«Primer que descentralitzen els diners i després que ens porten un quadre del Reina Sofia», va dir Mónica Oltra, referint-se a la idea de traure de Madrid organismes estatals, llançada per Ximo Puig. L'observació d'Oltra és disculpable; qualsevol persona pot tenir un dia dolent. El president de la Generalitat no havia parlat de portar a València un quadre del Reina Sofia. En realitat, denunciava l'aspiradora madrilenya, l'abús de quedar-se les seus de tots els organismes estatals. Proposava redissenyar una Espanya polifònica i desconcentrada, un estat amb forma de malla. Això no és incompatible amb la millora del finançament autonòmic i de les inversions de l'Estat al nostre territori. Amb voluntat política, es podrien fer totes les coses alhora. Imagine que la contestació de la vicepresidenta estava mediatitzada per la seua situació personal. Deu tenir ficat el cap al calvari judicial que l'espera. Com ja s'ha dit altres vegades, des del 15-M, el vell ordre espanyol creu que la seua situació de privilegi trontolla. Per això té desplegada una guerra contra tots els grups que suposen un perill per a la perpetuació de l'statu quo tradicional.
Les hostilitats se centren sobretot en UP i els partits nacionalistes perifèrics. Totes les armes són bones: les mentides, el lawfare (la guerra judicial)... La injustícia comesa amb Alberto Rodríguez fou l'últim episodi d'aquesta guerra. El judici contra el polític canari desposseït de la seua acta de diputat fou una farsa; no hi havia proves del delicte de què era acusat (més bé n'hi havia que demostraven la seua innocència). Ara és possible que haja arribat el torn de Mónica Oltra. La dreta valenciana li té unes ganes especials; les seues samarretes i els discursos que pronunciava des dels escons de l'oposició encara couen al PP. Per tant, no es pot descartar que vagen a per ella. Deu estar nerviosa. Però les manifestacions de la vicepresidenta també amaguen prejudicis: «Ja tenim prou museus a València. L'alta cultura és cosa de quatre gats i s'ha de parlar de coses serioses, perquè vénen eleccions.» Les paraules d'Oltra remeten al centralisme del cap i casal o a la desconeixença del valor econòmic del patrimoni cultural. En qualsevol cas, no diuen res de bo de la dirigent de Compromís. Una vicepresidenta de la Generalitat ha d'estar ben informada.
Ximo Puig no ha proposat crear a València una seu del Prado, o del Reina Sofia. ¡Ves a saber el perquè! Al País Valencià hi ha moltes poblacions a més de la capital. Si un museu esdevé nucli irradiador i atrau nombrosos visitants, proporciona retorn econòmic al seu entorn geogràfic. Els museus madrilenys, per exemple, creen molta ocupació directa i indirecta; donen treball a càrrecs directius, conservadors, bibliotecaris, administratius, restauradors, zeladors, vigilants, personal de seguretat i neteja. El Prado, el Reina Sofia i altres museus obtenen beneficis amb la venda dels tiquets i els objectes que ofereixen a les botigues: llibres, catàlegs, postals, records... També obtenen beneficis per la concessió d'espais per a cafeteries i restaurants, i per la cessió de drets i altres activitats. Com l'enorme oferta museística obliga els visitants a sojornar més d'un dia a Madrid, l'hostaleria i la restauració també fan negoci i creen, per tant, llocs de treball. En realitat, moltes empreses del sector serveis (comerç, oci, espectacles) acaben beneficiant-se de l'afluència de visitants. Igual passa a Barcelona, Bilbao, Florència, Màlaga, París, Londres, Berlín...
A una ciutat mitjana com Xàtiva li vindria molt bé una mínima part d'aquesta activitat. Per tant, aqueixa imatge que donà Oltra, de tenir-ne de sobra en matèria cultural, estava de sobra. Els museus, amb la condició que estiguen ben gestionats i oferisquen continguts atractius, poden dinamitzar l'economia dels llocs que els acullen. Demanar un quadre del Reina Sofia i exigir millor finançament autonòmic no són coses incompatibles. És més: els fons dels museus públics madrilenys són propietat de tots els ciutadans de l'Estat. No és just que se'n beneficien només els habitants de Madrid. A més, cal recordar que la pintura barroca i d'èpoques anteriors —les obres de Josep de Ribera o Velázquez, per exemple—, que alberga el Museu del Prado, prové de les antigues col·leccions reials dels Àustries. Els monarques d'aquest llinatge eren reis de la Corona d'Aragó. No es tracta, evidentment, de desmantellar el Prado, però els seus magatzems amaguen moltes obres que no estan a la vista del públic. No passa res si Compromís, que es proclama nacionalista, vindica la vinguda de part d'un patrimoni que també és dels valencians.
Les hostilitats se centren sobretot en UP i els partits nacionalistes perifèrics. Totes les armes són bones: les mentides, el lawfare (la guerra judicial)... La injustícia comesa amb Alberto Rodríguez fou l'últim episodi d'aquesta guerra. El judici contra el polític canari desposseït de la seua acta de diputat fou una farsa; no hi havia proves del delicte de què era acusat (més bé n'hi havia que demostraven la seua innocència). Ara és possible que haja arribat el torn de Mónica Oltra. La dreta valenciana li té unes ganes especials; les seues samarretes i els discursos que pronunciava des dels escons de l'oposició encara couen al PP. Per tant, no es pot descartar que vagen a per ella. Deu estar nerviosa. Però les manifestacions de la vicepresidenta també amaguen prejudicis: «Ja tenim prou museus a València. L'alta cultura és cosa de quatre gats i s'ha de parlar de coses serioses, perquè vénen eleccions.» Les paraules d'Oltra remeten al centralisme del cap i casal o a la desconeixença del valor econòmic del patrimoni cultural. En qualsevol cas, no diuen res de bo de la dirigent de Compromís. Una vicepresidenta de la Generalitat ha d'estar ben informada.
Ximo Puig no ha proposat crear a València una seu del Prado, o del Reina Sofia. ¡Ves a saber el perquè! Al País Valencià hi ha moltes poblacions a més de la capital. Si un museu esdevé nucli irradiador i atrau nombrosos visitants, proporciona retorn econòmic al seu entorn geogràfic. Els museus madrilenys, per exemple, creen molta ocupació directa i indirecta; donen treball a càrrecs directius, conservadors, bibliotecaris, administratius, restauradors, zeladors, vigilants, personal de seguretat i neteja. El Prado, el Reina Sofia i altres museus obtenen beneficis amb la venda dels tiquets i els objectes que ofereixen a les botigues: llibres, catàlegs, postals, records... També obtenen beneficis per la concessió d'espais per a cafeteries i restaurants, i per la cessió de drets i altres activitats. Com l'enorme oferta museística obliga els visitants a sojornar més d'un dia a Madrid, l'hostaleria i la restauració també fan negoci i creen, per tant, llocs de treball. En realitat, moltes empreses del sector serveis (comerç, oci, espectacles) acaben beneficiant-se de l'afluència de visitants. Igual passa a Barcelona, Bilbao, Florència, Màlaga, París, Londres, Berlín...
A una ciutat mitjana com Xàtiva li vindria molt bé una mínima part d'aquesta activitat. Per tant, aqueixa imatge que donà Oltra, de tenir-ne de sobra en matèria cultural, estava de sobra. Els museus, amb la condició que estiguen ben gestionats i oferisquen continguts atractius, poden dinamitzar l'economia dels llocs que els acullen. Demanar un quadre del Reina Sofia i exigir millor finançament autonòmic no són coses incompatibles. És més: els fons dels museus públics madrilenys són propietat de tots els ciutadans de l'Estat. No és just que se'n beneficien només els habitants de Madrid. A més, cal recordar que la pintura barroca i d'èpoques anteriors —les obres de Josep de Ribera o Velázquez, per exemple—, que alberga el Museu del Prado, prové de les antigues col·leccions reials dels Àustries. Els monarques d'aquest llinatge eren reis de la Corona d'Aragó. No es tracta, evidentment, de desmantellar el Prado, però els seus magatzems amaguen moltes obres que no estan a la vista del públic. No passa res si Compromís, que es proclama nacionalista, vindica la vinguda de part d'un patrimoni que també és dels valencians.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada