dilluns, 27 de juny de 2022

La consciència perduda

Per a combatre les rentades de cervell que intentaven els amos, uns dels antídots més efectius amb què comptaven els treballadors en temps de la meua joventut eren la cultura i la consciència de classe. La cultura de la classe treballadora descansava sobre valors —la solidaritat, per exemple— que van permetre la conquesta de múltiples millores socials. Moltes persones sentien orgull de pertànyer a la classe treballadora. Jo encara el sent, bé que el sistema sempre haja tractat de sembrar la divisió entre treballadors de coll blau i coll blanc. «Divideix per a vèncer, fa la dita.» L'oligarquia descobrí que podia triomfar en la lluita de classes amb una estratègia incruenta, la guerra cultural. Calia desposseir els treballadors de la seua cultura i imbuir-los la doctrina de l'amo. És a dir, calia alienar-los. En bona mesura, la dreta política, expressió dels interessos oligàrquics, va guanyant batalles. Avui, la consciència de pertànyer a la classe treballadora es va perdent a poc a poc. La solidaritat es transforma gradualment en individualisme. I nombrosos treballadors són incapaços de reconèixer els enemics de classe. Això explica l'augment del vot a l'extrema dreta.

El triomf dels amos no seria possible sense el concurs de part de l'esquerra —la socialdemòcrata, principalment—, que col·labora a difondre els valors de l'oligarquia, com ara la moderació. El veritable valor dels treballadors és la radicalitat. Sense radicalitat mai no s'ha aconseguit res. Tenim el cas andalús. El candidat del PP ha guanyat les eleccions perquè es presentava com persona moderada —i gràcies també a l'abstenció de molta gent d'esquerres, tot s'ha de dir. Els nombrosos assalariats que han votat al candidat pepero no han sabut identificar el representant de l'oligarquia, que continuarà retallant i privatitzant tots els serveis públics (sanitat, ensenyament, assistència). Ho farà còmodament —governarà amb majoria absoluta. Sovint se sent dir que els milions de treballadors que voten als partits que representen l'oligarquia semblen tòtils, però aquestes afirmacions són sobreres i no canviaran la situació. La pressió propagandística a què està sotmesa la gent corrent és enorme. Resulta fàcil caure als paranys ideològics del sistema. D'altra banda, bé que faça de mal dir —sona a classisme—, el nivell instructiu general és prou deficient.

Els estrats socials més marginats i molta gent de classe treballadora —de coll blau i coll blanc— són presa fàcil de l'alienació, perquè manquen de defenses contra els virus ideològics que inocula l'oligarquia. ¿Resultat? ¡Rentada de cervell! L'establishment convenç molts assalariats que no són classe treballadora. Quasi tots volen pertànyer a la classe mitjana. ¿Quins són els valors d'aquesta classe? Els mateixos que diu professar l'oligarquia: esforç individual, mèrit, moderació, seny... ¿Són importants? ¡I tant! Però hi ha altres factors més influents en l'èxit personal. El discurs de la meritocràcia vol persuadir que només treball i mereixements decideixen les possibilitats d'ascens social. Això és un mite, com la igualtat d'oportunitats, que mai no ha existit. Les dades indiquen que el talent, estudiar una carrera i obtenir un títol tampoc no garanteixen la prosperitat. Els factors que més influeixen en el futur d'una persona són geografia, família i herència. A la pell de brau, sortides laborals, contactes professionals i viabilitat de projectes depenen en gran mesura de l'existència de privilegis. De fet, la immensa majoria dels multimilionaris ho són per herència.

Però s'estén la idea que qui no prospera en la vida és exclusivament per culpa seua. S'escampa el darwinisme social. Desapareix l'orgull de pertànyer a la classe treballadora. La fal·làcia del mèrit cala tota la societat. L'oligarquia intenta dissimular —amb èxit, com es veu— que les persones naixen en entorns distints i amb capacitats i trets (intel·lectuals, biològics i psicològics) diversos. Nega fins i tot l'existència de classes —sols cal escoltar les declaracions de Díaz Ayuso. I molts assalariats compren aquests arguments. A causa de l'alienació, es perd un valor tradicional de la classe obrera, la solidaritat, bàsica per a combatre la injustícia. Amb egoisme, impera la llei del més fort. Propostes de beneficis fiscals regressius (a l'impost sobre la renda, al de societats, al de successions) són ben rebudes pels assalariats. Han oblidat que l'herència —posem per cas— és el mecanisme més eficaç per a perpetuar l'oligarquia. Mentre, l'esquerra mainstream, que hauria de representar els treballadors, abraça la moderació i rebutja la radicalitat. Propicia l'abstenció i el vot a la dreta per part de molts desfavorits, que ja no són capaços de detectar l'enemic de classe.