“Hen parties” a Glasgow

Arribàrem a Glasgow pel capvespre, però encara lluïa un sol esplendorós (a terres d’Escòcia, el crepuscle s’allarga, durant l’estiu, fins a molt tard). Era dissabte. El xofer ens obsequià amb una panoràmica. Poguérem veure, per tant, des de les finestres de l’autobús, els elements més emblemàtics de la ciutat: la Royal Infirmary (un dels hospitals en ús més antics d’Europa), la catedral, les City Chambers (ajuntament de la ciutat), West George Street i Saint Vincent Street, Central Station, el riu Clyde, el pont de Calatrava, l’“Armadillo” de Norman Foster (al Scottish Exhibition and Conference Centre)... Finalment, recalarem a l’hotel, situat a Pitt Street, ben a prop de la Glasgow School of Art. Després de sopar, volguérem fer un tomb per la ciutat. Mentre queia la nit, enfilarem per Sauchiehall Street i Buchanan Street.

Els carrers eren plens de dones (les hi havia de totes les edats, però sovintejaven les colles de joves o d’adolescents en edat d’anar encara a l’institut) vestides de forma un tant estrafolària: bandes de color rosa, minifaldilles increïbles, sabates de taló afilat, diademes... Proliferaven sobretot al primer tram del carrer Sauchiehall. Ens vam assabentar que celebraven les hen parties, comiats de solteres (literalment, festes de gallines). Durant la panoràmica, ja havíem vist, a les alçades de Jamaica Street, un xicot abillat només amb un bikini minúscul.

Pel que sembla, gent dels pobles de la rodalia acudeix a Glasgow (l’anonimat de la gran ciutat permet dosis majors de desinhibició) per a fer els comiats de solters durant una època de l’any, l’estiu, en què se celebren molts matrimonis (com a tot arreu). Les vies de la ciutat estaven plenes d’ambient festiu. A l’entrada de les discoteques, pubs i sales de festa, hi havia una gentada. Ja ens ho havien advertit; Glasgow, ciutat obrera i desimbolta, no té res a veure amb la circumspecta Edimburg. En realitat, l’ambient bulliciós de Glasgow no sembla britànic; pareix més aviat mediterrani.

Per terres d'Osca; el Sant Grial

Catedral de Jaca

Segons la llegenda, el Sant Grial (el calze de l'Últim Sopar de Crist) romangué al monestir de Sant Joan de la Penya de 1071 a 1399, després d’haver passat per altres indrets. La idea d’atraure els peregrins a Sant Jaume de Galícia, que passaven pel veí camí de Jaca, aconsellà d’emplaçar la relíquia al monestir. En 1399, el rei Martí I s’endugué el vas sagrat al palau de l’Aljafería de Saragossa, on es conservà més de vint anys, llevat d’una breu estada a Barcelona acompanyant el rei. Posteriorment, el vas de calcedònia (pedra semipreciosa) de 7 cm d’alçada i 9,5 de diàmetre (al qual s’afegí més tard un peu amb anses) es traslladà a València. Diferents científics espanyols creuen que data del canvi d’era (del segle I). Ara bé, tot i ser identificada com el possible Grial, la peça no procediria de Jerusalem, sinó d’un taller de Antioquia. Bé que mai no s’ha emès una declaració oficial, l’Església recolza l’autenticitat de la relíquia; dos papes (Joan Pau II i Benet XVI) usaren aquest calze, durant sengles viatges a València, per a celebrar misses multitudinàries.

Vistes d'Alquézar i el claustre de la seua col·legiata, de Santa Cruz de la Serós, petita vila amb dues magnífiques esglésies romàniques, i del monestir de Sant Joan de la Penya

D’acord amb el cànon de la missa romana, els papes, durant la consagració del vi, prenien un calze i pronunciaven aquestes paraules: «Et accipiens hunc praeclarum calicem in sanctas ac venerabiles manus suas…» (I prenent aquest preciós calze en les seues santes i venerables mans …). El fet que digueren “prenent aquest calze”, en comptes de “prenent un calze”, podria indicar, com assenyalen alguns estudiosos, que el vas utilitzat a Roma pels papes era el mateix que havia utilitzat Jesús. Cap pista indica, però, com hi hauria arribat: generalment, se suposa que el Grial, guardat a Jerusalem, fou utilitzat pels apòstols. Després, Sant Pere —o potser Sant Marc— l’hauria passat a Antioquia i, més tard, a Roma, on fou usat per vint-i-tres papes, fins a Sixt II. Durant el regnat de l’emperador Valerià, Sixt II (papa grec que exercí el pontificat només un any, de 257 a 258), esglaiat per la persecució romana, hauria enviat el tresor de l'Església (relíquies, objectes preciosos i peces de plata), dos dies abans de ser martiritzat, al jove diaca Sant Llorenç, natural d’Osca. Llorenç, també sotmès a martiri, encara tingué temps d'expedir el calze, abans de morir, als parents de la seua vila natal, a prop d’Osca, amb una carta autògrafa.

Palau de l'Aljaferia

Un fresc del segle XIII, pintat a la basílica de Sant Llorenç Extramurs de Roma, representava l’enviament del Sant Calze a través d’un legionari hispà (d’aquest fresc, destruït el juliol de 1943, durant un bombardeig aliat, només queden fotos de mala qualitat). El Grial fou amagat, doncs, a les muntanyes aragoneses. Diferents llocs d’aquestes terres marcarien, segons la llegenda, la ruta del Sant Calze: la cova de Yesa, San Pedro de Siresa, San Adrián de Sásabe, San Pedro de la Sede Real de Bailo, la catedral de Jaca i, cap a 1071, el monestir de San Joan de la Penya, on romangué fins al 1399, any en què el rei Martí I s’endugué el vas sagrat al palau de l’Aljafería de Saragossa. L’any 1424, el Calze s’hauria traslladat al palau reial de València per ordes d’Alfons el Magnànim, que agraïa així l’ajuda del regne de València a les seues lluites mediterrànies. En 1437, la sagrada relíquia fou "donada" al capítol catedralici en canvi de 40.000 ducats —una veritable fortuna per a l’època—. Des de llavors, s’ha guardat a la seu metropolitana de València, amb les petites excepcions de les guerres (la Guerra del Francés i la Guerra Civil) i les dues visites de tornada a Sant Joan de la Penya els anys 1959 i 1994.

No hi ha unanimitat, però, al voltant del Grial. Diversos calzes, a més del de València, reclamen de ser considerats l’autèntica copa de l’Últim Sopar de Crist: el calze d’Antioquia de la Cloisters Collection, del Metropolitan Museum de Nueva York, que segons alguns podria ser l’armadura que protegia el calze vertader; la Sacra Catina de Gènova, que fou portada a Itàlia després de la primera croada (un plat hexagonal verd que es creia de maragda, tot i ser d’un cristall verd egipci); el vas de Nanteos trobat a Glastonbury, al nord de Gales, que podria haver donat origen a la llegenda artúrica; el calze d’Ardagh trobat a Irlanda, que es conserva al Museu Nacional de Dublín; el calder de Gundestrup que es troba al Museu Nacional de Dinamarca, datat als segles II o I aC; la copa de Hawstone Park, propietat privada (que, segons algun estudiós, fou duta a Anglaterra després del saqueig visigot de Roma)... En definitiva, el Grial, com els fragments del Lignum Crucis escampats per tota la cristiandat o el Sant Sudari de Torí, inflamen la imaginació i serveixen d’inspiració per a una extensíssima producció literària.

Per terres d’Osca; el monestir de Sant Joan de la Penya

Les terres d’Osca, als estreps dels Pirineus, evoquen, a cada passa, els temps en què es va formar l’antiga Corona d’Aragó. Un dels llocs emblemàtics és el monestir de Sant Joan de la Penya, el més important d’Aragó a l’alta Edat Mitjana, situat al sud-oest de Jaca. Les muntanyes que envolten l’indret foren habitades poc després de la invasió musulmana. L’origen llegendari del Regne d’Aragó se situa precisament en la cova que aixopluga el monestir. Uns guerrers cristians hi nomenaren cabdill, per aclamació, Garcia Ximenes, que els hauria de menar a la reconquista de les terres de Jaca i Aïnsa, capital del Sobrarb. La presa d’Aïnsa s’esdevingué el 724. Una llegenda conta que, tot i ser superiors les tropes musulmanes, els cristians guanyaren la batalla gràcies a l’aparició d’una creu ardent en una carrasca. Els reis de Pamplona García Íñiguez i Galindo Aznárez I, comte d’Aragó, afavoriren el monestir. García Sánchez I concedí als monjos dret de jurisdicció (els successors fins a Sanç el Gran continuaren aquesta política de protecció). Tot i existir un cenobi anterior al segle XI, Sanç el Gran impulsà la construcció en 1026 d’un de més importància. En 1071, Sanç Ramires cedí el conjunt als monjos cluniacencs i afavorí la seua reforma. En aquell moment s’alçà el conjunt que avui es conserva. La construcció del claustre finalitzà ja entrat el segle XII. Durant el regnat de Sanç Ramires d’Aragó, el monestir adquirí gran protagonisme, esdevenint panteó dels reis d’Aragó. Dos incendis, esdevinguts en 1494 i 1675, devastaren el conjunt. Arran del darrer, es construí el monestir nou. El vell fou declarat monument nacional el 1889.

A finals del segle XI, els monjos decidiren encarregar a un autor anònim (conegut com el mestre de Sant Joan de la Penya) la fàbrica dels capitells per a les columnes del claustre que estaven bastint, potser per a substituir altre anterior. El petit recinte oferia un tancament diàfan en forma d’arcades separades per columnes. Els arcs estaven rematats per sanefes amb el típic taqueado jaqués. El mestre desenvolupà un programa d’escenes bíbliques que representen l’anunci als pastors, la nativitat, l’anunciació, l’epifania, el baptisme i la circumcisió de Jesús, l’últim sopar, episodis sobre Caín i Abel, la creació d’Adam i Eva, l’expulsió del paradís... També hi ha motius geomètrics i vegetals. Com que el monestir entrà en franca decadència a partir de la segona meitat del segle XII, el mestre anònim només elaborà els capitells de dues ales. Quasi tots els relleus estan dominats por un horror vacui molt accentuat. Destaquen les contorsions d’algunes figures, per tal d'emmotllar-se al volum dels capitells. Llurs gestos són exagerats, quasi teatrals. S’accentuen els ulls i la boca, i es confereix caràcter narratiu a les escenes. Quant a les formes, se sotmeten a esquemes geomètrics que ho dominen tot: des dels rostres o els plecs dels vestits, fins als moviments dels cavalls o de la mateixa aigua que es vessa d’un gerro.

Al pis superior es troba el Panteó Reial. En ell, durant cinc segles, s’enterraren alguns dels monarques d’Aragó i Navarra. El seu aspecte actual data del segle XVIII. Els reis d’Aragó hi foren sepultats en tombes de pedra col·locades en tres ordes superposats i embotides a la roca (a la vista, sols es presentaven els peus dels fèretres). El panteó ocupa les dependències de l’antiga sagristia de la església alta, del segle XI; fou reformat per Carles III en 1770, seguint les indicacions del comte d’Aranda, que volgué ser enterrat a l’atri. La reforma sols afectà la decoració, quedant els sepulcres al mateix lloc; s’alçà davant d’ells una paret en què es col·locaren làmines de bronze amb inscripcions i medallons amb relleus que representen escenes de batalles llegendàries, i es distribuí per la sala gran profusió d’estucs i marbres. El panteó alberga les restes dels monarques navarresos que regnaren en Aragó, els primers comtes aragoneses i els tres primers reis de la dinastia ramirenca, Ramir I, Sanç Ramires i Pere I, juntament amb les seues esposes. Poc abans de visitar les pedres venerables, el passat més d’abril, la neu havia estès un mantell enlluernador pels paratges muntanyencs que envolten la contrada.

Una de calç i una d’arena

Al convent de Sant Domènec s’acompleix allò de la calç i l’arena. La rehabilitació del conjunt implica recuperar un monument d’enorme interès i dotar la ciutat d’un nou contenidor cultural amb atractiu turístic. A més, una intervenció com aquesta, en ple centre històric, suposa regenerar la ciutat vella. A escala urbana, la importància d’aquesta actuació, a l’eix format pels carrers Sant Domènec i Sant Agustí, és evident. D’altra banda, les sis centúries de presència dominicana a Xàtiva només estan representades, a hores d’ara, per les monges contemplatives i les dominicanes de l'Anunciata. La recuperació del convent de Sant Domènec implica, per tant, recuperar una part important de la nostra memòria històrica.

Els dominicans, fundats per sant Domènec (Domingo de Guzmán), a Tolosa del Llenguadoc, són coneguts com a frares predicadors (Ordo Fratrum Praedicatorum, OP). La branca femenina (monges dominicanes), contemplativa, fou fundada pel mateix sant Domènec. La difusió dels dominicans fou molt ràpida. A València, s’establiren el 1239; a Xàtiva, el 1291, ocupant la casa de l’orde de la Penitència (les dominicanes s’instal·laren a l’ermita de la Consolació, el 1520). Els frares dominicans dedicaren atenció particular a les minories islàmica i jueva; fins a principis del segle XIV, el convent xativí comptà amb una escola d’àrab. L'orde adquirí gran influència a la vida de l'Església: molts dels seus membres ocuparen seus bisbals i, erigits en defensors de la fe, exerciren funcions judicials a la inquisició, que restà a les seues mans.

També portaren a cap una tasca important de divulgació filosòfica i teològica. Al convent de Xàtiva, es creà un estudi de Teologia i Art que es mantingué fins al segle XIX. Altres convents de la Corona d’Aragó albergaren personatges cèlebres, com Vicent Ferrer i Antoni Canals. El segle XVI fou un període de plenitud per a l’orde, que reixí a l'empresa evangelitzadora d'Amèrica i al camp teològic. Al segle XVII, tingué lloc l'expandiment missioner a l'Extrem Orient, on patí martiri Jacint Castanyeda. Els dominicans xativins arribaren a posseir el senyoriu del Reialenc, conegut com el “Pinar dels Frares”, i tenien cura del culte a la capella del castell. L’església conventual era, a més, seu de la confraria de la Vera Creu.

Amb les convulsions polítiques dels segles XVIII i XIX, la vida dominicana entrà en declivi; la desamortització de Mendizábal suposà l’exclaustració definitiva de la comunitat xativina. El convent passà a mans privades i fou destinat a diferents usos: en l’església, s’encabí un teatre a la italiana; les altres dependències foren transformades en habitatges, fàbrica de llumins i caserna de la guàrdia civil. En època franquista, els propietaris de l’immoble provocaren la seua esfondrada. En 1981, el convent fou expropiat. Un any després, fou declarat BIC. A partir de llavors, es desenrunà i s’iniciaren els primers estudis per a la seua rehabilitació, que de moment només havia afectat l’església. Ara li ha tocat el torn a la sala capitular, construïda entre 1329 i 1336, gràcies a una donació d’Elionor de Castella, esposa d’Alfonso IV d’Aragó.

Bé que el recinte estava pràcticament derruït, es conservaven parts dels murs, dels contraforts, de la portada... S’havien recuperat nombroses dovelles (un 84% del total). També quedaven proporcions semblants d’impostes i peces de la portada. En definitiva, s’ha pogut intervenir per anastilosi i reposar els elements que mancaven. El resultat és magnífic: una sala de planta quadrada, de 10,40 m de costat i uns dotze d’alçada (un cub quasi perfecte), amb murs de tapiat, cantons de carreus, contraforts diagonals als angles i volta de creueria amb nervadura recolzada sobre permòdols. La portada té una decoració bellíssima: feixos de columnetes i arquivoltes que arrenquen, respectivament, de basaments motllurats i impostes ornamentades amb flora.

Recordem, però (de nou la calç i l’arena), que l’anastilosi d’elements com el claustre gòtic i el refectori encara no té data de realització. I la rehabilitació del claustre és ben urgent; dels diferents patis gòtics (malauradament escassos a terres valencianes) que hi havia a la ciutat, només en queda aquest. I les seues peces (una part del total de 3.946 registrades), classificades i amuntegades a la intempèrie, s’estan fent malbé a causa dels agents meteorològics. Cal, per tant, recuperar-lo aviat, sense oblidar, naturalment, la posada del Peix o l’ermita del Puig.

(publicat a Levante-EMV, el 01/08/09)

No hi ha vergonya

El proppassat dia 14, el meu amic Voro i jo marxarem a San Javier (Múrcia) per a escoltar el concert de The CTI Band All Stars. El segell CTI (Creed Taylor Incorporated) fou fundat el 1967 per l’americà Creed Taylor com una filial d’A&M Records. Anteriorment, Taylor havia creat Impulse Records, havia treballat per a Verve Records i havia guanyat gran reputació com a productor d’àlbums de jazz. Fou responsable de l’àlbum Getz-Gilberto (1963), considerat per la revista Rolling Stone com el millor de la història.

Les seues produccions per a CTI Records posseïen un caràcter càlid, brillant i tranquil. Creed inventà el concepte de smooth jazz, un subgènere emparentat amb la fusió, el pop i el rhythm and blues. En realitat, el smooth jazz era una varietat de jazz que utilitzava sonoritats dolces (smooth, dolç en anglès), combinant el toc jam i les influències del soul i el funk. La instrumentació era molt pròxima al jazz clàssic: una base rítmica de bateria, baix elèctric i sintetitzadors, i un o diversos instruments solistes. Els solos eren interpretats sobretot per la guitarra, però també per saxofons, flautes, pianos...

Gràcies a unes produccions molt accessibles, CTI seduí el gran públic sense perdre el respecte dels amants del jazz. El segell comptà amb artistes com Larry Coryell, Freddie Hubbard i Antonio Carlos Jobim. Una filial de CTI, Kudu, llançada el 1971, tenia al seu catàleg artistes com Grover Washington Jr, Hank Crawford i Idris Muhammad. CTI féu fallida el 1978, però la major part del seu catàleg continuà editant-se. A hores d’ara, els seus enregistraments pertanyen a Columbia Records; els de Kudu foren reeditats pel segell MoJazz (avui desaparegut), filial de la cèlebre Motown.

La discografia de Creed Taylor és impressionant: Wave d’Antonio Carlos Jobim (1967); Red Clay de Freddie Hubbard (1970); Joe Farrell Quartet de Joe Farrell (1970); The Sugar Man de Stanley Turrentine (1971); God Bless the Child de Kenny Burrell (1971); Inner City Blues de Grover Washington Jr (1971); White Rabbit de George Benson (1972); Deodato 2 d’Eumir Deodato (1973); Sunflower de Milt Jackson (1973); One de Bob James (1974); Power of Soul d’Idris Muhammad (1974); Concierto de Jim Hall (1975), amb una magnífica versió del Concierto de Aranjuez; Velvet Darkness d’Allan Holdsworth (1976); House of the Rising Sun d’Idris Muhammad (1976); Baltimore de Nina Simone (1978); In A Temple Garden de Yusef Lateef (1979); Yama d’Art Farmer (1979); La Cuna de Ray Barretto (1979); Studio Trieste de Chet Baker (1982); Rhythmstick de Dizzy Gillespie (1990)...

Rememorant els anys daurats del jazz fusió, Creed ha reunit a The CTI Band All Stars una impressionant nòmina d’estrelles que visitava San Javier. La banda està formada, entre d’altres, per Hubert Laws, un dels millors flautistes de la història del jazz, Bill Evans i Randy Brecker, dos pesos pesats del saxofon i la trompeta, el genial guitarrista Russell Malone, el baix elèctric Mark Egan, el bateria Jeff “Tain” Watts, el percussionista brasiler Airto Moreira... Tots ells rendien homenatge a Creed Taylor, que era present a l’auditori i va rebre un càlid aplaudiment del públic. A mi, em va impressionar especialment la interpretació del Corcovado d’Antonio Carlos Jobim. I ja de matinada, tornant a Xàtiva, Voro i jo ens empipàvem repassant el catàleg del XII Festival Internacional de Jazz de San Javier.

Enguany, han passat per aquesta vila, situada a les vores del Mar Menor, Mauri Sanchis, Ron Carter Quintet, l’esmentada CTI Band All Stars, John Fogerty (cantant, guitarrista i compositor de la famosa banda Creedence Clearwater Revival), Wynton Marsalis, Brazilian All Stars & Eddie Gómez, Sole Giménez, Chicago Blues, Steve Winwood, Omara Portuondo i un llarg etcètera. I clar, la pregunta és òbvia: com és que Xàtiva no organitza esdeveniments d’aquesta qualitat? Algú dirà que no hi ha diners. A mi, en canvi, em sembla que no hi ha vergonya.

Llums i ombres

El proppassat dia 12, es clausurava l’exposició antològica dedicada per l’IVAM al pintor, gravador i escultor Rafael Pérez Contel. Algunes veus —la de Vicent Álvarez, posem per cas— han rememorat la figura del xativí d’adopció. I dic d’adopció, perquè Pérez Contel, que havia nascut en el Villar, el 1909, fou nomenat, el 1983, fill adoptiu de Xàtiva. La figura d’aquest artista està envoltada, però, de circumstàncies si més no contradictòries. Realitzà dues escultures per al pavelló de la República Espanyola a l’Exposició Internacional de París. Pertanyia a la generació dels Renau, Carreño, Tonico Ballester... Aquests artistes havien estat, abans de la Guerra Civil, partidaris de la República i, en molts casos, militants o simpatitzants de l’esquerra (el mateix Pérez Contel formà part de la Unión de Escritores y Artistas Proletarios). En acabar la Guerra, alguns hagueren de fugir a l’exili; altres, com Pérez Contel, que estigué reclòs un temps a la Presó Model de València, romangueren a l’exili interior. El contingut d’alguns dels olis i dibuixos exposats a la Sala la Muralla n’era ben expressiu: milicians, milicianes, mares de soldats que marxen al front, escenes d’afusellaments, repressió... A mi, em va cridar l’atenció l’escena representada en un petit oli sobre taula: tres personatges, amb les mans nugades, porten uns rètols que anuncien («por roja», «por leer»...) la causa de la seua desgràcia.

Com que havia conegut des de ben jove els corrents contemporanis (a través dels companys de generació, els mestres i les revistes d’art), Pérez Contel creà una obra interessant, renovadora i avantguardista, amb incursions freqüents —reforçades per una estada a la capital francesa— en el cubisme i el surrealisme. Fou, però —com ja s’ha dit—, un personatge contradictori. En 1955, el nomenaren catedràtic de dibuix de l’Institut Josep de Ribera, del qual acabaria sent director. Altres professors “rojos” —Miguel Morro, per exemple— també hi foren destinats i donaren les seues classes sota la vigilància del cap d’estudis i comissari polític del règim franquista. Ara bé —i ací rau la contradicció principal—, els alumnes solen guardar uns records entranyables del professor Miguel Morro, però molt negatius de Pérez Contel. Jo recorde, per exemple, les seues paraules a uns professors interins que havien tingut problemes amb la policia política franquista: «Mentre jo siga director, no tindreu treball en aquest institut». Només Vicent Álvarez, membre del Consell Valencià de Cultura, sembla tenir-ne una imatge positiva; altres antics alumnes pensen que Rafael Pérez Contel era un personatge autoritari i repressor —un franquista, en definitiva—.

A pesar, però, del que s’acaba de dir, en acabar la dictadura, la Generalitat inicià una operació adreçada a recompondre la imatge de l’artista. Es van organitzar diferents exposicions: Contel, escultures, i Vento, pintures (Xàtiva, 1982); Retrospectiva de Pérez Contel (Xàtiva, 1987); Pérez Contel, escultor (Centre Cultural de la Caixa d’Estalvis de València, 1987), patrocinada per la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, regida en aquells moments per Cebrià Císcar. De sobte, molts antics alumnes del Josep de Ribera es van quedar bocabadats: «Ara resulta que el director i professor de dibuix de l’institut era comunista», deien atònits. En 1983, va concloure l’expedient (el ponent del qual era Marià González Baldoví) per a nomenar Pérez Contel (junt amb Francisco Carreño, Carmen Gómez i Francisco Lozano) fill adoptiu de Xàtiva. I clar, l’estupor de tota la meua generació assolí unes dimensions considerables.

Finalment, malgrat les pressions exercides des dels diferents àmbits de l’esquerra, només el matrimoni Carreño-Gómez comptà amb el vot unànime de la corporació xativina. Pérez Contel i Francisco Lozano van rebre els respectius nomenaments amb l’oposició o l’abstenció del grup d’AP, de servidor de vostès —que era, en aquells moments, regidor d’UPV— i de tres regidors del PSOE. A més, durant les votacions, dos edils socialistes abandonaren la sala de plens, per a no trencar la disciplina de partit. Tots aquests fets, història viva de la nostra ciutat, em vingueren al cap mentre visitava l’exposició que l’Institut Valencià d’Art Modern dedicava al nostre fill adoptiu. Com es veu, els panegírics que sol difondre la història oficial rarament es corresponen amb una realitat plena de contradiccions, plena de llums i ombres.

(publicat a Levante-EMV, el 18/07/09)

No a l'abocador

MÉS INFORMACIÓ A

http://noalmacrovertedero.wordpress.com/

Lluitar contra el tedi

EepyBird's Sticky Note experiment from Eepybird on Vimeo.

Fem, especulació i euros, molts euros

Un relat, ni que siga breu, ha de tenir tres parts: plantejament, nus i desenllaç. Com tothom sap, el plantejament serveix per a mostrar l’espai en què es desenvoluparà l’acció, els personatges que intervindran en ella i el tema de la història. Aquests dies, els nostres lectors estaran seguint la crònica de tot allò relacionat amb el futur abocador de Llanera de Ranes, un veritable fulletó. Fa mesos, el primer capítol revelà que, en comptes d’elegir l’opció més raonable —petites plantes comarcals de tractament de residus—, les autoritats havien optat per un consorci supracomarcal format per la Safor, la Vall d'Albaida, la Costera, la Canal de Navarrés i la Vall d’Aiora. En altres paraules: s’havia optat per un macroabocador. I clar, des que es va conèixer aquesta decisió, fins el més ximple sabia que la projectada planta de residus acabaria instal·lant-se a les comarques de l’interior —el turisme de sol i platja, ni tocar-lo!—.

El primer emplaçament previst fou el Pla de les Alcusses, la petita Toscana de València, un indret d’enorme valor paisatgístic i enològic situat al terme municipal de Moixent. De seguida van aparèixer els primers personatges: l’empresa Fomento de Construcciones y Contratas (FCC), d’Esther Koplowitz, els partits polítics, Vicent Parra, president del consorci, i els veïns de les diverses poblacions afectades. Quedà clar, des de primera hora, que la novel·la de l’abocador anava a ser una obra coral. També quedà clar que l’assumpte o tema de la història, els interessos creats, tenia caràcter transversal. Quan el fil argumental arribà al nus, hom comprovà que els grups en conflicte, partidaris i detractors de l’abocador, no coincidien, ni de bon tros, amb els blocs ideològics, esquerra i dreta, en què està polaritzada, per exemple, la població de Moixent.

La divisió s’establia més bé en funció d’interessos privats: els qui tenien terrenys susceptibles de ser venuts a FCC o esperaven aconseguir un lloc de treball a la futura planta resultaven ser partidaris incondicionals del projecte; en canvi, els propietaris de vinyes i cellers eren adversaris aferrissats. També ens assabentàrem que el tècnic, un funcionari de l’ajuntament de Xàtiva, que certifica periòdicament la idoneïtat dels treballs que realitza FCC (empresa adjudicatària del servei de neteja i recollida de fem), està casat amb una empleada de l’empresa de la senyora Koplowitz. Aquest tècnic és qui, designat pel consistori xativí, podria formar part de la comissió tècnica que ha de fer el barem de les distintes ofertes que es presenten al concurs del pla zonal de residus de les comarques centrals. I cada dia coneixem noves dades —el nus d’un bon fulletó, com més embolicat millor!—.

El PP de la Costera, controlat per Rus, i el PSOE de la Safor són partidaris d’instal·lar la planta a Llanera de Ranes i d’adjudicar-la a una UTE formada per FCC i DIMESA, propòsits que es veuran acomplits amb tota seguretat, ja que Xàtiva, Gandia i la Diputació tenen majoria al consorci. Part dels terrenys que acolliran l’abocador pertany a Gains Tax, societat lligada a Fernando Gallego, el conseller delegat del grup Llanera —bé que ell nega aquesta relació—. Ha sorgit, doncs, un nou embull: altres empreses que també concursen (i pretenen envair sòl d’ús agrícola, zones de protecció natural i paisatgística, i l’antic assagador reial de Castella) han presentat al·legacions, advertint que, darrere el model d’acord subscrit entre Gains Tax i FCC-DIMESA, s’amaga una operació especulativa que costarà al consorci 50 milions d’euros, només pel 30% del sòl. «Quines persones en són les beneficiàries? S’incrementarà desmesuradament el valor dels terrenys si la resta de propietaris demana el mateix tracte?», es preguntaran vostès.

En fi, amb tants diners pel mig, la història acabarà als tribunals. Jo preferiria un colofó distint, un bon desenllaç inspirat en les escenes d’El guateque, de Blake Edwards. Recorden vostès el personatge que encarnava Peter Sellers, tot ple d’escuma? Podríem imaginar, per al nostre fulletó, un quadre final amb bona cosa d’especuladors, polítics i gent aprofitada de Xàtiva i rodalia ben plenets de fem, refocil·lant-se sota una pluja de bitllets roigs, blaus, verds i morats, i tota la merda —perdó per l’expressió— provenint de les comarques centrals. Igualet que a les cloendes de la fira d’agost, però sense serpentina ni confeti.

(publicat a Levante-EMV, el 04/07/09)

Les sibil·les

Vistes de la mar Tirrena, amb les illes d’Ischia i Procida, la Solfatara de Pozzuoli i Cumes

Durant el passat mes de març, visitant la rodalia de Nàpols (els Campi Flegrei, el llac Avern, Pozzuoli, la Solfatara), ens vam allargar fins a Cumes. En aquesta ciutat, tinguérem ocasió de recordar les sibil·les, personatges mitològics molt presents a les nostres tradicions. Els romans pretenien que la sibil·la Cumana era natural d’Eritres, ciutat de Jònia (a la costa oest de l’actual Turquia). Es diu que havia nascut en una gruta del mont Corycos, filla de Teodor i una nimfa. Nasqué amb el do de la profecia i feia les seues prediccions en vers. Fou anomenada sibil·la de Cumes perquè passà la major part de la seua vida en aquesta ciutat. Fou considerada la més important de les deu sibil·les conegudes. També li deien deífoba i demòfila. El déu Apol·lo, que inspirava les seues profecies, li va prometre la concessió d’un desig a condició de no tornar mai a Eritres. Ella prengué un grapat d’arena amb la mà i demanà viure tants anys com grans havia agafat. Com que s’oblidà, però, de demanar l’eterna joventut, en complir anys, començà a consumir-se tant que semblava una cigala. Hagueren de tancar-la en una gàbia que penjaren al temple d’Apol·lo. La llegenda diu que visqué nou vides de cent deu anys cadascuna. Els xiquets li preguntaven: «Sibil·la, què vols?». I ella contestava: «Vull morir». L’Eneida conta que en una ocasió guià Enees, príncep troià, a través de l’Hades, per a visitar son pare Anquises.

Ruïnes de Cumes

En altra ocasió, sent ja una dona anciana, es presentà davant del rei romà Tarquini el Superb i li oferí nou llibres profètics. Tarquini els rebutjà per considerar que el preu era extremadament alt. Llavors la sibil·la destruí tres dels llibres i li oferí els sis restants al preu inicial; Tarquini els rebutjà de nou i ella destruí altres tres. Per temor que desaparegueren tots, el rei acceptà comprar els tres últims pagant per ells el preu que la sibil·la havia demanat des d’un principi. Els llibres estaven escrits en grec sobre fulls de palma que després passarien a papir. Durant el segle II aC, època republicana, foren molt apreciats pels romans, que els consultaven en situacions extraordinàries. Eren custodiats al temple de Júpiter per un col·legi de deu sacerdots menors anomenats decenviri sacris faciundis. L’any 83 aC, el foc destruí els originals i calgué formar una nova col·lecció. El Senat envià emissaris a Troia, Samos, Eritres i altres indrets a prendre tots els llibres de la sibil·la que pogueren trobar. Els nous llibres exerciren una gran influència religiosa fins al regnat de l’emperador August, que ordenà tancar-los en dues arques. No han arribat, però, fins als nostres dies; l’any 405, foren destruïts per orde de l’emperador Honori. Ciceró arribà a llegir-los; digué que estaven escrits amb art, en forma d’acròstics.

Cripta de la Sibil·la a Cumes