Ja ha transcorregut un any, des que vam commemorar el tercer centenari de l’incendi de Xàtiva, i tots els ecos de l’efemèride han anat esmorteint-se. Ningú no deu recordar-la ja. Les elits dirigents hi van passar de puntetes. A l’hora de la veritat, el nostre alcalde, que havia anunciat uns fasts que serien recordats per totes les generacions futures, es va desentendre de la fita. I clar, en vista de l’escàs interès demostrat per uns i altres, hom sospita que pocs hauran après les lliçons de la història. Sembla que les conseqüències més transcendentals dels esdeveniments commemorats, l’atonia i el seminfotisme, encara perviuen en estat latent a la nostra societat.
Hi ha, d’una banda, l’atonia política. La sotragada del 1707 aturà bruscament la trajectòria de la ciutat. La victòria botiflera no sols determinà la pèrdua de les institucions forals; la ciutat també perdé, com ja s’ha dit altres vegades, l’oportunitat d’esdevenir cap eclesiàstic i, per tant, polític d’una extensa demarcació administrativa, la qual cosa permeté que totes les ciutats de l’antiga sotsgovernació (Alcoi, Gandia, Ontinyent, Alacant...) adquiriren major puixança que Xàtiva. Les caramboles de la vida i de la política han abocat, però, a una conjuntura inesperada: tres-cents anys després, Alfonso Rus ha aconseguit de reunir en la seua persona la triple condició d’alcalde, president de la diputació i president de l’organització provincial del seu partit (els bromistes afegiran una quarta: la de president d’un Olímpc que juga en una categoria provincial).
Amb independència de les inclinacions polítiques de cadascú, unes circumstàncies com aquestes haurien de convidar a l’optimisme; ja se sap que és costum dels nostres polítics agranar cap a casa. Molts xativins i xativines han degut pensar: «Ara és la nostra; Alfonso farà el que toque per tal que la nostra ciutat torne a ser de primera divisió». Qui pense això està, però, totalment equivocat. Som on érem; fins ara, la política de l’alcalde no ens ha fet progressar per damunt d’altres ciutats de les Comarques Centrals. ¿Com havia d’enlairar la ciutat a primera divisió qui ha estat incapaç d’evitar que l’Olímpic estiga un graó per sota del Barrio del Cristo?
L’alcalde no ha volgut impulsar un model coherent de desenvolupament urbanístic; no ha sabut construir un model econòmic sòlid, allunyat de l’especulació, afavoridor del creixement i esmorteïdor de les crisis quan es presenten; no ha previst cap inversió pública que estimule l’activitat econòmica (recordem que el seu predecessor a la poltrona provincial aconseguí un parc logístic per al seu poble); tampoc no ha desenvolupat una política cultural coherent (no tenim, per exemple, extensió universitària). De moment, tota l’activitat de l’alcalde sembla enfocada a consolidar la seua xarxa clientelar i a gastar la pólvora en salves. I damunt té la barra de dir que no compra el convent de Santa Clara perquè Zapatero no li dóna diners. Pobret!
Tenim també l’atonia econòmica del teixit social. Després de la desfeta del 1707, Xàtiva esdevingué una ciutat d’hisendats que ha vingut obtenint llurs rendes de l’agricultura, del comerç o, ja ben entrats al segle XX, de la usura. Les experiències fabrils han estat esparses i, sovint, han acabat en crisi. Pel contrari, zones veïnes com la Vall d’Albaida experimentaren aviat la industrialització. I clar, com que ha romàs immutable fins als inicis del segle XXI, el model xativí ha entrat en crisi. Ara mateix, ni el sector serveis pot garantir el nostre futur econòmic (recordem, per exemple, que molts funcionaris públics treballen a la nostra ciutat però no hi viuen). El veïnat faria bé d’estar preocupat. Tenim, però (i amb això es tanca el cercle), unes dosis molt elevades de seminfotisme ciutadà.
Ara que arriba la fira, tindrem l’oportunitat de constatar, si observem amb atenció el tarannà que ha adquirit els últims anys, els símptomes de tot allò que s’acaba de dir: pólvora gastada en salves, crisi de les activitats tradicionals (ramat, joguines...), escàs contingut cultural, triomfalisme retòric i habitual dels polítics que ens governen i seminfotisme de les classes burgeses i populars que deixen la ciutat espaordides i marxen a Bixquert o a la platja. Efectivament, els xativins no hem après molt del nostre passat recent. Avui, la pèrdua de centralitat de Xàtiva és més patent que mai; però a ningú no sembla importar-li massa.
(publicat a Levante-EMV, el 13/08/08)
3 comentaris:
Ximo, que vols que et diga. M'agrada coincidir i és un excel·lent escrit. Si llegeixes l'entrevista que es publica en el mateix suplement de Fira, Rus ja deixa clar quin és el futur: s'ha acabat la pólvora del rei. A vore quines motos ens ven ara i com ens les venen...
Ei Jesús! Gust de tornar a llegir une paraules teues. Moltes gràcies pel teu comentari. Com veus, ja porte un temps col·laborant amb l’empresa. I sí, efectivament. Sembla que també s'acaba la pólvora per a salves. Però Alfonso és especialista en traure conills del barret. I a molts els cau la baba veient els seus numerets.
El que empreocupa a mi és el que no són conills ni salves. Perquè ja se saps que Rus sempre buscarà pólvora per a salves, encara que siga feta amb sofre i amb carbó vegetal. També estava molt bé l'article de Fitó. Al final, vendrà aire... d'eucaliptus.
Publica un comentari a l'entrada