—Ramón Calderón diu, al Diari d’Informacions, que Déu és del Real Madrid. Si s’ha de jutjar, però, pel fervor religiós que ara mateix inunda la pell de brau, sembla que Déu siga atlètic i que s’haja encarnat al nou messies Lluís Aragonès —proclama Radaurí amb aire teatral.
—El messies és Iker —rectifica Saniver—. Hi ha milers de persones celebrant la bona nova, bevent i entonant càntics en honor al messies i als seus deixebles. Per a Calderón, Lluís només és la canya badada que clama al desert.
—Hi ha una cosa que no comprenc —intervé Rocabuix—. Les paraules del cap merenga semblen pròpies d’un creient (que Déu fos del seu equip tant se li donaria a un ateu). Ara bé, no us sembla poc cristià aqueix intent seu d’acaparar la divinitat? Els creients no han de ser solidaris i universalistes?
—És que ho són —afirma Saniver—. Iker Casillas ha aconseguit metes transcendentals perquè el seu ramat és universalista, com manen els preceptes. El nou messies ha alçat la copa envoltat de matalassers, gitanos, negres i gentils (circumstància amb què Lluís Aragonès ha volgut expiar el seu racisme). La presència de Torres, Güiza, Marcos Senna, Xavi, Cesc Fàbregas o Puyol demostra la universalitat del grup d’apòstols.
—Ja sé que Déu escriu recte amb línies tortes, però el president del Real Madrid parlava del seu equip, no de l’Església Universal —protesta Radaurí—. Calderón ha vingut a dir, de forma poc caritativa, que Déu és de la seua exclusiva propietat. De la qual cosa es dedueix que el dirigent blanc no deu ser molt cristià. En tot cas, serà jueu o musulmà.
—Ben pensat, és possible que Ramón Calderón tinga raó i Déu siga madridista —insinua Rocabuix.
—En tens alguna prova? —pregunta Radaurí.
—Tu sempre has dit que el Real Madrid rep molts favors de la divina providència.
—Sí! I què? —insisteix Radaurí.
—Heus ací la prova definitiva: Déu ajuda els seus! —exclama triomfal Rocabuix—. A més, que Déu Nostre Senyor milite a les files del Real Madrid explicaria moltes coses: l’existència, per exemple, dels ateus convençuts o dels seguidors del Barça.
—Cert. I també que altres decidisquen fer-se partidaris de l’Arsenal —riu Eiximona, que fins aquest moment ha passat desapercebuda.
—Des de quan entens tu de futbol? —pregunten els homes a l’uníson.
—El messies és Iker —rectifica Saniver—. Hi ha milers de persones celebrant la bona nova, bevent i entonant càntics en honor al messies i als seus deixebles. Per a Calderón, Lluís només és la canya badada que clama al desert.
—Hi ha una cosa que no comprenc —intervé Rocabuix—. Les paraules del cap merenga semblen pròpies d’un creient (que Déu fos del seu equip tant se li donaria a un ateu). Ara bé, no us sembla poc cristià aqueix intent seu d’acaparar la divinitat? Els creients no han de ser solidaris i universalistes?
—És que ho són —afirma Saniver—. Iker Casillas ha aconseguit metes transcendentals perquè el seu ramat és universalista, com manen els preceptes. El nou messies ha alçat la copa envoltat de matalassers, gitanos, negres i gentils (circumstància amb què Lluís Aragonès ha volgut expiar el seu racisme). La presència de Torres, Güiza, Marcos Senna, Xavi, Cesc Fàbregas o Puyol demostra la universalitat del grup d’apòstols.
—Ja sé que Déu escriu recte amb línies tortes, però el president del Real Madrid parlava del seu equip, no de l’Església Universal —protesta Radaurí—. Calderón ha vingut a dir, de forma poc caritativa, que Déu és de la seua exclusiva propietat. De la qual cosa es dedueix que el dirigent blanc no deu ser molt cristià. En tot cas, serà jueu o musulmà.
—Ben pensat, és possible que Ramón Calderón tinga raó i Déu siga madridista —insinua Rocabuix.
—En tens alguna prova? —pregunta Radaurí.
—Tu sempre has dit que el Real Madrid rep molts favors de la divina providència.
—Sí! I què? —insisteix Radaurí.
—Heus ací la prova definitiva: Déu ajuda els seus! —exclama triomfal Rocabuix—. A més, que Déu Nostre Senyor milite a les files del Real Madrid explicaria moltes coses: l’existència, per exemple, dels ateus convençuts o dels seguidors del Barça.
—Cert. I també que altres decidisquen fer-se partidaris de l’Arsenal —riu Eiximona, que fins aquest moment ha passat desapercebuda.
—Des de quan entens tu de futbol? —pregunten els homes a l’uníson.
—Des que convisc amb Rocabuix i el televisor panoràmic del saló —somriu Eiximona—.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada