Sense amics amb qui pactar

El sistema polític espanyol és parlamentari. Això té dues implicacions: la investidura com a president del govern l'obté qui aconsegueix el suport d'una majoria parlamentària; el president investit i el seu govern només poden dur endavant els seus projectes legislatius si mantenen el suport de la majoria dels diputats. Després de les eleccions del 23 de juliol quedà clar que el cap del partit més votat, el PP, no anava a comptar amb el suport de la majoria absoluta del Congrés dels Diputats. Això no obstant, el rei encomanà a Núñez Feijóo l'encàrrec de formar govern. Ha disposat de més de trenta dies per a intentar aconseguir els diputats que li falten. Des del primer moment se sabia que fracassaria. Va provar amb l'EAJ-PNV i Junts per Catalunya, el partit de Puigdemont. Els intents eren surrealistes; ni bascs ni catalans anaven a sumar-se a una coalició de què formés part Vox. A més, la ultradreta s'hauria deslligat del PP si aquest hagués pactat amb nacionalistes. De fet, un sector del PP va posar el crit al cel en assabentar-se dels contactes amb el partit de Puigdemont. (La hipocresia és supina; el PP critica el PSOE per fer el mateix.)

D'altra banda, les contrapartides que demana Junts, amnistia i referèndum, són inassumibles per a la dreta. Després de saber-se que el cap de l'EAJ-PNV havia viatjat a Bèlgica per a entrevistar-se amb Puigdemont, la cúpula pepera ho tingué definitivament clar: no anava a comptar amb els vots dels nacionalistes. Llavors, es dedicà a fer crides al transfuguisme, a intentar el tamayazo. Durant les dues setmanes anteriors al debat d'investidura, les crides a cuatro socialistas buenos van ser constants. ¡El súmmum del desvergonyiment i el mercadeig antidemocràtic! El PP ha comptat amb la col·laboració de diversos socialistes històrics, com Felipe González, Alfonso Guerra o Nicolás Redondo. En aquest context, i davant les múltiples mostres de desorientació de Núñez Feijóo, Aznar i Díaz Ayuso van haver de marcar el rumb. Van convocar una estranya manifestació —o míting, o assemblea—, primer oberta i després tancada, per a escenificar que es donava la investidura per perduda dos dies abans de celebrar-se el seu debat al Congrés. I fa l'efecte que també donaven per amortitzat el seu cap. ¡Pobre! ¡Qui el manaria sortir de Galícia!

L'escenificació era sorprenent; el candidat a president actuant com a cap de l'oposició contra un govern que encara no existeix —el que hi ha està en funcions— i contra una cosa que tampoc no s'ha materialitzat encara, ni sabem si ho farà, la llei d'amnistia. El futur de l'actual cap del PP s'albira molt fosc. I faltava la jugada parlamentària del PSOE durant el debat d'investidura. L'encarregat de contestar a Núñez Feijóo no fou Pedro Sánchez, sinó Óscar Puente, que es dirigí a l'aspirant amb l'expressió de ganador a ganador, entre grans rialles de l'esquerra i sorpresa als escons peperos. (Cal recordar que Puente, alcalde de Valladolid, encapçalà la llista més votada a les recents eleccions municipals, però l'acord entre PP i Vox va impedir que el socialista pogués revalidar el càrrec.) Núñez Feijóo resultava patètic quan deia: Tengo a mi alcance los votos para ser presidente del gobierno, pero no acepto pagar el precio que me piden para serlo. És una afirmació sense cap fonament; com ja s'ha dit més amunt, guanyar el suport de Junts hagués suposat perdre el de Vox. El problema del PP és que s'ha quedat sense amics amb qui pactar.