Ron Mueck

Ja ho diu el Gènesi: «Formà Déu l’home del fang de la terra i bufà al seu nas un bufit de vida, i fou l’home ànima vivent.» Sembla, doncs, que pastar amb fang és una activitat que acompanya l’ésser humà des dels seus orígens; la ceràmica, l’escultura, la pintura —les Belles Arts en suma— provenen d’aquesta activitat. Canvien els materials (els escultors moderns utilitzen acer, silicona, fibra de vidre...), però sovint apareixen artistes que remeten als inicis de l’activitat creadora. L'any 1997, un grup de joves —els anomenats “joves artistes britànics”— organitzaren una exposició col·lectiva, Sensation, a la Royal Academy of L ondon. Hi van participar artistes com Ron Mueck, Damien Hirst i els germans Jake i Dinos Chapman. En general, les obres que s’hi exhibien provocaren polèmica i reaccions extremes entre crítics i públic; eren particularment colpidores les peces de Damien Hirst i els germans Chapman: el primer mostrava uns animals morts conservats en formol dins de grans urnes de cristall; els segons, figures eròtiques i escenes de mort força estremidores (posteriorment crearien polèmica de nou per llur manipulació de gravats de mestres antics com Goya).

Damien Hirst, el més conegut d’aquells joves, ha arribat a guanyar 200 milions d’euros en una subhasta enllestida sense mediació de cap galeria d’art. L’australià resident en Anglaterra Ron Mueck (nascut en 1958) és, en canvi, menys conegut. Tanmateix, entronca amb la tradició dels grans mestres, tot i utilitzar uns materials i un llenguatge moderns. Els orígens d’aquest escultor hiperrealista es troben al món dels efectes especials cinematogràfics i la publicitat. En 1996, començà a dedicar-se a l’art refinat. El seu talent per a desenvolupar creacions plàstiques d’un realisme sorprenent va atraure l’atenció de crítics i col·leccionistes. L’any següent, participà a la col·lectiva Sensation, amb Dead Dad (pare mort), una esgarrifant obra que representa, a escala reduïda, el cos mort de son pare, realitzada amb silicona i altres materials. Aquesta obra el llançà a la fama. A partir de llavors, col·laborà amb la National Gallery, el principal museu de Londres. Les escultures de Mueck reprodueixen fidelment els detalls del cos humà, però diferents trets remeten també al corrent expressionista.

Juga, posem per cas, amb l’escala. Fuig també dels cànons tradicionals de bellesa. Les seues obres sacsegen l’ànim de l’espectador. El procés creador de Ron segueix les pautes tradicionals: dibuixos preparatoris, esbossos de guix o argila, armadures de fil d’aram... L’artista ha participat en esdeveniments força reeixits. Boy, una obra seua de cinc metres, fou exhibida al Millenium Dome i a la Biennal de Venècia. Amb Ron Mueck, s’acompleix la vella màxima: l’artista ha de tenir quelcom de visionari. Les seues figures aconsegueixen de proporcionar una visió inèdita de la realitat sense caure als excessos dels seus companys de generació. Mueck interpreta de manera inopinada el món que ens envolta. Cal destacar el diàleg directe que s’estableix entre les seues obres i les dels mestres antics que atresora la National Gallery. La seua maternitat, per exemple, està lligada al tema de la Mare de Déu i el Jesuset, present en molts quadres renaixentistes penjats a les sales contigües. La dona embarassada també és un tema clàssic, abordat des d’un punt de vista actual i sense complexes: la Ceres deessa de la fertilitat. Mueck s’allibera de tabús, trenca amb segles de polèmiques i censures, i mostra la seua fascinació pel cos humà.

Caràcters, més que 50

Caràcters acaba d’arribar al número 50 de la seua «segona època». Es diu prest, però aquesta fita suposa tretze anys de treball sense interrupció, des que, l’any 1997, un grup de professors, editors i traductors vinculats a la Universitat de València —Vicent Alonso, Antoni Furió, Gustau Muñoz, Francesc Pérez i Moragón, Vicent Olmos...— decidira de reprendre el fil d’una capçalera que ja havia existit amb anterioritat, entre els anys 1992 i 1994. Aquella «primera època» havia tingut una existència efímera però productiva, amb deu números publicats i la implicació de Joan Brossa i d’Enric Satué, que van tenir cura del disseny de la revista, i d’altres universitaris i lletraferits valencians: el mateix Vicent Alonso, Josep Iborra, Vicent Raga, Vicent Berenguer... Finalment, la publicació renovada fou impulsada per un grup reduït: Vicent Alonso, Gustau Muñoz, Francesc Pérez Moragón (als quals s’afegí posteriorment Felip Tobar), amb el suport d’un contingent nodrit de col·laboradors.

Des de la seua fundació, i també des de la seua represa, Caràcters s’ha caracteritzat per una sèrie de constants insubornables: fer crítica literària catalana i transcendir les cotilles administratives que, ben sovint, ens minimitzen com a país amb llengua i cultura pròpies. Caràcters, però, ha ensopegat amb els entrebancs típics d’aquesta mena de publicacions: els propis del gènere periodístic —i de format— a què s’adscriu i l’escassedat de recursos econòmics amb què compta per a mantenir-se. És obvi que fer una revista de crítica literària és un «negoci» ruïnós —i, més encara, en català i des de València—, però del tot necessari i imprescindible per a la normalització cultural i literària de casa nostra. Caràcters, però, ha trobat en la Universitat de València l’aixopluc que cercava per a un projecte que volem durador i perdurable alhora, sense solució de continuïtat en el temps i en l’espai, sense complexos i amb l’afany d’una publicació amb veritable vocació nacional. Té, doncs, l’aspiració de la plena normalitat, l’objectiu de ser plataforma de difusió de les publicacions d’arreu del territori i una oportunitat per a la crítica literària.

És des d’aquests paràmetres que Caràcters ha funcionat des dels seus inicis, sobretot des que la revista va quedar adscrita a l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, fins al número 32, i després a les Publicacions de la Universitat de València, a partir d’aquest número i fins a l’actualitat, gràcies a la generositat i la complicitat del que ara com ara n’és el director, Antoni Furió. A més a més, la revista compta amb el suport d’algunes institucions públiques —com la Institució de les Lletres Catalanes, que patrocina les pàgines centrals, o el Consell Valencià de Cultura— i privades, com Bancaixa i algunes editorials.

Aquesta segona etapa també ha tingut la col·laboració de nombrosos artistes que han il·lustrat cada número, alguns dels quals compten amb una llarga i reconeguda trajectòria professional. La capçalera, a més, ha mantingut una línia estètica força regular, basada en la pulcritud de la presentació i la impressió. La responsabilitat d’aquesta «pulcritud» es deu, en bona mesura, a l’escriptor i mestre de l’art de la tipografia Josep Palàcios, que va dissenyar la capçalera fins al número 20, i al desaparegut Albert Ràfols-Casamada, que la va «redissenyar», amb generositat i encert, a partir del número següent. És ben probable que la personalitat de Caràcters es dega, almenys en part, a aquest vessant estètic –si més no, n’és la cara més visible.

Els darrers cinc anys de la publicació han estat marcats per l’objectiu de consolidar la revista i de millorar-ne els continguts. Per assolir aquest doble objectiu, Caràcters s’ha obert des de dins —amb un consell de redacció no vinculat necessàriament amb el món universitari, format per Francesc Calafat, Maria Josep Escrivà, Gustau Muñoz, Susanna Rafart, a més d’Àfrica Ramírez, que s’encarrega de la maquetació— i, també, cap enfora: fent de corretja de transmissió entre el món de la crítica «professional» i el públic-lector, que n’és —o hauria de ser, no ho oblidem— l’autèntic destinatari. La capçalera ha brindat, a més a més, una oportunitat quasi única a aquells que tenen la vocació i l’aspiració d’escriure crítica seriosa i fonamentada, sense estridències ni exabruptes personalistes o interessats, sinó des de l’honestedat i el rigor del professional. En aquest sentit, si ha servit també perquè uns quants joves d’arreu del país es llançaren a l’aventura d’escriure, ja ens podem donar per satisfets. I, d’altra banda, si ha contribuït a ser un referent i un exemple de crítica seriosa, una de les aspiracions fonamentals de Vicent Alonso —sens dubte, un dels artífexs d’aquesta publicació—, el balanç encara en seria més falaguer.

Tot seguint aquest esperit de professionalització, en aquest número 50 incloem un reportatge d’Eduard Ramírez sobre la crítica literària. Víctor Maceda i Francesc Vila reflexionen sobre la situació a hores d’ara dels mitjans de comunicació en català. Les pàgines centrals les dediquem a un dels autors catalans més llegits arreu del món: Quim Monzó. L’entrevista, al darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Joan Solà. Les il·lustracions són del pintor Manuel Boix. I alguns dels noms més insignes de les nostres lletres es donen cita en un número que hem volgut extraordinari: perquè pertocava i perquè volíem que fóra la prova fefaent de la continuïtat de la capçalera. Caràcters ha aconseguit estabilitzar-se, però té al davant un munt de reptes i molts d’objectius a acomplir. Millorar la seua distribució, arribar al màxim de públic possible, servir de plataforma a nous crítics i a futurs escriptors, aprofundir encara més l’articulació del nostre àmbit cultural, bandejant desenteniments suïcides, augmentar la presència pública, impulsar una pàgina web que servisca d’arxiu virtual i alhora d’espai dinàmic de debat literari i cultural... En definitiva, ser una peça més que contribuïsca com més va a la normalitat de les nostres lletres, i alhora a assolir la maduresa i l’autonomia plenes del conjunt del país, i en tots els terrenys.

Juli Capilla, director

Començar la casa per la teulada

Primer, faré una declaració de principis: sempre he pensat que l’obligació de jubilar-se a una edat determinada és inconstitucional. L’article 14 de la Carta Magna diu el següent: «Els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.» L’edat, una circumstància personal, no pot ser motiu per a discriminar una persona. L’edat de jubilació hauria de ser, per tant, voluntària (sense més límits que aquells que imposen raons objectives —malatia, incapacitat—, constatades a través de les proves adients). La llei, en tot cas, hauria de preveure l’edat a partir de la qual es puga sol·licitar el retir voluntari amb plenitud de drets passius (a fi d’evitar abusos empresarials en la negociació col·lectiva), però res més.

L’assumpte d’allargar la jubilació ve de lluny. Jo en sent parlar des de fa temps. El govern l’ha tret ara a la superfície, impel·lit per la necessitat; com que el dèficit de les arques públiques està disparant-se, diferents instàncies econòmiques internacionals han tret la tarja groga a Zapatero. La pretensió d’allargar l’edat de jubilació és molt impopular i pot tenir un cost electoral enorme. Tanmateix, jo sempre he trobat arbitrària la jubilació forçosa als seixanta-cinc anys. De fet, certes persones no es jubilen mai: artistes, escriptors, professionals liberals, empresaris, científics, polítics, caps de certes institucions... A tot estirar, la conveniència de jubilar una persona hauria de dependre del tipus de treball i les condicions físiques i mentals necessàries per a exercir-lo. No és igual treballar en un bastiment, en el camp, en una fàbrica o donant classe a adolescents, que dedicar-se a la docència universitària, a la recerca, als treballs d'enginyeria o a tocar un instrument en una orquestra.

És lògic que les persones dedicades a treballs més durs i menys gratificants —depenents, a més, d’un salari— vulguen jubilar-se com més aviat millor. Però la norma de retirar tothom per igual a la mateixa edat em sembla injusta i nociva per a la societat, perquè llança fora de l’activitat intel·lectual i productiva persones que encara poden rendir molt, si es troben en bones condicions físiques i mentals. Curiosament, aquest aspecte no sembla contemplar-se al debat suscitat pels plans del govern. Plans que damunt són molt contradictoris; si es pretén que les arques de la Seguretat Social no es buiden a la carrera, els governants haurien de prendre algunes mesures prèvies: promoure una política d’ajudes a la natalitat; combatre l’economia submergida (que no aporta res als cabals públics); establir les condicions adients perquè minve la desocupació (els aturats tampoc no aporten res a les arques de la Seguretat Social)... En definitiva, dóna la sensació que es comença la casa per la teulada.

El jorn de Sant Valentí, ja floreix el romaní

Ja s’acosta Sant Valentí. S’ha dit que la diada prové de les antigues Lupercals romanes, o de ritus dedicats a algun geni relacionat amb el retorn del bon temps, el revifament de la vegetació i el rejoveniment del Sol. Pel mes de febrer, inicien la florida els arbres i vegetals més primerencs: l’ametller, l’avellaner, les violetes... Els costums galants que conviden a l’aparellament i al festeig, generals en molts indrets pels volts d’aquesta època, semblen confirmar aquell origen màgic i religiós; recorden vagament pràctiques encaminades a provocar el renaixement de la vegetació, la multiplicació dels ramats i la fecundació o fertilitat de les parelles. A casa nostra, Sant Valentí no és, en realitat, la festa dels enamorats —que els valencians sempre havíem celebrat el dia de Sant Donís, amb la mocadorà—, però els grans magatzems i la globalització han acabat imposant els seus interessos consumistes.

Amb tot, aquesta festivitat no és aliena a la nostra tradició. En diferents indrets, les fadrines anaven a visitar les imatges de Sant Valentí i li resaven oracions per tal que els fes trobar un bon marit. També hi acudien les dones que no vivien amb prou harmonia matrimonial, a fi que els portés la pau a la llar familiar. Existia també la creença que, aquest dia, es casen els ocells. Era pecat, per tant, sortir a caçar ocellets i menjar carn de ploma la diada de Sant Valentí. Hom creia que es perdien els ocells —s’havia d’acabar, especialment, tota espècie de moixonets—; si eren caçats, no podien casar-se i, en conseqüència, no tenien cries. A fi de festejar el casament, els caçadors d’ocellets tenien per patró sant Valentí. La idea d’aquesta setmana, per tant, li la brindem al conseller Castellanos: la finca de la seua esposa, que alberga un parany, podria estar presidida per la imatge de Sant Valentí.

Finalment, no se sap per quina raó, sant Valentí també era patró dels enredaires, els estafadors, els malpagadors i els trampistes. A Barcelona, els enredaires que desitjaven la protecció de Sant Valentí anaven a missa, cada diumenge, a la capella del Palau. A la sortida, s’aplegaven a la placeta de la Verònica i feien una escola de murrieria en què s’ensenyaven trampes i ardits els uns als altres. Es feren populars uns goigs, tan humorístics com irreverents, que ponderaven amb grans ditirambes les gràcies de Sant Valentí com a patró dels estafadors, malpagadors i trampistes —es veu que el sant estenia el seu mantell protector sobre tota mena de confrares—.

Sant Valentí! El patró dels pardals i dels enredaires ha reblanit finalment el cor del nostre alcalde. «El jorn de Sant Valentí, tota garsa puja al pi», diu el refrany. I en efecte, les garses mecàniques han decidit de pujar al tossal del Puig. Des d’ahir mateix, uns helicòpters estan pujant materials de construcció a l’ermita. El regidor Parra ha anunciat una primera inversió de 120.000 euros per a la primera fase de les obres de rehabilitació. I sembla que es destinaran 120.000 més per a una segona actuació. Vítol i vítol al nostre patró Sant Valentí! Sembla que l’alcalde, quan ja s’acosta la diada de l’amor i l’amistat, ha decidit de fer allò que calia. Mai no és tard que arriba. Finalment, s’acomplirà la dita: «El jorn de Sant Valentí, ja floreix el romaní.»

(publicat a Levante-EMV, el 06/02/10)

La impremta de Blai Bellver

Males notícies porta la premsa

Per juliol del 2008, fèiem la següent reflexió: «Com que hi ha pocs votants del PP entre els seus espectadors valencians, la TV3 no posa en perill les expectatives electorals del Partit Popular. Sembla, per tant, que el tancament dels repetidors d’Acció Cultural no s’arribarà a produir. Assistim a una simple tàctica electoral; un cop passada la cita amb les urnes, el PP voldrà conservar un element molt útil a l’hora d’agitar, si cal, l’espantall del catalanisme.» Doncs, ens vam equivocar. Ara mateix, pocs valencians poden veure les emissions de TV3 a través dels canals de TDT. És possible que el PP haja renunciat a fer servir un espantall que li restava vots a Catalunya (si vol guanyar les pròximes eleccions generals, no pot perdre'n cap ni un). Deu haver pensat que és millor eliminar de soca-rel el furóncol de la televisió catalana. Ara bé, qui pensés que amb açò s’havien acabat les males notícies estava del tot equivocat; a partir d’aquesta setmana, el diari Avui deixa de repartir-se en paper pel País Valencià i les Illes. Si tenim present que mesos enrere ja havia desaparegut l’edició en paper d’El Punt, haurem de concloure que l’existència d’un espai català de comunicació és pura utopia. Quin serà el pròxim ensurt?

Sant Trobat

Sovint, el nostre amic Ximo Núñez té unes sortides que semblen més pròpies d’un luterà, o d’un esperit escèptic, que d’un mossèn. Ahir, sense anar massa lluny, es despenjà amb una afirmació taxativa: «Sant Vicent Ferrer mai no va estar a Xàtiva». Cap a on apunta aquest dard del reverend Núñez? Cap als Borja! Com vostès deuen saber, la llegenda assegura que Sant Vicent Ferrer, en una de les seues visites a la nostra ciutat, va conèixer el petit Alfons Borja. El futur pontífex, que llavors encara era una criatura d’uns vuit o nou anys, havia anat a la Seu, en companyia dels seus pares, Domènec i Francina, per a sentir el sermó del frare dominicà. Sant Vicent, en veure el menut, féu la famosa profecia: «Aquest xiquet serà papa i m’elevarà als altars». I clar, donat cas que foren certes les paraules del nostre amic capellà, aquesta profecia seria una pura falsificació; s’hauria d’eliminar, per tant, del happening borgià que prepara Rus per a principis de març. I tot per culpa del rigor científic!

Si l’Església apliqués el mateix rigor en altres esdeveniments, no podríem celebrar, posem per cas, l’any sant compostel·là. Miguel de Unamuno afirmava que todo hombre moderno, dotado de espíritu crítico, no puede admitir, por católico que sea, que el cuerpo de Santiago el Mayor repose en Compostela. Sense arribar als extrems de Luter («A la tomba gallega hi ha el cos d’un gos mort», sembla que va dir), nombrosos especialistes neguen l’estada de l’apòstol Sant Jaume a terres hispàniques —neguen, doncs, l’autenticitat de les relíquies compostel·lanes—. Una veritable ruïna per al sector turístic! Diversos són els personatges als quals adjudiquen les despulles que jauen al sepulcre de Sant Jaume de Galícia: el bisbe Teodomir, l’heretge Priscil·lià... La gent, però, no sol fer cas de totes aquestes elucubracions acadèmiques. Se non è vero, è ben trovato, deuen pensar els milers i milers de pelegrins que enguany faran el camí de Sant Jaume i podran venerar, si passen pel monestir cistercenc de Cañas, a la Rioja, dues ferradures del cavall en què muntava l’apòstol durant la batalla de Clavijo, donades per Diego López de Haro a la seua germana Urraca, quarta abadessa del monestir.

I tot açò m’ha fet recordar que avui se celebra la festivitat de Sant Trobat. Joan Amades explica, al seu Costumari, que el sant era soldat i fou martiritzat a Girona junt amb tres-cents seixanta companys seus. Amb el curs del temps, es va perdre la noció del lloc on havien estat soterrats els màrtirs. Però un dia, impensadament, fou descobert el cos d’un d’ells, al qual, per no saber quin era el seu veritable nom, li adjudicaren el de "Trobat". Per molt que es van cercar els cossos dels seus companys, no fou possible de trobar-ne cap més. A partir d’aleshores, Sant Trobat gaudí de molta devoció; la gent l’invocava per a salvar-se de les febres quartanes. Bé que aquest Trobat no guarda cap relació amb el carrer xativí homònim —segons Agustí Ventura, la nostra via urbana deu el nom a un notari del segle XVII, Domènec Trobat—, no estaria mal recuperar la devoció al soldat màrtir. Podria intercedir pels botiguers del nucli històric i pels empresaris del sector turístic. «Sant Trobat, que trobem forasters que vinguen a deixar-se la pela... Sant Trobat, que passe la crisi econòmica i tornen a florir els nostres negocis...», podrien imprecar.

Des d’ací, brindem la idea als gestors municipals del sector turístic. L’any vinent, el pavelló xativí de FITUR podria estar presidit per la imatge de Sant Trobat. Seríem l’enveja dels gandians. Vejam si, gràcies a la intercessió d’aquest sant, els nostres edils milloren la seua competència, potencien el nostre patrimoni històric, fan de la nostra ciutat un indret agradable, el doten amb uns serveis de qualitat i atrauen milers de visitants. Amén!

(publicat a Levante-EMV, el 23/01/10)

III Congrés d'Estudis de la Vall d’Albaida

L'IEVA organitza enguany el III Congrés d'Estudis de la Vall d’Albaida. Les sessions tindran lloc els dies 12, 13 i 14 de març a l'Olleria. Les persones interessades podran participar-hi en qualitat de simples assistents o com a ponents, presentant una comunicació. En ambdós casos, els participants obtindran 2 crèdits de lliure elecció de la Universitat de València i la certificació d’un curset de 10 hores de durada pel CEFIRE d'Ontinyent. La informació està a l’abast de tothom a la pàgina web de l'IEVA: www.ieva.info/congresIII.php. El congrés serà inaugurat pel director de VilaWeb, Vicent Partal, i el periodista Vicent Sanchis. També comptarà amb la presència del prestigiós sociòleg José Vidal Beneyto, secretari general de l’Agència Europea per a la Cultura i el Consell Mediterrani de la Cultura (UNESCO), que llegirà la ponència de clausura. El ponent, un actiu opositor al franquisme, és filòsof, sociòleg i politòleg, soci fundador del diari El País, catedràtic de Sociologia de la Universitat Complutense de Madrid i director del Col·legi d’Alts Estudis Europeus Miguel Servet. Hom espera que els actes centrals del congrés apleguen un bon nombre d’estudiosos i investigadors de la comarca. Els organitzadors de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida compten amb la col·laboració de l'Ajuntament de l'Olleria. Bé que els actes centrals es realitzaran el segon cap de setmana de març, n’hi ha previstos d’altres posteriors. El termini per a la presentació de comunicacions al congrés, de què cal presentar un resum, acaba el 31 de gener. Els congressistes que presenten qualsevol comunicació pagaran una quota única de 10 €. Per la seua banda, les persones interessades a assistir-hi com a públic tenen fins al 7 de febrer per a inscriure’s. La quota d’inscripció per als socis de l’IEVA, estudiants i aturats és de 30 euros, i de 40 per al públic en general.

Les festes de Sant Antoni Abat

Avui, festivitat de Sant Antoni Abat, ha conclós, a les dotze del migdia, l’Any Amades, en què s’ha commemorat el cinquantenari de la mort del gran etnòleg. Joan Amades diu que la festa de Sant Antoni és una cristianització de les antigues consuàlies romanes, que se celebraven pel desembre en honor a Consus, a qui es demanava que preservés el bestiar de qualsevol mal. A Roma, el dia 8 de gener, també tenia lloc la festa de la coronació dels ases davant l’altar de Júpiter. Un cop celebrats els sacrificis, els forners i els flequers coronaven llurs ases amb murtra i llorer, i organitzaven una gran cavalcada que voltava pels carrers de la gran urbs. L’Església posà aquestes celebracions paganes sota l’advocació de Sant Antoni Abat o del porquet.

Sembla que aquest sant havia nascut vers l’any 251 a Egipte. Als 19 anys, va repartir els seus béns i marxà a viure tot sol a una cova, a Tebes. Més tard, el 285, es va retirar a un castell abandonat, situat a les muntanyes orientals d'Egipte, on va viure 20 anys. El 305, tornà a la vida comunitària i es voltà de nombrosos deixebles. Es diu que feia miracles. El 311, durant el regnat de l'emperador Maximià, estigué a punt de patir martiri. Fundà diferents ermitoris i es va relacionar amb Sant Atanasi, bisbe d'Alexandria. Es va oposar als arrians. Malgrat la dieta escassa i les feines, va viure molts anys —diuen que 105—; va morir a les muntanyes el 17 de gener del 356. Fou enterrat en secret. Es conserven set escrits seus. Sant Atanasi, que va escriure la seua biografia, conta que el diable el va temptar a Tebes amb diverses visions pecaminoses, però Sant Antoni s'hi va resistir. La proesa fou coneguda arreu i es van multiplicar els seus deixebles. A la iconografia cristiana, el sant és representat amb un llibre i una creu en forma de tau o T. Altres vegades duu un gaiato de què penja una campaneta. Sol estar acompanyat d'un porquet a la porta d’una cova. Fins ací, la història més o menys constatable.

Joan Amades explica, però, una llegenda amb elements que avui semblen freudians. Pel que es veu, el sant va visitar terres catalanes. Durant el temps en què obrava miracles portentosos a Tebes, el governador de Barcelona tenia una filla greument malalta; se li havien posat els mals esperits al cos. La fama miraclera de Sant Antoni va arribar fins a la ciutat. El governador, cansat de no trobar remei per a la seua filla, va enviar uns emissaris a visitar l’eremita i a demanar-li que anés a guarir la seua filla. Sant Antoni es va enfilar dalt d’un nuvolet i amb una alenada va volar a Barcelona. Va desembarcar en una plageta i va visitar la filla del governador. La va beneir i els dimonis van fugir del cos de la jove; en un tres i no res, la xica va restar guarida. Poc abans, només arribar el sant a la ciutat, se li havia presentat una bacona amb un garrinet a la boca; el cadell no podia caminar perquè era esguerrat i camatort. La mare va deixar el garrinet als peus del sant. El solitari de la Tebaida el va beneir. De sobte, el porquet restà guarit i, com si hagués anat dret sempre, es va posar a córrer. La bacona, agraïda al sant, el va seguir sempre pertot arreu. Com que el sant va morir primer que la bèstia, la llegenda diu que la bacona el va enterrar. De la qual cosa es desprèn que l'animalet que caracteritza la iconografia de Sant Antoni és barceloní i no és un porquet, sinó una truja. La gent del poble entesa en núvols encara aplica el nom de barqueta de Sant Antoni a uns nuvolets llargs i afuats que solen sortir cap a la posta, perquè segons la tradició, recorden el núvol que el sant féu servir de barca per anar d’Egipte a Barcelona.

Sant Antoni té dedicades moltes esglésies i capelles als països de l’antiga Corona d’Aragó; en alguns indrets és també patró dels llauradors i amb aquest motiu hom fa la benedicció del bestiar el dia de la seua festa. Els gremis de traginers i carreters el tingueren com a patró i en celebraven la festa amb la cavalcada dels Tres Tombs. A les Illes Balears, al País Valencià i a la comarca del Matarranya, la festa compta amb la presència de fogueres, botargues i bon nombre de balls, cançons i tradicions gastronòmiques pròpies. A la Costera, és el patró de dues viles: Cerdà i Canals. En aquesta segona, les festivitats acaben el dia 18 per la nit, quan arriben els festers a l’Església i, segons mana la tradició, donen tres tombs al temple. Moltes poblacions dels Ports de Morella celebren també la Santantonada, hereva de ritus ancestrals vinculats al solstici d’hivern, encaminats a propiciar la fecundació de la natura, la terra i el bestiar. La celebració guarda molts paral·lelismes amb les festes de Canals. Al Portell, posem per cas, els majorals, vestits de fosc i amb barrets, recorren la vila a cavall anunciant la festa. Es fan representacions al voltant d’una foguera o “barraca” de grans dimensions bastida al voltant d’un arbre central, el “maig”, revestit de brancatge verd. Les protagonistes de l’escenificació són les botargues, una mena de dimonis que passegen el sant pel poble, lligat amb una corda, mentre espanten nens i dones. La comitiva passa casa per casa i finalment encén la barraca, refugi del sant.

Un mal més gran

«Quizás nuestra pobre situación espiritual es un mal más grande que el de esos pobres de Haití».

José Ignacio Munilla, bisbe de Sant Sebastià

Arguments a favor i en contra

Aquests dies, arran d’una orde del Ministeri de Cultura, que ordenava paralitzar els enderrocs al barri del Cabanyal, la polèmica torna a protagonitzar les portades dels mitjans d’informació i nombroses entrades a la blogosfera. De nou, partidaris i detractors de la prolongació de Blasco Ibáñez esmolen les seues eines dialèctiques. L'Avinguda de Blasco Ibáñez es va projectar com un bulevard que havia d’arribar fins a la Malvarrosa. Es tracta, per tant, d’un projecte frustrat. Naturalment, els objectius que es marcaren els promotors, fa més d’una centúria, no vinculen necessàriament a cap decisió concreta que es prenga ara, però demostren una voluntat antiga de connectar el nucli històric de València amb la mar, a través d’una gran via. S’ha dit que el Carrer de la Pau o l’Avinguda de l’Oest són casos semblants. No ho són; l’un i l’altra pretenien obrir artèries al nucli medieval d’acord amb uns paràmetres vuitcentistes que avui ja no tenen vigència (els mateixos que propiciaren l’enderroc de les muralles). Així i tot, el final brusc de l’avinguda de l’Oest ha deixat als barris històrics cicatrius i desgavells urbanístics de difícil solució. En canvi, la connexió del centre amb les platges és un objectiu plenament vigent; la revitalització de la façana marítima pot reportar a la ciutat múltiples beneficis, socials i econòmics.

La pretensió, que jo no trobe menyspreable, de prolongar Blasco Ibáñez fins a la mar ha aixecat entre els diferents detractors tota mena de desqualificacions: projecte pretensiós, passat de moda, especulatiu... Són simples adjectius que no poden prendre’s seriosament com arguments a favor o en contra. Només les al·lusions a l’aspecte especulatiu de l’assumpte mereixen una breu reflexió. Ja no queda cap de les nombroses empreses immobiliàries que es van pujar al tren de l’operació urbanística. L’enorme crisi del sector ha provocat la seua desvinculació del projecte. Ara mateix, només Ajuntament i Generalitat, immersos en uns enormes dèficits pressupostaris, pretenen tirar endavant el carro, per una qüestió de cabuderia. De tota manera, algunes persones semblen haver descobert de nou les Amèriques. Darrere de qualsevol operació urbanística, sempre hi ha interessos econòmics que, canalitzats de manera adequada, poden resultar positius per als processos de creixement de la ciutat. Hi havia, posem per cas, interessos especulatius darrere del Pla Cerdà i els edificis de Gaudí. Tanmateix, l’eixampla de Barcelona és modèlica en molts aspectes. I arran de les Olimpíades, la ciutat comtal també ha recuperat la seua façana marítima.

Finalment, alguns han cregut detectar un lapse freudià en aquells que parlen d’unir València amb la mar, com si el Cabanyal no fos València. Atenció! Si ens dediquem a buscar-li més de quatre potes al gat, malament! S’està parlant d’unir el nucli històric i l’eixampla de la ciutat amb la línia marítima. I això és molt difícil d’argumentar en contra. Es podran manifestar opinions, parers, gustos... Arguments, pocs! Que el centre de València deixe de viure d’esquenes a la mar és un objectiu perfectament honorable. Qüestió distinta és la manera d’aconseguir-ho. Si la consecució implica la destrucció absoluta d’un barri, se n’haurà d’estar evidentment en contra. Ara bé, no hi alternativa possible? Dit en altres paraules: no existeix la manera de prolongar Blasco Ibáñez sense destruir totalment el Cabanyal o sense infligir-li danys irreparables? Aquest hauria de ser el moll de la qüestió. I urgeix contestar aquestes preguntes. El barri s'està degradant a velocitat de vertigen.