SALVEM EL PUIG

Comunicat de la Coordinadora
“Salvem el Puig”

Els urbanites moderns, enredats al tràfec quotidià, hem perdut el costum de mirar amb deteniment allò que ens envolta. Veiem la superfície de les coses, però rarament intentem penetrar-les. Quantes vegades haurem vist el Puig? Moltes! El turó s’enlaira sobre els antics arrossars de l’horta de Xàtiva. És visible des de qualsevol punt. És patrimoni comú de molta gent que el veu de lluny des dels pobles emplaçats a l’altra banda del Cànyoles: Cerdà, Torrella, Llanera, Rotglà, la Granja. També és veu des de les viles de llevant (Llocnou, Barxeta, el Genovés, la Torre d’en Lloris, Manuel, l’Ènova), des de les viles de tramuntana (la Llosa) i des de les viles de ponent (Novetlè i Xàtiva). El Puig està, podríem dir, just al centre de la rosa dels vents, presidint les nostres vides. Però, quanta gent n’és conscient?

Tots el veuen, però quants paren esment en la seua presència? Paren esment els poetes i els novel·listes. Paren esment nombroses persones que entenen i estimen el caràcter mític i sagrat del Puig. Els ací presents som —no cap dubte— la millor representació d’eixes persones. La pujada al Puig és una exigència moral per als amants de la muntanya i d’una ermita-baluard que resisteix a males penes l’empenta de les pluges, els vents i la desídia política. Els presents voldríem que ambdues, muntanya i ermita, continuaren formant part del nostre paisatge i continuaren dibuixant l’horitzó amb el mateix perfil que mostraren sempre al llarg dels segles. Volem preservar la nostra riquesa paisatgística i arquitectònica. Ara mateix, l’ermita, l’element que millor simbolitza eixa riquesa comuna, ha esdevingut també mostra de la desídia amb què tracten el nostre patrimoni les administracions públiques i prova de càrrec contra les autoritats locals i autonòmiques, que s’han desentès fa temps del nostre llegat cultural.

Recentment, Vicent Parra, regidor i diputat autonòmic, anuncià l’inici imminent de les obres de restauració del Puig amb els diners sobrants d’anteriors partides pressupostàries no invertides (és a dir, amb el sobrant dels diners balafiats destrossant la muntanya) i amb noves aportacions. En declaracions als mitjans de comunicació, Parra afirmà que per fi s’anava a actuar a l’interior de l’edifici. També assegurà que s’anaven a utilitzar mitjans aeris per a pujar materials i eines. Les paraules de d'edil eren un calc de les pronunciades, de forma cíclica, en nombroses ocasions anteriors. Per a comprovar-ho, sols s'ha de consultar l'hemeroteca i fer una mica d'història. Quant als resultats del seu anunci, són els mateixos de sempre; ja han passat uns mesos des que foren fetes aquelles declaracions i les obres continuen sense començar.

I ací estem un any més. «Què feu els de la “corfa amarga” demanant la salvació d’una ermita?» o «No us avorriu de repetir tots els anys el mateix ritual?», pregunten els malintencionats que veuen l’assumpte del Puig com una cosa distant. Quanta ignorància i quanta intoxicació! Entre les persones que participen a la romeria, hi ha creients i no creients, gent d’esquerra i gent de dreta, homes i dones, vells i joves. Pugen al Puig perquè anteposen certs valors, l’amistat i el respecte al llegat dels nostres avantpassats, a altres consideracions de tipus ideològic o partidista. Ja ho hem dit més d’una vegada: la Coordinadora i les entitats que la formen estan al marge de les rivalitats entre partits i no volen intervenir al debat polític o electoral. I clar, amb tals premisses, ningú no s’hauria d’estranyar de veure’ns ací junts, tots els anys, reafirmant el nostre compromís cívic i solidari. L’ermita del Puig fou originàriament un edifici religiós, però ha acabat sent patrimoni de tots, dels religiosos i dels qui no ho són.

I no, no ens avorrim de pujar al Puig tots els anys. Fitem els arbres, fitem les pedres i cada primavera descobrim algun matís nou: una aranya que ha teixit la seua tela, una roca que s’ha mogut, una volta que s’ha ensorrat, un mur que cada cop està més inclinat... un fragment de calçada que ha desaparegut, o una biga que han envaït les heures, o un forat que s’ha fet més ample, un tram de senda que ja no existeix... Com que som gent que fita les coses (altres només les veuen), anem constatant la progressiva degradació de l’ermita. El panorama de la devastació no ens fa, però, defallir; ens indigna —això sí— i ens empenta a pujar de nou l’any vinent, per a seguir reivindicant una improbable actuació dels poders públics. I seguirem pujant fins a veure totalment enllestida la rehabilitació de l’edifici.

I acabarem el manifest d’enguany repetint de manera ritual totes aquelles coses que hem dit tantes i tantes vegades durant tretze anys d'excuses, de malbaratament dels diners públics i d'incompliment de les lleis. Que els diners de les Administracions Públiques no són propietat d'una persona o d'un grup polític. Que els ciutadans estan legitimats per a exigir que part d’eixos diners s'invertisca en la salvaguarda del patrimoni. Que s’hauria de prestar atenció al fons de l'assumpte, el perill de desaparició d'una joia arquitectònica del segle XIV. Que els episodis protagonitzats pel convent de les clarisses o la Papelera de San Jorge posen de manifest la nul·la consideració que el patrimoni cultural dels valencians mereix al partit que governa la ciutat.

Apel·larem de nou a la bona voluntat dels governants, a llur possible conscienciació, a llur escassa capacitat d’escoltar la veu dels ciutadans... Tornarem a demanar-los un major compromís en la defensa dels valors culturals. Els recordarem que la tasca feta en altres elements del patrimoni arran de celebrar-se Lux Mundi (la recent exposició de La Llum de les Imatges) hauria de tenir continuïtat. I evocarem les paraules dites ací fa dos anys: «Veritablement, és miraculós que l'ermita es mantinga encara dempeus! Portem ja un munt d'anys exigint una actuació ràpida, sense veure resultats positius. Els desigs i les bones paraules han esdevingut ja, per desgràcia, meres fórmules rituals. A molts ciutadans i ciutadanes ens assalta el temor que puguen governar les nostres viles i ciutats els descendents d'aquells botiflers que provocaren l'incendi de Xàtiva, la desfeta del País i la pèrdua de la nostra identitat ara fa tres-cents anys. Les sospites es veuen confirmades quan veiem que les agressions al patrimoni, la destrucció del paisatge i la descurança en que romanen peces ben valuoses del nostre llegat històric no tenen aturador». Tant de bo les coses hagen canviat, finalment, l’any 2010.

Xàtiva, abril de 2009


Gent de la Torre d’En Lloris
Associació cultural “la Sénia”, de Lloc Nou d’en Fenollet
Associació cultural “9 d’octubre”, del Genovés
Coordinadora “Xàtiva digna”
Associació d’Amics de la Costera

Centre Excursionista de Xàtiva

Interrogants

Aquesta nit, els botiflers de sempre han agredit de nou el monòlit dedicat a la memòria d’aquells que el 1707 van lluitar heroicament contra les tropes borbòniques que assetjaven la ciutat. L’incident mostra algunes peculiaritats cridaneres. Els autors de l’agressió han cremat —vés a saber a quines hores de la matinada— la corona de llorer dipositada ahir pels partits polítics que van organitzar la diada del 25 d’abril. Han deixat intacta, però, la corona ofrenada per l’Ajuntament —això sí, arrencant-li el llaç amb la senyera—. No us sembla entendridor el gest? Els facinerosos no han volgut menyscabar el detallet dels seus parents polítics. L’activitat d’aquests pinxos no és nova; la democràcia mai no ha deixat de covar, als seus replecs amagats, els ous de la serp. Com molts ja sabran, són ben freqüents les agressions a llibreries, a seus de partits nacionalistes i d’esquerres... Sense anar massa lluny, el monument als maulets ha estat agredit múltiples vegades. Hi ha, però, un aspecte que crida l’atenció: la manca de dades sobre els autors. Algú sap si la policia o la Delegació del Govern han donat mai informació sobre aquest assumpte? Sap algú si mai s’ha efectuat alguna detenció relacionada amb aquests atemptats? I encara podríem fer més preguntes. Tenen carta blanca els feixistes per a practicar la kale borroca impunement? Estaria bé que el senyor Ricardo Peralta, antic comunista i persona vinculada a la nostra ciutat, aclarís aquests interrogants.

Vaga

L’espectacle de la desunió

Avui, data commemorativa de la batalla d’Almansa, tornem a assistir per enèsima vegada a l’espectacle de la desunió entre les diverses forces polítiques. Que hi haja desavinences entre la dreta i l’esquerra té la seua lògica; en el fons, la dreta sempre s’ha sentit botiflera, ço és, hereva del bàndol triomfador a la Guerra de Successió. Fem memòria: en ser proclamat monarca Felip d’Anjou, els membres de la noblesa i de l’alta jerarquia eclesiàstica foren botiflers, partidaris del Borbó. Fins i tot es pot entendre que l’esquerra d’obediència centralista nade entre dues aigües. Al cap i a la fi, tres-cents anys no passen debades. Si tenim en compte que les classes populars (jornalers i camperols), l’estament burgès, el baix clergat i els professionals liberals foren en 1707 decididament austriacistes, notarem que hi ha hagut, a Xàtiva i a tot el País Valencià, un clar lliscament ideològic cap a posicions botifleres.

Què fan, però, els hereus dels maulets —els partits que propugnen el redreçament nacional— embolicats en contínues dissensions? La setmana passada, aquestes planes publicaven la notícia: «Esquerra Unida es desmarca de l’acte conjunt del 25 d’abril, per a mostrar el seu malestar amb el Bloc, per la negativa dels nacionalistes a pactar les llistes locals en les eleccions del 2007». No sé què pensaran vostès. Jo trobe que aquesta decisió és una clara mostra d’immaduresa. En política, mai no s’ha de mirar endarrere. Els membres locals d’EUPV s’haurien d’aclarir. La gent que va saludar llur recolzament a la coalició Bloc-Iniciativa-Verds està ara sorpresa; pensa que EU no acaba de superar els vells tics. «Hem decidit desvincular-nos per tal d’incitar a la reflexió», ha dit Miquel Lorente. Qui hauria de reflexionar és, però, la pròpia Esquerra Unida.

La coalició no acaba de trobar el seu espai. Ha patit en poc de temps dos terrabastalls electorals. Ahir mateix, va perdre un dels seus referents estatals, Rosa Aguilar, alcaldessa de Còrdova. Per això sorprèn que el portaveu local, impertèrrit, demane reflexió als altres —en una nova versió d’«el mort li diu al degollat: qui t’ha fet aqueix forat?»—. Els altres, els nacionalistes, deuen haver reflexionat ja; el seu rebuig a l’oferta prepotent de pacte, de cara a les municipals del 2007, va ser, segons com es mire, ben profitós: multiplicaren en solitari la seua representació institucional mentre EU s’enfonsava —un consol escàs per al votant nacionalista i d’esquerres, que veu com la dreta s’aprofita d’aquestes “partides de pilota”—.

Ja s’ha dit altres vegades: qui vulga descavalcar Alfonso Rus de la poltrona municipal haurà de treballar de valent. La cosa no serà fàcil. S’hauran de refer moltes relacions trencades per la desconfiança, els malentesos i els personalismes. Per tant, no s’hauria de perdre temps en “batalletes”. Cal elaborar propostes polítiques integradores i atractives per a l’electorat xativí. S’han de donar mostres d’unitat sense mirar al passat. I clar, els militants locals d’EUPV hauran d’aclarir si el seu suport a Iniciativa del Poble Valencià continua en vigor. De moment, ja s’ha perdut una ocasió magnífica per a escenificar la unitat de les forces progressistes.

El 25 d’abril del 1707, els partidaris de Felip V guanyaren la batalla d’Almansa —«Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança», diu, des de llavors, el refrany popular—. Uns dies després, les tropes borbòniques assetjaren Xàtiva. El 24 de maig del 1707, els assaltants penetraren en la ciutat a mata-degolla. Felip V, instigat pel duc de Berwick, ordenà d’incendiar-la. Sempre he pensat que aquella desfeta fou producte de la desunió; la desorganització campava a gust entre les tropes que defensaven la causa autriacista, formades per soldats de múltiples nacionalitats. Els partits progressistes tindran l’oportunitat d’eradicar aquests fantasmes de la rivalitat i la desunió el pròxim juny, mes en què es commemora l’incendi de la ciutat. Està en joc l’existència d’una nova coalició que aspira a consolidar-se com a tercera força política valenciana. Per a Esquerra Unida es tracta, a més, d’una qüestió de supervivència. Sens dubte, la seua desaparició reduiria dràsticament el pluralisme ideològic i accentuaria més —si cap— la polarització del panorama polític valencià.

(publicat a Levante-EMV, el 25/04/09)

Presentació

Proper divendres, 24 d'abril, es presenta a Xàtiva, a la Llibreria La Costera, a les 20,00 hores, la novel·la Els neons de Sodoma (Editorial 3i4), del xativí Xavier Aliaga, guardonada amb l'Andròmina 2008 dels Premis Octubre.

Oficiarà la cerimònia el poeta i actor Elies Barberà.

(per la nit, cap a les 22,00 hores, doblet en el Genovés)

Una nova fita del «Grand Tour»

Ja fa temps que un grup d’amics i amigues anem completant el Grand Tour, aquell itinerari precursor del turisme modern que prengué auge des de mitjan segle XVII fins a la dècada de 1820. L’itinerari permetia d’accedir a les obres més sublims del Renaixement i del Barroc, i es féu popular entre els joves britànics de classe alta; servia com a etapa educativa i d’esbargiment, prèvia a l’edat adulta. En un temps en què floria l’interès per la història antiga i l’arqueologia, Itàlia oferia uns paisatges únics i vestigis magnífics de civilitzacions mil·lenàries. El viatge era lent i s’havia de fer per etapes. A més d’admirar l’harmonia i la bellesa impreses a la bota italiana —durant segles de creació, saviesa i civilitat—, els viatgers entraven en contacte amb altres formes de vida i amb un ric patrimoni cultural de parles i tradicions —gastronòmiques, artesanals, musicals— poc conegudes.

L’expressió Grand Tour havia estat encunyada per Richard Lassels, al seu llibre The voyage of Italy, publicat el 1670, en què descrivia un viatge que, des del 1630, ja anava difonent-se entre les elits culturals del nord d’Europa. Grans viatgers d’aquell temps foren, entre d’altres, Milton, Marvell, Harvey i el filòsof Hobbes. Molts d’aquests expedicionaris —com ara Philip Skippon, William Acton, John Evelyn, John Raymond o el ja esmentat Richard Lassels— ens van deixar les memòries del seu periple italià. Johann Wolfgang von Goethe, el sant patró dels viatgers, també feu el Grand Tour. El 3 de setembre de 1786, abandonà Carlsbad (l’actual Karlovy Vary, a la República Txeca) i marxà en secret a Itàlia; volia descobrir el país de què tant li havien parlat. Després de breus aturades a Verona, Vicenza i Pàdua, i dues setmanes d’estada a Venècia, Ferrara, Bolonya, Florència i Perusa, Goethe arribà a Roma el 29 d'octubre. En una carta escrita el 3 de desembre, tres mesos després de la seua partença, Goethe afirmava que aquell viatge era per a ell «una vertadera renaixença... un segon naixement». De març a juny de 1787, visità el sud de la península i Sicília, acompanyat per Christoph Heinrich Kniep, pintor i gravador encarregat d'il·lustrar el viatge. Després d'un petit sojorn a Nàpols, l’escriptor romàntic arribà a Palerm el 2 d'abril. Dos anys més tard, tornà a Weimar.

.

Com es veu, el Grand Tour podia durar mesos o anys, depenent del pressupost. Els meus amics i jo, que no som aristòcrates ni britànics, l’anem fent a poc a poc. El proppassat 14 de març, vam marxar a Nàpols, antic reialme d’Alfons el Magnànim i una de les etapes finals. Els viatgers del segle XVIII portaven com a record, quan tornaven a casa, vistes de Venècia i Roma —de pintors com Canaletto o Giovanni Paolo Pannini—, i gravats de ruïnes romanes de Piranesi. Sovint, els itineraris realitzats es plasmaven en obres literàries, com ara Italienische Reise (Viatge a Itàlia), del propi Goethe, o Història d’una excursió de sis setmanes, d’altres dos escriptors romàntics, Mary i Percy Shelley. Els actuals expedicionaris portem fotos de Pompeia —amb el Vesubi com a teló de fons—, els nostres quaderns de viatge i un munt d’emocions indescriptibles, com les experimentades a la Cappella Sansevero —davant del Cristo velato—, passejant per les ruïnes de Paestum, contemplant el tramonto des de la Certosa di San Martino o menjant uns spaghetti alle vongole a la vora del Castel dell'Ovo. I a força de recórrer el país dels Apenins, hem acabat comprenent quina mena d’emocions han experimentat tots els rodamóns que ens hi han precedit.

Vanitas vanitatum

A Xàtiva, sempre han tingut importància les processons de Setmana Santa, tant les de penitència com la del diumenge de rams. Encara es mantenen amb passos, confrares, cobles i soldats, bé que molt desfigurades per la influència andalusa. Molta gent pensa que el doble caire folklòric i pietós ha permès de conservar-les. Són especialment destacables les processons que se celebren dimecres —les "Cortesies"—, dijous i divendres sant. Són difícils de datar els seus orígens. Les processons de Setmana Santa degueren sorgir a les darreries de l’Edat Mitjana, quan onades de desheretats corrien els camins d’Europa, portant imatges i estendards de la Passió, i lliurant-se a terribles penitències. Existeix constància històrica d’aquelles manifestacions, que duraven dies i sovintejaren pertot. Hi acudien milers de penitents.

També hi havia nombrosos grups de flagel·lants que transitaven per viles i ciutats, amb les espatlles nues, assotant-se amb fuets de cuiro i puntes de ferro. Organitzaven representacions de la Passió de Crist a places i esglésies, i ballaven les anomenades danses de la mort o danses macabres, sorgides arran del terror provocat per la pesta negra que assolà Europa a mitjan segle XIV. L’aula capitular del convent de Sant Francesc de Morella conserva un fresc del segle XV que representa aquesta dansa. El refrany Morir, ffrares, nos convé, es llegeix perfectament al mur —en realitat, és la traducció d’altre refrany: Ad mortem festinamus, del Llibre Vermell de Montserrat—. En aquestes danses estaven representats personatges de tota condició —papes de Roma i pidolaires, nobles i burgesos—, guiats en ronda frenètica per un esquelet amb dalla, que també marxava en corrua, precedint de vegades la processó de divendres sant.

Amb el temps, les processons s’anaren convertint en espectacle. Al segle XV, els pintors havien inventat estranys artefactes que permetien de representar les tres dimensions de la realitat amb absoluta fidelitat, d’acord amb la visió de l’ull humà. Proliferaren, doncs, les màquines de representació, predecessores dels passos de les processons, i les retícules. Aquestes màquines eren escenaris que reproduïen amb precisió allò que es volia pintar. L’artista hi emplaçava els models dels personatges que anaven a ser retratats. Les retícules facilitaven al pintor la tasca d’emplaçar al llenç les figures, els punts de llum i els elements de la perspectiva. Els tallers exhibien aquelles màquines en desfilades que acabaren convertint-se en celebracions populars.

Arribaren el concili de Trento i l’art barroc, i l’Església, comprenent el potencial propagandístic d’aquells aparells escènics, decidí d’utilitzar-los a les seus celebracions, que així acabaren emparentades amb el teatre. Urgia la presència religiosa al carrer; romeries i processons permetien escenificar el poder eclesial, exacerbar la pietat popular i ensenyar de manera eficaç la doctrina cristiana. Com que les representacions visuals eren més efectives que la lectura del relat bíblic, proliferaren a la via pública manifestacions religioses que buscaven l’efecte teatral i la fastuositat, proverbials a partir del segle XVII. La Passió s’omplí de lluminàries i oripells ostentosos, trompetes i estendards, soldats romans i jueus que vilipendiaven el Natzarè.

Però les obres de teatre tenen —ja se sap— papers protagonistes i papers destinats a actors de caràcter. En època barroca, les confraries s’organitzaven d’acord amb un rígid esquema de classes socials: certes germandats pertanyien als estaments nobiliaris i burgesos; altres, a les organitzacions gremials i populars. Avui, Xàtiva, per més que haja perdut bona part dels seus trets aristocràtics, encara serva l’encarcarament de temps passats. Per això, a la seua Setmana Santa continua vigent el joc de veure i ser vist, de la pinta i la mantellina. L’anonimat brilla per la seua absència. Com no tots els carrers de volta tenen el mateix rang, l’aspiració màxima de molts confrares continua sent carregar la imatge pel carrer Montcada. I segueix sent signe de distinció pertànyer a la “Botifarra”. I clar, encara es fan servir expressions com «en tal té molta botifarra» o «a tal se li han pujat els fums al cap; vol ser del Natzarè». Com diu l’Eclesiastès, «Vanitas vanitatum et omnia vanitas» (vanitat de vanitats i tot vanitat).

(publicat a Levante-EMV, l’11/04/09)

Aniversari de la II República

La concejala antropófaga

Flairances falleres

Si puc, tots els anys, quan arriben falles, fuig de Xàtiva. He de reconèixer que no sóc gens original. Són milers els valencians que també escapen del terrabastall. Com que es contravenen, durant les festes falleres, les normes sobre manipulació d’elements pirotècnics, diverses prohibicions —com la de consumir begudes alcohòliques a la via pública i subministrar-ne als menors— i els límits de soroll permesos, un riuada d’estrèpits inunda les places i els carrers de les nostres viles i ciutats. Jo deteste particularment el caos circulatori i el soroll provocat per esclats, despertades, cercaviles, mascletades, traques i revetlles.

Enguany, com que disposava de nou dies seguits de vacances, vaig decidir marxar a terres napolitanes. «Fuges d’un caos i vas a parar a un altre?», preguntava estranyat un amic meu. Tenia raó; segons com es mire, el paisatge urbà de Nàpols s’assembla molt al de la València en falles. Hi ha el mateix caos circulatori, la mateixa contaminació i la mateixa abundància de brutícia, deixalles, cartrons, vidres...

La nit d’arribada a la ciutat del Vesubi, fent un tomb per Piazza Garibaldi, em va sobtar una visió: un grup d’indigents havia encès, sota l’estàtua de l’heroi nacional per antonomàsia, una enorme foguerada alimentada amb cartrons i deixalles provenints de botigues del veí Corso Umberto I. El tremolí de les flames em féu recordar la nit de la cremà. Nàpols i València són dues ciutats agermanades per la història i la desídia de les autoritats, dues ciutats unides per la bellesa i el caos circulatori i especulatiu.

Altre dia, em sonà el mòbil mentre dinava en un restaurant de Via Toledo. Era la meua filla. «Papà! T’han tret a la falla de República Argentina», m’anuncià irònica. Està clar que el destí em volia castigar per la meua deserció. Efectivament, Jesús, Vicent i companyia havien decidit de col·locar-me —amb els amics dels esmorzars sabàtics a Caprichos—, entre els deixebles de Crist, a la Santa Cena de Vicente López, el famós quadre de les clarisses desaparegut de Xàtiva.

He vist una foto de l’apostolat i he de dir que mai no he sopat ni esmorzat amb algunes de les persones que hi apareixen (falten, en canvi, alguns habituals dels dissabtes a Caprichos que s’hauran sentit frustrats per no sortir a la falla). Tampoc no recorde haver reverenciat mai el messies de l’escena. Quant a les hipotètiques conspiracions, els tres o quatre assidus que ens mirem les rivalitats dels socialistes com qui veu un partit de tenis podem assegurar, amb prou fonament, que les seues intrigues solen ser d’opereta. Aquesta reflexió ja em va venir al cap mentre menjava unes orecchiette ben a prop del Teatro San Carlo de Nàpols. En definitiva, les meues vacances napolitanes han estat amerades de flairances falleres. Deu ser inevitable.

(publicat a Levante-EMV, el 28/03/09)

Concert d'orgue

Nou concert organitzat per l'Associació d'Amics de la Costera.

Se celebrarà el pròxim diumenge, dia 29, a l'església de l'Assumpció de Montesa.

Es farà servir l'orgue parroquial.

El programa serà executat per l'intèrpret mexicà Gustavo Delgado Parra.

És impossible tenir els ous i els colomins

Qualsevol persona sap —sense necessitat d’haver llegit gruixuts toms de dret polític o filosofia del dret— que un partit és una agrupació de gent que intenta prendre el poder polític —o, almenys, influir en ell—, per tal d’usufructuar els avantatges de posseir-lo i afavorir els seus interessos de grup, facció o classe social. Com que la política està tan desprestigiada, molts creuen que aquests interessos són merament tangibles, oblidant que sovint es defenen també altres postulats diguem-ne més immaterials: objectius, per exemple, d’índole ètica o ideològica (en relació al sistema educatiu, al model familiar, al concepte de ciutadania, al paper de la religió en la vida social...). En definitiva, com que els partits solen reivindicar un determinat model social, aspiren a canviar o cisellar la realitat d’acord amb els seus postulats.

Quin ha de ser, a casa nostra, l’objectiu prioritari d’un partit nacionalista? Evidentment, tractar de canviar la realitat social; segons totes les enquestes, els valencians se senten majoritàriament espanyols. El nacionalisme ha d’afrontar, doncs, una comesa ben ímproba: canviar el sentiment d’adscripció nacional de nombrosos conciutadans. Es tracta, no cal dir-ho, d’un objectiu molt difícil d’assolir des d’instàncies merament cíviques, entitats culturals o plataformes ciutadanes. La vastitud del projecte exigeix l’eixamplament de la base electoral i una presència significativa a les institucions. El valencianisme ha de sortir, per tant, del cercle viciós en què roman des de fa temps: el bucle de l’escassa presència política per manca d’espai electoral, i de l’escàs espai electoral per manca de major presència política.

El Bloc, que ja havia provat de trencar aquesta situació de maneres molt distintes, ha marcat, al congrés celebrat el proppassat cap de setmana, una nova tàctica: la d’abraçar com a propis tots els valencianismes possibles. Aquesta tàctica, que explica perfectament la ponència política aprovada, té tres derivacions xocants: el Bloc adopta totes les simbologies, ofereix acollida a totes les adscripcions i propugna un model per a la societat valenciana massa confús. Pretén encabir tots els símbols —la bandera de la franja blava i la quadribarrada, l’himne de l’exposició i la moixeranga— i totes les identitats, des del regionalisme de qui es considera tan espanyol com valencià a l’independentisme catalanista, passant per les diverses formes de valencianisme —autonomista, federalista o independentista.

Els defensors d’aquestes tesis addueixen que cal adaptar-se a la realitat; els detractors, que es renuncia a canviar la realitat. La ponència marc suma en un totus revolutum tots els interessos i tots els matisos de l’espectre ideològic. «Tot és nostre» i «totes i tots cabem al Bloc», proclama el text, oblidant que el progressisme i el valencianisme que s’hi propugnen podrien tenir cabuda, perfectament, al si del PSOE (en aquest sentit, la ponència fa unes distincions entre centralisme i centralitat molt difícils d’entendre). En resum: si la sensació de no ser carn ni peix incomoda els actuals votants, el Bloc podria obtenir, en pròximes conteses, pitjors resultats electorals. «És impossible tenir els ous i els colomins», fa la dita popular.

A Xàtiva, per exemple, els electors del Bloc sabien fins ara que votaven un partit nacionalista. El seu espai electoral ha anat creixent perquè, sense mentir sobre llurs veritables intencions, els nacionalistes, en comptes de fer vexil·lologia o metafísica, s’han dedicat a llançar propostes polítiques interessants per a la ciutadania. Els xativins creien, per tant, que el Bloc, tot i ser titllat per molts de catalanista, era mereixedor de confiança. Ara, però, la formació corre el risc de ser percebuda com un partit regionalista o —pitjor encara— com una gàbia de grills. El resultat podria ser catastròfic: el vot regionalista continuaria monopolitzat pel PP i el d’altres opcions valencianistes podria anar a parar a ERPV, EUPV, PSOE... Les divergències entre grups antagònics que volen usufructuar el mateix espai polític propiciarien, per tant, l’enèsim daltabaix electoral i la consagració definitiva del bipartidisme.

(una versió més breu d’aquest article ha estat publicada a Levante-EMV, el 13/03/09)

Símptomes d’hipertròfia

La festa fallera i els seus aspectes col·laterals s’han hipertrofiat. L’element central, el monument faller, ha pres unes dimensions exorbitants. Em referisc tant a la seua grandària física com a la vastitud dels seus ingredients: cost econòmic, gent que en depèn, materials utilitzats.... Els esdeveniments que assoleixen proporcions tan exagerades acaben per crear una dependència difícil d’eradicar. I passa el mateix amb els altres elements col·laterals: presentacions, llibrets, il·luminació, ornaments, caus fallers, música, vestits, pólvora, espectacles, restauració... Es mouen massa diners al voltant de les falles. Hi ha gremis —el d’artistes fallers, per exemple— que viuen del fenomen; alguns en depenen exclusivament, altres fan molta caixa en període faller. Els pirotècnics, posem per cas, obtenen els màxims guanys en aquesta època de l’any. En definitiva, les falles, que en principi eren un esdeveniment de caire merament festiu i etnològic, s’han convertit en un sector econòmic de què depenen moltes famílies.

És obvi que molta gent es guanya les garrofes amb les falles. I clar, posats en aquesta tessitura —sobretot en moments de terrible crisi econòmica—, quin valent gosa tallar les ales al fenomen? (si és que n’hi ha, de valents). De les falles, tothom vol aprofitar-se. Se’n volen aprofitar els polítics —sense cap fonament, al meu parer—. Pensen que tots els fallers i totes les falleres votaran aquest o aquell partit per ser el màxim defensor de la festa. Somnien truites; només cal veure, per a comprovar-ho, com és de mordaç la sàtira fallera contra el poder establert. Podrà succeir, això sí, que unes determinades idees, majoritàries des del punt de vista sociològic, arrelen als casals. Això suscita, però, la següent pregunta: aqueixes idees arrelen primer al conjunt de la societat i després al col·lectiu faller o viceversa? No sabria dir. En qualsevol cas, qui crega que collirà més vots ensabonant fallers, va —crec jo— molt errat; al final, només en colliran aquelles propostes polítiques que interessen a l’electorat.

Sent les coses així, com és que les autoritats es mostren tan rebeques a tallar els abusos d’algunes falles? A mi sempre m’ha semblat que és una qüestió de prejudicis. A la societat valenciana, en suren molts. Un d’ells és el següent: el valencià que no s’estima ni les falles ni les bandes de música no és valencià. És la mateixa dèria que expressava Menéndez Pelayo a la seua Historia de los heterodoxos españoles, «quien no es católico no es español», aplicada als elements folklòrics de la nostra terra. I clar, als fallers i a les falles, quinta essència de la valencianitat, se’ls acaba permetent tot. Es tolera, per exemple, una ocupació exagerada dels espais públics. Des de finals de febrer, el fenomen faller s’estén com una marea per tots els carrers i les places de Xàtiva. Es tallen vies, s’obstrueixen accessos i es creen enormes caos circulatoris. S’entrebanca la mobilitat fins i tot en casos d’emergència. I la majoria silenciosa no sol dir ni piu perquè ha calat entre la gent la següent idea: qui gosa protestar no és un valencià de debò.

Tenim també aqueixa tendència tan nostra i tan generalitzada d’incomplir les lleis. Durant les festes falleres, hi ha barra lliure per a contravenir-ho tot: les normes sobre manipulació de productes pirotècnics, els límits de soroll permesos, la prohibició de subministrar begudes alcohòliques als menors o de consumir-ne a la via pública... I totes aquestes transgressions compten amb el beneplàcit o la indiferència de les nostres autoritats, que sovint són les primeres infractores. Les falles provoquen una enorme contaminació acústica: el ciutadà es veu obligat a suportar, durant tres o més setmanes, els enormes nivells de soroll provocats per balls, despertades, cercaviles, mascletades, altaveus, traques, revetlles, esclats... La contaminació també afecta l’aire; com més va més s’utilitzen, a la construcció dels monuments fallers, productes plàstics o matèries que emanen, durant la seua combustió, unes enormes fumarades. Hi ha, finalment, l’abundància de deixalles: papers, vidres, brutícia...

A poc a poc, diversos col·lectius ciutadans han anat revoltant-se contra aquesta situació. A València, per exemple, el veïnat està en peu de guerra contra algunes comissions que pretenen col·locar milers de bombetes elèctriques a les façanes dels edificis. Altres col·lectius veïnals porten anys denunciant l’absència d’insonorització dels casals. I clar, al final, les autoritats han hagut d’imposar als caus fallers les mateixes condicions que s’exigeixen als altres establiments de solaç (discoteques, sales de festa...). En general, el món faller ha acceptat, de grat o per força, aquestes disposicions. Sap que acabaran sent positives; pal·liaran els símptomes d’hipertròfia que apuntàvem a l’inici d’aquest article i eliminaran totes les adherències estranyes a la festa. Perquè s’ha de dir, en honor a la veritat, que els fallers no són culpables únics i absoluts de tots els perjudicis que s’acaben de ressenyar; sempre hi ha brètols que aprofiten la conjuntura per a sortir-se de mare. I és evident que s’haurà de combatre la incivilitat, si volem protegir els aspectes més genuïns de la festa. Les falles conserven elements etnològics i festius certament admirables. I per sort, encara hi ha comissions i altres col·lectius que lluiten per salvaguardar-los. Quedem-nos, doncs, amb aquesta idea positiva.

(publicat a Argentina 2009; llibret explicatiu de la Falla República Argentina)

El vot captiu

«El que gana las elecciones coloca a un sinfín de gente. Y toda esa gente es un voto cautivo. Supone mucho poder en un ayuntamiento, en una diputación. Yo no sé la cantidad de gente que habré colocado en doce años, no lo sé. Pero entre Penveta, Hospital, Instituto de Promoción Cerámica, Escuela Taurina, la Diputación, el puerto... ni sé. Tonterías... Madre que quiere entrar en el colegio de la Consolación de Burriana... que está muy difícil... y esa señora es un voto agradecido. Por lo tanto, no hace falta que me extienda mucho más».

Carlos Fabra, president provincial del PP i president de la Diputació de Castelló

Pollastrets desemparats

Des d'aquell dia que un eixerit president de la Generalitat va llançar la famosa proclama «estamos en política para forrarnos», sempre han planat sobre el PP valencià les sospites de presumpta corrupció. Sobre les hosts del PSOE, han plogut les evidències; el suborn i la prevaricació solen tenir caràcter transversal. Sorprèn, però, que els periòdics valencians anuncien tantes detencions de càrrecs socialistes i tan poques de populars. De fet, només ha tingut cert ressò mediàtic l’empresonament de l’antic conseller Fernando Cartagena, condemnat per apropiar-se, sent alcalde d’Oriola, dels diners que li havien confiat unes mongetes de clausura.

I és que, en general, els polítics del PP tenen molta sort als tribunals. El primer afortunat fou Eduardo Zaplana, lliurat del cas Naseiro. La palma se l’enduu, però, el president de la diputació de Castelló, Carlos Fabra. A hores d’ara, les diverses acusacions que pesen contra ell, per presumptes frau fiscal, prevaricació i estafa, estan a punt de prescriure als jutjats de Nules, celebèrrims pels continus trasllats i substitucions dels jutges que porten el cas. «Fabra mai no canvia d’advocat; si el judici li va mal, canvia de jutge», diu amb sornegueria la veu popular.

Tots aquests precedents permeten aventurar que les imputacions contra Francisco Camps i Ricardo Costa quedaran en no res. De moment, cap dels dos pensa presentar la dimissió. Diferents indicis fan pensar al jutge Baltasar Garzón que els al·ludits han acceptat suborns i han finançat il·legalment el partit. Tanmateix, com que el president i el secretari general del PPCV tenen la condició d’aforats, Garzón ha hagut d’inhibir-se i traslladar el sumari al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana.

Cal recordar unes declaracions de Camps dient que no trobava paraules per a definir la relació d’intimitat que l’uneix amb Juan Luis de la Rúa, president del TSJCV. Tenint present que els sumaris instruïts per Garzón solen presentar nombrosos defectes tècnics —són ben conegudes les insuficiències del magistrat— i que l’assumpte anirà, finalment, a un tribunal de composició majoritàriament conservadora, presidit per l’amic íntim de Camps —que damunt ja ha anunciat que no pensa abstenir-se—, la conclusió és òbvia: els populars se’n sortiran una vegada més. Això si, ens quedarà l’alegria d’haver-los vist, abillats de vint-i-un botó —amb pantalons i americanes de 20.000 euros—, gemegant la seua innocència com dos pollastrets desemparats.