Un viatge inoblidable

En agost de 2007, vaig fer un viatge a Alemanya. Ho he recordat aquests dies, en veure als telediaris els actes organitzats amb motiu del vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín. Aquell estiu, vaig sojornar a la capital i vaig recórrer diverses contrades de l’antiga República Democràtica Alemanya (Potsdam, Dresden, Leipzig, Lutherstadt Wittenberg...). Em vingueren al cap, durant el periple, imatges boiroses de la meua joventut, quan els meus amics i jo pensàvem que el franquisme i la divisió d’Alemanya serien eterns. La dictadura i la guerra freda eren, per als joves nascuts a la primeria dels cinquanta, elements inamovibles del paisatge quotidià. Són indescriptibles, per tant, les emocions que vam experimentar amb la mort de Franco i la caiguda del Mur.

I clar, amb aquests precedents, aquell viatge a les terres germàniques esdevingué una mena de pelegrinatge al punt on, divuit anys enrere, s’havia produït el gran miracle. A Berlín, a penes quedaven petjades del nazisme. Al número 8 de l’antiga Prinz Albrecht Strasse —ara Niederkirchnerstrasse—, al solar que havien ocupat, entre 1934 i 1945, la seu i la presó centrals de la Gestapo, el quarter general de les SS i l’Oficina Central de Seguretat del Tercer Reich, hi havia una exposició a l’aire lliure, Topografia del Terror, que explicava la historia terrible d’aquest indret. Nombroses persones recorrien silenciosament el recinte.

Les petjades del règim comunista eren, en canvi, omnipresents a tota la ciutat: la seu de la Stasi, el monument als soldats russos, les efígies de Marx i Engels, la Fernsehturm (torre de comunicacions), el Charlie Checkpoint, l’East Side Gallery, exhibició a l'aire lliure de grafits pintats sobre el darrer tram conservat de la tanca que dividia la ciutat, ben a prop de l’antic pas fronterer d’Oberbaumbrücke (he vist, aquests dies, que les pintures murals, molt deteriorades aquell agost de 2007, han estat restaurades). Vaig travessar la Porta de Brandeburg i el Memorial de l’Holocaust. Vaig visitar el Reichstag, el Museu Jueu, la Sinagoga Nova, la Kaiser-Wilhelm-Gedächtniskirche... Vaig camejar per Alexanderplatz. Vaig recordar el treball de Julie Andrews i Paul Newman a Cortina esquinçada, pel·lícula ambientada als carrers de l’antic sector comunista de Berlín. Vaig contemplar, finalment, l’enorme punt de sutura fet pel capitalisme internacional a Potsdamer Platz... Un viatge inoblidable!

A l’església per orar i a la plaça per tractar

Sovint, el senyor abat es queixa, des d’aquestes mateixes planes, de la desafecció que senten moltes persones cap a l’Església. «Vivim en una societat laica que dóna l’esquena a Déu», repeteix a tort i dret la jerarquia catòlica. Els cardenals, bisbes i preveres en general estan bàsicament preocupats pels costums. I quins són els costums que més els preocupen? Ja ho hauran endevinat vostès: els relacionats amb la moral sexual i reproductiva (matèria que la jerarquia eclesiàstica considera de la seua incumbència exclusiva). Un amic meu em recordava, fa tres o quatre dies, el paràgraf d’una nota feta pública en febrer de 2008, vespres electorals, per monsenyor Martínez Camino, referida a l’assumpte de l’avortament: No se debe confundir la condición de aconfesionalidad o laicidad del Estado con la desvinculación moral y la exención de obligaciones morales objetivas. Al decir esto no pretendemos que los gobernantes se sometan a los criterios de la moral católica. Pero sí que se atengan al denominador común de la moral fundada en la recta razón y en la experiencia histórica de cada pueblo.

I quina és l’experiència històrica del nostre poble? Carles Ros, notari del segle XVIII, aclareix la qüestió amb aquesta màxima: «A l’església per orar i a la plaça per tractar». És evident, per tant, que els valencians seguim guiant-nos per la moral de tota la vida, per molta desafecció que hi haja cap als manaments de la Santa Mare Església Catòlica. Per això han caigut tan mal, fins i tot a polítics de la dreta, les paraules del monsenyor portaveu de la Conferència Episcopal, que ha amenaçat d’excomunicació, per heretges, els diputats que voten la reforma legislativa de l’avortament. La plaça és per a fer negocis —carnals i dels altres— i l’església per orar; en açò, seguim les pautes catòliques tradicionals. Les segueixen, per exemple, els polítics valencians que ens governen. Per això estranya que, des de fa unes setmanes —no sé si ho hauran notat—, els regidors xativins del PP a penes baden boca. Han comès algun pecat i tenen por a les flames eternes de l’infern? No crec. Si n’hagueren comès cap, una bona confessió i llestos!

A més, els aprofitaments il·lícits —posat cas que existisquen— són jutjats socialment (d’acord amb altre aforisme de Carles Ros: «No hi ha millors cosins que els doblers i els florins») d’una manera molt laxa. Estan generalitzats a tots els càrrecs, a totes les ocupacions i a totes les capes socials. Als països calvinistes, el polític que és descobert acceptant suborns, prevaricant o mentint, ha de presentar automàticament la dimissió. Aquest no és, però, un país protestant. D’acord amb la nostra mentalitat, llatina i catòlica, fer com fan no és pecat. El poder s’ha d’usdefruitar; n’han de traure profit u mateix —ja se sap, la caritat ben entesa— i els clients (parents, amics, correligionaris...). Si les engrunes arriben a molts, la gent està encantada de la vida. Molts votants troben que les corrupteles, petites o grans, formen part dels usos socials. Per tant, els nostres polítics deuen estar tan callats perquè plou a bots i barrals. Allò més assenyat, quan hi ha tempesta, es quedar-se a casa i esperar que escampe.

I mentrestant, què opina de tot açò la Santa Mare Església Catòlica? Res! Com ja s’ha dit abans, als portaveus eclesials només els preocupen els assumptes carnals i les excomunicacions. Les qüestions relacionades amb l’oratge són cosa de Sant Pere.

(Publicat a Levante-EMV, el 14/11/09)

Guanyar la batalla del llenguatge?

Aquest cap de setmana, el Partit Comunista d’Espanya ha elegit per unanimitat José Luis Centella com a nou secretari general de l’organització, en substitució de Francesc Frutos. En declaracions a la premsa, Centella ha dit unes coses ben curioses. Ha afirmat, per exemple, que els comunistes no han de demanar perdó per la seua història. «La història del PCE és de les més glorioses que pot tenir un partit en el món. Quant a la història del comunisme, tot i tenir llums i ombres, narra la cerca d’una societat més justa. El que hem de fer és autocrítica, no demanar perdó». Durant el seu discurs de cloenda del XVIII Congrés del PCE, el nou secretari general advocà, a més, per una «esquerra sense complexes» que lluite per «guanyar la batalla del llenguatge a la dreta».

Per què em semblen curioses aquestes declaracions de José Luis Centella? Perquè trasllueixen l’esquizofrènia en què encara romanen molts comunistes. S’accepta —quin remei— que la història del comunisme té llums i ombres, però el nou dirigent posa l’accent en les llums, en la cerca d’una societat més justa. Tanmateix, alguns episodis del “socialisme realment existent” durant bona part del segle XX mereixen figurar, per dret propi, a la història universal de la infàmia. Parle dels gulags del stalinisme, de la Revolució Cultural de Mao, dels tancs als carrers de Budapest, Praga o Tian’anmen, del Mur de Berlín, del règim abjecte de Ceaucescu, de les matances de Pol Pot a Cambodja... Encara està per fer-se el recompte general de víctimes d’aquesta cerca d’una societat “més justa”. Ja sé que molts comunistes espanyols són aliens als episodis ressenyats. Ara bé, despatxar-los amb un «hem de fer autocrítica, però no demanar perdó» no em sembla el millor camí per a «guanyar la batalla del llenguatge a la dreta». Perquè... anem a veure: de què serveix l’autocrítica si no va acompanyada de les disculpes i el propòsit de l’esmena corresponents?

Diu José Luis Centella que «la història del PCE és de les més glorioses». Supose que es referirà al sacrifici de molts comunistes que lluitaren contra el feixisme (durant la Guerra Civil) i contra la dictadura franquista. Hi ha, però, a la història del comunisme espanyol, altres pàgines ominoses que és millor oblidar: l’eliminació sistemàtica dels adversaris trotskistes, posem per cas, o la creació de les txeques... En realitat, els comunistes espanyols, italians o francesos, com que mai no arribaren a governar, han pogut mostrar un rostre diguem-ne més humà (semblant al d’aquells comunistes que s’oposaren als tancs soviètics durant la Primavera de Praga). I clar, saber com se les haurien gastat en cas d’arribar al poder és una equació irresoluble. Però, en vista de les experiències que hem conegut, ens podem fer una idea aproximada. Les propostes comunistes per al segle XXI haurien de buscar, per tant, vies noves compatibles amb la democràcia i les llibertats individuals. Si José Luis Centella col·labora en la seua consecució, benvingut siga!

Ara s’expliquen tantes coses

Seguint amb la presumpta situació martirial de l’Església, avui anem a dedicar unes línies a Francisco Camps —El Curita, segons expressió feliç d’Álvaro Pérez El Bigotes, cap valencià de la trama Gürtel—. Des de fa molts anys, Camps està tutelat pel seu “pare espiritual” Juan Cotino, numerari de l’Opus. Com que, després d’acabar la carrera de dret, el jove Camps no aconseguia cap col·locació de profit, son pare parlà amb Cotino: «Veges si trobes alguna cosa per al meu fill». S’acostaven les eleccions locals de 1991. Cotino el va col·locar a la llista municipal de València. El jove s’estrenà en política fent-se càrrec de la regidoria de trànsit, a l’equip de Rita Barberà. A partir de llavors, s’anaren succeint les diferents destinacions: conseller de Cultura, Educació i Ciència, secretari d’Estat, vicepresident del Congrés, delegat del Govern i president de la Generalitat. El progenitor de Camps mai no estarà prou agraït a Juan Cotino! Molta gent ignora, però, que l’honorable també ha tingut una “mare espiritual”.

Fa tres setmanes, els mitjans de comunicació anunciaven la renúncia d’Ana Michavila, cap del Gabinet de Presidència. El cas Gürtel explicaria la dimissió d’aquesta dona, ombra de Camps des de 1999 (aqueix any, el futur president valencià ocupà la Secretaria d’Estat d'Administracions Territorials a l’executiu d’Aznar). Quasi deu anys, doncs, hauria actuat El Curita sota la influència de la Legió de Crist, moviment integrista al qual sembla estar vinculada la senyora Michavila (germana de l’exmnistre José María Michavila). La Legió, fundada pel mexicà Marcial Maciel, té presència en vint països d’Amèrica, Europa i Austràlia. Tot i passar per moments delicats (el fundador ha resultat ser un adúlter i un pedòfil), la secta conservadora compta amb més de 650 sacerdots i vora 2.500 seminaristes. El seu braç seglar, el Regnum Christi, té uns 65.000 membres, de classe social predominantment alta —equiparables, per tant, als seguidors de l’Opus i del Camí Neocatecumenal (Kikos, pel seu fundador Kiko Argüello)—. Ana Botella també sembla ser simpatitzant de la Legió de Crist.

La senyora Michavila i les seues conviccions religioses, ben pròximes al fonamentalisme, exercien una gran influència sobre Camps: ella era qui posava orde al seu caràcter caòtic; per consell d’ella, el president portava els fills a Cumbres, el col·legi que tenen els Legionaris de Crist al Vedat de Torrent (encara que, segons sembla, els hagué de traure arran del cas Gürtel, perquè els companys de classe feien burla dels famosos vestits regalats al pare per la trama corrupta). En definitiva, Camps governa el País Valencià guiat pels consells de persones vinculades a moviments religiosos ultramuntans. Podríem dir, per tant, que ens governa l’Església dels rics, dels poderosos i dels exaltats.

I clar, així s’expliquen tantes coses: la legislació favorable als interessos eclesials; els quantiosos diners invertits a la visita del papa; els viatges al Vaticà; la concessió del concert a la pràctica totalitat dels centres privats d’ensenyança catòlica; l’enorme despesa pública destinada a recuperar el patrimoni de l’Església; les immillorables relacions amb el cardenal arquebisbe de València, Agustín Garcia Gasco... Com es veu, l'Església, “atroçment perseguida”, ha trobat una ganga a casa nostra. Ja els agradaria a molts tenir un tracte semblant. Als col·lectius ciutadans, per exemple, els hauria agradat que Rita Barberà els cedís l’antiga nau de Cross (en comptes de regalar-la a l’arquebisbat, que pensa convertir-la en un temple consagrat als màrtirs valencians de la Guerra Civil). En fi: qui diga que els cristians estan perseguits deu estar de broma.

Amb el catecisme a la mà

Ahir, una notícia, el nomenament de la Mare de Déu patrona de Rotglà i Corberà com alcaldessa perpètua i honorària de la vila, em féu recordar el canvi d’impressions suscitat pel meu post dedicat a la pel·lícula Àgora. El debat havia girat al voltant de la següent qüestió: està perseguida l’Església Catòlica? Al País Valencià, ja es veu, no! Cal dir —perquè segurament molta gent ho ignora— que els valencians portem anys governats, directa o indirectament, per aqueixa Església que, a parer d’alguns, pateix persecució. La recent reorganització feta per Camps al partit i al grup parlamentari dels populars valencians evidencia novament la importància política de Juan Gabriel Cotino. El vicepresident i conseller de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i habitatge és un dels cervells del govern valencià. Només els titulars de Sanitat, Ensenyament, Infraestructures i Benestar Social manegen més pressupost que ell. Doncs bé, Juan Cotino governa amb el catecisme a la mà.

El conseller, fadrí empedreït i numerari de l’Opus, és l’autor de l’estratègia legislativa amb què els populars valencians intenten desactivar els plans del govern central en matèries com ara l’avortament. Fins ara, aquesta estratègia s’ha plasmat en dues iniciatives: la Llei de Protecció a la Maternitat, aprovada el proppassat mes de juny, i una resolució que reconeix als òvuls humans fecundats (als embrions) els mateixos drets que als ja nascuts a l’hora d’obtenir ajudes dels plans d’habitatge estatal i autonòmic. Cotino, des del seu anterior càrrec de conseller de Benestar Social, ja havia impulsat el denominat “Pla Més Vida”, tota una ofensiva a la reforma de la legislació sobre l’avortament. L’elaboració d’un cens —al marge del Registre Civil i sense efectes jurídics— on els pares puguen inscriure els xiquets que hagen nascut morts o moren durant les primeres 24 hores de vida és altra iniciativa impulsada pel vicepresident del Consell.

Algunes d’aquestes mesures legals o reglamentàries, d’inspiració clarament religiosa (un dels pilars de la Llei de Protecció a la Maternitat és, per exemple, el “dret a la vida en formació”), van a topar amb l’ordenament jurídic estatal, on l’embrió no té consideració de ciutadà; l’article 30 del Codi Civil indica que «para los efectos civiles, sólo se reputará nacido el feto que tuviere figura humana y viviere 24 horas enteramente desprendido del seno materno». La resolució que regula l’obtenció d’ajudes per a l’habitatge vulnera, per tant, els drets dels ja nascuts; el nasciturus, és a dir, el concebut no nascut, té una protecció constitucional pròpia, però distinta de l’atorgada al ciutadà. Alguns juristes i els ciutadans laics posaran el crit al cel, però la jerarquia eclesiàstica, no cal dir-ho, està encantada amb Camps, Cotino i companyia.

I clar, es podran enumerar, exhaustivament, tots aquells elements que evidencien un tracte de favor a l’Església per part de l’Estat —en alguns casos, clarament inconstitucional—, però la majoria dels electors valencians no troba que això siga un privilegi inadmissible; el suport a la munió de beats, petimetres i corruptes —Cotino també podria estar involucrat a la trama Gürtel— és renovat puntualment en tots els comicis. Amb aquest panorama, la notícia procedent de Rotglà i Corberà no deixa de ser una mera anècdota (això sí, decimonònica i equiparable a allò de la Mare de Déu del Pilar capitana de la tropa aragonesa).

Les belles arts

Escultures de Claes Oldenburg

—Però mestre, almenys una de les nostres necessitats biològiques no ha estat sublimada de cap manera —feren els joves.

—Quina? —preguntà l’ancià.

—La nostra necessitat de deposició, l’excreció de determinats fluids —contestaren ells amb posat murri.

—Jo no estaria tan segur —somrigué el vell preceptor—. Tots vosaltres haureu vist com, sovint, els infants fan rotglet en terra i pixen i pasten i les mares van corrents i els mormolen: “Nens, nenes, ja està bé de fer porcades”. Jo no descartaria que la ceràmica, l’escultura, la pintura... les belles arts en suma... tingueren un origen absolutament escatològic.

—L’arquitectura també?

—De què estan fets els sostres de les cabanes on sojornen els macips? —inquirí l’ancià—. Per ventura no estan fets de palla i bonyiga de vaca?

Els deixebles es miraren uns a d’altres. L’ancià, refermant-se al bastó, s’allunyà cap al seu cau.

Porter! Porter! Que passa un avió!

El meu amic Paco, veritable pou de saviesa etnològica, em recordava dies enrera una anècdota relacionada amb els germans Quiquito, personatges entranyables que alguns vam conèixer durant la nostra adolescència. Els bessons, Pepito i Enriquito, no es perdien cap partit de l’Olímpic; sempre que l’equip jugava a casa, baixaven a la Murta, a encoratjar els jugadors locals. Quiquito —en realitat Pepito— començava a gambar per les bandes, però normalment acabava situat darrere de la porta contrària. Cada vegada que les alternatives del joc propiciaven un atac de l’Olímpic, amb probabilitat de gol, Quiquito començava a cridar al meta visitant: «Porter! Porter! Que passa un avió!» (clar, estem parlant d’uns anys en què el vol d’un avió era —ja s’ho poden imaginar— un esdeveniment extraordinari). Anècdotes com aquesta queden gravades a la memòria i, de vegades, reapareixen voltades d’un halo poètic.

Ignore si l’estratagema d’aquell beneit sortiria efecte alguna vegada, però al president de la Generalitat, Francisco Camps, i a alguns polítics de la seua corda, els havia anat molt bé, fins ara, la tàctica de Quiquito: gambar pel terreny en què es juga la partida del benestar col·lectiu i, cada vegada que s’acostava a l’àrea dels interessos ciutadans qualsevol incursió de l’amiguisme, la corruptela o el balafiament, cridar ben fort: «Aigua per a tots!», «Ens volen furtar la paella!», «València, la millor terreta del món!»... En resum: «Porter! Porter! Que passa un avió!». La tàctica ha tingut moments sublims; l’episodi de l’educació per a la ciutadania en anglès figura, per dret propi, entre els més excelsos. Però dijous passat, Camps tornava a posar el llistó ben alt: «Encara tinc un somni: uns Jocs Olímpics a Castelló, València i Alacant», afirmà amb emoció.

Amb el ruixat que es desplomava el dia 29 sobre el PPCV (noves revelacions sobre la trama Gürtel, il·legalitats a la Conselleria de Sanitat, suspensió fulminant de militància de Ricardo Costa), l’honorable va optar per la millor tàctica, la de Quiquito. Però Camps somnia truites; quan les granotes hagen criat pèl, època en què podrien celebrar-se unes Olimpíades a València, ell ja no serà president. Els tres barons provincials ja estan agitant-li la cadira. Perquè, en realitat, aquests barons semblen més bé condottieri, mercenaris disposats a canviar de bàndol quan més convinga (com aquell Federico da Montefeltro, duc d’Urbino, que, estant al servei de Pius III, canvià de bàndol i encapçalà la facció dels adversaris del papa). Rus —qui ho havia de dir?— ascendit de botiguer a condottiero i senyor d’una baronia. I encara podria pujar més amunt!

L’alcalde té molta mili feta i coneix perfectament el truc de Quiquito; l’ha utilitzat amb èxit en moltíssimes ocasions (tothom recordarà allò de «Xàtiva tindrà port de mar!»). Per tant, no es deixarà embolicar fàcilment per cants de sirena de ningú ara que la direcció estatal popular podria estar buscant substitut per a Camps (ja se sap: amb governs del PSOE o del PP, els afers valencians sempre s’han regit des de Madrid). Fins al pròxim dimarts, la gent del carrer Gènova ha de barallar diferents alternatives per a solucionar el desgavell autòcton: dissoldre el Comitè Executiu Regional i nomenar una gestora, obligar Camps a dimitir o exigir-li una remodelació del Consell. I clar, els barons —entre els quals, l’alcalde d’alcaldes— estan desficiosos. Però l’honorable, amb cara de badoqueria, continua cridant: «Porter! Porter! Que passa un avió!».

(publicat a Levante-EMV, el 31/10/09)