toledo, primat de l’església visigòtica i defensor de l’heretgia adopcionista (Elipand i els seus seguidors afirmaven que Crist era fill adoptiu de Déu). Beat de Liébana escriví, amb el bisbe d’Orma, el Liber adversus Elipandum. Aquestes dissensions doctrinals provocaren una gran crisi entre les comunitats mossàrabs.
En ser elegit abat del monestir de Sant Martí de Turieno (conegut més tard com Sant Toribi de Liébana, el jubileu del qual se celebra des del segle XV, per decret del papa Juli II, els anys que la diada del patró cau en diumenge), Beat hi va redactar els Comentaris a l'Apocalipsi (fent-se ressò d’una creença contemporània molt estesa segons la qual l’any 888 havia d’arribar la fi del món). Beat mantingué també que Sant Jaume havia evangelitzat la Península (s’avançà, per tant, a l’ulterior descobriment de la tomba de l’apòstol a Compostel·la).
Paral·lelament, durant el mateix segle IX, la pressió fiscal que patien els cristians d’al Andalus augmentava de forma considerable. Aquesta circumstància i la crisi de la seu metropolitana provocaren que molts mossàrabs acabaren adoptant les formes de vida dels musulmans: tenien harem, servien a l'exèrcit de l'emir i exercien càrrecs administratius a la seua cort. Altres es convertiren a l'islam. Sant Eulogi es queixava de l'oblit en què havia caigut la cultura llatina. Per tal de frenar les desercions, alguns cristians cordovesos volgueren refutar les doctrines de l'islam.
El sacerdot Perfecte renegà públicament de Mahoma i, quan anava a ser executat, profetitzà la mort del camarlenc Nasar. En complir-se la profecia, s'estengueren les ofenses a l'islam. Això desfermà una onada d'execucions. Foren martiritzats el mercader Joan, els monjos Isaac, Jeremies i Teodomir, el sacerdot Aciscle, el diacà Pau, el soldat Sanç... L'emir Abd al-Rahmãn II i el metropolità de Sevilla, Recafred, convocaren un concili per a temperar els ànims. El concili, amb l'oposició de Saül, bisbe de Còrdova, prohibí les aspiracions al martiri.
Com que Saül i Eulogi no cessaren, però, d’instigar les provocacions a l’islam, seguiren els martiris, com ara el de Flora o Maria. Llavors, l'emir Muhammad I ordenà una violenta repressió. En ser martiritzat Eulogi, que els cristians santificaren immediatament, els mossàrabs cordovesos acabaren convertint-se a l'islam o emigrant als regnes cristians del nord. Més tard, prengué força la doctrina malikita (els alfaqins partidaris del rigorista fiqh maliquí, volien tallar les ales als filòsofs i als teòlegs, i prohibir l'especulació intel·lectual). També arribaren a la Península els almoràvits i els almohades, i, amb ells, una onada dintransigència que provocà la desaparició de tots els grups mossàrabs d’al Andalus (quan Jaume I arribà a València, no en quedava cap; les comunitats cristianes de Xarc al Andalus havien migrat dos segles abans).
L’art mossàrab és present, per tant, a regions del nord repoblades per cristians cordovesos des de temps d'Alfons III de Lleó i dels comtes de Barcelona Guifré Borrell (Borrell I) i Sunyer I. A Catalunya apareixen trets mossàrabs en esglésies com Sant Vicenç d'Obiols i Sant Quirze de Pedret. Les influències califals arriben també a la talla de capitells en obres grandioses com les de Sant Benet de Bages. També es consideren mossàrabs les il·lustracions de les diverses còpies dels Comentaris a l'Apocalipsi, de Beat de Liébana, enllestides per Magius (probablement cordovès) i els seus deixebles. N'hi ha exemplars del Beatus a Girona i a la Seu d'Urgell.
També el conjunt de Suso, a la Rioja, fou habitat per monjos mossàrabs que practicaven la litúrgia visigòtica o mossàrab a partir de l'any 923, quan Garcia Sanxes I, rei de Pamplona, conquerí la contrada. A principis del segle XI, però, la idea d'unitat política i religiosa s'anava afermant per tot Europa. Els legats apostòlics transmetien les noves consignes: tota la cristiandat havia d'estar sotmesa a l'autoritat pontifícia; calia romanitzar la litúrgia, l'escriptura… Els monjos benedictins de Cluny foren l'instrument clau d'aquella tasca uniformadora. El concili de Coyanza prohibí els monestirs mixtos (amb monjos i monges) i va sotmetre els abats a l'autoritat dels bisbes. L’Església prenia l’estructura feudal i piramidal que coneixem ara.
En ser elegit abat del monestir de Sant Martí de Turieno (conegut més tard com Sant Toribi de Liébana, el jubileu del qual se celebra des del segle XV, per decret del papa Juli II, els anys que la diada del patró cau en diumenge), Beat hi va redactar els Comentaris a l'Apocalipsi (fent-se ressò d’una creença contemporània molt estesa segons la qual l’any 888 havia d’arribar la fi del món). Beat mantingué també que Sant Jaume havia evangelitzat la Península (s’avançà, per tant, a l’ulterior descobriment de la tomba de l’apòstol a Compostel·la).
Paral·lelament, durant el mateix segle IX, la pressió fiscal que patien els cristians d’al Andalus augmentava de forma considerable. Aquesta circumstància i la crisi de la seu metropolitana provocaren que molts mossàrabs acabaren adoptant les formes de vida dels musulmans: tenien harem, servien a l'exèrcit de l'emir i exercien càrrecs administratius a la seua cort. Altres es convertiren a l'islam. Sant Eulogi es queixava de l'oblit en què havia caigut la cultura llatina. Per tal de frenar les desercions, alguns cristians cordovesos volgueren refutar les doctrines de l'islam.
El sacerdot Perfecte renegà públicament de Mahoma i, quan anava a ser executat, profetitzà la mort del camarlenc Nasar. En complir-se la profecia, s'estengueren les ofenses a l'islam. Això desfermà una onada d'execucions. Foren martiritzats el mercader Joan, els monjos Isaac, Jeremies i Teodomir, el sacerdot Aciscle, el diacà Pau, el soldat Sanç... L'emir Abd al-Rahmãn II i el metropolità de Sevilla, Recafred, convocaren un concili per a temperar els ànims. El concili, amb l'oposició de Saül, bisbe de Còrdova, prohibí les aspiracions al martiri.
Com que Saül i Eulogi no cessaren, però, d’instigar les provocacions a l’islam, seguiren els martiris, com ara el de Flora o Maria. Llavors, l'emir Muhammad I ordenà una violenta repressió. En ser martiritzat Eulogi, que els cristians santificaren immediatament, els mossàrabs cordovesos acabaren convertint-se a l'islam o emigrant als regnes cristians del nord. Més tard, prengué força la doctrina malikita (els alfaqins partidaris del rigorista fiqh maliquí, volien tallar les ales als filòsofs i als teòlegs, i prohibir l'especulació intel·lectual). També arribaren a la Península els almoràvits i els almohades, i, amb ells, una onada dintransigència que provocà la desaparició de tots els grups mossàrabs d’al Andalus (quan Jaume I arribà a València, no en quedava cap; les comunitats cristianes de Xarc al Andalus havien migrat dos segles abans).
L’art mossàrab és present, per tant, a regions del nord repoblades per cristians cordovesos des de temps d'Alfons III de Lleó i dels comtes de Barcelona Guifré Borrell (Borrell I) i Sunyer I. A Catalunya apareixen trets mossàrabs en esglésies com Sant Vicenç d'Obiols i Sant Quirze de Pedret. Les influències califals arriben també a la talla de capitells en obres grandioses com les de Sant Benet de Bages. També es consideren mossàrabs les il·lustracions de les diverses còpies dels Comentaris a l'Apocalipsi, de Beat de Liébana, enllestides per Magius (probablement cordovès) i els seus deixebles. N'hi ha exemplars del Beatus a Girona i a la Seu d'Urgell.
També el conjunt de Suso, a la Rioja, fou habitat per monjos mossàrabs que practicaven la litúrgia visigòtica o mossàrab a partir de l'any 923, quan Garcia Sanxes I, rei de Pamplona, conquerí la contrada. A principis del segle XI, però, la idea d'unitat política i religiosa s'anava afermant per tot Europa. Els legats apostòlics transmetien les noves consignes: tota la cristiandat havia d'estar sotmesa a l'autoritat pontifícia; calia romanitzar la litúrgia, l'escriptura… Els monjos benedictins de Cluny foren l'instrument clau d'aquella tasca uniformadora. El concili de Coyanza prohibí els monestirs mixtos (amb monjos i monges) i va sotmetre els abats a l'autoritat dels bisbes. L’Església prenia l’estructura feudal i piramidal que coneixem ara.
Sanç III de Navarra, partidari del moviment centralitzador, aconsellà als monjos de Suso que abandonaren la regla de Sant Fructuós i acceptaren la benedictina. L’oposició als designis reials provocà que el prior, Domingo de Cañas, conegut més tard com Domingo de Silos, fos desterrat. Finalment, Garcia de Nájera decidí construir el nou monestir de Yuso i traslladar-hi les relíquies de San Millán. Durant quaranta anys, doncs, hi hagué dos monestirs i dos abats. El monestir de Suso, en contra del que havia disposat el concili de Coyanza, continuà albergant monges, entre elles Santa Oria, i practicant els ritus visigòtics i mossàrabs (l'any 1073, el darrer abat de Suso, l'abat Pere, enllestí una còpia del Liber commicus, una recopilació de litúrgia mossàrab).
11 comentaris:
Un mar de tolerencia,convivencia fraternal intercultural/intereligiosa.
Un mundo feliz, con el islam.
Les coses no són blanques o negres. A partir de l'arribada dels musulmans, hi hagué un primer moment de convivència amb els cristians que, més tard, es va trencar. La pregunta és: Qui fou el primer a trencar la baralla?
Es como si en aquella época,los ejércitos de las Cruzadas, en vez de ir a reconquistar los santos lugares,donde los musulmanes impedían ya el acceso a los cristianos,-imaginemos lo mismo en La Meca-, hubieran decidido instalarse a través de la conquista en países ya bajo el Islam, y les
hubieran tolerado bajo condiciones restrictivas la práctica de su religión. ¿Se habrían conformado o habrían roto la baraja?.
De cap manera volia jo justificar res amb la meua entrada; només volia explicar l’origen de les comunitats mossàrabs, arran d’unes misses d’aquest ritu dites per l’abat de Xàtiva la diada de Sant Feliu. Tu planteges la qüestió de la tolerància d’uns o d’altres durant l’alta edat mitjana. Això és un assumpte molt controvertit que s’ha de contextualitzar a la circumstància històrica concreta. D’acord amb aquesta contextualització, la islamització de la península fou un procés pacífic; el solar de la mesquita de Còrdova —on s’alçava una anterior basílica cristiana— fou adquirit per “compra”, no per ocupació pura i dura (òbviament, el cristians el vengueren més o menys de grat; estem parlant del segle VIII, quan encara no existia el concepte del políticament correcte). Les conversions a l’islam foren voluntàries. En molts països musulmans, queden encara comunitats cristianes (coptes, armenis, siríacs...). Una gran part de la historiografia accepta que els primers a trencar la baralla foren els cristians (potser, per por de patir una sotragada, per la sensació que anaven perdent terreny, és a dir, per complex d’inferioritat). Les croades, que tu addueixes com a hipòtesi (que no com a exemple a contrari), en són bona prova. Els croats entraren a mata-degolla en una Jerusalem on vivien musulmans, cristians i jueus. Hi ha una anècdota molt coneguda; quan un croat preguntà a Godofred de Bouillon com distingirien uns dels altres, aquest contestà: «Mata’ls tots, que Déu Nostre Senyor ja els distingirà quan entren al cel». Els musulmans encara no han oblidat aquella matança. Amb açò, no vull dir que els turcs seljúcides que ocupaven Jerusalem foren germanetes de la caritat. És més, l’islam mai no m’ha despertat un gran entusiasme. Però vull dir-te, una vegada més, que les coses no són ni blanques ni negres.
Como fui alumna tuya hace ya bastantes años,me gusta "picar" un poquito. El fondo de la cuestión
vendría a ser éste: en caso de no haber"roto la baraja" los cristianos,ahora podríamos perfectamente ser un estado islámico,no como el que imaginan algunos pseudoprogresistas, sino como los que existen en la actualidad,y sin petróleo, más concretamente, algo parecido a Turquía. Y ésa es la cuestión: los que preferirían eso, con tal de vivir lejos de lo que es el occidente cristiano, con todos sus evidentes defectos, o las que no nos agrada nada esa posibilidad.
Con mi saludo afectuoso,Laura.
M’alegre de saber que has estat alumna meua. Rep tu també el meu salut afectuós. Quant al teu darrer comentari, he de dir-te que hi hauria encara opcions pitjors. Al cap i a la fi, avui la República de Turquia és (no sabem per quant de temps) un país laic d’inspiració francesa; els alumnes no poden estudiar religió a l’escola, Santa Sofia és un museu i les dones turques accediren al vot el 1935, quan moltes dones europees encara ni ho somiaven. És més, acabarà sent sòcia de la Unió Europea. Clar, com a tots els països sociològicament musulmans, l’islamisme turc de caire fonamentalista està en plena expansió; puc certificar-ho, perquè el més d’agost he passat vuit dies a Istanbul. Però pitjor seria la perspectiva de viure en un país com Aràbia Saudita o Pakistan. En definitiva, torne a repetir (a risc de fer-me pesat) que de vegades les coses no són com semblen. I ja que nomenes Turquia, l’evolució d’aquest país i l’actitud que hi prenga l’occident europeu (sense repetir, per exemple, errors com l’enfrontament de Grècia que provocà una neteja ètnica terrible a principis del segle XX) seran decisius per a saber si l’islam és recuperable per a la democràcia. Amb tants anys com en ha costat lliurar-nos del jou eclesiàstic, només faltaria que ara haguérem de repetir la jugada amb l’islam.
Lliurar-nos del jou eclesiàstic? Et veig massa optimista. Recorda que encara queden capellans als hospials, a les casernes (a l'exèrcit hi ha fins i tot bisbes castrenses), que esdeveniments com ara funerals d'estat, bodes reials o preses de possessió del govern encara es fan davant d'una bíblia o d'una creu o d'un cardenal, que encara es dóna religió als col·legis... Vols que et faça la llista més llarga?
Gracias por tomarte la molestia de contestarme. Pero has eludido lo de decir si hubieras preferido una hipotética no "ruptura de cartas" por parte de los cristianos, y que la península hubiera permanecido en
la tutela islámica ,sin vuelta atrás,
en los siglos posteriores. Es que ése es el aspecto central. Para una
católica creyente, el asunto está clarísimo, pero los agnósticos, o indiferentes laicos, dudan mucho la respuesta, y no es una cuestión sólo de religión, sino de cultura,
o de "civilización", y de mucho más.
No cal, senyor o senyora anònim o anònima. Ja sé que encara no ens hem lliurat del jou al cent per cent. En alguns aspectes estem fins i tot més mal que en Turquia (on, com ja s’ha dit anteriorment, no es pot ensenyar religió a l’escola). Però tenim, millors o pitjors, unes lleis que permeten l’avortament o el matrimoni de les persones homosexuals. Si et sembla que nosaltres no hem avançat molt, imagina’t el que hauran avançat els iranians o els saudites.
Amiga Laura:
Efectivament, és difícil de contestar la teua pregunta. Elucubrar sobre allò que podria haver succeït però no va succeir (o viceversa) és un exercici estèril. Però en vista de la deriva que ha pres l’islam, esgarrifa pensar, és cert, com podria ser avui el país. No, no m’agradaria viure en un estat teocràtic islàmic. Però clar, possiblement l’islam és el que és pel joc d’accions i reaccions amb el cristianisme. A l’alta edat mitjana, els musulmans formaren una de les societats més avançades de l’època (en filosofia, medicina, urbanisme...). Ben mirat, que hagen arribat a ser el que són avui no és tan estrany; hagueren de patir, als regnes peninsulars, una neteja ètnica que avui, aplicada als jueus o als bosnians musulmans, és rebutjada per qualsevol persona civilitzada. Potser, aquestes infàmies els han radicalitzat. Abans de la guerra a l’antiga Iugoslàvia, per exemple, una enormitat de musulmans no eren practicants, no anaven a la mesquita; ara, com a conseqüència de la neteja duta a cap pels serbis, el mocador i el fonamentalisme campen a les amples, i les mesquites estan plenes a vessar. No, no m’agradaria de viure en un país musulmà com Iran, però imagine com fou la vida de Lluís Alcanyís o de Lluís Vives (ambdós bons cristians però d’orígens conversos) i m’esborrone: la Inquisició assassinà bona part de la seua família; la mare de Vives, ja morta, fou desenterrada per a ser cremada a la foguera; el propi Vives hagué de marxar a Flandes, concretament a la ciutat de Bruges, per a no patir la mateixa dissort. Moltes cartes de la baralla cristiana anaven marcades amb la calavera. Sort que ara vivim, almenys formalment, en un país menys dogmàtic.
Ah, i se m'ha oblidat una cosa: estic d'acord amb la teua apreciació sobre les diferències culturals, però rebutge el concepte de xoc de civilitzacions. És erroni. No hi ha diferències de civilització; tots els humans estem, en el sentit antropològic del terme, civilitzats (a diferència dels orangutans, per exemple, que no ho estan). Per tant, el que hi ha entre els humans són diferències culturals, no de civilització.
Publica un comentari a l'entrada