Els humans descobrírem fa temps que tota representació del món físic o social implica una reflexió sobre el nostre ésser, una reflexió, bastida amb tota mena d'emocions i vivències, que permet de guiar les nostres conductes, individuals o col·lectives. La fotografia, no cap dubte, també pot acomplir aquesta tasca moral. Alguns fotògrafs, que comencen afirmant la seua identitat creativa i acaben assolint un compromís cívic, exemplifiquen aquesta unió indestriable de l’ètica i l’estètica. Anit, sense anar massa lluny, el món faller va retre a la Casa de Cultura de Xàtiva un merescut homenatge a Antoni Marzal, fotògraf que pertany a aqueixa raça d’artistes.
La fotografia, mitjà d'aprehensió de la realitat que, amb el pas del temps, adquireix un gran poder d'evocació, ha assolit un gran protagonisme en totes les fites socials i familiars; a la gent li agrada perpetuar visualment els moments més intensos de la seua vida i arxivar els records que permeten restituir el temps perdut. Són múltiples els autors que, des dels inicis de la fotografia, s’han dedicat a fixar tota mena d’esdeveniments. Gràcies a la seua tasca, tenim testimoni gràfic de la nostra història recent. A casa nostra, conservem l’obra d'excel·lents fotògrafs, com Simarro, Talens o Sarthou, que en són bon exemple.
Aquests autors conreaven una gran diversitat de temes i gèneres: el retrat social i de costums (personatges, oficis, etc.), les vistes de monuments, la foto de glamour, el reportatge… Com que els aparells fotogràfics permeten la reproducció il·limitada de qualsevol imatge, les possibilitats d'accés al món de les representacions plàstiques —un accés monopolitzat, fins a no fa tant, per les élites socials i il·lustrades— han crescut exponencialment. Ja fa temps, per tant, que les imatges fotogràfiques han passat a formar part del folklore, del conjunt de manifestacions de la cultura popular i de masses.
El món de les falles, per exemple, va atraure de seguida l’atenció dels fotògrafs. Les falles, art efímer, només cobren perdurabilitat si resten documentades gràficament. A ningú no ha d'estranyar que la festa, en prendre volada, vulga deixar testimoni visual de la seua existència a través de diversos mitjans de reproducció gràfica. Els llibrets són la plataforma més adient per a aquests propòsits. Bé que els primers llibrets es feien servir bàsicament per a la sàtira, a poc a poc s'anaren omplint de vinyetes, gravats, esbossos i, finalment, de fotos. Per això, entre els elements rituals imprescindibles d’un llibret explicatiu no poden faltar, a hores d'ara, les fotos de la falla, de les falleres, dels actes fallers i fins i tot de vistes ràncies de la ciutat.
Els fotògrafs han esdevingut una mena d'incrustació al món faller (formen part inseparable de cercaviles i desfilades, com el bombardí); amb el temps, tota la documentació gràfica que produeixen acabarà envoltada d'un halo poètic. Els poetes, sobretot aquells que destaquen per llurs qualitats èpiques, dibuixen sovint el retrat d'un poble o d'un país. En fotografia, des de Robert Capa fins a Salgado, hi ha tota una tradició d'artistes-fotògrafs que han dedicat la seua obra a mostrar els goigs i els patiments dels pobles. Altres, pel contrari, s'han dedicat a la creació de móns subtils plens de simbolisme o d'un classicisme sòlid com el marbre. En açò tampoc no hi ha moltes diferències amb els poetes.
Antoni Marzal —l’obra del qual mostra unes inclinacions poètiques evidents, fruit del seu amor per la terra— sempre ha tingut vocació d'alçar acta de la realitat que l’envolta. Ha sabut copsar el spectrum de les nostres falles i de tants altres esdeveniments populars. Seguidor de mestres com Cartier Bresson, Walker Evans o el nostre Gabriel Cualladó, Marzal (ja ho hem dit en altres ocasions) no necessita per a les seues fotos temes importants o dramàtics, ni persones de fama reconeguda, sinó escenes quotidianes i persones pròximes. Amb això, en té prou per a bastir un bon reportatge. Les seues instantànies capten aspectes de la ciutat i de les seues manifestacions populars que, tot i ésser perfectament coneguts, no deixen de sorprendre’ns en mostrar-nos una cara insòlita. És de justícia que, des d’ací, ens sumem al merescut homenatge.
La fotografia, mitjà d'aprehensió de la realitat que, amb el pas del temps, adquireix un gran poder d'evocació, ha assolit un gran protagonisme en totes les fites socials i familiars; a la gent li agrada perpetuar visualment els moments més intensos de la seua vida i arxivar els records que permeten restituir el temps perdut. Són múltiples els autors que, des dels inicis de la fotografia, s’han dedicat a fixar tota mena d’esdeveniments. Gràcies a la seua tasca, tenim testimoni gràfic de la nostra història recent. A casa nostra, conservem l’obra d'excel·lents fotògrafs, com Simarro, Talens o Sarthou, que en són bon exemple.
Aquests autors conreaven una gran diversitat de temes i gèneres: el retrat social i de costums (personatges, oficis, etc.), les vistes de monuments, la foto de glamour, el reportatge… Com que els aparells fotogràfics permeten la reproducció il·limitada de qualsevol imatge, les possibilitats d'accés al món de les representacions plàstiques —un accés monopolitzat, fins a no fa tant, per les élites socials i il·lustrades— han crescut exponencialment. Ja fa temps, per tant, que les imatges fotogràfiques han passat a formar part del folklore, del conjunt de manifestacions de la cultura popular i de masses.
El món de les falles, per exemple, va atraure de seguida l’atenció dels fotògrafs. Les falles, art efímer, només cobren perdurabilitat si resten documentades gràficament. A ningú no ha d'estranyar que la festa, en prendre volada, vulga deixar testimoni visual de la seua existència a través de diversos mitjans de reproducció gràfica. Els llibrets són la plataforma més adient per a aquests propòsits. Bé que els primers llibrets es feien servir bàsicament per a la sàtira, a poc a poc s'anaren omplint de vinyetes, gravats, esbossos i, finalment, de fotos. Per això, entre els elements rituals imprescindibles d’un llibret explicatiu no poden faltar, a hores d'ara, les fotos de la falla, de les falleres, dels actes fallers i fins i tot de vistes ràncies de la ciutat.
Els fotògrafs han esdevingut una mena d'incrustació al món faller (formen part inseparable de cercaviles i desfilades, com el bombardí); amb el temps, tota la documentació gràfica que produeixen acabarà envoltada d'un halo poètic. Els poetes, sobretot aquells que destaquen per llurs qualitats èpiques, dibuixen sovint el retrat d'un poble o d'un país. En fotografia, des de Robert Capa fins a Salgado, hi ha tota una tradició d'artistes-fotògrafs que han dedicat la seua obra a mostrar els goigs i els patiments dels pobles. Altres, pel contrari, s'han dedicat a la creació de móns subtils plens de simbolisme o d'un classicisme sòlid com el marbre. En açò tampoc no hi ha moltes diferències amb els poetes.
Antoni Marzal —l’obra del qual mostra unes inclinacions poètiques evidents, fruit del seu amor per la terra— sempre ha tingut vocació d'alçar acta de la realitat que l’envolta. Ha sabut copsar el spectrum de les nostres falles i de tants altres esdeveniments populars. Seguidor de mestres com Cartier Bresson, Walker Evans o el nostre Gabriel Cualladó, Marzal (ja ho hem dit en altres ocasions) no necessita per a les seues fotos temes importants o dramàtics, ni persones de fama reconeguda, sinó escenes quotidianes i persones pròximes. Amb això, en té prou per a bastir un bon reportatge. Les seues instantànies capten aspectes de la ciutat i de les seues manifestacions populars que, tot i ésser perfectament coneguts, no deixen de sorprendre’ns en mostrar-nos una cara insòlita. És de justícia que, des d’ací, ens sumem al merescut homenatge.
(publicat a Levante-EMV, el 28/06/08)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada