Mallos de Riglos

Els mallos, situats als Prepirineus d’Osca, estan formats per conglomerats del miocè, sediments amb còdols rodats de grandària significativa cimentats amb grava i arena, que tingueren el seu origen als cons de dejecció de cabals que vessaven cap a l’antiga depressió central de l’Ebre. Aquests dipòsits al·luvials han estat elevats pels plegaments de les capes inferiors i posteriorment erosionats, donant lloc a unes impressionants parets, de les quals hi ha altres exemples menors a la pròxima Agüero i en altres punts dels Prepirineus. Riglos és un paradís per als amants de la natura, sobretot per als aficionats a la muntanya i els escaladors (amb fàcil accés per a uns i espectaculars parets verticals d’aspecte arrodonit per als altres). Els mallos han inspirat diferents noms: Puro, Pisón, Castilla, Volaos, Cuchillo, Frenchín, Visera, Fire... Per ells ha passat la major part dels escaladors peninsulars, alguns dels quals han obert diferents vies d’escalada. Una llegenda conta que anteriorment hi havia una aldea, Foz de Escalete, en la qual vivia una anciana bruixa gegantina. El seu aspecte i grandària atemorien els vilatans. Farta d’inspirar paor, alçà les immenses roques i s’amagà.

Ensenyament privat i regles del mercat

Un comentari —que algú va catalogar de graciós—, al post en què analitzava la captatio benevolentiae dels usuaris, m’ha fet reflexionar sobre el caràcter de les empreses privades que es dediquen a l’ensenyament. L’autor del comentari insinuava el següent: «Ximo, les persones d’esquerra teniu un problema: no enteneu la natura de l’empresa privada». I tant com l’entenem! Una empresa privada té com a finalitat bàsica obtenir guanys. Per tal d’aconseguir aqueix objectiu, els amos del negoci han de seguir, més o menys, aquests passos: estudiar el mercat (per a trobar un nínxol on la competència siga escassa i la demanda elevada), quantificar els costos (d'instal·lacions, personal, subministres...), calcular les amortitzacions, obtenir finançament i fixar els preus finals que s'han de pagar pels béns o serveis oferts. La consecució de beneficis, al final de tot aquest trajecte, dependrà, en bona mesura, del grau de satisfacció que obtinguen els clients o usuaris —molt lligada a la qualitat i el preu del producte—. Funciona l’ensenyança privada concertada d’acord amb aquests paràmetres de lliure mercat? No!

El comentarista al·ludit al paràgraf anterior afirmava: «A l'empresa estatal, la gent cobreix l’expedient i au! A la privada, en canvi, l’amo procura que tot, incentius, producció, vaja bé». El nostre amic no estaria pensant en els centres privats concertats, perquè aquests col·legis són empreses de serveis d’una natura una mica especial: són empreses subvencionades; generalment no persegueixen beneficis econòmics —almenys de manera prioritària—; funcionen en règim d’oligopoli —la major part d’elles pertany a un sol grup empresarial, format per l’Església i les seues organitzacions satèl·lits—; llurs instal·lacions solen estar amortitzades; no han de fer front al pagament de la nòmina —la paguen les administracions públiques—; tampoc no cobren un preu al client —la relació entre qualitat i preu dels serveis que presten és, segons com es mire, òptima: els ofereixen debades—. En resum: no són veritables empreses privades —a més, actuen en un mercat absolutament intervingut—.

Tot açò, però, col·loca els centres públics i els concertats en una situació de teòrica igualtat: uns i altres ofereixen gratuïtament als seus adquirents el mateix servei i el mateix grau de satisfacció. On rau, doncs, la diferència? Als continguts instructius i educatius que hom tracta de transmetre als alumnes. Els col·legis confessionals persegueixen l’adoctrinament de xiquets, adolescents i joves; això —i no la productivitat— explica el control que s’exerceix sobre el professorat de la concertada, sobretot en matèria de moral i costums. Els centres públics, en canvi, solen propugnar la pluralitat ideològica i una concepció de la ciutadania més oberta. En definitiva, la veritable pugna s’estableix, allà on és possible, entre el model públic i el model confessional. Però aquesta competència no s’ajusta, ni de bon tros, a les regles del mercat: no hi ha veritables controls de qualitat; els centres públics manquen d’incentius; els privats seleccionen el personal amb criteris que no tenen res a veure amb la productivitat; les autoritats, lluny de ser neutrals, alteren sovint, per motius ideològics, les regles del joc... La dinàmica del mercat no explica, per tant, les preferències educatives dels ciutadans; al final, s’ha d’acudir a la Sociologia.

Qui infla més les notes?

La dada d’uns bons resultats acadèmics no demostra, per si mateixa, la bona qualitat d’un centre. Ha d’anar acompanyada d’un control extern que valide aqueixos resultats. Farem un poc d’història. Fins a principis dels setanta, els estudis de secundària estaven sotmesos a dos tipus de controls externs: les revàlides i les proves de maduresa del curs preuniversitari. Des de dècades precedents, les classes mitjanes xativines duien els fills als col·legis de monges i rectors; segons parer general, eren més bons que l’institut (hom pensava que els alumnes rebien als centres de l’Església un nivell de coneixements insuperable, a més d’una millor educació). Les proves de revàlida solien desmentir, però, aquestes suposicions: mentre que molts alumnes de la privada hi fracassaven, els alumnes de l’institut les superaven amb relativa facilitat. «Com és possible que el meu fill, o la meua filla, que tenia tan bones notes, haja suspès?», es preguntaven sorpresos els pares d’alumnes de l’ensenyança privada. Què estava passant? Que els controls externs ficaven les coses al seu lloc: els rectors i les monges inflaven les notes.

Vingueren, però, nous vents de reforma pedagògica i foren suprimides quasi totes les proves externes. Es partia d’una premissa: qui millor pot avaluar l’alumnat és qui ha seguit el seu procés d’aprenentatge. I clar, en descobrir que els únics responsables de l’avaluació dels seus fills eren els mestres, molts pares encetaren diferents estratègies de pressió. En general, els docents del sector públic suporten millor els assetjaments paterns o materns (al sector privat, ignorar-los pot implicar la pèrdua del lloc de treball). Hom diu que, mentre el professorat del sector públic dóna les qualificacions d’acord amb els mèrits de l’alumne, el del sector privat ho fa d’acord amb el poder d’influència dels pares. És això cert? Al principi, les diferències entre les mitjanes d’expedient acadèmic i selectivitat (única prova externa que ha sobreviscut), fetes públiques per les diferents universitats, mostraven que els col·legis privats seguien inflant les notes. Però les darreres dades demostren que els centres públics també les han anat inflant progressivament, per a no deixar els seus alumnes en inferioritat de condicions. En definitiva, l’absència de controls externs, resta fiabilitat als resultats acadèmics d’uns i altres.

L’elecció del docent

Generalment, als centres acadèmics —sobretot als públics—, els pares no poden elegir el professorat dels seus fills. En cas de poder fer-ho, es produiria una situació fàcil d’imaginar: hi hauria professors amb classes absolutament plenes i professors amb classes pràcticament buides; quan n’hi ha possibilitat, la gent sempre elegeix allò que més li agrada (tenim l’exemple dels metges: uns han d’atendre molts pacients i altres, en canvi, n’atenen poquíssims). En teoria, el grau d’acceptació d’un professor o d’una professora, per part d’alumnes i pares, és un indici clar de la seua competència. Què impedeix, doncs, que es puga triar docent? Primerament, les disponibilitats de plantilla i l’establiment de ràtios raonables als centres. Hi ha, però, altre impediment més pregon: la negativa sindical a acceptar un sistema de lliure elecció.

Els sindicats són del parer que tots els docents són iguals. Evidentment, això és una fal·làcia: hi ha professors excel·lents i professors roïns (com hi ha metges —o jutges, o manobres— bons, regulars i dolents). Ja ho deia un personatge de George Orwell: «Tots som iguals, però alguns són més iguals que altres». Cada vegada que s’ha parlat d’establir incentius (per als docents que s’involucren voluntàriament en tasques de tutoria, en responsabilitats de coordinació, en iniciatives de renovació pedagògica o, simplement, en activitats complementàries), hom s’ha topat amb l’oposició sindical. Això no obstant, la captatio benevolentiae dels pares i dels alumnes continua sent un incentiu important per a molts docents. Ara bé, l’acceptació dels clients no serveix de res si no va acompanyada d’un control extern.

Contaré una anècdota. La mestra de llengua d’un centre de la comarca, en comptes d’ensenyar la matèria d’acord amb el currículum oficial, es dedicava a fer excursions amb els seus alumnes. Recollien flors i herbes de la serra. Més tard, a classe, els xiquets les pegaven en cartolines i escrivien els seus noms. Com que les notes de les avaluacions eren molt bones, els alumnes i llurs pares estaven encantats. Un dia, a mitjan curs, la mestra hagué de demanar la baixa per maternitat. Enviaren a la seua classe una jove substituta que comprovà, astorada, l’ínfim nivell de coneixements dels alumnes. Intentà posar-los al dia, però les notes de la segona avaluació foren catastròfiques. Les famílies estaven indignades. Quan la mestra titular s’incorporà de nou al centre, reuní els pares, i els digué: «És que aquesta xica ha acabat fa poc la carrera; encara està verda. No patiu. A la nota final, no tindré en compte els resultats de la segona avaluació».

La grip A

Les voltes que fa el món!

Antoni López Alemany, propietari de l’editorial Ulleye, actuà, durant la passada fira, d’una forma estranya: publicà un article meu sense demanar-me autorització, sense ni tan sols demanar-me parer —i clar, sense pagar-me un euro per la col·laboració—. A més, em féu reviure una experiència que ja havia experimentat fa trenta anys: l’experiència de comprar un llibre de la fira —en aquest cas, el Llibre alternatiu de la fira 2009— i trobar dins un pamflet amb una foto de quan jo tenia nou anys i estudiava als claretians. Això sí, l’editor desaprofitava una magnífica ocasió per a profunditzar en els fets que donaren peu a la petita polèmica —molt petita— de què parla al seu text introductori. En efecte, els militants del PCE (m-l) i del seu front armat, el FRAP, es van prendre molt malament el meu article Xàtiva: un camí cap a la democràcia, aparegut al llibre de la fira de 1979. La raó més superficial és òbvia: pensaren que no s’hi reflectia adientment el seu treball polític durant les acaballes del franquisme.

 

Decidiren, per tant, escampar un pamflet en què enumeraven les seues accions (algunes de les quals s’atribuïen en exclusiva, quan allò ben cert és que s’havien dut a cap en col·laboració amb altres grups). En el fons hi havia la típica visió desenfocada dels marxistes leninistes, que tendeixen a veure una revolució d’octubre en qualsevol acció de les denominades avantguardes obreres. De creure les seues afirmacions, la democràcia hauria arribat a Xàtiva només gràcies al seu esforç. Certament, alguns militants del PCE (m-l) —Eduard Serra, per exemple— feren un enorme sacrifici, possiblement poc explicitat al meu article. Però narrar totes les accions que el grup leninista reclamava com a pròpies equivalia a donar-li el protagonisme absolut de la meua crònica —potser, allò que en realitat trobaven a faltar els responsables del pamflet—.

 

Ara bé, cal explicar que hi havia altres motius més pregons per al descontent del PCE (m-l). En realitat, el pamflet era producte d’una enrabiada —el detall miserable de la foto ho delata—. Poc abans de les primeres eleccions municipals, hi havia hagut contactes entre els responsables locals d’aquella formació i la candidatura independent amb què jo mateix em vaig presentar a la contesa. Se’ls va oferir la possibilitat de participar a la llista, però les converses van fracassar. El PCE (m-l) exigia ocupar els primers llocs. Recolzava aquesta pretensió en la seua trajectòria lluitadora (per als nostres interlocutors, nosaltres érem uns petitburgesos revisionistes i “titistes”, per les nostres idees autogestionàries). Ara, amb la perspectiva que dóna el temps, veig que la situació era totalment surrealista. Té gràcia la cosa; d’haver prosperat aquella exigència, el primer ajuntament democràtic de Xàtiva “podria” haver tingut un regidor del PCE (m-l).

 

I dic “podria”, perquè sempre he pensat que els votants haurien fugit espaordits. «On està la gràcia?», es preguntaran vostès. Recorde l’anècdota ocorreguda un dia de fira. Uns militants del PCE (m-l), que venien la Vanguardia Obrera, recriminaven l’actitud d’un xicot àcrata que es negava a adquirir la publicació. «Company, et negues a col·laborar?», li deien. «Col·laborar? Si per casualitat arribàreu a manar vosaltres alguna vegada, els primers que afusellaríeu serien els anarquistes!», contestà l’interpel·lat. S’ha d’aclarir que entre la militància local del PCE (m-l) i el FRAP hi havia gent que havia atracat, amb una escopeta de canons retallats, una empresa subsidiària de RENFE, per a robar la nòmina dels empleats. El responsable d’aquella acció (que, ves per on, no s’esmentava al pamflet) fugiria, temps després, a Albània, “pàtria dels treballadors”, governada llavors pel dèspota Enver Hoxha.

 

Hi ha coses que fa vergonya contar; sonen a pel·lícula. Aquells lluitadors antifeixistes sotmetien a “vigilància revolucionària” els elements que ells consideraven contrarevolucionaris. Amb el temps, vaig saber que jo mateix havia estat vigilat per un dels impressors del pamflet: controlava quines publicacions comprava a la llibreria La Costera, quines amistats freqüentava, amb qui festejava... Però allò més graciós —per a trencar-se de riure— és que alguns (no tots) d’aquells espietes revolucionaris i republicans militen ara al PP, o almenys simpatitzen amb ell. Els germans Blasco (especialment Rafael Blasco, conseller d’Immigració i Ciutadania) en són bon exemple. Les voltes que fa el món! El temps acaba col·locant cadascú al seu lloc.

 

(publicat a Levante-EMV, el 05/09/09)

Col·legi públic o col·legi privat?

Comença un nou curs i comencen, per tant, per a les famílies, els maldecaps relacionats amb l’educació dels fills. Un dels més anguniosos és el tipus de centre en què els han de matricular. En un centre públic? En un privat? Avui, una part substancial de les classes mitjanes vol que els seus xiquets estudien en col·legis privats —concertats, si és possible—. Per què? Perquè creuen que són millors. És això de veres? Els pares que trien aquesta opció n’estan convençuts; a ningú no li cabria al cap que, sabent-ho, portaren els fills a un centre roí. Ara bé, que els centres privats siguen millors no vol dir que oferisquen més qualitat. Com es mesura la qualitat d’un centre acadèmic? La cosa és complicada. Cal tenir presents, almenys, cinc aspectes distints: la competència del professorat, la selecció de l’alumnat, les instal·lacions i els recursos didàctics, les metodologies utilitzades i els resultats acadèmics obtinguts.

Pel que fa al primer aspecte, convé dir que a hores d'ara sols existeix un instrument capaç de valorar de forma més o menys objectiva la capacitació dels aspirants a la docència: el concurs oposició. En teoria, aquest sistema, basat en la competència i el mèrit, assegura l’elecció dels millors. Sempre? No! Els resultats de l’oposició poden estar viciats per les bases reguladores, per anomalies a la composició dels tribunals, pel tipus de capacitació exigida, per l’aprovat quasi automàtic a la fase de pràctiques... Ara bé, en termes generals, el sistema afavoreix l’elecció dels professionals amb millors coneixements epistemològics (la capacitat pedagògica és tema distint). Al sector privat, en canvi, la selecció de personal es fa d’acord amb criteris que no sempre tenen res a veure amb la competència i el mèrit.

Als col·legis de l’Església, per exemple, en són factors determinants les creences del candidat i la seua subjecció a l’ideari del centre. Contaré una anècdota: una jove xativenca amb tres titulacions universitàries i estudis musicals fou rebutjada de manera destemperada per un col·legi de monges quan la directora conegué els orígens familiars de l’aspirant (el rebuig provocà, de pas, els renecs corresponents a l’amiga que l’havia recomanada). En general, aquelles persones que no segueixen les pautes de l’Església, en matèria de moral i costums (els divorciats, posem per cas), no són acceptades als col·legis confessionals catòlics (poden ser fins i tot acomiadades, quan la situació és sobrevinguda). Són coses incomprensibles, perquè quasi tots els centres de l’Església estan sostinguts amb fons públics.

Vol dir, tot açò, que no hi ha manera de conèixer la competència dels professors i professores dels nostres fills? N’hi hauria, si s’establís un sistema equilibrat d’instruments complementaris: avaluacions externes, resultats acadèmics, grau d’acceptació per part dels pares i els alumnes...). Mentrestant, es podria aventurar una hipòtesi: com que els instruments de selecció del professorat són més coherents al sector públic que al privat (amb totes les excepcions que es vulga, naturalment), la capacitació dels primers seria, en general, més elevada que la dels segons. Això, però, no contesta l’interrogant del principi: sent millors els professors del col·legis públics (com segurament són millors els metges del sistema públic de salut), com és que tants pares senten veritable deler pel sector privat? La contestació té molt a veure amb els altres aspectes que s’enumeraven, sobretot amb la selecció de l’alumnat i els resultats acadèmics.

Josep de Ribera a Nàpols

Entre els múltiples al·licients que ofereix Nàpols als seus visitants destaquen les magnífiques col·leccions de pintura. Els afeccionats a l’art poden contemplar les excel·lents obres de pintors barrocs dels segles XVI, XVII i XVIII conservades a les esglésies i els museus de la ciutat. Les Gallerie Nazionali di Capodimonte, posem per cas, alberguen una magnífica col·lecció de Josep de Ribera Lo Spagnoletto. El visitant que recorre llurs sales va descobrint nombroses peces del xativí. A mi, em cridà l’atenció, sobretot, el llenç Apol·lo escorxant Màrsies. Aquesta obra de caire mitològic, un oli sobre llenç de 182 x 232 cm, fou pintada el 1637. Representa la tortura de Màrsies, pastor i geni mític de les fonts i els rius de l'Àsia Menor. Segons la mitologia grega, fou el silè que gosà competir amb Apol·lo en l'art de fer sonar la doble flauta. El déu, que resultà vencedor, el penjà d'un arbre i l'escorxà; així es complí la maledicció que Atenea havia proferit contra qui recollís i fes sonar la doble flauta. Habitualment, l'art grec ha representat Màrsies en forma de sàtir (Miró, Praxíteles). També la pintura (Zeuxis, frescs de Pompeia) n'ha recollit la llegenda. Al fòrum de Roma i en altres ciutats d'Itàlia existiren estàtues de Màrsies que simbolitzaven la llibertat. Ribera es mostra, en canvi, fidel al seu tractament d’una escena, la martirial, molt freqüent a la seua obra (Martiris de Sant Sebastià, Sant Felip, Sant Bartomeu...).

Vistes de les Gallerie Nazionali di Capodimonte, i tres obres de Josep de Ribera:

Apol·lo escorxant Màrsies, Visió de Sant Bru i Sant Jeroni i l’àngel

Com un formatge de Gruyère

Divendres passat, el president del Congrés dels Diputats fou traït pel seu inconscient. «En Espanya, només es punxa el telèfon als roïns», proclamà durant una passejada per Salobre, el seu poble nadiu a la província d’Albacete. En realitat, volent tranquil·litzar Rajoy («Tu ets dels bons», li venia a dir), establí una línia divisòria entre bons i dolents, i amollà que els aparells de l’Estat només espien els dolents. Tot seguit, adonant-se de la ficada de pota, volgué matisar la seua afirmació amb aquestes altres paraules: «Les punxades telefòniques les autoritzen els jutges per a escoltar els roïns, els assassins i els terroristes o llurs còmplices». En altres paraules: s’escolta els delinqüents, però també (atenció!) els “roïns”. Una relliscada verbal? Un atac de sinceritat? Jo m’inclinaria per una barreja d’ambdues coses: “roïns” serien, per a Bono i els qui pensen com ell, totes les persones que no combreguen amb el pensament únic, els nacionalistes exacerbats de diversa mena, els individus que se situen fora del sistema... És a dir, la gent que cal tenir vigilada de ben a prop. Sabíem, des de fa molt de temps, que les escoltes i el control reservat dels adversaris polítics eren pràctiques generalitzades (sabíem fins i tot que s’aplicaven als propis companys de partit, com demostra el recent afer de Madrid). Ara, però, ja podem estar tranquils, perquè ens hem assabentat, per boca de l’antic ministre de Defensa, que tots els discrepants podem tenir les comunicacions més foradades que un formatge de Gruyère. Riu-te tu de The Conversation (La conversació), el magnífic film rodat per Francis Ford Coppola el 1974. Tenint en compte el progrés tecnològic que han experimentat els mitjans electrònics per a la captació d’imatges i so (i el paral·lel desenvolupament de les telecomunicacions), esgarrifa pensar allò que podria estar passant.

Els bons i els roïns

«En Espanya, només es punxa el telèfon als roïns».

José Bono, president del Congrés dels Diputats

Per terres d’Osca; el castell de Loarre

A la serra de Loarre, al nord-oest d’Osca, s’alça el castell romànic millor conservat d’Europa. Des de la seua posició custodiava tota la plana de la Foia d’Osca, quan aquesta encara romania en mans musulmanes (es vigilava sobretot Bolea, principal plaça islàmica, que controlava les riques terres agrícoles de la plana). La fortalesa de Loarre, que recolza sobre un turó de roca calcària, està voltada d’una muralla reforçada per torrasses. L’emplaçament suposava un gran avantatge defensiu: els seus fonaments no podien ser minats (tàctica habitual al setge de castells, consistent a construir túnels sota els murs, per tal d’enfonsar-los i obrir escletxes per on assaltar-los).

El conjunt es manté en bon estat de conservació (només les dependències de l’antic castell de Sanç III de Navarra estan més deteriorades). Hi destaca la petita capella de l’entrada, amb una acústica magnífica, i la majestuosa església, amb una cúpula poc habitual a l’estil romànic. El primer castell fou construït al segle XI por ordes de Sanç III, com avantguarda contra territori islàmic. Posteriorment fou ampliat per Sanç Ramírez, que hi fundà un monestir. Loarre adoptà llavors el seu aspecte actual. Durant el segle XII, la zona deixà de ser fronterera i el castell perdé la seua funció d’avançada.

Al segle XV, després del Compromís de Casp, fou escenari, però, de la rebel·lió del comte d'Urgell; Anton de Luna i Xèrica, seguidor seu, hi fou encerclat per les hosts de Ferran d’Antequera. El final del setge, a començaments de 1414, sufocà definitivament la revolta. Al segle XV, la població que vivia als peus del castell es traslladà a l’actual vila de Loarre (per a edificar la qual, s’havien utilitzat materials procedents del castell). Loarre també fou escenari del film El regne dels cels (Kingdom of Heaven) de Ridley Scott, protagonitzat, entre d’altres, per Orlando Bloom, Eva Green, Liam Neeson i Jeremy Irons. Els habitants de la vila participaren com a extres al rodatge del film. A més d’aquesta circumstància, els verals que envolten la fortalesa i la proximitat dels Mallos (d’Agüero i Riglos) atrauen multitud de viatgers, excursionistes i amants de la història i la natura.

El sopar que ja no farem

El dia clarejà trist, dissabte passat. La nit anterior, havia mort Vicent Montés. Des de llavors, diverses persones han fet els elogis corresponents, posant de relleu el seu magnífic historial com a professor universitari i magistrat del Tribunal Suprem. Fou un jove brillant; després de llicenciar-se a València, amb premi extraordinari, aconseguí de ser pensionat a Bolonya, ciutat on enllestí el doctorat, amb un treball sobre usdefruits guardonat per la seua excel·lència. Trepitjà indrets —la Università degli Studi o el Collegio di Spagna, fundat pel cardenal Gil Álvarez de Albornoz— on ja havien estat, al segle XIV, els cosins Lluís Joan del Milà i Borja i Roderic de Borja (futur papa Alexandre VI). En tornar a Espanya, ocupà càtedra de Dret Civil a les universitats d’Oviedo, Múrcia i, finalment, València. Des d’aquesta darrera, Montés impulsà el naixement de l’Escola Valenciana de Dret Civil (havia heretat, a través de Díez Picazo, els ensenyaments d’un dels pares del dret civil espanyol, Castañ Tobeñas).

Vicent, home progressista i pròxim al socialisme (significat a la transició per la seua defensa de les llibertats), fou docent de vocació. El seu llegat és impressionant: trenta doctors, una desena de catedràtics i una vintena de professors titulars. Va compaginar la docència i l’exercici de l’advocacia (arribà a ser membre de l’acreditat bufet Cuatrecasas). Pel seu prestigi, fou investit, fa quatre anys, amb la toga del Tribunal Suprem. La mort ha truncat, però, altre reconeixement; el pròxim setembre, s’havien de complir els últims tràmits per a ser nomenat doctor honoris causa de la Universitat de València. Tot açò ha estat recordat, aquests dies, per molts col·legues seus. Tanmateix, a mi m’interessen aspectes diferents de la personalitat polièdrica de Vicent, home caracteritzat per la vitalitat, la generositat i l’amor a la seua terra.

Recorde que ell i la seua dona, Empar Reig (nascuda a Xàtiva), van estar a la nostra ciutat l’1 de juny del 2007; Vicent havia de presentar el número 13 de la revista Papers de la Costera (era soci de primera hora —fundador, podríem dir— de l’Associació d’Amics de la Costera). Els dos vingueren acompanyats del magnífic fotògraf Xavier Mollà i la seua esposa. Aquell dia, res no permetia presagiar la malaltia imminent i greu del nostre convidat. Vicent mantenia molts vincles afectius amb Xàtiva: hi tenia nombrosos amics (Joan Juan, posem per cas, també seia amb nosaltres a la taula de presentació). Llavors ho ignoràvem tots, però les fotos d’aquell acte anaven a ser irrepetibles. Al seu parlament, Vicent repassà els anys de lluita pel redreçament del País i la salvaguarda del nostre patrimoni cultural, reivindicà la recuperació del nostre dret foral i ens encoratjà a seguir lluitant contra les adversitats (sense saber-ho, ens estava deixant un veritable testament).

Més tard, soparem en un restaurant del carrer la Reina i férem la xerradeta corresponent. Parlàrem de política, de les vinyes que envoltaven sa casa a Fontanars dels Alforins, del raïm que s’hi produïa... Ens digué que havíem d’anar a l’heretat, una nit, a sopar i tastar els seus vins. Sí, Vicent Montés era un personatge ple d’humanitat i sentit de l’humor. El record d’aquell dia de juny em vingué al cap, com un llampec momentani, dissabte passat, quan el vaig veure, tot sol i voltat de flors, a la capella ardent (ja era tard i tothom havia marxat a l’església dels franciscans, on s’anava a celebrar el seu funeral). Rarament preste atenció als sermons que es pronuncien davant dels taüts. En aquesta ocasió, però, vaig escoltar amb atenció les paraules de l’oficiant, Ramir Reig: «Vicent ha estat llum del món —del seu món, del món particular que envolta cadascú de nosaltres— i sal de la terra, de la seua terra».

El sacerdot i amic passà revista als àmbits que Vicent havia il·luminat amb la seua bonhomia i recordà el seu amor als familiars i als amics, a la Universitat i al seu País. Evocà, per exemple, la presència de Vicent, juntament amb altres companys també desapareguts (com ara Alfons Cucó) als primers aplecs del Puig. La millor lloança la vaig escoltar, però, quan sortia del temple, de boca d’uns homes majors d’Ontinyent que parlaven en veu baixa: «S’ha anat el millor que teníem; ja no podrem tornar a esmorzar amb ell». Jo vaig pensar en la meua pròpia frustració, en aquell sopar pendent que ja mai no farem.

(publicat a Levante-EMV, el 15/08/09)

Un concurs en hores baixes

«No hi ha res quiet a l’univers. Unes formes sempre són trànsits a altres», deia Pablo Palazuelo el 1966. Per a aquest pintor, gravador i escultor, l’art tenia quelcom de visionari. Els veritables artistes són, en efecte, aquelles persones que aconsegueixen de proporcionar una visió inèdita de la realitat. Els humans ens sentim particularment atrets per l’obra creadora d’un artista si aquesta interpreta de manera inopinada el món que ens envolta. En això consisteix, bàsicament, la modernitat. De les visions reiteratives, d’allò déjà vu —utilitzant l’expressió francesa—, diem art adotzenat. Generalment, l’afeccionat a l’art, sobretot al contemporani, sol dirigir la mirada al revers de les coses, a l’invisible —tant és que sure pel cel lluminós com que repte pel subsòl o la foscor de la nit—. Les visions epidèrmiques o superficials, les tècniques desgastades, com que no aporten res de nou, rarament aconsegueixen de commoure l’espectador.

 

Dic tot açò pensant en el rumb que ha pres el concurs de pintura de la fira de Xàtiva. Ja sabem com és de difícil —d’impossible, diria jo­— presentar a concurs una obra mestra. La mirada personal rarament s’endevina en una peça aïllada; sol manifestar-se, més bé, al conjunt de l’obra creativa, a la trajectòria total de l’artista, i és fruit de l’esforç i del treball constants. Sovint, la peça aïllada que és presenta a certamen —sobretot si busca la compensació en metàl·lic— destaca més per l’efectisme que per la introspecció assossegada o la intensitat lírica. Ara bé, entre el blanc i el negre sempre està el gris. És possible de prestigiar un saló dedicat a les arts plàstiques? Sí! Com? Fent el contrari del que fan les nostres autoritats municipals.

 

Primer, s’han d’establir unes bases en consonància amb l’objectiu perseguit. S’ha de preveure, posem per cas, una fase de selecció prèvia, per tal d’eliminar aquelles obres que no superen els nivells mínims de qualitat. S’ha d’evitar, a tota costa, la sensació de localisme. Convé nomenar jurats d’admissió i qualificació solvents, formats per persones (artistes, professors, galeristes, crítics, col·leccionistes, gestors museístics...) de prestigi reconegut a tots els àmbits, no sols al local. Si es vol atreure artistes nacionals o internacionals de renom, cal dotar el concurs amb uns premis substanciosos —al saló de Xàtiva, s’ha fet justament el contrari: s’ha baixat la dotació de 3.300 a 1.200 euros, quantitat absolutament ridícula—. S’ha d’encarregar el disseny d’un guardó —una medalla, per exemple— que esdevinga marca o segell del certamen. S’ha de donar una difusió adequada a la convocatòria. S’ha d’editar un catàleg digne. I, finalment, s’ha de decidir el destí que es vol donar a les obres adquirides. En aquest sentit, la creació d’una pinacoteca municipal comença a ser ja una necessitat peremptòria.

 

Com que no s’ateny cap d’aquests requisits, el saló xativí de pintura s’ha devaluat ràpidament, esdevenint un concurset per a estudiants, pintors adotzenats i diletants de Xàtiva i rodalia. I si s’escampa la mala fama, estem ben llestos! Quin artista nacional o internacional hi acudirà, si sospita que tot el peix està venut? Els pintors locals amb certa reputació —que els hi ha— no poden estar contents amb aquesta situació; la transcendència d’un guardó es mesura pel prestigi dels contrincants i l’autoritat dels jutges que l’atorguen. I amb açò, no vull vilipendiar de cap manera els tres membres del jurat d’enguany —persones amigues o conegudes meues—; ells no tenen la culpa del rumb que ha pres el concurs. La culpa serà, en tot cas, dels responsables municipals de cultura, la incompetència dels quals comença a ser ja crònica.

 

Urgeix recuperar les biennals internacionals de pintura i gravat, traient-les de la fira —on, això sí, es podria mantenir un concurs d’àmbit estrictament local, com es fa als salons fotogràfics—. Fins i tot caldria pensar la possibilitat de convertir el certamen de pintura en una fita més ampla, dedicada a les arts visuals en general. També és urgent recuperar per als dos esdeveniments el nom del nostre artista més universal, Josep de Ribera. I s’hauria de revisar, finalment, la política que se segueix amb el cartell de fira, element de la màxima transcendència, perquè difon, durant uns dies, la imatge de la ciutat. Per quina raó s’ha abandonat el costum d’encarregar-lo a artistes de renom? Cal recordar que pintors de la talla de Manuel Boix, Joan Ramos, Artur Heras, Josep Renau, Hernández Mompó o Rafael Armengol han firmat, en èpoques passades, magnífics cartells de fira. Ara, en canvi, només la pura xamba permet que, alguna vegada, dissenyadors professionals com Xavi Sellés o Vicent Tormo firmen treballs de mèrit.

 

M’imagine que la crisi econòmica deu ser l’excusa perfecta per a tot aquest desgavell. La crisi? Els nostres governants no tenen cap inconvenient a gastar sumes elevades de diners públics en altres matèries de dubtosa rendibilitat per a la ciutat. La manca de pressupost no s’hauria de fer servir, per tant, com a coartada. Que busquen patrocinadors, seguint l’exemple d’esdeveniments com el Premio BMW de Pintura, dotat amb 25.000 euros, o el Concurso Internacional de Pintura Rafael Zabaleta, dotat amb 12.000, o el Salón de Otoño de la Asociación Española de Pintores y Escultores, que destina més de 40.000 —com es fa, en definitiva, a la biennal de gravat, patrocinada pel Rotary Club—. Les nostres autoritats s’omplen la boca de grans paraules, però Xàtiva ja no és referent cultural en quasi res. Els referents plàstics cal buscar-los, posem per cas, a Vilafamés, que compta amb un magnífic museu d’art contemporani. En fi: altre dia parlarem de música!

 

(publicat a Levante-EMV, el 14/08/09)

La botella mig plena o mig buida

Fa uns dies, l’amic Vicent Álvarez contestava, a les planes del Levante-EMV, un article meu anterior sobre Pérez Contel. Em fa por que aquest intercanvi d’opinions, esdevinga una mena d’elucubració sobre la teoria de la botella mig plena o mig buida. Deia Vicent: «A l’hora de jutjar una persona, cal considerar el conjunt de la seua trajectòria vital». D’acord! Afegia, tot seguit: «Les persones solem tenir contradiccions». Totalment d’acord! Finalment, concloïa: «Aquestes contradiccions s’aguditzen en certes circumstàncies —en una guerra, per exemple—». No puc sinó mostrar absoluta conformitat amb allò que deia Vicent.

Ara bé —i ací comencen les discrepàncies—, 26 anys (un quart de segle) de la vida professional d’una persona no es poden considerar capítol menor o breu parèntesi. Durant els anys seixanta i principis dels setanta del segle XX, un director d’institut tenia facultats de les quals Pérez Contel féu ús i abús. Recorde, per exemple, el cas de dues administratives que anaren al carrer. Una d’elles, Lolita Sáez, plorava amargament; donada la seua edat, ignorava si trobaria altra feina. I és que els responsables dels centres d’ensenyança estatal eren per regla general persones servilment obedients a les consignes de la superioritat però despòtiques amb llurs subordinats.

S’ha dit que Pérez Contel era un magnífic professor. Respecte d’açò, em ve al cap l’anècdota que contava un pintor de prestigi, antic alumne del Josep de Ribera. Quan el vell catedràtic veié l’obra d’aquest artista, li preguntà: «Tu estaves a l’institut?». El pintor contestà: «Sí! Estava en un racó de la seua classe, intentant que vostè m’aprovara». Altres alumnes del catedràtic recorden també les apropiacions —pràctica habitual entre molts doctes locals, ja ho sé— de petites peces artístiques durant les visites als monuments xativins —a l’església de Sant Pere, per exemple—.

Un cop acabada la dictadura, l’antic comunista volgué participar de la glòria i el reconeixement que eren dispensats a altres companys de generació amb un comportament infinitament més decorós. Però el reconeixement cívic només es reserva a les persones abnegades. I des del meu punt de vista, Rafael Pérez Contel no va tenir a Xàtiva una conducta abnegada. El seu capteniment no fou ni tan sols acomodatici; fou servil amb les autoritats franquistes. S’entén, per tant, que molts xativins quedaren sorpresos, quan una part del grup municipal socialista decidí nomenar-lo fill adoptiu de Xàtiva. De tota manera, això ja és un capítol tancat de la nostra història.

Contra l'abocador de Llanera