dimarts, 1 de gener del 2008
València no és Vietnam
Darrerament, el PP valencià es comporta com un veritable grup independentista. Qui ho anava a dir! Tot el partit convertit en una reedició del Viet Cong, a les ordes del president Paco “Ho Chi Minh” Camps i del seu general Vicent “Nguyen” Rambla. La lluita independentista dels populars abasta diferents fronts: el diplomàtic, el propagandístic i el militar. Els incidents diplomàtics provocats pels dos dirigents “guerrillers” (durant la seua estada al Vaticà, per exemple, o durant la visita de Ban Ki Moon, Secretari General de l’ONU, a terres valencianes) són cada cop més habituals. Ni Carod Rovira havia arribat tan lluny. Els líders valencians –o vietnamites, no sabria dir– exigeixen que se’ls tracte com a dignataris d’un estat sobirà.
Quant al front militar, els seguidors de la gavina (no sé si hauran pensat de substituir-la ja per una estrella de cinc puntes) han iniciat una veritable Ofensiva del Tet contra els marines de la general Fernández “Westmoreland” de la Vega, que ha desembarcat a la base de Da Nang (al carrer Blanqueries), amb la intenció d’emparar-se de l’Albufera –del delta del Mekong, com si diguéssem–. La comandant en cap de les tropes invasores vol anihilar tots els guerrillers de l’FNA vietnamita que s’amaguen als arrossars. La batalla més cruenta s’ha esdevingut, però, a les terres altes centrals, concretament a la vila de Beneixida.
I pel que fa a l’activitat propagandística de Rambla i companyia, les seues dimensions són considerables. S’escampen, diàriament, milers de fulls volants amb diferents consignes: “Fora l’estrangera!”, “Ha enverinat les nostres aigües amb el factor taronja”, “Que demane perdó i se’n vaja”... La ràdio i la televisió controlades pels resistents disparen a tort i a dret llurs abrusadores proclames patriòtiques. Anuncien la victòria imminent de les forces populars sobre els invasors i els seus titelles. Ganes m’entren, d’integrar-me a les Forces Armades Populars d'Alliberament. Però clar, aquest matí he tret el cap per la finestra i he comprovat que el País no és Vietnam, que València no és Hanoi i que Xàtiva no és Saigon (encara que el cap local dels partisans populars, amo de la ciutat, actue de vegades com un autèntic guerriller leninista).
Quant al front militar, els seguidors de la gavina (no sé si hauran pensat de substituir-la ja per una estrella de cinc puntes) han iniciat una veritable Ofensiva del Tet contra els marines de la general Fernández “Westmoreland” de la Vega, que ha desembarcat a la base de Da Nang (al carrer Blanqueries), amb la intenció d’emparar-se de l’Albufera –del delta del Mekong, com si diguéssem–. La comandant en cap de les tropes invasores vol anihilar tots els guerrillers de l’FNA vietnamita que s’amaguen als arrossars. La batalla més cruenta s’ha esdevingut, però, a les terres altes centrals, concretament a la vila de Beneixida.
I pel que fa a l’activitat propagandística de Rambla i companyia, les seues dimensions són considerables. S’escampen, diàriament, milers de fulls volants amb diferents consignes: “Fora l’estrangera!”, “Ha enverinat les nostres aigües amb el factor taronja”, “Que demane perdó i se’n vaja”... La ràdio i la televisió controlades pels resistents disparen a tort i a dret llurs abrusadores proclames patriòtiques. Anuncien la victòria imminent de les forces populars sobre els invasors i els seus titelles. Ganes m’entren, d’integrar-me a les Forces Armades Populars d'Alliberament. Però clar, aquest matí he tret el cap per la finestra i he comprovat que el País no és Vietnam, que València no és Hanoi i que Xàtiva no és Saigon (encara que el cap local dels partisans populars, amo de la ciutat, actue de vegades com un autèntic guerriller leninista).
dilluns, 31 de desembre del 2007
Nit de cap d’any entre amics
--
Rocabuix recolza el mentó, amb gest malenconiós, sobre els artells dels dits entrellaçats. Eiximona trasteja per casa. La nit de cap d'any se'ls presenta poc falaguera: no sortiran a sopar, ni celebraran les dotze campanades engolint els tradicionals grans de raïm, ni fruiran d'una festa com cal, amb ball, rialles, bullícia i calces roges. "Pensar que tot això és imprescindible no va enlloc; la necessitat insatisfeta genera molta frustració", filosofa Radaurí. "La genera remar contra corrent", contradiu Rocabuix. "Pensa que aquesta nit és una de tantes i aviat desapareixerà el tedi", insisteix l'amic. "No passa res —intervé Eiximona—. Soparem plegats i rebrem plegats el nou any". Transcorren uns instants de silenci. "No necessite que ningú m'aguante l'espelma", botzina Rocabuix amb cara de pomes agres. Radaurí fa mitja volta, agafa l'abric i surt al carrer.
dilluns, 17 de desembre del 2007
La magnanimitat socialista
Les inclinacions viscerals de la dreta són irrellevants a l'hora d'explicar l'afer TV3. No crec que hi haja molts votants del PP entre els espectadors valencians de la televisió catalana. És més lògic pensar en votants d'esquerra o de centre esquerra, en nacionalistes, en persones preocupades per la normalització lingüística del País, en gent, en suma, amb unes inclinacions ideològiques que no caracteritzen precisament el votant de dretes. En aquest sentit, TV3 no posa en perill les expectatives electorals del Partit Popular. Les emissions dels canals catalans solen ser, en canvi, un destorb evident per als socialistes valencians, sobretot quan el PSPV ha tingut responsabilitats de govern. Des de l'òptica socialista, una televisió controlada pel govern català afavoreix la fugida de vots cap a opcions que en aquests moments són minoritàries: ERPV, Iniciativa del Poble Valencià i, sobretot, el Bloc Nacionalista. També pot enutjar els seus votants més espanyolistes. TV3 esdevé, per tant, un maldecap. Al PSPV li vindria molt bé que els canals catalans desaparegueren del mapa audiovisual valencià.
La campanya del PP contra TV3 obeeix a raons distintes. Catalunya i els catalanistes són, com aquests dies han posat de relleu nombrosos comentaristes polítics, els "jueus" particulars de l'extrema dreta valenciana; quan venen eleccions, li són de molta utilitat. Així s'explica que el PP necessite la presència d'ACPV i de TV3. Si no existiren ni l'una ni l'altra, les hauria d'inventar (o buscar-les un substitut, que molt bé podria ser el PSPV, extremadament pusil·lànime amb tot allò que afecta la identitat dels valencians). Que les bases socials del PP tendeixen a l'exaltació patriotera i a l'anticatalanisme furibund està fora de tot dubte. També ho està, però, que els seus dirigents són freds i calculadors, altrament no serien bons polítics (Niccolò Machiavelli dixit). La campanya dels populars contra TV3 està, per tant, perfectament planificada, sense deixar res a l'atzar.
El tancament dels repetidors d'Acció Cultural del País Valencià forma part d'una estratègia dissenyada, amb mà de mestre, per a seguir agitant indefinidament l'espantall del catalanisme. No seria estrany, doncs, que els habitants d'Elx tornaren a veure, a partir del pròxim 10 de març, la televisió catalana. Només en veuran, però, un canal (ara en veien quatre). I a canvi d'aquesta "concessió graciosa", el govern valencià exigirà que TV3 suprimisca dels seus butlletins meteorològics el mapa dels Països Catalans i que en referir-se al País Valencià utilitze l'expressió "Comunitat Valenciana". I que rode la roda! Ara bé, és incomprensible que, damunt, se li regalen al senyor Camps onze canals nous de televisió que podrà repartir entre els seus "amics", canals que lògicament emetran en castellà. ¿No era ja prou regal conservar a la cambra dels mals endreços una TV3 emmanillada llesta per a ser utilitzada com a espantaocells quan més convinga, quan es tornen a convocar eleccions per exemple? Oi que són magnànims els socialistes?
La campanya del PP contra TV3 obeeix a raons distintes. Catalunya i els catalanistes són, com aquests dies han posat de relleu nombrosos comentaristes polítics, els "jueus" particulars de l'extrema dreta valenciana; quan venen eleccions, li són de molta utilitat. Així s'explica que el PP necessite la presència d'ACPV i de TV3. Si no existiren ni l'una ni l'altra, les hauria d'inventar (o buscar-les un substitut, que molt bé podria ser el PSPV, extremadament pusil·lànime amb tot allò que afecta la identitat dels valencians). Que les bases socials del PP tendeixen a l'exaltació patriotera i a l'anticatalanisme furibund està fora de tot dubte. També ho està, però, que els seus dirigents són freds i calculadors, altrament no serien bons polítics (Niccolò Machiavelli dixit). La campanya dels populars contra TV3 està, per tant, perfectament planificada, sense deixar res a l'atzar.
El tancament dels repetidors d'Acció Cultural del País Valencià forma part d'una estratègia dissenyada, amb mà de mestre, per a seguir agitant indefinidament l'espantall del catalanisme. No seria estrany, doncs, que els habitants d'Elx tornaren a veure, a partir del pròxim 10 de març, la televisió catalana. Només en veuran, però, un canal (ara en veien quatre). I a canvi d'aquesta "concessió graciosa", el govern valencià exigirà que TV3 suprimisca dels seus butlletins meteorològics el mapa dels Països Catalans i que en referir-se al País Valencià utilitze l'expressió "Comunitat Valenciana". I que rode la roda! Ara bé, és incomprensible que, damunt, se li regalen al senyor Camps onze canals nous de televisió que podrà repartir entre els seus "amics", canals que lògicament emetran en castellà. ¿No era ja prou regal conservar a la cambra dels mals endreços una TV3 emmanillada llesta per a ser utilitzada com a espantaocells quan més convinga, quan es tornen a convocar eleccions per exemple? Oi que són magnànims els socialistes?
dissabte, 15 de desembre del 2007
TV3 fa nosa al PSOE?
Sí, TV3 fa nosa al PSOE i a les seues franquícies catalana i valenciana, PSC i PSPV respectivament. Repassem, si no, la història. Fins a 1989, TV3 havia estat el tercer canal valencià gràcies a esforços estrictament privats: el seu senyal era difós per la xarxa d'estacions reemissores instal·lada per Acció Cultural del País Valencià i les persones que volien rebre'l havien de modificar les antenes col·locades a les seues llars. A poc a poc, aquell senyal anà escampant-se pel País. I clar, Joan Lerma, llavors president de la Generalitat Valenciana, no podia tolerar que un canal català, la televisió d'una comunitat governada pels nacionalistes "exacerbats" de CIU, envaís el nostre territori.
Ben aviat, el govern de Felipe González autoritzà la creació d'una televisió valenciana, assignant-li les freqüències que ocupava TV3. Quan, el 1989, Canal 9 inicià les seues emissions, esclatà el conflicte. La Generalitat Valenciana, amb el suport del ministre Barrionuevo, aconseguí una orde judicial per a tancar els reemissors d'ACPV. Aquella orde, executada per la Guàrdia Civil, permeté que Canal 9 comencés a emetre, en vespres electorals, amb un 95 % de cobertura, utilitzant una infrastructura que havien pagat de la seua butxaca nombrosos ciutadans privats. El súmmum de la cara dura!
Afortunadament, el conflicte acabà solucionant-se i la televisió de Catalunya es pogué veure, al sud de la Sénia, durant vint anys. La tranquil·litat s'acabà, però, quan Montilla, durant la seua etapa de ministre, llevà a Acció Cultural les darreres freqüències analògiques que ocupava el senyal de TV3, per tal d'adjudicar-les a La Sexta, un nou canal generalista d'àmbit estatal (els socialistes seguien anteposant llurs interessos electorals a la conveniència de dotar la nostra llengua d'un espai de comunicació propi). Mentrestant, els correligionaris valencians sense badar boca!
Perquè als socialistes mai no els ha interessat d'assegurar la recepció de TV3 a casa nostra. Quan el govern valencià, en mans del PP, anuncià la seua intenció de tancar les emissions de la cadena catalana, l'actual ministre del ram, el socialista Joan Clos, premià la Generalitat Valenciana amb dos multiplex, en comptes de reclamar-li la titularitat dels canals TDT que volia precintar (que, en no estar cedits a cap comunitat autònoma, continuen sent estatals). L'executiu valencià s'ha trobat, doncs, amb un "regal" plogut del cel: vuit canals nous, set dels quals s'adjudicaran als amics i podran emetre en castellà.
En definitiva, les declaracions recents del senyor Joan Ferran, portaveu adjunt del PSC al Parlament de Catalunya, membre de l'Executiva Nacional del PSC i primer secretari del PSC de Barcelona, són ben aclaridores: "Es necesario arrancar la costra nacionalista de TV3 y Catalunya Ràdio para conseguir unas emisoras de la Generalitat neutrales y sin sesgo partidista; ahora mismo, estos medios son despiadados con el gobierno catalán". Efectivament, TV3 fa nosa als socialistes.
Ben aviat, el govern de Felipe González autoritzà la creació d'una televisió valenciana, assignant-li les freqüències que ocupava TV3. Quan, el 1989, Canal 9 inicià les seues emissions, esclatà el conflicte. La Generalitat Valenciana, amb el suport del ministre Barrionuevo, aconseguí una orde judicial per a tancar els reemissors d'ACPV. Aquella orde, executada per la Guàrdia Civil, permeté que Canal 9 comencés a emetre, en vespres electorals, amb un 95 % de cobertura, utilitzant una infrastructura que havien pagat de la seua butxaca nombrosos ciutadans privats. El súmmum de la cara dura!
Afortunadament, el conflicte acabà solucionant-se i la televisió de Catalunya es pogué veure, al sud de la Sénia, durant vint anys. La tranquil·litat s'acabà, però, quan Montilla, durant la seua etapa de ministre, llevà a Acció Cultural les darreres freqüències analògiques que ocupava el senyal de TV3, per tal d'adjudicar-les a La Sexta, un nou canal generalista d'àmbit estatal (els socialistes seguien anteposant llurs interessos electorals a la conveniència de dotar la nostra llengua d'un espai de comunicació propi). Mentrestant, els correligionaris valencians sense badar boca!
Perquè als socialistes mai no els ha interessat d'assegurar la recepció de TV3 a casa nostra. Quan el govern valencià, en mans del PP, anuncià la seua intenció de tancar les emissions de la cadena catalana, l'actual ministre del ram, el socialista Joan Clos, premià la Generalitat Valenciana amb dos multiplex, en comptes de reclamar-li la titularitat dels canals TDT que volia precintar (que, en no estar cedits a cap comunitat autònoma, continuen sent estatals). L'executiu valencià s'ha trobat, doncs, amb un "regal" plogut del cel: vuit canals nous, set dels quals s'adjudicaran als amics i podran emetre en castellà.
En definitiva, les declaracions recents del senyor Joan Ferran, portaveu adjunt del PSC al Parlament de Catalunya, membre de l'Executiva Nacional del PSC i primer secretari del PSC de Barcelona, són ben aclaridores: "Es necesario arrancar la costra nacionalista de TV3 y Catalunya Ràdio para conseguir unas emisoras de la Generalitat neutrales y sin sesgo partidista; ahora mismo, estos medios son despiadados con el gobierno catalán". Efectivament, TV3 fa nosa als socialistes.
dimarts, 11 de desembre del 2007
Rock de la Plaza Mayor
La setmana passada, les autoritats municipals es dedicaren a cantar alegrement. Van actuar en un hangar. “Vamos a tocar un rock & roll a la plaza del pueblo / Vamos a tocar un rock & roll a la Plaza Mayor”, corejaven. Quin comboi! L’escenografia esqueia més a l’estil de Village People que al del grup Tequila: parets sense acabar, manobres i electricistes per ací, canonades i ferralla per allà, totxos i cables elèctrics pertot... “La gente alucinada espera que comience el show”, cridaven cofois els edils. Però als botiguers de tota la vida no els va agradar gens una diversió que, segons diuen, llastrarà enormement les seues expectatives comercials.
Tenen raó. A partir d’ara, només els pols més sòlids del nucli urbà (el barri nord-oest, la primera eixampla i l’Albereda de Jaume I) podran rivalitzar amb el sarau que s’ha muntat a les vores del Cànyoles, amb la condició que els negocis establerts en aqueixos pols aposten per la innovació i s’adapten a les noves circumstàncies, cosa que hauran de fer molt de pressa i sense l’ajuda que se’ls havia promès. “Voy viviendo ya de tus mentiras / sé que tu cariño no es sincero / sé que mientes al besar / y mientes al decir te quiero”, deia la lletra del bolero. La regidora del ram s’ha desentès, però, dels boleros; ella prefereix el heavy metal. “Espavileu”, ha dit als ploraners, que, com és lògic, s’ho han pres molt malament. Als pobres, el Rock de la Plaza Mayor, amb la tramoia que l’envolta, com més va menys els agrada.
A mi no m’agrada que l’espectacle margine la llengua majoritària dels clients que vol atraure, els habitants de la Costera. Tampoc no em satisfà el “muntatge escènic”. No m’agradava la pretensió inicial, ben coenta, de bastir un conjunt de cases típiques (“Típiques d’on?”, caldria preguntar-se) destinat a albergar la nova oferta de consum i d’oci. Per això, quan s’abandonà aquella pensada, vaig respirar alleugerit (d’haver-se materialitzat, haguérem tingut altra ració de falses cases de poble en una zona allunyada de la ciutat). Em va semblar molt bona idea que els responsables del projecte es decantaren finalment per una construcció moderna.
Quina construcció moderna han bastit, però? Una icona? Doncs no! Els promotors de la “cosa” han renunciat a bastir un edifici de caràcter representatiu (com fan altres ciutats europees en casos semblants). Han ignorat que la presència de bona arquitectura moderna hauria de ser norma a les noves construccions, tant si van destinades a usos residencials com si, sobretot, han d’albergar serveis públics. Ningú no els demanava una icona com el Sony Center de Helmut Jahn, l’edifici més emblemàtic de la nova Potsdamer Platz berlinesa, però cabia esperar una construcció més imaginativa, més contemporània, no pas aquest nyap mig figa mig raïm inaugurat (el negoci és el negoci) de forma prematura.
Perquè el “monstre” (com ja l’han batejat alguns) encara no està acabat: no compta amb l’alta del subministrament elèctric, ni té acabats d’instal·lar els sistemes de seguretat, ni ha obtingut la llicència d’obertura i d’inici d’activitats... Tampoc ha solucionat els problemes d’accés a les seues instal·lacions (durant el darrer cap de setmana, els embussos a les dues rodones d’entrada a la ciutat per la N-340 eren espaterrants). Què importa tot això! “Un poco más de rollo nena no vendría mal / Vamos a tocar un rock & roll y nadie nos va a parar”, corejaven a ritme de màquina enregistradora, el dia de l’estrena, els amos del quiosquet. No volien que la realitat desbaratés la bonica notícia de l’únic alcalde rocker del planeta inaugurant una nova meravella.
Ara s’haurà de veure l’impacte que aquesta “meravella de les meravelles” tindrà sobre la ciutat. De moment, es poden embastar algunes hipòtesis: degradarà el centre històric (que, a poc a poc, ha anat quedant-se sense teatre, sense sales de cinema, sense alguns establiments tradicionals), agreujarà els problemes de mobilitat i augmentarà la marginació de determinades zones. Els cinèfils, per exemple, notaran molt el canvi; s’ha acabat allò de sortir de casa a peu, camejar per l’Albereda i aturar-se al Capri o a Las Delicias, a prendre un cafè (tot un ritual) abans d’entrar al cinema. Ara caldrà prendre el cotxe i... au, a Plaza Mayor, a rebre colzades de la xicalla.
Tenen raó. A partir d’ara, només els pols més sòlids del nucli urbà (el barri nord-oest, la primera eixampla i l’Albereda de Jaume I) podran rivalitzar amb el sarau que s’ha muntat a les vores del Cànyoles, amb la condició que els negocis establerts en aqueixos pols aposten per la innovació i s’adapten a les noves circumstàncies, cosa que hauran de fer molt de pressa i sense l’ajuda que se’ls havia promès. “Voy viviendo ya de tus mentiras / sé que tu cariño no es sincero / sé que mientes al besar / y mientes al decir te quiero”, deia la lletra del bolero. La regidora del ram s’ha desentès, però, dels boleros; ella prefereix el heavy metal. “Espavileu”, ha dit als ploraners, que, com és lògic, s’ho han pres molt malament. Als pobres, el Rock de la Plaza Mayor, amb la tramoia que l’envolta, com més va menys els agrada.
A mi no m’agrada que l’espectacle margine la llengua majoritària dels clients que vol atraure, els habitants de la Costera. Tampoc no em satisfà el “muntatge escènic”. No m’agradava la pretensió inicial, ben coenta, de bastir un conjunt de cases típiques (“Típiques d’on?”, caldria preguntar-se) destinat a albergar la nova oferta de consum i d’oci. Per això, quan s’abandonà aquella pensada, vaig respirar alleugerit (d’haver-se materialitzat, haguérem tingut altra ració de falses cases de poble en una zona allunyada de la ciutat). Em va semblar molt bona idea que els responsables del projecte es decantaren finalment per una construcció moderna.
Quina construcció moderna han bastit, però? Una icona? Doncs no! Els promotors de la “cosa” han renunciat a bastir un edifici de caràcter representatiu (com fan altres ciutats europees en casos semblants). Han ignorat que la presència de bona arquitectura moderna hauria de ser norma a les noves construccions, tant si van destinades a usos residencials com si, sobretot, han d’albergar serveis públics. Ningú no els demanava una icona com el Sony Center de Helmut Jahn, l’edifici més emblemàtic de la nova Potsdamer Platz berlinesa, però cabia esperar una construcció més imaginativa, més contemporània, no pas aquest nyap mig figa mig raïm inaugurat (el negoci és el negoci) de forma prematura.
Perquè el “monstre” (com ja l’han batejat alguns) encara no està acabat: no compta amb l’alta del subministrament elèctric, ni té acabats d’instal·lar els sistemes de seguretat, ni ha obtingut la llicència d’obertura i d’inici d’activitats... Tampoc ha solucionat els problemes d’accés a les seues instal·lacions (durant el darrer cap de setmana, els embussos a les dues rodones d’entrada a la ciutat per la N-340 eren espaterrants). Què importa tot això! “Un poco más de rollo nena no vendría mal / Vamos a tocar un rock & roll y nadie nos va a parar”, corejaven a ritme de màquina enregistradora, el dia de l’estrena, els amos del quiosquet. No volien que la realitat desbaratés la bonica notícia de l’únic alcalde rocker del planeta inaugurant una nova meravella.
Ara s’haurà de veure l’impacte que aquesta “meravella de les meravelles” tindrà sobre la ciutat. De moment, es poden embastar algunes hipòtesis: degradarà el centre històric (que, a poc a poc, ha anat quedant-se sense teatre, sense sales de cinema, sense alguns establiments tradicionals), agreujarà els problemes de mobilitat i augmentarà la marginació de determinades zones. Els cinèfils, per exemple, notaran molt el canvi; s’ha acabat allò de sortir de casa a peu, camejar per l’Albereda i aturar-se al Capri o a Las Delicias, a prendre un cafè (tot un ritual) abans d’entrar al cinema. Ara caldrà prendre el cotxe i... au, a Plaza Mayor, a rebre colzades de la xicalla.
(publicat a Levante-EMV)
dijous, 6 de desembre del 2007
Nadal a l’escorxador
--
"Sembla que van a suprimir l'escorxador municipal", diu Eiximona. "Tu què sabràs!", remoreja Rocabuix sense alçar el cap del diari. "M'ho ha dit Somina. Pel que es veu, el matador està massa a prop de la nova tramoia comercial acabada d'instal·lar a les vores del riu. Si bufa tramuntana i estan sacrificant porquets, els gemecs dels bacons i la fetor a mort envaeixen tots els racons de la superfície comercial. I clar, els amos del sarau diuen que això és molt dolent per al negoci, sobretot ara que ve Nadal, una època de grans inversions en lluminàries, flocs de neu artificial i boletes multicolors". Rocabuix roman cavil·lós: "Ves per on! Ara, els bacons trobaran encisador el Nadal".
dimarts, 27 de novembre del 2007
Ineptitud còsmica
Que la cobdícia és el motor més important de l’activitat política és cosa sabuda. Molts dels personatges que s’hi fiquen ho fan impel·lits per motius gens desinteressats, com ara l’afany de notorietat, l’atracció del poder exercit sobre els altres o la cerca del benestar material (propi i dels pròxims). Aquests estímuls, com que habiten als plecs més profunds de la natura humana, són més antics que la picor. A pesar de tot, no deixa de sorprendre que la rateria continue imposant-se de forma tan aclaparadora sobre altres anhels més nobles (el desig de preservar la memòria, per exemple). En èpoques pretèrites, els usufructuaris del poder dedicaven una part dels seus afanys a la promoció de l’activitat cultural (molt útil com a signe extern de potestas). Aquesta dedicació a la cultura de famílies com els Medici o els Paschi (que eren, no ho oblidem, comerciants i banquers) va conformar allò que avui són, per exemple, ciutats com Florència o Siena. Doncs bé, des que Xàtiva és governada per l’actual equip municipal, l’enriquiment tosc (dels polítics i dels seus afins) sembla ser l’única estrella que guia l’acció de govern. L’interès per les parcel·les poc “rendibles” de la política municipal és pràcticament nul.
En matèria cultural, per exemple, s’arriba tard a tots els trens. S’ha perdut el tren dels estudis universitaris, d’aquella extensió universitària que, fa temps, anunciava l’alcalde amb bombo i platerets. La primera autoritat municipal incorria, amb aquell anunci, en una fal·làcia; en realitat, la Universitat Politècnica havia establert a Xàtiva uns cursos amb titulacions pròpies de difícil homologació (no eren cicles formatius de segon grau ni estudis universitaris de primer cicle). I clar, com que els alumnes en patiren des del primer moment les conseqüències, la matrícula d’aquells cursos anà minvant de forma gradual; finalment, ha calgut suprimir-los per falta de quorum. Conclusió: Gandia, Alcoi i Ontinyent tenen extensions universitàries; Xàtiva, no. Ara, l’Ajuntament llança una nova fal·làcia: afirma que la nostra ciutat ja compta amb un centre associat de la UNED. No senyor! La Universitat Nacional d’Educació a Distància només té un centre associat a tota la província de València (el Centre “Francisco Tomás y Valiente”), que compta amb dues seus: una a Alzira (fundada el 1978) i altra a València; els centres de Requena, Sagunt, Gandia, Ontinyent i, a partir d’ara, Xàtiva són, en realitat, meres extensions (el centre de Xàtiva depèn, per tant, d’Alzira).
I seguint amb els trens que passen de llarg, ens ve a la memòria altre dels anuncis emfàtics a què ens té acostumats l’alcalde: la creació d’un centre d’estudis borgians, anunci que, no cal dir-ho, també acabà com Camot; foren altres els qui, al capdavall, van crear un IIEB (Institut Internacional d’Estudis Borgians) que, aquests dies, capitalitza l’interès que sempre desperta la família més universal d’origen xativí. Coincidint amb el cinquè centenari de la mort de Cèsar Borja, Acció Cultural del País Valencià i l’Ajuntament de Gandia han organitzat el II Simposi Internacional dels Borja. Durant tres dies, un grup d’experts ha debatut diverses qüestions relacionades amb els fills del papa Alexandre VI. A més, l’edifici Octubre (antiga seu dels grans magatzems El Siglo Valenciano) albergarà fins al dia 2 de desembre una exposició de peces ben interessants procedents de la Biblioteca Ambrosiana de Milà: unes cartes de la filla del papa, adreçades a l’humanista venecià Pietro Bembo, i un floc de cabells daurats de Lucrècia, conservat en un ostensori. Els organitzadors de l’esdeveniment han programat dues visites: una al palau ducal de Gandia i altra a la catedral de València. Igualment, s’han presentat unes còpies digitalitzades dels documents dels arxius secrets vaticans relatius als Borja, còpies que podran ser consultades pels investigadors i estudiosos. I clar, Xàtiva ha restat absolutament al marge dels actes programats. I això que l’exposició Lux Mundi brindava una ocasió magnífica per a incloure la nostra ciutat als projectes de l’IIEB. Definitivament, la ineptitud dels nostres gestors culturals està assolint dimensions còsmiques; a poc a poc, es va estenent la idea que els Borja eren oriünds de Gandia. I què fa l’Ajuntament de Xàtiva per impedir-ho?
En matèria cultural, per exemple, s’arriba tard a tots els trens. S’ha perdut el tren dels estudis universitaris, d’aquella extensió universitària que, fa temps, anunciava l’alcalde amb bombo i platerets. La primera autoritat municipal incorria, amb aquell anunci, en una fal·làcia; en realitat, la Universitat Politècnica havia establert a Xàtiva uns cursos amb titulacions pròpies de difícil homologació (no eren cicles formatius de segon grau ni estudis universitaris de primer cicle). I clar, com que els alumnes en patiren des del primer moment les conseqüències, la matrícula d’aquells cursos anà minvant de forma gradual; finalment, ha calgut suprimir-los per falta de quorum. Conclusió: Gandia, Alcoi i Ontinyent tenen extensions universitàries; Xàtiva, no. Ara, l’Ajuntament llança una nova fal·làcia: afirma que la nostra ciutat ja compta amb un centre associat de la UNED. No senyor! La Universitat Nacional d’Educació a Distància només té un centre associat a tota la província de València (el Centre “Francisco Tomás y Valiente”), que compta amb dues seus: una a Alzira (fundada el 1978) i altra a València; els centres de Requena, Sagunt, Gandia, Ontinyent i, a partir d’ara, Xàtiva són, en realitat, meres extensions (el centre de Xàtiva depèn, per tant, d’Alzira).
I seguint amb els trens que passen de llarg, ens ve a la memòria altre dels anuncis emfàtics a què ens té acostumats l’alcalde: la creació d’un centre d’estudis borgians, anunci que, no cal dir-ho, també acabà com Camot; foren altres els qui, al capdavall, van crear un IIEB (Institut Internacional d’Estudis Borgians) que, aquests dies, capitalitza l’interès que sempre desperta la família més universal d’origen xativí. Coincidint amb el cinquè centenari de la mort de Cèsar Borja, Acció Cultural del País Valencià i l’Ajuntament de Gandia han organitzat el II Simposi Internacional dels Borja. Durant tres dies, un grup d’experts ha debatut diverses qüestions relacionades amb els fills del papa Alexandre VI. A més, l’edifici Octubre (antiga seu dels grans magatzems El Siglo Valenciano) albergarà fins al dia 2 de desembre una exposició de peces ben interessants procedents de la Biblioteca Ambrosiana de Milà: unes cartes de la filla del papa, adreçades a l’humanista venecià Pietro Bembo, i un floc de cabells daurats de Lucrècia, conservat en un ostensori. Els organitzadors de l’esdeveniment han programat dues visites: una al palau ducal de Gandia i altra a la catedral de València. Igualment, s’han presentat unes còpies digitalitzades dels documents dels arxius secrets vaticans relatius als Borja, còpies que podran ser consultades pels investigadors i estudiosos. I clar, Xàtiva ha restat absolutament al marge dels actes programats. I això que l’exposició Lux Mundi brindava una ocasió magnífica per a incloure la nostra ciutat als projectes de l’IIEB. Definitivament, la ineptitud dels nostres gestors culturals està assolint dimensions còsmiques; a poc a poc, es va estenent la idea que els Borja eren oriünds de Gandia. I què fa l’Ajuntament de Xàtiva per impedir-ho?
--
(publicat a Levante-EMV)
divendres, 23 de novembre del 2007
Per què no et calles?
--
“Els polítics són com els xiquets”, fa Rocabuix. “L’alcalde, per exemple, s’ha disgustat perquè no l’han convidat al II Simposi Internacional dels Borja i, com que l’ocasió era propícia per a sortir amb un ciri trencat, ha agafat un avió i s’ha plantat a Roma, acompanyat per la dona”. “I què se li ha perdut a Roma?”, pregunta Eiximona. Rocabuix prossegueix: “Ha demanat audiència al pontífex i, en ser-li denegada, s’ha enfilat (ningú no sap com) per la Columnata de Bernini, sense fer cas dels advertiments de la cònjuge, i ha començat a cridar des de dalt, just davant l’apartament de Ratzinger, que volia endur-se el carnús dels Borja al seu poble, perquè els catalans, no conformes amb furtar-nos la paella, volen emportar-se també les despulles papals a Montserrat. I clar, la cridadissa ha alertat els carrabiners i la guàrdia suïssa”. “I com ha acabat la cosa?”, intervé Jonça. “Doncs s’ha començat a congregar una multitud de curiosos i alguns han pensat que l’homenet volia suïcidar-se. Llavors, Benet XVI ha tret el cap per la finestra i...”. Eiximona i Jonça estan cada cop més encuriosides. “Continua, continua”, fan a l’uníson. “Pel que es veu, el pontífex ha dirigit unes paraules fraternals al cridaire (Perché vuoi fare questo? La vita è molto bella!) i, tot seguit, li ha donat la seua benedicció", informa Rocabuix amb un somriure. "Finalment, quan els carrabiners estaven a punt d'atrapar el pardal, uns compatriotes l'han reconegut. 'Mante, per què no et calles?', li han amollat sorneguers". Les dones sentencien: "Estarà tancat". "No! Sembla que les autoritats l'han tret de la garjola gràcies a les gestions del cardenal García-Gasco", postil·la ell.
Metàfores
--
Rocabuix recorda molt sovint el discurs de Luis Molovny, un vell jugador i entrenador de futbol: “El partit dura noranta minuts. S’ha de suar la samarreta. S’ha de jugar fins a l’últim minut. No es pot donar cap pilota per perduda”. Rocabuix teoritza sobre les connotacions literàries d'aquest esport. “Per això m’agrada tant el futbol; és una metàfora de la vida”, conclou. “I de la guerra!”, intervé Eiximona. “Es passeu la vida parlant de canonades, de victòries i derrotes, d’atacants i defensors, d’eliminar l’adversari... Per això m’empipen tant el futbol i les vesprades del diumenge”, es lamenta. Rocabuix calla i pensa que la vida del guerrer és molt dura.
dissabte, 17 de novembre del 2007
Primavera d’hivern esplendorosa a terres de Segòvia
--
La notícia s’escampà pertot arreu: l’AVE estava a punt de llançar a la plaça de l’Azoguejo un allau de turistes. I clar, un grup de viatgers i viatgeres valencians decidí d’explorar Segòvia abans que l’envaïren diverses hordes (procedents de la Villa y Corte o de l’extrem orient, tant s’hi val). L’expedició partí de matí, un dia de tots els sants. En arribar a la seua destinació, els viatgers s’allotjaren en un hotel amb vistes: uns podien albirar, des de les finestres de les cambres, els excelsos carreus romans; altres, els vells murs d’una església romànica, amb graules allotjades als forats de les seues pedres venerables. Com que volien escrutar aviat els plecs de l’urbs (pàtria de Juan Bravo, capità de la revolta comunera), els expedicionaris sortiren de l’hotel, camejaren per distints racons i comprovaren que la seua celeritat els havia servit de ben poc, perquè les turbes d’anglesos, japonesos i madrilenys ja havien establert diferents caps de pont a la contrada. A pesar, però, d’aquests i d’altres inconvenients, el grup decidí de visitar devotament els elements més emblemàtics de la ciutat vella: l’Aqüeducte, la Casa de los Picos, la torrassa dels Lozoya, l’església romànica de Sant Martí, el museu Esteban Vicente (antic palau d’Enric IV), la façana de la Cárcel Real (que exhibia una placa commemorativa dedicada als defensors segovians de la República), l’antiga sinagoga, la Plaça Major, la Catedral, l’Alcàsser... L’endemà, els viatgers sortiren de ciutat, deixaren enrere el castell de Turégano i arribaren a Sepúlveda, vila monumental situada a les vores d’un penya-segat. Camejaren per les Hoces del Duratón mentre els voltors ascendien majestuosos a les altures, traçant espires i planant sobre els boscs de ribera que, gràcies a la primavera d’hivern esplendorosa, mostraven una gamma cromàtica extraordinària (la vegetació apareixia tenyida de verd, groc, taronja, roig i marró). Abans de tornar a l’hotel, el grup s’allargà fins a l’ermita de San Frutos “Pajarero”, que guaita el vol de les aus des d’un espadat. Durant el penúltim jorn del viatge, els expedicionaris enllestiren les darreres inspeccions. A l’església romànica dels sants Just i Pastor, a més de contemplar unes magnífiques pintures murals i el Crist dels Gascons, descobriren, ves per on, que Sant Sebastià, patró de Mallorca, ha de compartir patronatge amb San Alonso Rodríguez, oriünd de Segòvia. A l’antiga església templera de la Vera Cruz, van recórrer bocabadats l’enigmàtic recinte de planta dodecagonal. A Pedraza, van tastar l’anyell i el cochinillo al forn. Finalment, el dia de tornada, s’aturaren a La Granja de San Ildefonso. Hi van constatar que Felip V (el monarca que incendià Xàtiva ara fa tres-cents anys) mai no es banyava, mai no es mudava de roba i mai no permetia que li canviaren els llençols del llit (sembla que durant les audiències reials exhalava unes bafarades que feien caure de tòs). Alguns expedicionaris pensaren, per tant, que els xativins feien bé de penjar el Borbó boca per avall, per piròman i per bacó.
dimarts, 13 de novembre del 2007
La ignorància de l’alcalde
Sovint, s’afirma que l’alcalde de Xàtiva és una persona ignorant i inculta. Aquesta afirmació, no cal dir-ho, és una veritat a mitges que, a més d’equiparar conceptes diametralment oposats, crea certa confusió sobre el nivell de competència i sobre la veritable funció dels polítics. Ningú no hauria de confondre la falta d’intel·ligència amb la falta d’instrucció o de cultura lletrada. Ja sabem que l’alcalde de Xàtiva pateix un dèficit crònic de cultura, però ningú no hauria d’albergar dubtes sobre la seua intel·ligència natural i sobre la seua habilitat política (que li ha permès, entre altres coses, d’escalar la poltrona presidencial de la Diputació). Certament, seria desitjable que els polítics d’un país democràtic i avançat disposaren d’una formació sòlida i d’un ample bagatge cultural (coses que es poden adquirir de forma autodidacta, sense haver d’anar a la Universitat). Ara bé, no és imprescindible que tinguen coneixements específics sobre cap matèria; necessiten, això sí, estar ben assessorats i reclamar dels experts, abans de pronunciar-se sobre determinats temes, la informació que calga. Doncs bé, unes manifestacions recents de l’edil, referents a l’ermita del Puig, evidenciaven una gran ignorància sobre un assumpte, la conservació del patrimoni arquitectònic, que hauria de conèixer millor. L’alcalde insinuava que l’ermita del Puig (joia del segle XIV i peça destacada del nostre patrimoni) és un munt de runes sense cap valor; es preguntava, de forma sarcàstica, si paga la pena que quatre parets siguen declarades BIC (Bé d’Interès Cultural); exhibia, a més, una gran confusió conceptual sobre el grau i el tipus d’intervenció que necessita el monument. En definitiva, demostrava no estar gens informat sobre qüestions de política patrimonial, possiblement perquè la seua supèrbia no li permet de demanar consell als tècnics municipals. I clar, queia a la fal·làcia ad ignorantiam. Algú li hauria d’explicar, per tant, quin és el grau d’intervenció que necessita l’edifici i quina filosofia hauria d’inspirar la seua restauració. Algú li hauria d’aclarir que qualsevol immoble històric consta de dos elements: el conjunt de materials constructius que el formen i l’espai arquitectònic resultant, amb els valors inherents (estètics, estilístics, històrics, cronològics i simbòlics) i amb les connotacions sentimentals que inspira a la comunitat que l’acull. L’article IX de la Carta Internacional de Venècia afirma: “La restauració d’un monument [...] ha de guardar un caràcter excepcional. Té com a finalitats assegurar la seua conservació i revelar o restituir el seu valor i les seues qualitats estètiques o històriques. Ha de fonamentar-se en el seu coneixement pregon [...] i en el respecte a la seua substància original”. Restaurar un immoble històric implica restablir la seua unitat formal, respectar la seua historicitat sense falsejaments i possibilitar la seua lectura íntegra. Si s’iniciés ara mateix la restauració del Puig, encara seria possible d’aconseguir aquests objectius. Només caldria aplicar-hi tres modalitats d’intervenció: la consolidació, la reestructuració del conjunt i la repristinació (o reintegració) d’alguns dels seus elements. Si, pel contrari, es retarden les actuacions, s’hauran de prendre mesures (com ara l’anastilosi o la reconstrucció total de l’ermita) que, a més de ser més costoses, podrien falsejar la historicitat i la unitat formal de l’edifici. En aquest sentit, cal recordar que l’anastylosis, o reconstrucció mitjançant encaix, s’aplica a edificis que s’han ensorrat accidentalment o que han patit col·lapse a causa de negligència o d’abandonament per part de les autoritats responsables. La primera autoritat provincial no hauria de ser tan ignorant en aquestes matèries. ¿Sap el nostre alcalde d’alcaldes que les societats més avançades es caracteritzen pel respecte al seu patrimoni històric?
(publicat a Levante-EMV)
Shap
Divendres passat, al Gran Teatre de Xàtiva, actuà el grup Shap, que està format, entre d’altres, per Sarah Rope, veu, Pau Cháfer, piano i teclats, i el músic gasteiztarra Àngel Celada, bateria. Els tres han aconseguit un so que, sobre la base del jazz, fusiona distints elements per a crear un estil propi farcit de múltiples influències. Per a l’actuació del divendres, comptaven amb el concurs de quatre músics convidats (dos guitarristes, un baix i una xica per als cors). Aquesta composició, el septet, és molt efectiva a l’hora de fer un directe de gran intensitat. L’hora i mitja d’actuació, que començà amb uns riffs potents, permeté l’execució de solos ben interessants d’Àngel Celada i, sobretot, dels dos guitarristes (que alternaven el fraseig jazzístic amb el rocker). El repertori, format per temes propis i aliens, es mogué pels dominis del pop-soul, del rhythm & blues o del jazzy, amb dosis elevades de temps mitjos i balades. La veu de Sarah Rope fou el centre del concert. La seua figura, entre felina, sensual i tendra, evocava vagament les models femenines del fotògraf berlinès Helmut Newton. Sarah té, però, una veu de vellut fantàstica. Els espectadors teníem el cor en un puny, en veure-la evolucionar per l’escena amb unes sabates d’agulles llarguíssimes i un minúscul eslip negre. Cantà dempeus, ajaguda i tombada a terra. Un dels moments més interessants del concert arribà amb les propines; la xica cantà, acompanyada només pel piano, l’acordió i la bateria, un parell de temes que conquistaren l’auditori (si és que no estava ja conquistat de bestreta): primer interpretà una versió preciosa de I Shall Be Released, de Bob Dylan; tot seguit, es ficà els més entusiastes a la butxaca (és un dir; l’ínfim vestuari de Sarah no deixava espai per a butxaques) amb un Route 66 a ritme de blues en què el xativí Pau Cháfer es va lluir executant un excel·lent solo de piano ajustat a les pautes harmòniques del tema. Algunes de les cançons interpretades a la vetllada formen part del disc editat pel grup, un treball que sorprèn per la seua qualitat.
dijous, 8 de novembre del 2007
Com ara plouen figues
--
Digué Rocabuix que Saniver està fent-se la barba d’or. Ha hagut d’ampliar el negoci i traslladar-lo a una nau industrial. Jo no vaig comentar res per no quedar com a ximpleta, però el diumenge, quan aní a visitar Jonça li vaig preguntar si coneixia el cas i ella va somriure i va afirmar que Saniver havia esdevingut multimilionari. Jo no entenia que ningú puga fer-se multimilionari amb una bugaderia i vaig amollar: clar, com ara plouen figues. I ella: no vas molt errada. I li vingué una rialla tan forta que gairebé l’agafa un batistot. Quan es va calmar, m’explicà que Saniver havia inventat un pack reciclable amb un llençol, dues tovalloles de rus, dos panys higiènics, un gel de la casa Heno de Pravia i un preservatiu. L’any anterior havia subministrat vuit mil cinc-centes unitats a un bordell de Cox i sis mil a un de València. Fins i tot li havia sortit competència. I afegí: hi ha molts homes que compren fora allò que tenen al cau debades. Vaig tornar a casa pensarosa. En entrar-hi, vaig preguntar a Rocabuix: Tu has estat alguna vegada a Cox?
dimarts, 6 de novembre del 2007
Les carències del batlle de Xàtiva
Un comentarista anònim del post anterior apuntava les carències del batlle com a causa possible dels seus exabruptes. Hi estic d’acord; la demagògia i les sortides de to solen omplir el buit que deixa l’absència de respostes polítiques. Però les eixides de l’alcalde també deixen entreveure altres aspectes peculiars de la seua personalitat. A males penes, per exemple, aconsegueixen dissimular el seu tarannà anticlerical. Per bé que presidisca les processons del Corpus i de la Mare de Déu, Rus té fama de ser home poc religiós, cosa que explicaria la seua desafecció, ben palesa, a l’orientació que segueixen les relacions entre el seu partit i l’Església Catòlica. L’alcalde ha arribat a dir: “No pense donar-li un euro a l’Església, perquè demà també vindrien els evangelistes a demanar-me diners”. Si qualsevol polític d’esquerres amollés proclames com aquesta, una conjuminació de conservadorisme i beateria es llançarien a mata-degolla sobre el pobre infeliç. Però si les diu l’alcalde d’alcaldes, no passa res. Queda graciós! D’altra banda, Rus no coneix la virtut de la magnanimitat; mostra una escassa capacitat per a compartir i per a fer seues les propostes alienes. Un polític més hàbil hauria copsat immediatament la vena popular d’un assumpte com el del Puig i hauria enllestit, ja fa temps, la restauració de l’ermita. Hauria aconseguit un triple objectiu: emmudir les protestes, quedar bé amb tothom i anotar-se un punt. Però Rus és incapaç d’acceptar res que vinga d’altres. L’alcalde té, per últim, tendència a menysprear la tenacitat dels seus oponents. La cort de llepaires que l’envolta l’ha fet perdre la brúixola; confon els rivals amb lacais que s’ajupen fàcilment. En definitiva, el nostre personatge exhibeix un gran dèficit democràtic.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)